Resposta als catalans

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Resposta al Missatge dels Catalans)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula documentResposta als catalans
Tipus manifest
Publicació 10 juny 1936
Modifica dades a Wikidata

La Resposta als catalans és el nom que es dona al manifest a favor del procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana a les Illes Balears i de la unió cultural amb les altres terres de llengua i cultura catalana, seguint l'impuls començat per la Renaixença i que, just després de la publicació del manifest, s'estroncà de manera violenta per la revolta espanyolista contra la República i la posterior dictadura de Francisco Franco.

Origen i significació[modifica]

Aquest manifest, l'esborrany del qual fou redactat per Miquel Ferrà i Juan, fou publicat el dia 10 de juny de 1936 i signat per 151 representants de la cultura de Mallorca. Era la resposta a un manifest anterior adreçat al moviment cultural mallorquí sota el títol Missatge als mallorquins, signat per un grup d'intel·lectuals de Catalunya i per les principals autoritats del Principat reconeixent la participació illenca en el passat i convidant els mallorquins a la col·laboració futura.

El Missatge als mallorquins fou promogut per l'associació anomenada Comunitat Cultural Catalano-Balear (CCCB), que després de la seva publicació organitzà una visita a Mallorca d'intel·lectuals catalans, el juny de 1936, amb l'Orfeó Català. El president del comitè organitzador de la CCCB fou August Pi i Sunyer, amb el suport, entre altres, de Francesc Cambó i Batlle a través de Joan Estelrich i Artigues. Aquesta associació havia tingut com a precedent un comitè de relacions entre Catalunya i Mallorca, al qual els fets del sis d'octubre de 1934 posaren fi.

El manifest mallorquí va provocar l'adhesió menorquina amb una Resposta des de Menorca.

Tant el Missatge als mallorquins com la Resposta als catalans feien una recapitulació de les relacions històriques entre Catalunya i les Balears i de l'aportació mallorquina a la Renaixença i expressava la voluntat de mantenir en el futur les relacions basades en la comunitat de llengua i, per tant, de cultura. El context de la redacció dels dos documents era la crisi europea provocada per l'expansió del feixisme, amb l'ascens fulgurant al poder del nazisme a Alemanya, però també el procés reformista de l'estat espanyol que semblava que s'obria amb la Segona República, generant les condicions per assolir l'autonomia i limitant els virulents atacs contra la cultura catalana que havien caracteritzat gran part dels segles XVIII, XIX i XX espanyols.

La Resposta als catalans garantia als que objectaven envers el protagonisme cultural de Catalunya que el reconeixement de la comunitat de llengua i cultura no implicava cap hegemonia de Catalunya sinó la "fraternal col·laboració".

La repressió dels signants a partir del juliol de 1936[modifica]

Amb la victòria a Mallorca, poc després de la publicació dels dos manifests, de la sublevació contra la República espanyola i contra l'autonomia catalana, els revoltats acusaren els signants de la Resposta als catalans de traïció a la unitat d'Espanya i de ser culpables de separatisme i els obligaren a retractar-se'n públicament. Les circumstàncies del desembarc republicà a Mallorca, dirigit per Bayo, foren aprofitades per generar un clima d'hostilitat irrespirable cap als signants. En el moment dels primers bombardeigs republicans i del desembarcament republicà procedent de Barcelona, a la costa de Manacor, la campanya pública contra els signants empitjorà i s'hi afegí la pressió dels afusellaments, assassinats i empresonaments quotidians, així com la impossibilitat de fugir de Mallorca. Aleshores, 107 dels signants de la Resposta als catalans firmaren, alguns des de la presó estant, un manifest d'adhesió a la sublevació i a Espanya, publicat el 17 de setembre (havien passat gairebé sols dos mesos des de la revolta).

La situació va esdevenir greu per als signant que formaven part del cos de magisteri. La Comissió Depuradora Provincial del Magisteri, amb l'impuls de Rafael Isasi, va dur a terme una persecució implacable contra els mestres d'escola que havien defensat l'ús de la llengua catalana a l'ensenyament. El mallorquinisme cultural moltes vegades era assimilat al separatisme i considerat un delicte mereixedor de les més altes sancions. Aleshores, el fet d'haver signat la "Resposta als Catalans" era un dels estigmes considerats més significatius pels repressors franquistes. Isasi, enduit per la seva fòbia a la cultura de Mallorca, va proposar que els mestres casats que havien signat el manifest fossin traslladats durant tres mesos a una província castellana i sis mesos els fadrins. El militar Ricardo Fernández de Tamarit, anava més enllà, i proposava la seva expulsió d'Espanya. Molt més dramàtic va ser el cas d'Emili Darder, que va ser acusat pel batle franquista de Palma, Mateu Safortesa Mussoles, en un infame procés judicial, de ser un ferm defensor de la llengua catalana i, sobretot, de pretendre introduir el bilingüisme a l'educació pública. Fernández Tamarit, com a jutge instructor, va donar una gran importància al fet que Emili Darder hagués signat la Resposta. Finalment Darder fou condemnat a mort i afusellat el 24 de febrer de 1937, al costat d'Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques.[1]

Els organitzadors de la persecució dels firmants foren els germans Llorenç i Miquel Villalonga. Llorenç Villalonga s'havia caracteritzat durant la República pels seus articles de caràcter espanyolista contra la normalització lingüística i cultural i contra l'autonomia política. Llorenç Villalonga més endavant adduí que havia salvat la vida dels firmants dels escamots falangistes. De fet, Llorenç Villalonga hagué de defensar la suficiència de la retractació dels signants contra el coronel Ricardo Fernández de Tamarit que volia enviar-los a l'exili i que formà part de diversos consells de guerra. Però Llorenç Villalonga havia promogut la retractació abans que Ricardo Fernández es pronunciàs i més endavant tornà a atacar a la premsa els signants.

La persecució dels grups socials representats pels signataris de la Resposta als catalans formà part de la política de desballestament de tota la infraestructura cultural mallorquina, començant per l'Associació per la Cultura de Mallorca, que per aquesta mateixa campanya va perdre la majoria dels associats i suspengué les seves activitats, i d'expulsió del català de l'àmbit públic al privat (53 dels signants del manifest eren socis de l'Associació per la Cultura de Mallorca). El mateix Llorenç Villalonga en els primers atacs als signants reconegué la seva representativitat social dient que ell mateix havia estat dels pocs que no havien signat el manifest. Els primers anys de la postguerra es mantingué la política d'estigmatització pública dels signants com a element fonamental de la política espanyolista a Mallorca.

Com a indicatiu de la representativitat social dels signants, les seves professions eren les següents: agent de duanes, advocat (15), apotecaris (6), arquitecte, bibliotecària, biòlegs(2), botànic, crític musical, dibuixant, diplomàtic, director d'escola graduada, doctors (2), enginyers (3), escriptors (11), escultor, fotògraf, geòleg, historiadors (2), empresari, inspector educació, llicenciats en lletres (5), mestres (12), metges (16), músics (5), notaris (2), odontòlegs (7), periodistes (2), pèrits agrònoms (2), pèrits industrials (2), pintors (2), poetes (2), professors (10), professor mercantil, psiquiatre, publicista, químic, veterinari, president o secretari entitat cultural (8), directors de periòdic, revista o editorial (4), sense indicació de professió (6).

Signants[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Josep Massot i Muntaner, Cultura i vida a Mallorca entra la guerra i la postguerra, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978, p.92-107.
  • Josep Massot i Muntaner, Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, Barcelona, 1990, p.211-241.
  • Arnau González i Vilalta, "La Comunitat Cultural Catalano-Balear (1936)", dins Randa 52 (2004), p. 153-166.

Enllaços externs[modifica]

Vegeu texts en català sobre Resposta als catalans a Viquitexts, la biblioteca lliure.

Referències[modifica]

  1. MONER, Lina. Emili Darder i Cànaves (1895-1937), metge i polític, víctima de la repressió franquista. Palma: Fundació Emili Daredr, 2012