Resiliència psicològica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La resiliència psicològica (del llatí resilire, que significa “tornar”) és la capacitat que té una persona per a resistir i afrontar situacions traumàtiques per tal de "tornar" al nostre estat estàndard,[1] a més també és l'aptitud de reaccionar positivament malgrat les dificultats. Està relacionada amb l'autoestima.[1] Està demostrat que la resiliència d'una persona és major quan compta amb almenys una bona relació afectiva amb una persona.[1] Quan un subjecte es comporta de manera resilient, pot recuperar-se després d'una vivència traumàtica i fins i tot pot sortir-ne enfortit. La resiliència es considera una forma de psicologia positiva i no té relació amb la psicologia tradicional.

Etimologia i característiques[modifica]

Igual que altres conceptes psicològics com la flexibilitat o l'estrès, l'origen d'aquest mot es troba en la física (mecànica). Aquesta paraula ha estat adaptada pels psicòlegs que fan una comparació del procés que pateix un material quan retorna al seu estat original després d'haver estat sotmés a una força que el supera.

La resiliència psicològica és una cosa que es desenvolupa i s'ha de mantenir, és per això que és pot dividir en set factors:

1) Introspecció: capacitat per a examinar-se internament, plantejar-se preguntes difícils i donar-se respostes honestes.

2) Independència: capacitat per mantenir distància física i emocional pel que fa als problemes sense caure en l'aïllament.

3) Interacció: capacitat per establir llaços íntims i satisfactoris amb altres persones.

4) Iniciativa: capacitat per a fer-se càrrec dels problemes i exercir control sobre ells.

5) Creativitat: capacitat per crear ordre, bellesa i objectius a partir del caos i del desordre.

6) Sentit de l'humor: predisposició de l'esperit a l'alegria, permet allunyar-se del focus de tensió, relativitzar i positivitzar.

7) Consciència moral: abasta tota la gamma de valors internalitzats per cada persona a través del seu desenvolupament vital.

Origen[modifica]

John Bowlby, creador de la inclinació, va ser el primer autor que va emprar el terme resiliència, però va ser Boris Cyrulnik el psiquiatra, neuròleg, psicoanàlista i etòleg,[2] el que va donar a conèixer el terme de resiliència en la psicologia en el seu llibre "Els aneguets lletjos".

Tipus de resiliència[modifica]

Resiliència individual: Aquest tipus de resiliència és la que gestiona l'estudi de la persona de manera manera específica, sense donar importància a l'entorn familiar.

Resiliència col·lectiva:

  • Familiar: Aquest tipus de resiliència té com a funció estudiar el funcionament intern de la familia i observar com influeix als membres d'aquesta els problemes, com els afronten i la capacitat que tenen per superar aquests esdeveniments.
  • Comunitaria: Aquest tipus de resiliència dona importància als integrants d'una societat, el quals estan en contacte en el dia a dia, aquests són els que generen una identitat i una manera de ser a nivell social.

Estratègies[modifica]

Obtenir la capacitat de crear resiliència és un projecte individual. No totes les persones reaccionen igual davant d'una situació traumática o complexa, és per això que a una persona li pot funcionar una estratègia millor que a una altra. Les diferents estratègies són:

  • Establir relacions de recolzament dins i fora de la família
  • Evitar pensar que les crisis són obstacles insuperables
  • Acceptar que el canvi és part de la vida
  • Encaminar-te cap als teus objectius
  • Duu a terme accions decisives després de la reflexió
  • Conèixer-te a tu mateix
  • Resoldre conflictes mitjançant les habilitats comunicatives
  • Acceptar-te, estimar-te i cuidar-te com ets

Altres estratègies més espirituals són el ioga i el mindfullness.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 La autoestima, Luís Rojas Marcos, Ed Espasa, 2007. ISBN 978 84 670 2465 4(castellà)
  2. «Resiliencia (psicología) - EcuRed». [Consulta: 8 desembre 2018].

Bibliografia[modifica]

  • Poseck, V., Carbelo, B., Vecina, M. (2006). La experiencia traumática desde la psicología positiva: resiliencia y crecimiento postraumático. Papeles del Psicólogo. Vol. 27 (1). 40-49.