Remolatxa
Beta vulgaris  | |
|---|---|
 Beta vulgaris subsp. vulgaris | |
| Dades | |
| Font de | remolatxa i fulles de remolatxa |
| Planta | |
| Tipus de fruit | aqueni |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Caryophyllales |
| Família | Amaranthaceae |
| Tribu | Beteae |
| Gènere | Beta |
| Espècie | Beta vulgaris L., 1753 |
La bleda-rave, beta-rave[nota 1] o remolatxa (Beta vulgaris var. conditiva o var. vulgaris) és una planta amb flor de la família Amaranthaceae de color vermell fosc. També existeixen altres varietats, com ara la bleda-rave sucrera.[1]
Particularitats[modifica]
Segons la varietat, és una hortalissa de la que es consumeix l'arrel (bleda-rave hortícola, Beta vulgaris var. conditiva) o de la que se n'extreu el sucre (bleda-rave sucrera, Beta vulgaris saccharifera). La varietat sucrera és una planta de conreu extensiu, també existeix una varietat farratgera molt similar. El percentatge de sucre s'ha anat incrementant amb la millora genètica. Cal un complicat procés industrial d'extracció dut a terme per la indústria sucrera. Té un alt contingut de vitamina C i àcid fòlic, i és rica en fibra. El seu alt contingut en pectina la fa atractiu per a la generació de biocombustible.
Les fulles d'aquesta planta són comestibles. La bleda és una varietat conreada per la seva fulla. Les varietats silvestres també són de fulla comestible i es coneixen com a bleda borda o blets.
Ecologia[modifica]
Planta generalment biennal que, en el cas de la bleda-rave hortícola, es fa en horts i permet ser conreada fins i tot en climes freds com els d'Escandinàvia. La varietat de taula té arrels grosses vermelles i carnoses i es menja cuita o amanida. Té dos pigments no tòxics; betacianina i betaxantina utilitzats sovint com colorant alimentari, de caràcter indigeribles tenyint excrements i orina.
Varietats de bleda-rave hortícola:
- Rodona: Emir, Far, Roja de Detroit.
- Llarga: Forono, Negra llarga de les virtuts.
- Curta: Negra d'Egipte.
- Groga: Burpee's Golden.
- Blanca: Albina Vereduna
Descripció morfològica[modifica]
Tiges d'entre 1 i 2 metres d'alçada, amb fulles en forma de cor d'entre 5 i 20 cm de llarg en les plantes silvestres i molt més curt en les cultivades. Les flors amb un diàmetre de 3-5 mm són vermelloses, tenen 5 pètals i es produeixen en espigues denses. Es pol·linitza pel vent. El fruit és un raïm de nous dures.
Cultiu[modifica]
Necessita molta d'aigua sinó les arrels poden ser amargants i amb el color vermell desdibuixat, però no requereix un terra ric, i pot per tant utilitzar-se com a segon cultiu de rotació. No tolera els fems frescs. És rica en bor, i cal adobar-la corresponentment. En cultius amb una producció estimada de 60 tones per hectàrea, en calen 600 gr.[2]
Hom hi practica dos tipus diferenciats de sembrat, el d'hivernacle i el d'exterior. Es cull sense esperar que la planta estigui vella per evitar que la carn es torni llenyosa.
El sembrat d'hivernacle, per cultius primerencs, es pot realitzar en planter al final de l'hivern europeu, amb un espaiat significatiu entre llavors. La terra ha de ser fina, i no cal que sigui molt adobada en aquesta fase. Es podrà collir en uns 4 mesos.
El sembrat directament en terra requereix certa temperatura, propera al final de la primavera i es cull uns 2 mesos més tard; per climes mediterranis, es sembra entre mitjans de maig i juny i es cull entre juliol i agost. Amb la terra ben llaurada i solta, es fan files separades uns 30 cm, enterrant-hi les llavors uns 3 cm de fondària, cobrint-les lleugerament, respectant una distància entre plantes de 20 cm. Si es planta molt aviat, la planta grana, fent arrels petites i fibroses.
Cal tombar (remoure) la terra periòdicament. En els estius de tipus mediterrani necessita ser regada. Cal adobar-la intensament donat la gran quantitat de matèria que fa per hectàrea. Desenvolupa unes arrels extremadament grosses i es cull mecanitzadament.
Plagues[modifica]
Pateix atacs de míldiu, pugó, la mosca de la bleda-rave i puçots com Chaetocnema tibialis[3] que en malmeten el cultiu, però els problemes més greus per la seva explotació agrícola solen estar relacionats amb la manca de nutrients o el reg en excés que provoca asfíxia de les arrels. Dels nutrients, el bor és dels més importants, detectant-se per meristemes i el llanguir de la planta en si mateixa.
Gastronomia[modifica]
La bleda-rave hortícola o de taula arriba a ser molt important en la gastronomia de certs països, com ara Ucraïna, on forma una ingredient clau del plat estrella, la sopa anomenada borsx. També a l'Argentina se sol usar en amanides.
Bleda-rave sucrera: procés d'obtenció del sucre[modifica]
La part de la bleda-rave sucrera que conté sucre és l'arrel. Aquestes arrels es transporten i es renten per treure la terra i el material silícic que l'acompanya. Després es tallen en rodelles gràcies a uns discs que giren a 40-60rpm. Aquestes rodelles es tracten amb aigua calenta en uns difusors, això possibilita la difusió del sucre a fora de la cèl·lula per efectes d'osmosis. Els difusors són uns cilindres de 5-6 m de diàmetre i 20-40m de longitud que giren lentament. A l'interior del tub una hèlix empeny la bleda-rave endavant mentre va circulant aigua. El pH s'ha de mantenir entre 5.8 i 6.3 perquè s'extregui poca pectina i així afavorir la purificació del suc. Obtenim un suc verd i un residu anomenat polpa format per la fracció ensucrada de la bleda-rave. El suc surt a una temperatura entre 58-60 °C. Composició: 18% sacarosa, 12% no sucres i 70% aigua. El suc té un tractament de purificació que consta de tres tractaments principals: encalt, carbonatació i sulfitat.[4]
Notes[modifica]
- ↑ del llatí 'beta rapa', amb contaminació de 'bleda' en el primer terme de la composició, i de 'rave' en el segon. Probablement el nom llatí d'aquesta planta ens ha vingut a través del fr. 'betterave'. La contaminació de 'bleda' s'ha produït en el català continental, però no en el de les Balears, on es conserva la forma beta-rave
Referències[modifica]
- ↑ «Remolatxa». Diccionari Català-Valencià-BalearB. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 10 juliol 2021].
- ↑ «Can't beet this». Rio Tinto Minerals. Arxivat de l'original el 2008-10-31.
- ↑ Fontanet, Xavi; Vila, Andreu. Plagas y enfermedades en hortalizas y frutales ecológicos (en castellà). 1a edició. Estella, Navarra: La Fertilidad de la Tierra, Setembre 2014, p. 333. ISBN 978-84-940582-2-6.
- ↑ Sugarbeet. University of California, Davis, 20 gener 2009.
Referències bibliogràfiques[modifica]
- El huerto, de la rotación de cultivos a la recogida, A.M.Penco de Toubes i Pablo Martí, Susaeta Ediciones
