Resiliència psicològica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La resiliència psicològica (del llatí resilire, que significa “tornar”) és la capacitat que té una persona per a resistir i afrontar situacions traumàtiques per tal de "tornar" al nostre estat estàndard, a més també és l'aptitud de reaccionar positivament malgrat les dificultats. Està relacionada amb l'autoestima.[1] Està demostrat que la resiliència d'una persona és major quan compta amb almenys una bona relació afectiva amb una persona. Quan un subjecte es comporta de manera resilient, pot recuperar-se després d'una vivència traumàtica i fins i tot pot sortir-ne enfortit. La resiliència no és una qualitat innata sinó que aquesta és un conjunt de conductes, accions i pensaments.

Una persona amb un estrès diari, interromp l'equilibri tant intern com extern, presentant desafiaments i oportunitats.[2] Tanmateix, els estressos rutinaris poden tenir impactes positius que afavoreixin la seva capacitat de recuperació. Algunes persones poden tractar amb més quantitats d'estrès que altres. La resiliència és l'adaptació integrada d'aspectes físics, mentals i espirituals en un conjunt d'estats beneficiaris o perjudicials. És important tenir en compte que la capacitat de resistència no és només superar una situació profundament estressant, sinó també sortir d'aquesta situació amb un "funcionament competent". La resiliència comporta que una persona es recuperi de la desgràcia com una persona més perfeccionada i més àgil. Ser resilient no significa que no pateixi conflictes ni inquietuds.

Aquest terme no només es centra en malalties mentals sinó que també en la recuperació de malalties físiques i recuperacions d'escenaris traumàtics (ex: un accident amb el cotxe).

La resiliència es considera de forma positiva i no té relació amb la psicologia tradicional.

Etimologia i característiques[modifica]

Igual que altres conceptes psicològics com la flexibilitat[3] o l'estrès,[4] l'origen d'aquest mot es troba en la física (mecànica). Aquesta paraula ha estat adaptada pels psicòlegs que fan una comparació del procés que pateix un material quan retorna al seu estat original després d'haver estat sotmès a una força que el supera.

La resiliència psicològica és una cosa que es desenvolupa i s'ha de mantenir, és per això que es pot dividir en set factors:

  1. Introspecció:[5] capacitat per a examinar-se internament, plantejar-se preguntes difícils i donar-se respostes honestes.
  2. Independència:[6] capacitat per mantenir distància física i emocional pel que fa als problemes sense caure en l'aïllament.
  3. Interacció:[7] capacitat per establir llaços íntims i satisfactoris amb altres persones.
  4. Iniciativa:[8] capacitat per a fer-se càrrec dels problemes i exercir control sobre ells.
  5. Creativitat:[9] capacitat per crear ordre, bellesa i objectius a partir del caos i del desordre.
  6. Sentit de l'humor:[10] predisposició de l'esperit a l'alegria, permet allunyar-se del focus de tensió, relativitzar i positivitzar.
  7. Consciència moral:[11] abasta tota la gamma de valors internalitzats per cada persona a través del seu desenvolupament vital.

Les característiques que defineixen a una persona amb resiliència psicològica són el compromís, el control i l'aprenentatge continu.

Origen i història[modifica]

John Bowlby,[12] creador de la inclinació, va ser el primer autor que va emprar el terme resiliència, però va ser Boris Cyrulnik, el psiquiatre, neuròleg, psicoanalista i etòleg, el que va donar a conèixer el terme de resiliència en la psicologia en el seu llibre "Els aneguets lletjos".

La primera recerca sobre la resiliència es va publicar l'any 1973. L'epidemiologia va ser la base de l'estudi que van realitzar, va ser el fonament per tal de poder descobrir els riscos i els factors de la competència de recuperació.[13] Temps més tard els mateixos investigadors van crear un conjunt d'eines que permetessin el desenvolupament de la capacitat de recuperació.[14]

Emmy Warner[15] va ser una científica dels anys 70 que va estudiar a un grup de nens d'una de les illes de l'arxipèlag de Hawaii.[16] Aquests infants venien de famílies pobres i molts dels pares d'aquests patien malalties mentals, eren alcohòlics o simplement treballaven tot el dia. Aquesta científica va demostrar que gran part d'aquests infants van mostrar conductes agressives en l'adolescència, els que no van mostrar aquest tipus de conducta Warner els va anomenar "Els resistents" (Resilient).

Tipus de resiliència[modifica]

Resiliència individual: Aquest tipus de resiliència és la que gestiona l'estudi de la persona de manera específica, sense donar importància a l'entorn familiar.

Resiliència col·lectiva:

  • Familiar: Aquest tipus de resiliència té com a funció estudiar el funcionament intern de la família i observar com influeix als membres d'aquesta els problemes, com els afronten i la capacitat que tenen per superar aquests esdeveniments.
  • Comunitària: Aquest tipus de resiliència dona importància als integrants d'una societat, els quals estan en contacte en el dia a dia; són els que generen una identitat i una manera de ser a un nivell social.

Construcció de la resiliència i estratègies[modifica]

En qualsevol cas el terme resiliència suposa la capacitat de recuperació, aquesta es compren millor com a un procés. La majoria de recerques demostren que aquesta capacitat és resultat que l'individu és capaç d'interactuar amb el seu entorn, aquesta interacció fa que l'individu estigui en una sensació de benestar.

Quan les persones s'enfronten a una situació de patiment poden reaccionar de diferents maneres davant aquesta situació: amb ira i ràbia, amb una actitud negativa (la qual cosa fa que l'individu no sigui capaç de donar resposta) o amb disgust.

La tercera reacció és la que promou un estat de comoditat. Normalment és la reacció que tenen les persones resilients quan es troben malament per un problema, el que fan és fer front al problema. Les dues primeres reaccions les tenen la resta de persones, les quals neguen qualsevol mitjà de recuperació i prefereixen reaccionar així en comptes de respondre a la dolorosa situació.

Stefan Vanistendael,[17] sociòleg i demògraf dels Països Baixos, va desenvolupar la imatge d'una «caseta» per explicar el procés de la resiliència, aquesta és una casa petita la qual està composta per diversos pisos i habitacions.

La base de la casa representa les necessitats bàsiques de tota persona (ex: menjar); el subsòl de la casa simbolitza les relacions i els vincles, sovint es tracta d'un vincle fort encara que sigui només amb una persona, aquesta no cal que sigui un pareny; la planta baixa de la casa significa la capacitat de la persona per trobar-li un sentit a la seva existència. Aquesta pot estar lligada a la religió, amb la política o amb un compromís social; al primer pis el que hi podem trobar és una sèrie d'habitacions les quals representen coses diferents, la primera habitació representa l'autoestima, la segona les aptituds (personal i social) i l'última el sentit de l'humor. Per acabar, les golfes, una habitació gran, la qual està oberta, ja que simbolitza les noves experiències.

Obtenir la capacitat de crear resiliència és un projecte individual. No totes les persones reaccionen igual davant d'una situació traumàtica o complexa, és per això que a una persona li pot funcionar una estratègia millor que a una altra. Les diferents estratègies són:

  • Establir relacions de recolzament dins i fora de la família.
  • Evitar pensar que les crisis són obstacles insuperables.
  • Acceptar que el canvi és part de la vida.
  • Encaminar-te cap als teus objectius.
  • Duu a terme accions decisives després de la reflexió.
  • Conèixer-te a tu mateix.
  • Resoldre conflictes mitjançant les habilitats comunicatives.
  • Acceptar-te, estimar-te i cuidar-te com ets.

Altres estratègies més espirituals són el ioga i el mindfullness.

Com a conclusió, els mecanismes (conegut en anglès com coping) més comuns per fer front a les adversitats de la vida es recullen en trobar suport social, un control sobre les emocions, aprendre introespectivament, el recolzament en els ideals morals per aconseguir l'automotivació. Molts estudis relacionats amb la resiliència diuen que un dels components més importants és la relació d'afecte (amics o família). Aquest tipus de relació fa que hi hagi confiança i seguretat.

Resiliència en educació[modifica]

  • Els factors de risc són qualsevol característica d'una persona que pot fer mal a la salut de l'individu, aquesta pot ser mental, física i/o emocional.
  • Els factors protectors són les condicions capaces d'afavorir el desenvolupament de la gent i, en alguns casos de reduir els efectes de les situacions traumàtiques.
  • Factors protectors interns es refereixen als atributs del mateix individu: seguretat, confiança, autoconcepte i empatia.

La resiliencia és una tècnica d'intervenció educativa, aquesta permet que es potenciï el desenvolupament de la persona. Des del punt de vista de la pedagogia s'han d'estudiar tots els factors protectors, per tal que els individus puguin fer front al risc. La clau de la resiliència és fer que l'escola sigui capaç d'oferir reforços als factors protectors que formen part de l'àmbit educatiu.

En qualsevol centre educatiu el professor té la funció de facilitar els aprenentatges i d'actuar com a mediador, per tant la resiliència té una relació directa amb els aprenentatges. Si el professor crea un entorn amb un aprenentatge agradable, farà que els alumnes estiguin motivats.

La resiliència en l'àmbit educatiu es caracteritza per aquelles persones que viuen en situacions d'alt risc però són psicològicament sanes. La feina pedagògica és la creació d'accions preventives. Aquesta prevenció ha de ser entesa com a desenvolupador de recursos per arribar a la mateixa resiliència.

Referències[modifica]

  1. La autoestima, Luís Rojas Marcos, Ed Espasa, 2007. ISBN 978 84 670 2465 4(castellà)
  2. Liu, Cong; Glazer, Sharon «Work, Stress, Coping, and Stress Management» (en en). Oxford Research Encyclopedia of Psychology, 26-04-2017. DOI: 10.1093/acrefore/9780190236557.013.30.
  3. «Definición de flexibilidad — Definicion.de» (en es). [Consulta: 28 febrer 2019].
  4. «El estrés y su salud: MedlinePlus enciclopedia médica» (en es). [Consulta: 28 febrer 2019].
  5. «introspecció | enciclopèdia.cat». [Consulta: 3 març 2019].
  6. «GDLC - independència». [Consulta: 3 març 2019].
  7. «GDLC - interacció». [Consulta: 3 març 2019].
  8. «GDLC - iniciatiu». [Consulta: 3 març 2019].
  9. «GDLC - creatiu». [Consulta: 3 març 2019].
  10. «Definició d'humor, significat d'humor en català». [Consulta: 3 març 2019].
  11. «consciència moral | enciclopèdia.cat». [Consulta: 3 març 2019].
  12. «John Bowlby: biografía (y las bases de su Teoría del Apego)» (en es), 23-09-2017. [Consulta: 28 febrer 2019].
  13. M.E.R. «Conociendo a… Norman Garmezy» (en es-es), 17-01-2014. [Consulta: 1r març 2019].
  14. Garmezy, Norman «Children at Risk: The Search for the Antecedents of Schizophrenia. Part I. Conceptual Models and Research Methods» (en en). Schizophrenia Bulletin, 1, 8, 01-01-1974, pàg. 14–90. DOI: 10.1093/schbul/1.8.14. ISSN: 0586-7614.
  15. «Emmy Werner | Reaching Resilience» (en en). [Consulta: 3 març 2019].
  16. M.E.R. «Emmy Werner» (en es-es), 18-02-2013. [Consulta: 1r març 2019].
  17. ub. «Universitat de Barcelona - Stefan Vanistendael: «La resiliencia no se construye a cualquier precio, siempre tiene una dimensión ética»» (en ca), 08-10-2009. [Consulta: 4 març 2019].

Bibliografia[modifica]

  • Deferred compensation. (2011). Stefan Vanistendael: «La resiliencia no se construye a cualquier precio, siempre tiene una dimensión ética». Retrived from Univesitat de Barcelona Website: https://www.ub.edu/web/ub/es/menu_eines/noticies/2011/Entrevistes/stefan_vanistendael.
  • Herbers, J.E., Cutuli, J.J., Jacobs, E.L., Tabachnick, A.R. & Kichline, T. (2019). Early childhood risk and later adaptation: A person-centered approachusing latent profiles. Journal of Applied Developmental Psychology, 62, 66-76. Doi: 10.1016/j.appdev.2019.01.003
  • Albert Oriol-Bosch. (2012). Resilience. SciELO Analytics, 15 (2), 77-78. Retrived from http://www.scielo.org/php/index.php?lang=es.
  • Cyrulnik, B. (2005). El Amor Que Nos Cura. Barcelona: Gedisa.
  • Cyrulnik, B. (2016). Los patitos feos. La resiliencia: una infancia infeliz no determina la vida”. Barcelona: Gedisa.
  • Emmy E. Werner & Ruth S. Smith. (1989). Vulnerable but Invincible: A Longitudinal Study of Resilient Children and Youth. California: Adams Bannister Cox Pubs.
  • Forés, A. & Grané, J. (2011). La resiliencia: Crecer desde la adversidad (3rd ed.). Barcelona: Plataforma Editorial.
  • Henderson, N., & Milstein, M. (2003). Resiliencia en la escuela (8th ed.). Buenos Aires: Paidós.
  • Melillo, A. & Suárez, E. (2004).  Resiliencia y subjetividad: Los ciclos de la vida. Buenos Aires: Paidós.
  • Poseck, V., Carbelo, B. & Vecina, M.L. (2006). La experiencia traumática desde la psicología positiva: resiliencia y crecimiento postraumático. Papeles del Psicólogo, 27(1). 40-49. Retrived from http://www.papelesdelpsicologo.es.