Reintegració de la Corona de Mallorca (1343-1349)
| Tipus | guerra  | ||
|---|---|---|---|
| Interval de temps | 1343 - 1349 | ||
| Període | edat mitjana tardana | ||
| Lloc | Mallorca (Balears) Rosselló | ||
| Resultat | Desaparició de la Corona de Mallorca i reintegració territorial a la d'Aragó | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Format per | |||
.svg){kind=small}
La reintegració de la Corona de Mallorca a la d'Aragó fou un procés polític i militar que, entre els anys 1343 i 1349, posà fi a la monarquia mallorquina independent i incorporà els seus dominis sota la sobirania de Pere IV d'Aragó. L'operació tingué un fort component jurídic i ideològic, ja que es presentà com l'aplicació legítima d'una sentència feudal, però alhora respongué també a interessos geoestratègics i econòmics de la monarquia aragonesa. Amb la mort del darrer rei mallorquí, Jaume III, a la batalla de Llucmajor (1349), quedà definitivament segellada la desaparició de la Corona mallorquina i la seva integració en la d'Aragó fins a l'inici del segle xviii.
El conflicte entre ambdues dinasties es resolgué amb la conquesta del regne de Mallorca (1343) i, poc després, amb la campanya al Rosselló (1344-1345). A Mallorca la submissió fou ràpida i relativament pacífica, cosa que permeté a Pere IV consolidar el seu poder sense saqueigs. En canvi, al Rosselló la resistència fou més intensa i provocà greus destruccions. Per finançar aquella guerra, el monarca imposà al regne mallorquí contribucions en diners, tropes i embarcacions, iniciant així un procés de càrregues financeres que afavorí el progressiu deteriorament econòmic del territori.[1]
Context històric
[modifica]Quan el rei Jaume I morí l'any 1276, el vast patrimoni de la Corona d'Aragó fou dividit entre els seus fills. El primogènit, Pere el Gran, rebé els regnes i títols principals, mentre que el segon fill, Jaume II de Mallorca, fou destinat a regnar sobre un conjunt de territoris que comprenien les illes Balears, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i la senyoria occitana de Montpeller. Naixia així la Corona de Mallorca, que romangué realment independent durant només tres anys. Tot i posseir personalitat pròpia, a partit de 1279 restà unida jurídicament a la Corona d'Aragó per mitjà del tractat de Perpinyà, pel qual el monarca mallorquí reconeixia la seva condició de vassall del rei d'Aragó i es comprometia a retre-li homenatge. Tanmateix, aquesta situació generà friccions constants, especialment quan les ambicions comercials i diplomàtiques dels mallorquins entraven en conflicte amb els interessos de Barcelona i València.
Amb l'ascens al tron de Jaume III de Mallorca, el 1324, les tensions arribaren a un punt crític. El jove sobirà intentà consolidar la seva autonomia i es mostrà reticent a retre homenatge a Pere IV, que esdevingué rei de la Corona d'Aragó el 1336. Mallorca encunyava moneda pròpia, establia xarxes comercials pel Mediterrani occidental i fins i tot entrava en negociacions amb la monarquia francesa, sobretot per qüestions relacionades amb Montpeller. Des de la perspectiva de Pere IV, tot plegat representava una vulneració dels deures feudals i un perill per a l'equilibri polític de la seva monarquia.[2]
El procés legal i la confiscació
[modifica]
El litigi contra Jaume III s'inscriu en la política de Pere el Cerimoniós, que volia posar fi a l'existència del regne mallorquí i reincorporar-lo dins la Corona d'Aragó. Per dotar de legalitat a la seva acció, Pere, que actuava alhora com a jutge i part, impulsà un procés judicial amb un desenllaç pràcticament decidit d'entrada. El procediment s'inicià a finals de 1341 i, després de més d'un any de diligències, desembocà el 21 de febrer de 1343 en una sentència que declarava la confiscació de tots els dominis i béns de Jaume III. L'acusació es basava sobretot en l'encunyació de moneda pròpia a Perpinyà, en contra de les disposicions del testament de Jaume I i del Tractat de de l'esmentada ciutat de 1279, però incloïa també una sèrie de greuges addicionals: es qüestionava la legitimitat mateixa de la Corona de Mallorca i es recordava la negativa de Jaume III a ajudar militarment la Corona d'Aragó el 1337. La fabricació de moneda esdevingué, però, el nucli central de l'argument jurídic que serví de pretext per obrir el procés.[3]
La causa avançà formalment a partir de l'abril de 1342, quan Arnau d'Erill fou nomenat nunci i procurador del rei. En nom de Pere el Cerimoniós, acusà Jaume III de contumàcia i sol·licità la confiscació dels seus béns segons els Usatges de Barcelona. La defensa mallorquina intentà contrarestar aquestes acusacions amb arguments legals i polítics. D'una banda, es reivindicava la legitimitat successòria del regne privatiu i es posava en dubte la validesa del Tractat de 1279, adduint que havia estat signat sota pressió, i per tant no podia obligar perpètuament els seus successors. També s'argumentava que l'abstenció mallorquina davant la guerra contra els marínides no podia interpretar-se com a deslleialtat, atès que es tractava d'un conflicte aliè que en realitat corresponia a Castella. Malgrat aquestes defenses, les rèpliques no tingueren efecte en la resolució final.[3]
Paral·lelament, Pere el Cerimoniós organitzà una comissió d'investigació que, entre febrer de 1342 i febrer de 1343, recollí testimonis per incriminar Jaume III en l'encunyació il·legal de moneda i fins i tot el vinculà amb la fabricació de moneda francesa falsa. El 2 de maig de 1343, Jaume III al·legà que tenia dret a encunyar moneda mentre fos per a ús intern i sense posar-la en circulació externa, i que, de fet, la producció de moneda francesa a Perpinyà disposava de llicència reial atorgada per Felip de Valois, que havia ignorat les queixes del Cerimoniós.[3]
Tot i aquestes defenses, la recerca numismàtica moderna ha confirmat que Jaume III encunyà realment moneda pròpia a Perpinyà. Se l'ha identificat com l'introductor del florí d'or d'Aragó i també com a responsable d'altres emissions basades en models francesos, destinades sobretot a l'economia local. Aquestes pràctiques, que sovint alteraven la composició metàl·lica de les peces per obtenir beneficis, representaven una font de recursos indispensable per sostenir els seus projectes polítics i militars. Així, l'activitat monetària de Jaume III, que per ell era una via d'ingressos legítima, es convertí en el principal fonament jurídic que permeté a Pere el Cerimoniós justificar la condemna i la confiscació del Regne de Mallorca.[3]
La conquesta de Mallorca
[modifica]La campanya mallorquina (1343)
[modifica]Cap al 1340, la Corona d'Aragó ja havia superat els seus conflictes exteriors i no existia la possibilitat que França, Anglaterra o Castella intervinguessin en el conflicte amb Jaume III. La reincorporació de les illes Balears era un vell propòsit dels monarques aragonesos, ja perseguit per Alfons el Franc i Jaume el Just. La burgesia barcelonina també defensava aquesta causa, atès que les illes eren clau en les rutes comercials mediterrànies. Alhora, part de l'elit mallorquina era partidària d'integrar-se en una monarquia forta que garantís el comerç, en lloc de continuar sota un regne dèbil i amb poc pes diplomàtic.[4]
La primavera de 1343 marcà l'inici de les operacions militars. Al mes de maig, la flota reial aragonesa amb 39 galeres salpà des dels indrets del cap del Llobregat i desembarcà a la platja de Peguera, a Mallorca. La batalla que s'hi produí fou decisiva: les forces de Jaume III foren derrotades, es retiraren a Citat de Mallorca i el mateix rei hagué d'abandonar l'illa precipitadament; no sense abans haver manat la defensa als castells roquers de Pollença, Santueri i Alaró.[5] Només el primer castell no es va retre inicialment, i va resistir sota la direcció de Guillem de So fins al 29 d'agost, quan negocià la rendició.[6]
La ciutat s'entregà sense gaire resistència i, poc després, Eivissa i Menorca seguiren el mateix camí.[4] La rapidesa amb què les illes se sotmeteren a Pere IV s'explica tant per la superioritat militar del Cerimoniós com per la manca de suport intern al monarca deposat.
Després de la conquesta, Pere IV confirmà les franqueses i els privilegis que Jaume I havia atorgat a les Illes, amb l'objectiu de tranquil·litzar la població i consolidar la nova situació. La integració es presentava, així, no com una ruptura radical, sinó com el retorn a l'ordre original establert pel Conqueridor.
La conspiració de 1345
[modifica]Malgrat tot i les mesures repressives aplicades per Pere el Cerimoniós, Jaume III continuava mantenint un important grup de partidaris a l'illa. Els «jaumistes» mantenien correspondència amb l'antic monarca i establien contactes clandestins. Ja l'any 1344 el governador havia ordenat vigilar els correus i viatgers que arribaven a Mallorca per evitar l'entrada de cartes i missatgers sospitosos.[7]
El maig de 1345 es detectaren noves comunicacions dirigides a Jaume III, i el setembre del mateix any es descobrí una presumpta conspiració després de la intercepció de cinc cartes comprometedores. Aquest fet donà lloc a una onada de detencions i judicis contra nombrosos simpatitzants. Entre els processats hi havia membres destacats de la noblesa i del clergat, com Francesc Aragonès i els seus fills, el prevere Bernat Bassa, Bernat de Buadella, Pere de Puigdorfila, Jaume de Santacília, Berenguer de Santjoan,[8] Berenguer de Tornamira[9] o Bernat d'Enveig, entre d'altres.[7]
Les sentències foren especialment dures: alguns acusats foren penjats i esquarterats, mentre que les seves cases eren enderrocades; altres patiren llargues penes de presó o foren condemnats a l'exili. El novembre de 1345, el rei Pere IV ordenà l'expulsió massiva de simpatitzants de Jaume III, sense distinció de gènere ni condició social. Les expulsions afectaren tant famílies nobles com ciutadans humils, així com religiosos de diverses comunitats.[7]
Segles més tard, durant la dècada de 1940, l'arquitecte i urbanista Gabriel Alomar proposà que, en el moment de projectar l'avinguda de Jaume III a Palma, els carrers adjacents fossin dedicats als cavallers mallorquins represaliats arran de la conspiració de 1345.[10]
La conquesta dels dominis continentals
[modifica]Un cop assegurada la submissió de les illes, la mirada del Cerimoniós es dirigí cap al nord. El 1344, les hostilitats s'estengueren als comtats del Rosselló i de la Cerdanya, on Jaume III encara conservava partidaris.
Primera campanya (1344)
[modifica]Abans de la invasió general, tropes de Pere el Cerimoniós ja havien fet algunes incursions al Rosselló. El 13 de juny l'infant Jaume alertava el rei que forces catalanoaragoneses havien entrat a la comarca. A finals de juliol, el Cerimoniós inicià la campanya principal amb 1.200 cavallers i uns 4.000 peons, organitzats en avantguarda i rereguarda. El 29 de juliol, atacaren el castell de Bellaguarda; l'endemà cremaren la torre de Nidoleres. Es prengueren també Canet, Santa Maria la Mar, Castellarnau-Sobirà i Castell-Rosselló, mentre es devastaven camps i vinyes a l'entorn de Perpinyà i de Clairà.[11]
El 19 d'agost de 1344, davant problemes de queviures i finançament, es signà una treva fins al 30 d'abril de 1345. Els territoris ocupats quedaven en mans de Pere IV, mentre Jaume III mantenia la resta del Rosselló.[11]
Període de treva (1344-1345)
[modifica]Durant la treva, Pere IV reforçà el castell de Canet amb més tropes, i prohibí el transport de queviures als dominis de Jaume III. El monarca mallorquí intentà respondre amb incursions i represàlies, com el setge de Corbera (1344).[12]
El Cerimoniós envià ambaixades al rei de França, a Andreu d'Hongria i al comte de Foix, per evitar que donessin suport a Jaume III. Aquest, per la seva banda, mantingué correspondència amb el papa i altres monarques, i defensà la seva causa davant diverses corts europees. La tensió diplomàtica i els enfrontaments locals demostraven que la guerra es reprendria. Segons la Crònica del Cerimoniós, fou Jaume III qui trencà la treva, enviant tropes a Canet abans del termini.[12]
Segona campanya (1345)
[modifica].jpg)
El 15 de maig de 1345, Pere IV entrà al Rosselló pel coll de Panissars i inicià la segona ofensiva contra els dominis continentals de Jaume III. El primer enfrontament tingué lloc a la torre de Nidoleres, que, després d'una dura resistència, fou incendiada. Pocs dies després, l'exèrcit catalano-aragonès es dirigí contra la vila d'Argelers, on s'inicià un setge que durà fins al 6 de juny. La capitulació establí que els habitants serien absolts de represàlies, els seus privilegis confirmats i que la vila lliuraria diversos hostatges per garantir la submissió al nou sobirà.[13]
Tot seguit, les tropes del Cerimoniós es concentraren a Cotlliure, on el 13 de juny començà un setge reforçat amb màquines de guerra. La població, afamada i sense possibilitat de resistir, acabà pactant la rendició el 22 de juny, amb unes condicions similars a les acordades a Argelers. La campanya continuà a bon ritme i el 3 de juliol fou ocupat el castell de Millars, que permetia consolidar el control sobre la plana rossellonesa.[13]
El 8 de juliol s'inicià el setge de la ciutat d'Elna, un dels principals centres de resistència. La població es trobava dividida entre partidaris de la rendició i defensors fidels a Jaume III, encapçalats pel darrer lloctinent de Mallorca, Roger de Rovenac. Finalment, el 10 de juliol, alguns habitants obriren les portes als catalano-aragonesos i la ciutat caigué. Els defensors foren empresonats, però la resta de la població obtingué garanties i confirmació de privilegis.[13]
El 15 de juliol de 1345, incapaç de mantenir la resistència, Jaume III es lliurà a Pere IV després d'haver negociat les condicions amb Pere de Xèrica i d'haver signat la capitulació del castell reial de Perpinyà, que fou ocupat l'endemà sense oposició. La caiguda de la capital consolidà definitivament el control de la Corona d'Aragó sobre el Rosselló.[13]
Després de la campanya, el 22 de juliol de 1345 es llegí el privilegi que confirmava la reincorporació de la Corona de Mallorca a la Corona d'Aragó. Pere IV ratificà els privilegis locals, concedí indults i establí indemnitzacions tant per als cavallers que havien perdut cavalls com per als habitants que havien patit danys durant el conflicte. La victòria fou celebrada amb solemnes cerimònies a Mallorca i a Barcelona. Tot i que Jaume III encara mantenia alguns suports a l'exili i en diverses corts europees, havia quedat definitivament privat de la seva base territorial i política.[13]
Resistència i mort de Jaume III
[modifica]
Jaume III continuà reivindicant els seus drets sobre les seves possessions. Per finançar un nou intent de restauració, vengué la seva principal possessió continental, Montpeller, que el 1349 passà a la Corona de França. Amb els recursos obtinguts reuní un exèrcit reforçat amb mercenaris i desembarcà a Mallorca a la tardor d'aquell mateix any. Les fonts situen les seves forces primer a Pollença i després a Alcúdia, abans d'avançar cap al Pla. Mentrestant, el governador reial Gilabert de Centelles concentrava la població i les defenses a Ciutat de Mallorca per dificultar el proveïment de l'exèrcit invasor en un territori encara debilitat pels efectes de la pesta.[14] Les tropes del Cerimoniós, dirigides per Centelles i reforçades per contingents sards sota les ordres de Riambau de Corbera, es prepararen per a l'enfrontament.
En el seu avanç, Jaume III trobà una resistència notable a Inca, on s'havien aixecat barricades. Després de diversos intents d'assalt fallits, es dirigí cap a Sineu. Finalment, la matinada del 25 d'octubre de 1349, els dos exèrcits convergiren a Llucmajor, on les forces reials bloquejaren l'accés a Palma. La batalla tingué lloc a primera hora del matí i acabà amb la derrota i la mort de Jaume III; segons la crònica, fou decapitat per un almogàver de Borriana. Entre els capturats hi havia el seu fill, Jaume IV, d'onze anys, la seva filla Elisabet i la reina Violant de Vilaragut.
Conseqüències
[modifica]Després de la reintegració, l'estructura política i social de Mallorca es transformà de manera significativa. El model de govern dels reis privatius, més flexible i de dimensió reduïda, fou substituït per la monarquia autoritària i centralitzadora de Pere el Cerimoniós. L'illa, que havia estat administrada amb una relativa austeritat, passà a formar part d'un conjunt reial compromès en nombrosos conflictes internacionals. Malgrat conservar la condició de regne amb institucions pròpies, Mallorca no comptava amb corts pròpies ni amb canals efectius de representació davant la monarquia, i les dificultats estructurals per crear-les reforçaren la seva dependència directa de la Corona.[4]
A partir de mitjan segle xiv, l'illa quedà immersa en l'esforç bèl·lic de la Corona d'Aragó: guerres contra Gènova (1351–1354) i Castella (1356–1369), així com les constants revoltes de Sardenya. Durant dècades, Mallorca hagué d'aportar homes, flotes i recursos econòmics a les empreses militars de la monarquia, amb càrregues que pesaren fortament sobre la societat insular.[4]
La integració de la Corona de Mallorca dins la d'Aragó no comportà la seva desaparició com a entitat diferenciada. Les illes i els territoris continentals mantingueren institucions pròpies i conservaren el seu dret particular. Tanmateix, quedaren plenament integrats en el sistema de la Corona, sota l'autoritat única del Cerimoniós i els seus successors. Els jurats mallorquins foren convocats a les corts generals, malgrat que hi assistiren poques vegades. Alhora que continuaven administrant els afers interns amb un cert grau d'autonomia, que no evitaven freqüents tensions amb els representants del monarca al regne.
En el pla econòmic, la reintegració afavorí els interessos de Barcelona i València. El control de les Balears era fonamental per al domini de les rutes marítimes cap a Sardenya, Sicília i el Mediterrani oriental. Al mateix temps, la pèrdua d'independència de Mallorca reduí la seva capacitat de competir amb els mercaders catalans i valencians. D'aquesta manera, la Corona consolidava la seva hegemonia comercial i assegurava punts estratègics al cor de la Mediterrània occidental.
Historiografia
[modifica]La valoració historiogràfica de la reintegració del Regne de Mallorca ha estat objecte d'interpretacions diverses al llarg del temps. Les fonts immediates al conflicte, especialment la Crònica de Pere el Cerimoniós, presentaren la confiscació de 1343 com el resultat d'un procés jurídic regular contra un vassall rebel. Segons aquesta versió, Jaume III hauria incorregut en contumàcia en no comparèixer a les corts convocades el 1341 i, per tant, la incorporació del regne a la Corona s'interpretava com la restauració d'un ordre preexistent i no com una conquesta. La historiografia que segueix aquest fil ha destacat el caràcter legalista de Pere IV i la voluntat de projectar una imatge de continuïtat dinàstica i política.
En canvi, una altra tradició especialment arrelada a Mallorca, ha tendit a considerar Jaume III com un sobirà desposseït injustament. En aquest marc, la batalla de Llucmajor, en què el rei morí en combat, ha estat interpretada com un episodi tràgic que simbolitza la fi de la independència mallorquina. Aquesta lectura es consolidà sobretot a partir del segle xix, en un context marcat per la historiografia romàntica i pels moviments culturals locals, i ha tingut una incidència notable en la memòria col·lectiva mitjançant commemoracions, monuments i discursos públics.[4][15]
Referències
[modifica]- ↑ Sastre Moll, Jaume «L'aportació de Mallorca a la Campanya del Rosselló contra Jaume III de Mallorca» (
PDF). Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d'Estudis Històrics, núm. 65, 2009, pàg. 57. ISSN: 0212-7458 [Consulta: 23 setembre 2025].
- ↑ Ensenyat, 1997, Context històric.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Ensenyat, 1997, El procés contra Jaume III.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «Mallorca». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 9. Palma: Promomallorca, p. 98-99. ISBN 84-8661702-2.
- ↑ Ensenyat, 1997, Campanya de Mallorca.
- ↑ Ensenyat, 1997, El setge del castell de Pollença.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Ensenyat, 1997, Conspiració legitimista a Mallorca (1345).
- ↑ «Santjoan, Berenguer de». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 15. Palma: Promomallorca, p. 354. ISBN 84-8661702-2.
- ↑ «Tornamira, Berenguer de». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 17. Palma: Promomallorca, p. 220. ISBN 84-8661702-2.
- ↑ Capellà, Llorenç «Biel Ensenyat: "Mallorca se identifica con la fecha del 31 de Diciembre"». Última Hora, 10-09-2011 [Consulta: 22 setembre 2025].
- ↑ 11,0 11,1 Ensenyat, 1997, Primera campanya del Rosselló.
- ↑ 12,0 12,1 Ensenyat, 1997, El Rosselló entre les dues campanyes.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Ensenyat, 1997, Segona campanya del Rosselló.
- ↑ «Cronicó de Mallorca - Pollença». [Consulta: 22 setembre 2025].
- ↑ Ensenyat, 1997, Postures historiogràfiques.
Bibliografia
[modifica]- Ensenyat Pujol, Gabriel. La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d'Aragó (1343-1349). Volum I. Palma: Edicions Moll, desembre 1997 (Els Treballs i els Dies). ISBN 84-273-4041-9.
- Jordi Maíz Chacón. Jaume III de Mallorca i el seu temps. Palma: Edicions Document Balear, juliol 2016. ISBN 978-84-16163-62-5.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]- Libro de los grandes hechos del rey Pedro el Ceremonioso (en castellà). Traducció: Joan M. Perujo Melgar i Juan Manuel Cacho Blecua. Institución Fernando el Católico, 2023. ISBN 9788499116754.