Repressió franquista

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esdevenimentRepressió franquista
Spanish Civil War - Mass grave - Estépar, Burgos.jpg
Fossa comuna en Estépar, província de Burgos, amb 26 víctimes del bàndol republicà. L'excavació va tenir lloc entre juliol i agost de 2014.
Tipus repressió política
Data 1936 –  1945
Lloc Espanya
Objectiu Exterminar el republicanisme espanyol
Causa falangisme
Accions Judicis sumaríssims, afusellaments, assassinats i desaparicions forçades, nens robats, repressió de la llengua i la cultura catalana
Morts 400.000
Perpetradors Dictadura de Francisco Franco
Modifica les dades a Wikidata

La repressió franquista fou el llarg procés de violència física, econòmica, política i cultural que van patir durant la Guerra Civil espanyola els partidaris del govern legítim de la Segona República Espanyola a la zona del bàndol nacional, i durant la postguerra i la dictadura franquista els perdedors de la Guerra Civil -els republicans-, els qui hi donaven suport o, més simplement, els qui eren denunciats com antifranquistes -ho fossin o no-, així com posteriorment els membres d'organitzacions polítiques, sindicals i, en general, els qui no estaven d'acord amb la dictadura franquista, manifestaven la seva oposició al règim i els qui constituïen o podien constituir un perill pel règim sorgit de l'Alzamiento Nacional.

Inici de la repressió: la Guerra Civil[modifica]

Milicians republicans agafats presoners durant la batalla de Guadarrama.

El cop d'estat del 18 de juliol, protagonitzat per un sector de l'exèrcit espanyol amb la col·laboració d'una part de la societat, va desembocar en la Guerra Civil espanyola i un estat dividit en dues zones: una controlada pel govern legítim i una altra pels militars revoltats (govern de Burgos). L'exèrcit rebel acabarà sent encapçalat pel general Franco i anirà conquerint de forma progressiva les zones que s'havien mantingut fidels al Govern de la Segona República Espanyola. L'avenç es va caracteritzar per la duresa de la repressió sobre la població que es considerava contrària al nou règim i sobre els presoners de guerra.

Les proclames a la violència de Mola, Sanjurjo, Queipo de Llano o Franco van anunciar les característiques intrínseques de la dictadura. Acabada la guerra, l'abril de 1939, el nou estat portarà a terme una important repressió que, d'una manera o una altra, afectarà a la majoria de la població: els uns foren denunciats, acusats, empresonats, jutjats i executats; d'altres patiren abusos, apropiacions, acomiadaments, insults i dures condicions laborals i salarials, depuracions i repressió de la llengua i la cultura. A més, centenars de milers més s'hagueren d'exiliar. Per molts homes i dones foren anys de fred, misèria, fam, por, menyspreu, exclusió social i oblit.[1]

Evolució de la repressió[modifica]

En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris i, durant la Segona Guerra Mundial, va donar suport a Adolf Hitler i Mussolini. A l'interior, les autoritats franquistes van cercar suports i complicitats. Molts patiren el regust de la repressió: afusellaments, vexacions personals i familiars, espoliació econòmica, ciutadans de segona categoria, amb deures però sense drets. Es va incitar a la delació i a la denúncia, responent a la voluntat política d'implicar, directament o indirectament, el màxim de persones en la repressió: els uns perquè es beneficiarien de les depuracions, altres per satisfer les ànsies de revenja i altres per fer mèrits. Així, els sospitosos de suport a la República, se'ls va enviar a les presons, d'on molts sortiren amb la salut malmesa per sempre. Una vegada eren posats en llibertat, s'havien de presentar periòdicament a la Guàrdia Civil i no podien exercir cap càrrec públic. L'onada repressiva no va ser puntual, sinó que va tenir una dramàtica persistència, puix l'estat de guerra decretat el juliol de 1936 no fou derogat fins al 7 d'abril de 1948.[2] Josep Maria Solé i Sabaté xifra en uns 4.000 els catalans executats a Catalunya. No foren més perquè molts es van exiliar.[3] Els afusellaments dictats pel franquisme es van caracteritzar per la seva planificació sistemàtica: «calia executar arbitràriament per demostrar el poder i la força, per instaurar el terror fins al moll de l'os de la societat civil. Franco convertí Espanya en una caserna regida per la jerarquia, la disciplina i el tuf d'encens».[4]

La llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de 1939[5] i la de «Confiscación de Bienes Marxistas» del 23 de setembre del mateix any, van concretar que les propietats immobles, mobles i els recursos econòmics dels partits, sindicats, associacions, entitats, publicacions, emissores de ràdio serien espoliades, passant una part al patrimoni de diferents organismes del nou Estat i la resta seria subhastada. Els diaris d'esquerra van ser espoliats i van passar a formar part de la premsa del règim. Les persones exiliades, en alguns casos, van ser desposseïdes d'una part del seu patrimoni (cases, mobles, terres....). A les administracions públiques van ser depurades totes aquelles persones no addictes al règim i en el sector privat, l'exercici de certes professions liberals va ser també objecte de depuracions obligatòries en tots els col·legis professionals (advocats, metges...). A les empreses privades (bancs, fàbriques...) també es van dur a terme, però van dependre fonamentalment de la decisió de la direcció de l'empresa.

Tots els partits polítics i sindicats van ser proscrits i perseguits. A Catalunya va començar una dura repressió política i l'esclat d'una forta descatalanització, que es va manifestar en persecucions a la llengua i els senyals d'identitat pròpies. Arreu es va imposar una dura reacció social, i al carrer va irrompre una nova simbologia plena de banderes imperials i salutacions a la romana. Josep Benet i Morell va afirmar que el franquisme cercava «la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins l'Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural». El símbol d'aquesta política va ser l'afusellament, el 15 d'octubre de 1940, del president Lluís Companys, lliurat per l'Alemanya nazi al general Franco. La seva mort representava ben clarament les intencions que el règim tenia envers Catalunya.

La repressió va ser fruit d'una planificació sistemàtica, però en cap cas va ser una realitat homogènia, ja que va variar en intensitat i formes al llarg dels anys i el context social, econòmic o regional en què es va aplicar. És a dir, no fou igual a l'inici de la Guerra Civil espanyola o el 1938 que el 1939; ni tampoc va ser el mateix a partir de l'any 1941, quan els exèrcits alemanys conquereixen Europa, que el 1945, quan Hitler i Mussolini, els aliats naturals de Franco, havien estat derrotats.[6]

Passada la guerra civil la repressió passà per la depuració de funcionaris, incloent trasllats forçosos per a aquells que no s'havien autoexiliat, lluny dels seus domicilis. Molts càrrecs de l'administració pública són assignats a dit a persones afins al règim. Les penes de privació de llibertat en batallons penals a treballs forçats, per a militars republicans foren utilitzats tant per a la reconstrucció d'infraestructures destruïdes durant la guerra com per al bastiment del Valle de los Caídos. Tanmateix les execucions prosseguiren més enllà de l'1 d'abril de 1939, data oficial del final de la guerra. S'institueixen diverses Lleis Fonamentals que limiten els drets d'associació i llibertat d'expressió. Així mateix s'institueix la brigada Político-Social com a part dels instruments de l'estat per a vetllar per l'homogeneïtat política de la nació espanyola.

Xifres[modifica]

Les xifres aproximatives de víctimes mortals varien molt per la voluntat del règim franquista d'amagar les dades. En qualsevol cas, l'historiador britànic Paul Preston va calcular el nombre de víctimes en 180.000 i el també historiador Santos Juliá aporta una xifra mínima de 90.000 per a les 36 províncies que ha estudiat.[7] Eduardo Guzmán, estudiant especialment la repressió de postguerra, dóna la xifra de 200.000 morts.[8]

Gran part de les execucions i de les nombroses penes de presó foren dutes a terme mitjançant consells de guerra i judicis sumaríssims. La proliferació i massificació dels camps de concentració i de presons convertiren el sistema penitenciari en la pedra angular d'un engranatge repressiu amb batallons de treballadors i un sistema de redempció de penes mitjançant el treball forçat. És per això que la repressió i l'explotació laboral es complementaren.

El franquisme va crear unes xarxes de complicitat en què milers de persones es van veure implicades o van ser còmplices del vessament de sang, de les persecucions fetes, de la vida de centenars de milers de persones a les presons, als camps de concentració o als batallons de presoners. En resum, hi hagué formes diverses de repressió: política, social, econòmica, laboral, ideològica i, pel que fa als països de parla catalana, d'un intent de fer desaparèixer l'ús popular de la llengua. L'èxit de la repressió és indiscutible, ja que li va permetre perpetuar-se en el poder fins a la mort del dictador.[9]

Tipus de repressió[modifica]

La dictadura franquista va recórrer al llarg de tota la seva existència, fins al 1976, als mètodes repressius propis de tot règim no democràtic. La no observança d'aquestes prohibicions comportava penes de presó, sancions i multes, així com violència física en la primera fase repressiva del Règim. La repressió exercida pel franquisme es va estendre a tota la societat i pot classificar-se de la següent manera:

La repressió violenta i física[modifica]

Vegeu també: Víctimes de la Guerra Civil espanyola i desapareguts del franquisme

Ajusticiaments, assassinats i desaparicions forçoses[modifica]

Localització geogràfica de les fosses o llocs d'enterrament de la Guerra Civil espanyola de les quals es disposa informació. Símbols segons l'actuació realitzada sobre cadascuna d'elles. Verd: Fossa encara no intervinguda. Blanc: Fossa encara no oposada. Groc: Transferida a la vall dels caiguts. Vermell: parcialment o totalment exhumada. D'acord amb les circumstàncies de l'homicidi.[10]

Inclou els ajusticiaments "legals", en compliment de sentències dictades per tribunals militars durant el període de la guerra civil, els assassinats il·legals, les anomenades saques, practicades al marge de les autoritats militars, però amb el ple coneixement que s'estaven duent a terme. Les "saques" van ser especialment intenses durant els mesos de juliol i agost de 1936. Dins de l'àmbit de la repressió física també s'inclou l'empresonament i qualsevol pena de privació de llibertat. La repressió violenta i física exercida pel règim va continuar després de la fi de la contesa, en període de pau, i es va perllongar fins als anys 1970, adoptant mètodes no tan massius i més ajustats a la legalitat establerta pel sistema judicial vigent en aquell període. Les desaparicions forçoses van seguir produint-se fins al final de la Segona Guerra Mundial.[11][12][13] Molts dels encarregats de la repressió o l'administració en els camps havien estat víctimes en la zona republicana, i per aquest motiu van mantenir una voluntat de fúria i venjança cap als vençuts.[14] Tampoc els funcionaris d'alta instància de la postguerra es van mostrar molt contraris a aquest clima de repressió i venjança: El Director General de Presons, Máximo Cuervo Radigales, i el cap del Cos Jurídic Militar, Lorenzo Martínez Fuset, van contribuir en no poca mesura a crear aquest clima repressiu.[15]

Balanç[modifica]

Moltes de les víctimes van ser enterrades en fosses comunes repartides per tota Espanya, sovint fora dels cementiris i disseminades pel camp, i sense que la seva mort fos inscrita en els registres civils. Des de principis dels anys 2000, diverses associacions de víctimes del franquisme com l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica s'han encarregat de localitzar aquestes fosses per identificar les restes dels ajusticiats i lliurar-los als seus familiars perquè poguessin donar-los una sepultura digna. La Llei de Memòria Històrica, aprovada al desembre de 2007, pretén fer efectius els nous drets reconeguts a les víctimes del franquisme per equiparar-los a les víctimes de l'altre bàndol, i ha establert un mapa de fosses i víctimes, en constant actualització.[16]

Segons l'historiador britànic Antony Beevor, el nombre total de víctimes de la repressió franquista podria apropar-se a 200.000, tenint en compte que a diverses províncies el recompte encara no havia estat efectuat el 2005.[17]

Segons l'historiador britànic Hugh Thomas, el balanç de la repressió duta a terme pels franquistes es xifraria en 75.000 morts durant la guerra, dels quals dos terços correspondrien als primers mesos del conflicte (incloent les execucions en els camps de concentració, les ordenades pels tribunals després de 1936 i els morts en el front).[18] Aquestes xifres arribarien a 100.000 morts si s'inclouen els represaliats pels franquistes als territoris conquerits.

Diverses estimacions presenten xifres entorn de 150.000 víctimes,[19] algunes apuntant fins a 400.000 morts,[20][21] segons el període considerat i la inclusió o no de les víctimes mortes en camps de concentració. L'historiador francès Guy Hermet subratlla que les massacres es van perllongar més temps sota el govern franquista, sent aquest menys amenaçat que el govern republicà. Quant als centenars de milers de presos internats en camps de concentració franquistes, 192.000 haurien estat afusellats, de vegades diversos anys després de la fi de la contesa, amb pics de diversos centenars d'execucions al dia en alguns períodes de 1939 i 1940.[22]

Nens robats[modifica]

Article principal: Nens perduts del franquisme

Episodi menys conegut de la repressió franquista, el règim va encoratjar separar a nens de les seves mares quan aquestes estaven empresonades. Quan els nens nascuts a la presó tenien tres anys d'edat, i quan no existien familiars que poguessin fer-se càrrec d'ells, passaven a ser "tutelats" per la Secció Femenina de la Falange, i en particular pels Patronats de Redempció de Penes que s'encarregaven d'educar als fills dels detinguts. Segons un estudi publicat per Ricard Vinyes,[23] entre 1944 i 1945 el Patronat de San Pablo va comptabilitzar 30.000 menors fills d'empresonats i exiliats, als quals caldria afegir 12.000 tutelats pel Patronat de la Mercè.[24]

Al novembre de 1940, el Ministeri de Governació va publicar un decret sobre els orfes de guerra, fills de pares afusellats o desapareguts (exiliats, oblidats a les presons, fugitius i clandestins), segons el qual només «persones irreprotxables des del punt de vista religiós, ètic i nacional» podien obtenir la tutela d'aquests nens. Al desembre de 1941, una llei va permetre que els nens que no recordessin el seu nom, haguessin estat repatriats o els pares dels quals no poguessin ser localitzats fossin inscrits en el Registre Civil sota un nou nom, la qual cosa va facilitar que poguessin ser adoptats de forma irregular. Aquesta pràctica es va estendre a tot el període de la dictadura franquista.

A la seva Declaració de condemna de la Dictadura Franquista del 17 de març de 2006 (Recomanació 1736, punt 72, 73, 74 i 75), el Consell d'Europa va afirmar que els «nens perduts» són víctimes del Franquisme, atès que els seus «cognoms van ser modificats per permetre la seva adopció per famílies addictes al règim». També va afirmar que «el règim franquista invocava la 'protecció de menors' però la idea que aplicava d'aquesta protecció no es distingia d'un règim punitiu», i que «freqüentment eren separats de les altres categories de nens internats en les Institucions de l'Estat i sotmesos a maltractaments físics i psicològics».[25]

La repressió administrativa[modifica]

Practicada amb tots els funcionaris de l'Estat Republicà, tant en les institucions Centrals, com en diputacions i municipis, duta a terme mitjançant un procés de purga conegut amb el nom de depuració. Els funcionaris eren castigats amb sancions que anaven des de l'empresonament, el trasllat forçós, la suspensió d'ocupació i sou, la inhabilitació i la separació.[26] Per a l'obtenció d'una plaça, es donava prioritat als lleials al Moviment Nacional, i s'exigia la presentació de "certificats de bona conducta" expedits pel cap local de FET i de les JONS i el capellà de la parròquia.[27]

Milers d'oficials que havien servit la República van ser expulsats de l'exèrcit.[28]

La repressió educativa[modifica]

La repressió administrativa practicada sobre el sistema educatiu va ser especialment intensa, tant en l'ensenyament primari i secundària com a les universitats. Institucions pioneres d'educació superior i de recerca com la Residència d'Estudiants de Madrid van ser desmantellades per ser considerades subversives, i els continguts educatius van ser revisats per ajustar-se als estrictes criteris polítics, religiosos i culturals del Règim, en tots els nivells de l'ensenyament.[29] La quarta part dels mestres i professors d'Espanya van ser expulsats de l'ensenyament.[30] Ja ha estat estudiada en el cas del Magisteri Nacional, amb diverses recerques d'àmbit nacional i local. El Cos de Funcionaris i Telègrafs també ha estat objecte d'estudi i recerca, així com diversos ajuntaments.

En els casos de persones afectades per les depuracions polítiques tant en l'àmbit laboral com en les administracions públiques, aquestes es van veure privades del seu dret a percebre una jubilació.

La repressió religiosa[modifica]

La religió catòlica va ser instaurada religió oficial de l'Estat, i la seva doctrina declarada font d'inspiració de la legislació.[31] Les altres religions van quedar limitades a l'àmbit privat i es van prohibir les seves manifestacions públiques. No obstant això, el 1967 va ser reformada la llei per incloure en el seu articulat la llibertat religiosa, prohibint les manifestacions externes de tota religió que no fos catòlica, i reafirmant la protecció oficial que l'Estat brindava a aquesta última.[32] Els llaços privilegiats entre l'Estat i l'Església catòlica van portar al fet que es parlés de nacionalcatolicisme.[33]

La repressió lingüística[modifica]

Vegeu també: Persecució del català

Implicava la prohibició o ridiculització de les llengües d'Espanya diferents del castellà, única llengua reconeguda políticament. La postguerra va generar una nova brutalitat després de l'ocupació de Catalunya: odi a l'autonomia catalana, la repressió contra la llengua i la cultura pròpies. A Espanya va ser derrotada l'esquerra, a Catalunya, a més, el catalanisme. Es va perseguir amb sistematicitat la llengua i la cultura catalanes, basques i gallegues, sobretot en l'administració, en els mitjans de comunicació, a l'escola, a la universitat, en la senyalització pública i en general en tota manifestació pública.[34]

Durant el període franquista (1939-1975), el català va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar reduït a l'ús familiar. El castellà va passar a ser l'única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. Tant a l'interior de Catalunya com a l'exili, va haver-hi diverses iniciatives com llibres (“Rosa mística” de Mossèn Geis, revistes (com "Dau al set", dirigida per Brossa) i campanyes per suplir el silenci imposat pel règim, per exemple, Pío Daví i Maria Vila realitzen campanyes de teatre vernacle, estrenant "L'hostal de la glòria", de Josep Maria de Sagarra.[35]

En contrast amb l'ocorregut amb la immigració rebuda anteriorment en la dècada de 1920 i 1930, durant la major part de la dictadura de Franco es va propiciar l'exclusió total de l'idioma català del sistema educatiu (va ser relegat a l'esfera familiar), en el qual es van arribar a utilitzar en alguns llocs mètodes en els quals els propis alumnes havien de denunciar a l'alumne que parlés català cedint-li una bala.[36] La llengua catalana va arribar també a prohibir-se en les làpides de les tombes en el període de postguerra.[36] Fins a l'any 1951, Rafael Aracil, Joan Oliver i Antoni Segura han considerat que la persecució de la llengua va ser «total».[36]

En el segon Franquisme, una certa obertura del règim va permetre un tímid canvi en la marginació de l'idioma autòcton que va donar motiu a una sèrie de passos en contra d'aquesta tendència com l'emissió el 1964 del primer programa de televisió en català per part de TVE (Teatre català). Tant la Nova Cançó (1961) —amb limitacions, com va posar de manifest la prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català en el festival d'Eurovisió de 1968[37]— com la creació el 1971 de l'Assemblea de Catalunya, en la qual s'aglutinaven les forces antifranquistes, són fenòmens que s'han considerat com a exemples del manteniment de l'ús de l'idioma català durant la dictadura.[38] El 1970 l'última llei educativa de Franco obria la porta a l'ús de llengües diferents a l'ensenyament primari, via que seria desenvolupada per un decret 5 anys més tard. També el 1975, propera ja la defunció de Franco, un altre decret permetia l'ocupació d'altres llengües natives espanyoles als ajuntaments diferents del castellà.[39] La canço dels Segadors va ser una cançó molt reprimida i excluida per la cultura franquista ja que remarca la llibertat del poble català.

Globalment, la gairebé total exclusió del català del sistema educatiu i les severes limitacions al seu ús en els mitjans de comunicació de masses durant tots aquests anys, va tenir conseqüències de llarga durada i que estarien presents anys després del final de la dictadura, com s'observa en les altes taxes d'analfabetisme en català que es dóna entre les generacions escolaritzades en aquests anys: el 1996 solament un terç del tram d'edat comprès entre els 40 i els 44 anys era capaç d'escriure en català, parlat pel 67 % dels censats, xifres que descendien al 22 % dels majors de 80 anys capaços d'escriure en català amb un 65 % de parlants.[40]

La repressió econòmica[modifica]

La repressió econòmica va ser practicada mitjançant multes econòmiques (pagament de quantitats fixes), confiscacions totals o parcials de béns i embargaments de comptes bancaris, decidides per la Comissió Central de Béns Confiscats per l'Estat i per comissions provincials de confiscació. Es va aplicar en virtut d'un decret aprovat el 10 de gener de 1937, en particular els seus articles 6 i 8 que sancionaven econòmicament a "els responsables de danys o perjudicis causats a Espanya". El 9 de febrer de 1939, la Llei de Responsabilitats Polítiques va ampliar aquest decret per "liquidar les culpes contretes pels qui van contribuir amb actes o omissions greus a forjar la subversió roja, a mantenir-la viva durant més de dos anys i a entorpir el triomf del Moviment Nacional". L'article 10 imposava sancions econòmiques a tots els condemnats per tribunals militars. Aquestes sancions s'aplicaven fins i tot després de la defunció del condemnat. Les confiscacions es realitzaven a particulars, partits polítics, associacions, signatures comercials.[41]

Aquesta llei s'aplicava no només a tots els opositors al règim sinó també als quals havien servit civil i militarment sota la Segona República. Vulnerava la irretroactividad penal, castigant idees i actes anteriors a l'aixecament franquista, i per tant legals quan es van realitzar.[42]

El 13 d'abril de 1945, el Ministeri de Justícia va publicar un decret que va declarar extingits els procediments de Responsabilitats Civils i Polítiques i els tribunals creats per a la seva aplicació, en considerar complerta la seva missió. Va crear la Comissió Liquidadora de Responsabilitats Polítiques per resoldre els casos pendents i els recursos presentats contra les sentències sancionadores. Bona part dels recursos van ser indultats, i els béns i els diners confiscats van ser retornats en les dècades posteriors, per un import equivalent al que tenien en les dates de confiscació, la qual cosa representava una forta devalorització.

La restitució del patrimoni històric i acumulat dels sindicats de treballadors, associacions empresarials i societats vinculades a ells, no es va plantejar fins a l'inici de la Transició, quan un Reial decret Llei de 1976 va repartir entre els sindicats majoritaris els béns acumulats pel sindicat vertical, recentment abolit. La devolució del patrimoni històric de les organitzacions sindicals no va ser contemplada de fet fins a l'aprovació el 1986 de la Llei de Cessió de Béns del Patrimoni Sindical Acumulat.[43]

La repressió laboral[modifica]

Duta a terme en tots els àmbits productius, amb acomiadaments de lloc de treball, inhabilitacions laborals i professionals. Les organitzacions patronals realitzaven llistes de "rojos" o "sindicalistes" per evitar que entressin a les empreses. En el cas de membres de professions liberals, va ser duta a terme pels propis col·legis professionals, després de la seva corresponent depuració. Els funcionaris públics que havien servit durant la República van ser acomiadats d'acord amb la "Llei de Depuració".

La repressió política[modifica]

Es van prohibir els partits polítics, sindicats, associacions i periòdics no afins al règim. Es va anul·lar la llibertat d'expressió per a opinions contràries al govern o simplement discrepants, i es va establir des de les mateixes instàncies de govern un sistema de censura de tots els mitjans de comunicació.

La repressió cultural[modifica]

La censura va ser aplicada a temes no relacionats directament amb la política: literatura, poesia, cançons, arts plàstiques, cinema i teatre. Es va imposar un model cultural definit segons els criteris establerts per l'Estat.

La censura que aplicava el règim va afectar a totes les activitats intel·lectuals i als mitjans de comunicació. El cinema i el teatre serien víctimes d'una doble censura civil i eclesiàstica, sent prohibides obres d'autors. En la novel·la el règim no va poder evitar que alguns escriptors reflectissin les misèries de les condicions de vida d'aquells anys quaranta.

La repressió periodística[modifica]

Amb la Guerra Civil van desaparèixer molts mitjans de comunicació catalans. Aquest ric entramat no es va poder recuperar amb la Transició i avui dia l'impacte és força irregular. Destaca, però, l'espectacular progressió de la llengua catalana en l'àmbit digital.[44]

Amb l'avenç de les tropes franquistes –el 1936 van ocupar les Illes Balears, el 1938 Lleida i el 1939 la resta del Principat– es va truncar el procés de normalització i democratització cultural. La Guerra Civil va tenir greus conseqüències per a la cultura en català i especialment la de caràcter catalanista. El primer que feien les tropes rebels, quan irrompien a una ciutat, era cremar o convertir en pasta de paper els llibres en català de les biblioteques privades i dels editors comercials.[44]

Aquest va ser el cas de la biblioteca de Pompeu Fabra. En altres ocasions, com va succeir amb la biblioteca de Joaquim Xirau, ocupaven l'habitatge i dispersaven els llibres. I, finalment, com li va ocórrer a Antoni Rovira i Virgili, decomissaven i traslladaven tots els documents i obres a Salamanca. Era, doncs, un odi general vers la diferència i l'objectiu era destruir el sistema de comunicació en català. Així, el diari ‘La Publicitat’ va ser bombardejat i ‘La Humanitat’ saquejada pels guanyadors –com tots els diaris–. ‘La Veu de Catalunya’ va ser intervingut pels anarquistes.[44]

Després de la Guerra Civil, a partir del 1939, la dictadura del general Franco, amb la repressió política i lingüística, va provocar la desaparició de la premsa nacional i local en llengua catalana i el final de la radiodifusió en català. Els exiliats catalans van lluitar contra l'esvaniment del català fent publicacions en català de curt tiratge i programes de ràdio. La programació internacional en llengua catalana feta per una dotzena d'emissores d'ona curta: Ràdio Moscou, La Pirenaica, Ràdio París o BBC, entre altres, tot i ser sempre testimonial, durant els quaranta anys de franquisme, va tenir una gran importància per a la pervivència del català a la radiodifusió. A les dècades dels quaranta i cinquanta a Catalunya només Ràdio Girona, Ràdio Vilanova, Ràdio Tortosa, REM Ràdio Berga, Ràdio Taradell i Ràdio Popular de Figueres van fer algun programa en català, sempre de temàtica religiosa o musical.

El 1958 es va produir una certa modernització del franquisme, amb canvis socials, polítics i econòmics de signe moderat que van permetre al català tenir una mínima presència als mitjans de comunicació del país. Naixia la revista ‘Serra d'Or’ (1959). A la dècada dels seixanta, Ràdio Popular de Figueres i Ràdio Girona ja emetien una part de la programació en català. Ràdio Barcelona, a partir de la temporada 1962-63, va començar a programar una obra de teatre en català cada mes i va posar en antena diària ‘Radioscope’. Aquest programa, tot i ser presentat majoritàriament en castellà, va ser, entre altres coses, una plataforma per als cantautors catalans. Radio España de Barcelona, des de l'any 1962, va incloure en la programació l'espai ‘Què sabem de Catalunya’. El 1964, Televisió Espanyola (TVE) va fer els primers espais mensuals de teatre en català, amb el nom de ‘Teatro catalán’, i Ràdio Nacional d'Espanya a Barcelona va començar a emetre ‘Evocacions catalanes’. L'any 1967, TVE va començar el programa mensual ‘Mare Nostrum’ i poc després RNE el programa ‘Paraula i pensament’.

Amb aquesta anul·lació sistemàtica de la comunicació, els franquistes van aconseguir que el català fos gairebé invisible durant prop de mig segle. Després, una Transició extremament cautelosa tampoc va solucionar dècades de silenci. Si no hagués estat per la persecució i destrucció, avui, la desapareguda empresa editora de ‘La Veu de Catalunya’ seria, en proporció, com la de l’‘ABC’. La de ‘La Humanitat’ seria com ‘El País’. Els anys de llibertat de la Transició, doncs, no van poder reconstruir el mercat, ni la indústria ni els mitjans.[44]

L'odi envers Catalunya[modifica]

Article principal: Franquisme a Catalunya
Lluís Companys, segon president de la Generalitat republicana, va ser lliurat per la Gestapo i afusellat per les autoritats franquistes.

Catalunya va ser la comunitat (región pels franquistes) que més va patir l'odi engendrat durant la Guerra Civil. La mostra la tenim en diversos exemples.

A Tarragona, el gener de 1939, es va celebrar una missa oficiada per un canonge de la catedral de Salamanca, José Artero. Durant el sermó va cridar: "Gossos catalans! No sou dignes del sol que us enllumena." Pel que fa als homes que van entrar i desfilar per Barcelona, Franco va dir que aquest honor no era "perquè haguessin lluitat millor, sinó perquè eren els que sentien més odi. És a dir, més odi cap a Catalunya i els catalans." [cal citació]

Un amic íntim de Franco, Victor Ruiz Albéniz, "El Tebib Arrumi" va publicar un article on demanava que Catalunya rebés "un càstig bíblic (Sodoma i Gomorra) per purificar la ciutat roja, la seu de l'anarquisme i separatisme com a únic remei per extirpar aquests dos càncers pel termocauteri implacable",[45] mentre que per Serrano Suñer, cunyat de Franco i Ministre de l'Interior, el nacionalisme català era "una malaltia."[46]

L'home designat com a governador civil de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, va afirmar que "Espanya es va alçar, amb tanta o més força contra els Estatuts desmembrats que contra el comunisme i que qualsevol tolerància del regionalisme portaria altra vegada als mateixos processos de putrefacció que acabem d'extirpar quirúrgicament."

Fins i tot conservadors catalans, com Francesc Cambó, es van esgarrifar de l'odi i l'esperit de revenja mostrat per Franco. Cambó va escriure en el seu dietari en referència a Franco: "Com si no sentís ni comprengués la situació miserable, desesperada, en què es troba Espanya i no pensés més que en la seva victòria, sent la necessitat de recórrer tot el país (...) com un torero per recollir aplaudiments, cigars, barrets i alguna americana escadussera."[47]

El que havia estat el 123è president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, s'exilià a França, com molts altres, el gener de 1939. Les autoritats espanyoles en demanaren l'extradició als alemanys. Queda el dubte històric de si fou detingut per la Gestapo o per la policia militar alemanya, també coneguda com la Wehrmacht En tot cas la detenció es produí el 13 d'agost de 1940 amb la imediata deportació de Lluís Companys a l'Espanya franquista.

Després d'un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals, fou afusellat el 15 d'octubre de 1940, al pat del Castell de Montjuïc.

D'aleshores ençà han estat moltes les reivindicacions a fi que s'anul·li aquell judici, sense cap garantia. De moment, cap d'elles ha reeixit.[48]

La repressió franquista[modifica]

« "A partir de la repressió, el franquisme va crear unes xarxes de complicitat en què milers de persones es van veure implicades o en van ser còmplices, de totes les maneres possibles, del vessament de sang infligit, de les persecucions efectuades, de la vida de centenars de milers de persones a les presons, als camps de concentració o als Batallons de Treballadors.[49] En definitiva, de les formes més diverses de repressió: política, social, laboral, ideològica, i, en el cas de Catalunya, d'un intent de genocidi cultural que pretenia fer desaparèixer d'arrel la seva especifica personalitat nacional..." »
Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Vilarroya i Font[50]

Persecució del català[modifica]

Article principal: Persecució del català

Franco va declarar l'any 1939: «La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.»[51]

Això va implicar una desaparició gairebé total dels llibres impresos en català fins a l'any 1946.

L'any 1941, malgrat la prohibició del català, es va reeditar il·legalment Poesies, de "Lo Gayter del Llobregat" per commemorar el centenari de la seva publicació original, origen del moviment de la Renaixença. La seva presentació, un dels primers actes de la clandestinitat, fou feta en un homenatge al seu autor, Joaquim Rubió i Ors.

Cal destacar durant els anys següents la publicació d'una sèrie d'obres per part de tres joves escriptors: Les elegies de Bierville de Carles Riba (1943), L'aprenent de poeta (1943), de Josep Palau i Fabre, i Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu (1946) tots ells amb edicions d'uns cent exemplars.

A partir de 1946, amb la derrota de l'Alemanya Nazi, el règim va portar a terme un rentat d'imatge, anomenada l'escletxa, que va permetre que es tornés a autoritzar l'Orfeó Català a fer teatre en català, i també la publicació de llibres en català, però només d'obres clàssiques, i prohibint les obres destinades al públic més jove per tal de restringir l'aprenentatge de la llengua escrita.

Entre elles tenim les part d'escriptors que havien tornat de l'exili durant els anys 1942-1943. Entre aquestes obres cal destacar la traducció al català de l'Odissea (1948) per Carles Riba, i la investigació dutes a terme pel pedagog Alexandre Galí amb Història de les Institucions 1900-1936, que fins i tot avui en dia són obres de referència.

El 1947 l'Institut d'Estudis Catalans va superar la censura en editar un llibre científic, amb la qual cosa quedava demostrat que el català era també un idioma de ciència.

Cal destacar el començament de la publicació el 1949 del Diccionari català-valencià-balear, fins a la seva finalització el 1962, per part del filòleg Francesc de Borja Moll, el qual va esdevenir en una campanya en els territoris de parla catalana, per defensar la unitat de la llengua i alhora que donava un missatge d'afirmació de la identitat catalana.

Les darreres cuejades del franquisme[modifica]

El fet que més marcà el tardofranquisme fou l'assassinat de l'almirall Luis Carrero Blanco, el 20 de desembre de 1973. Aquest fet deixà escapçat el projecte continuista del règim. Aquesta mort generà, primer un gran desconcert en el govern d'Arias Navarro[52] i, més endavant, pànic en el si del règim pel futur incert que s'obria just al davant. Tot plegat explica, possiblement, l'assassinat de Salvador Puig i Antich i Georg Michael Welzel el 2 de març de 1974. Foren els darrers executats amb el mètode del garrot vil.

Finalment, el 27 de setembre de 1975, amb el Generalísimo ja al llit, agonitzant, foren afusellats els cinc darrers condemnats a mort del franquisme, dos integrants d'ETA: Angel Otaegi Etxeberria i Jon Paredes Manot àlies Txiki i tres membres del FRAP: Ramón García Sanz, José Luis Sánchez Bravo i José Humberto Baena. El decret antiterrorista s'aplicava implacablement i amb caràcter retroactiu. Els fets pels quals se'ls acusava havien tingut lloc abans que fos aprovat, amb la qual cosa es vulnerava un dels principis bàsics de qualsevol estat de dret.[53]

Les cinc darreres morts del franquisme es produïen només 54 dies abans que Franco morís. La dictadura va morir com havia nascut i va viure: matant. Però, a cops de repressió i d'immobilisme, havia perdut el suport social de què gaudia el 1939. La Guerra Civil quedava ja molt lluny i les noves generacions no estaven disposades a suportar per més temps la manca de llibertats i de modernitat. El 20 de novembre de 1975 Franco va morir al llit, però el franquisme tenia els dies comptats.[54]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. María Jesús Bono (dir.). Expresos Polítics. Generalitat de Catalunya. Dept. d'Interior, 2009. ISBN B-13659-2009, pàgina 13 i 14. 
  2. Recasens, Josep. La repressió franquista a la Conca de Barberà (1939-1945). Montblanc: CECB. 2000. Pàgina 36.
  3. Solé i Sabaté, Josep M.. La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939). Abadia de Montserrat. 1989
  4. Mayayo i Artal, Andreu. La Conca de Barberà 1890-1939: de la crisi agrària a la guerra civil. Montblanc: Centre d'Estudis de la Conca de Barberà. 1986. Pàgina 482.
  5. Vega Sombría, Santiago; Aróstegui, Julio. De la esperanza a la persecución: la represión franquista en la provincia de Segovia (en anglès). Editorial Critica, 2005, p.179. ISBN Editorial Critica. 
  6. María Jesús Bono (dir.). Expresos Polítics. Generalitat de Catalunya. Dept. d'Interior, 2009. ISBN B-13659-2009, pàgina 14. 
  7. Manuel Altozano. Los desaparecidos del franquismo. El País 13/08/2006
  8. Eduardo de Guzmán. La represión franquista. Tiempo de Historia
  9. María Jesús Bono (dir.). Expresos Polítics. Generalitat de Catalunya. Dept. d'Interior, 2009. ISBN B-13659-2009, pàgina 14. 
  10. Font: Ministeri de Justícia d'Espanya
  11. BBC, 16/10/2008, La Història darrere de la decisió, consultat el 26/06/2011.
  12. L'ONU insta a Espanya a jutjar el franquisme, 17/09/2010 lavozdeasturias. Consultat el 26/06/2011.
  13. Urgent ratificar Convenció sobre desaparicions forçades: CICR i AI, publimetro 30-08-2010. Consultat el 26/06/2011.
  14. Hugh Thomas (1976); Història de la Guerra Civil espanyola, pàg. 993
  15. Hugh Thomas (1976); Historia de la Guerra Civil Española, pàg. 991
  16. [1]
  17. [Antony Beevor, La Guerre d'Espagne, Calmann-Lévy, 2006, pàgs. 180-181, ISBN 2-7021-3719-9
  18. [Hugh Thomas, La guerre d'Espagne, Robert Laffont, 2009, pàgs. 209 i 711.
  19. CASANOVA, Julían; ESPINOSA, Francisco; MIR, Conxita; Moreno Gómez, Francisco. Morir, matar, sobreviure. La violència en la dictadura de Franco Editorial Crítica, Barcelona, 2002, pàg. 8.
  20. Michael Richards, A Estafe of Silence: Civil War and the Culture of Repression in Franc's Spain, 1936-1945, Cambridge University Press, 1998, pàg.11.
  21. Gabriel Jackson, La república espanyola i la guerra civil RBA., 2005, Barcelona. pàg.466.
  22. Guy Hermet, La Guerre d'Espagne, Seuil, 1989, pàg. 180.
  23. Vinyes, Ricard; Armengou, Montse; Belis, Ricard. Els nens perduts del franquisme. Ed. Plaza i Janés, 2002.
  24. Els nens robats del Franquisme, Ruth Alvarado Sánchez. Criminologia i justícia. Consultat el 15 de maig de 2014.
  25. Audiència Nacional: Acte del jutge Baltasar Garzón de 18 de novembre de 2008. Publicat per 20minutos. Consultat el 15 de maig de 2014.
  26. La depuració de l'educació espanyola durant el franquisme (1936-1975). Institucionalització d'una repressió, per Carlos de Pablo Lobo, a Fòrum d'Educació, nº9, 2007, pàgs. 203-228, ISSN 1698-7799.
  27. Paul Preston, The Spanish Civil War. Reaction, revolution & revenge, Harper Perennial, London, 2006, pàg. 312.
  28. Javier Tusell, La dictadura de Franco, Edicions Altaya, Madrid, 1996, pàg. 174
  29. La destrucció de la ciència a Espanya: depuració universitària en el franquisme, per Luis I. Otero Carvajal, Editorial Complutense, Madrid, 2006, ISBN 84-7491-808-1, ISBN 978-84-7491-808-3
  30. Helen Graham, The Spanish Civil War. A Very Short Introduction Oxford University Press, 2005, pàg. 132.
  31. Segons l'article 6 del Fur dels Espanyols de 1945, text original de 1945 [2].Art. 2 de la Llei de Principis del Moviment Nacional [3] de 1958: La Nació espanyola considera com a timbre d'honor l'acatament a la Llei de Déu, segons la doctrina de la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana, única veritable i fe inseparable de la consciència nacional, que inspirarà la seva legislació.
  32. Art. 6 del Fur dels espanyols, text reformat el 1967[4].
  33. El Nacionalcatolicisme (Espanya), per Stanley G. Payne a artehistoria.jcyl.es.
  34. Paul Preston, The Spanish Civil War. Reaction, revolution & revenge, Harper Perennial, London, 2006, pàg. 225.
  35. http://www.generalisimofranco.com/noticias3/b180206_a.htm
  36. 36,0 36,1 36,2 Aracil; Oliver; Segura, 1998, p. 273.
  37. Citat a Solé i Villarroya (1993), p. 217.
  38. Pujol, Mercè «Política lingüística: llengua, cultura i identitat, l'exemple de Catalunya». Amnis (en línia), 2013. ISSN: 1764-7193.
  39. «La resistència al lingüicidi: interior i exili». Generalitat de Catalunya.
  40. Melchor i Branchadell (2002), pàg. 160 i 204.
  41. Fons documentals sobre la Guerra Civil i Postguerra espanyola conservats en l'arxiu del ministeri de Justícia, Ana María Fernández Hidalgo, María José Remón Ripalda, Butlletí de la ANABAD (Federació Espanyola d'Associacions d'Arxivers, Bibliotecaris, Arqueòlegs, Museòlegs i Documentalistes) XXXIX (1989), núms. 3-4. A dialnet.unirioja.es.
  42. La repressió a la província de Segòvia en els orígens del règim de Franco - La repressió econòmica i administrativa, per Santiago Vega Ombrívola (Universitat Complutense, Madrid), revista Hispània Nova, nº 4, 2004
  43. El patrimoni sindical acumulat, per Francisco Javier Magaña Balanza i Sara Rico Letosa, Universitat de Saragossa, a dialnet.unirioja.es. Accés 16-09-2011.
  44. 44,0 44,1 44,2 44,3 Gencat «El català en els mitjans de comunicació». Cuturcat. Generalitat de Catalunya, 2011 [Consulta: 6 abril 2014].
  45. Benet, Josep. Catalunya sota el régim franquista. Informe sobre lapersecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel régim del general Franco. Barcelona: Blume, 1978, p. 129 i 235-249. 
  46. Casanova, Julián «Cataluña, la derecha y los militares» (en castellà). EL PAÍS, 31-01-2006.
  47. Preston, Paul. Franco (edición actualizada): Caudillo de España (en es). Penguin Random House Grupo Editorial España, 2015-11-12. ISBN 9788499926193. 
  48. El Govern de la Generalitat demana l'anul·lació del judici contra Lluís Companys
  49. Batallons de Treballadors
  50. Joan Vilarroya i Font, Doctor en Història per la Universitat de Barcelona
  51. Abellán, Manuel L. Censura y literaturas peninsulares (en castellà). Amsterdam: Rodopi, 1987, p. 73 (Diálogos hispánicos de Amsterdam nº 5). ISBN 9789062039289 [Consulta: 25 gener 2011]. 
  52. Pere YSÀS, Carme MOLINERO, La anatomía del Franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977, Barcelona, 2008
  53. El franquisme a Catalunya, Paola Lo Cascio, p. 232-233
  54. El franquisme a Catalunya, Antoni Segura, p. 233

Enllaços externs[modifica]