Relacions francoalemanyes

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Les relacions francoalemanyes han estat de gran importància en el desenvolupament de diversos dels principals esdeveniments mundials durant els últims dos segles. Així, els grans conflictes bèl·lics europeus i mundials ens 1870 i 1945 van enfrontar a França i Alemanya.

A pesar d'això, ambdós països han construït des de la dècada de 1950 un entramat de relacions: instituts d'investigació i universitats comunes, un intens intercanvi juvenil, més de 2.000 ciutats agermanades i innombrables contactes personals. Aquesta situació va posar el fonament de la integració política d'Europa. Els dos països són recíprocament el seu principal soci comercial i junts constitueixen el motor econòmic de la Unió Europea (UE).

Ambdós països impulsen una política exterior comuna i fins i tot comparteixen els edificis per a les seues representacions diplomàtiques en Banja Luka (Bòsnia i Hercegovina), Podgorica (Montenegro) i Lilongwe (Malawi).

Història[modifica]

En 1806, com a conseqüència de la derrota imperial a la batalla d'Austerlitz, s'estableix la Confederació del Rin, amb el que el Sacre Imperi Romà Germànic queda dissolt,[1] i en 1871 es crea l'Imperi alemany després de la victòria de Prússia en la Guerra francoprussiana, amb el que es va assolir la unificació dels diferents estats alemanys entorn de Prússia i excloent a Àustria.[2]

En 1914 Alemanya declara la guerra a França el 3 d'agost en el marc de la Primera Guerra Mundial, en la qual els alemanys van resultar derrotats per una coalició de França i altres estats. El Reich és dissolt i Alemanya es veu forçada a acceptar el Tractat de Versalles.[3]

En 1939 França declara la guerra a Alemanya, donant inici a l'anomenat guerra de broma,[4] en el marc de la Segona Guerra Mundial, a final de la qual va tenir lloc la invasió alemanya de França i de Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, que va començar el 10 de maig de 1940. En l'operació Fall Rot, des del 5 de juny, les tropes alemanyes van flanquejar la Línia Maginot per atacar el territori francès i el govern francès marxà a Bordeus, sent ocupat París el 14 de juny. El 17 de juny, el mariscal Pétain anuncià que França demanaria un armistici, que va ser signat a Compiegne el 22 de juny i que entrà en vigor el 25. Per a l'Eix, la campanya va ser una victòria espectacular.[5] França va quedar dividida en una zona d'ocupació alemanya al nord i a l'oest, i una zona lliure al sud on es va formar un estat titella, la França de Vichy. Al novembre de 1942, l'Eix també va ocupar la "zone libre" i la França metropolitana va quedar totalment sota l'ocupació de l'Eix fins després dels desemarcaments aliats del 1944

En 1950 el 9 de maig Robert Schuman va pronunciar un discurs preparat juntament amb Jean Monnet, que cercava un acostament entre els dos països i que és considerat com la primera proposta oficial per a la construcció d'una Europa integrada. Aquest text es coneix a partir d'aqueixa data com la Declaració Schuman.[6]

En 1951 el Tractat de París, signat el 18 d'abril, constitueix la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) entre Alemanya, França, Bèlgica, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.[7]

En 1963 el canceller alemany Konrad Adenauer i el president francès Charles de Gaulle van signar el 22 de gener en el Palau de l'Elisi el Tractat Germà-Francès d'Amistat. Aquest conveni va passar a la història amb el nom de Tractat de l'Elisi.[8]

Nou impuls en el segle XXI[modifica]

Procés Blaesheim
Aquisgrà
Reunió d'Aquisgrà
2001
2002
2003
2004
2005

Les consultes informals conegudes com a Processe Blaesheim[9] van ser establides al febrer de 2001 per a impulsar l'eix París-Berlín en la construcció de la UE, sent iniciades en la localitat de Blaesheim (Alsàcia), entre el llavors canceller alemany Gerhard Schröder i el President francès Jacques Chirac. A més de les reunions sostingudes entre els dos mandataris, també es van establir reunions periòdiques entre els respectius ministres d'Afers exteriors. Addicionalment i de manera menys freqüent, es porten a terme cimeres francoalemanyes dels seus respectius consells de Ministres.

El 26 d'octubre de 2004 es va celebrar a Berlín la quarta d'aquestes cimeres, que va ser aprofitada pels caps de Govern per a protegir una vegada més l'adhesió de Turquia a la Unió Europea. Des que Angela Merkel assumira el càrrec de Canceller alemanya a la fi del 2005, les relacions bilaterals han mantingut la mateixa intensitat, donant-se continuïtat al Processe Blaesheim i les cimeres de ministres.

Referències[modifica]

  1. Evans, Robert; Wilson, Peter. The Holy Roman Empire, 1495-1806: A European Perspective (en anglès). Brill, 2012, p. 52. ISBN 9004228721. 
  2. Breuilly, John. Austria, Prussia and The Making of Germany: 1806-1871 (en anglès). Routledge, 2014, p. 112. ISBN 1317860756. 
  3. Reed, John. The Treaties of Peace, 1919-1923 (en anglès). vol.1. The Lawbook Exchange, 2006, p. xi. ISBN 1584777087. 
  4. Chandler, Malcolm. Britain in the Age of Total War, 1939-45 (en anglès). Heinemann, 2002, p. 7. ISBN 0435327305. 
  5. Keegan, John. The Second World War. Hutchinson, 1989. 
  6. Barents, R. The Autonomy of Community Law (en anglès). Kluwer Law International, 2004, p. 28. ISBN 9041122516. 
  7. «Treaty establishing the European Coal and Steel Community, ECSC Treaty, Summary». Europa (web portal). [Consulta: 4 gener 2010].
  8. «The Élysée Treaty». www.deutschland-frankreich.diplo.de. [Consulta: 27 setembre 2016].
  9. «Erstes Blaesheim-Treffen: Deutsch-französisches Treffen bei Straßburg (Blaesheim, 31. Januar 2001)» (en alemany). Deutsch-französischen Zusammenarbeit, 31-01-2001. [Consulta: 24 desembre 2017].

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Relacions francoalemanyes Modifica l'enllaç a Wikidata