Revista Musical Catalana

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de publicacions periòdiquesRevista Musical Catalana
Tipus revista
Llengua català
Fundació gener 1904
Fundador Lluís Millet i Pagès
Preu 4 euros
Identificadors
ISSN 1887-2980
Modifica dades a Wikidata

La Revista Musical Catalana és una publicació catalana fundada el gener de l’any 1904 per l’Orfeó Català. La publicació va desaparèixer el 1936 a causa de la Guerra Civil, però va reprendre la seva activitat el 1984, gràcies a l'impuls donat pel Consorci del Palau de la Música Catalana.

Història[modifica]

Primera Etapa: 1904-1936[modifica]

L’aparició de la Revista Musical Catalana va esdevenir d’un butlletí periòdic que la Institució Catalana de Música va crear amb l’objectiu de donar informacions musicals que tenien força interès per copsar l’ambient musical de l’època modernista. Aquesta publicació va ser un precedent modest però eficaç del que a partir del mes de gener del 1904 es començaria a conèixer com la Revista Musical Catalana.

La Revista Musical Catalana va ser fundada per la naixent Associació de l’Orfeó Català i en els seus orígens va aparèixer com un butlletí mensual. Va ser dirigida per Lluís Millet i Pagès, però també hi van participar una impressionant col·lecció de musicòlegs com Joan Salvat (que també la dirigí), Felip Pedrell, Francesc Pujol, Gregori Maria Sunyol, Eduard López-Chávarri, Josep Subirà, Blanca Selva, Josep Rafael Carreras i Bulbena, Francesc Baldelló, Vicenç Maria Gibert, Joan Llongueras, Frederic Lliurat, Wanda Landowska, Albert Schweitzer, Lluïsa Bosch i Pagès, Henri Collet, Higini Anglès o el violinista i compositor Joan Manén i d’altres figures de prestigi, tant catalanes com de fora. Els cronistes, des d’altres ciutats, incloïen músics i crítics tan destacats com Eduard López-Chávarri, des de València, Josep Subirà, des de Madrid, Joaquim Nin des de Berlín o Lluïsa Bosch i Pagès, des de Suïssa. A l’etapa noucentista de la revista també es van incloure articles d’importants col·laboradors estrangers com Blanche Selva i la clavecinista Wanda Landowska. Gràcies a la tasca de tots ells, la revista es va dotar d’una alta solvència crítica i musicològica, convertint-se així en la publicació musicològica més important del país.

Als anys 20, la Revista Musical Catalana intenta corporativitzar les associacions musicals catalanes que tenen lloc en aquella època i ofereix una llista de les actuacions musicals a fi de fer pròxima a tots els ciutadans qualsevol iniciativa musical. També realitza una constant promoció de concursos, festivals i premis destinats a incentivar la creació i la recuperació del patrimoni català. En aquesta època doncs, la revista assumeix el paper de reflectir oficialment la música catalana, amb especial èmfasi en l’activitat institucional d’arreu de Catalunya, al costat d’altres revistes com la Revista Catalana de Música, fundada per Agustí Grau, Música, Fruïcions, Fulls Musicals a Barcelona o Scherzando de Girona, així com molts dels butlletins de les associacions musicals d’arreu. Si bé rarament es trobava simpatia pels plantejaments innovadors en música, hi plana normalment un neguit per fer de la música un plat quotidià com a eina per a bastir el país modern.

Al juliol de l’any 1936 però, la Revista Musical Catalana va desaparèixer a causa dels estralls provocats per la Guerra Civil, representant una pèrdua per la música catalana que no ha estat mai ben superada.

Segona Etapa: 1984-[modifica]

L’any 1984, i després de quasi cinquanta anys de silenci, el Consorci del Palau de la Música Catalana impulsa la represa de la Revista Musical Catalana, sota la direcció de Joan Comellas, Lluís Millet (director musical) i Pere Artís (editor). La revista va ser editada pel Consorci fins al novembre de l’any 1990, data en què s’associà amb l’emissora Catalunya Música (que es va convertir en coeditora de la revista), prenent el nom de Catalunya Música/Revista Musical Catalana, fins a l'abril de 2006. Després d'aquesta col·laboració es recuperà la capçalera original de la Revista Musical Catalana, donant pas a una nova imatge. L'any 2004 se celebrà el 20è aniversari de la publicació i es commemorà el centenari de la primera època. També, des de 2006, la Revista publica, en una separata indissociable de la resta, la revista de l'ESMUC.

Al llarg d’aquests anys, s’han publicat 323 números (setembre – octubre 2011) amb més de 330 entrevistes –a primeres figures del món de la música, tant a nivell nacional com internacional– i hi han escrit articles més de 580 col·laboradors. Ha comptat amb firmes tan importants com Jaume Aiats, Francesc Bonastre, Benet Casablancas, Salvador Cardús, Josep Casanovas, Jordi Cervelló, Narcís Comadira, Jaume Comellas, Miquel Desclot, Romà Escalas, Francesc Fontbona, Gerhard Grenzing, Joaquim Homs, Oriol Martorell, Ernest Lluch, Jordi Maluquer, Miquel Pujadó, Antoni Ros Marbà i Francesc Taverna-Bech, entre d’altres. El 1990 va rebre el Premi Nacional de Periodisme a la millor publicació periòdica temàtica, que atorga el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

A més, en el setembre del 2011, la Revista Musical Catalana va renovar la seva imatge gràfica amb un nou disseny i es va integrar en les noves tecnologies amb la seva publicació en doble format: paper i digital. A més la Revista, que fins aleshores era de caràcter mensual, va passar a ser de caràcter bimestral, publicant un total de 6 números anualment. La publicació també va crear una pàgina web pròpia (www.revistamusical.cat) i es va introduir a les xarxes socials (mitjançant Facebook i Twitter). Aquesta nova etapa de la Revista Musical Catalana respon a l’afany de renovació de la històrica publicació, de línia editorial independent, en l’àmbit de la divulgació i l’estudi de la música catalana, per seguir essent un referent en l’àmbit de la cultura catalana.

En l’actualitat, la Revista Musical Catalana manté el seu ampli ventall d’interessos en l’àmbit de la música catalana, amb atenció especial a la música “culta” (antiga, clàssica, òpera, moderna i contemporània) però també inclou la música tradicional, el jazz, la cançó d’autor, la dansa i la música experimental. Per aquest motiu la Revista Musical Catalana compta avui dia amb un equip de treball format per grans experts en l’àmbit del periodisme musical i de l’estudi de la música, així com amb un consell editorial independent format per noms tan destacats com els de Salvador Cardús, Benet Casablancas, Joan Guinjoan, Carles Guinovart, Joan Matabosch i Antoni Ros Marbà, entre d’altres.

Seccions[modifica]

La Revista Musical Catalana compta actualment amb els següents seccions per tal de complir el seu múltiple objectiu divulgatiu, reflexiu i de gaudi de la música:

  • Editorial
  • Panorama
  • Tema
  • Musicalia (Retrat)

També cal mencionar les noves seccions arran de la seva renovació de la línia editorial que va començar amb el número setembre – octubre 2011:

  • Actualitat
  • Dossier
  • Ut Musica (secció de recuperació de patrimoni i interrelació entre la música i les altres arts).
  • Publicacions

Edició Digital[modifica]

Des del passat mes de setembre del 2011, la Revista Musical Catalana va inaugurar una pàgina web pròpia (www.revistamusical.cat), i es va introduir en les xarxes socials (Facebook i Twitter) on la Revista publica, amb caràcter d’actualitat, notícies, crítiques de concerts i seccions noves, complementàries a la publicació en paper per oferir al lector un seguiment continuat de la realitat musical catalana, tant en l’àmbit de l’activitat musical a Catalunya com en el seguiment de la trajectòria dels músics catalans.

Organigrama[modifica]

Consell Editorial

  • Josep M. Bricall
  • Josep M. Busquets
  • Josep Caminal
  • Salvador Cardús
  • Jordi Casas
  • Gregori Estrada
  • Gabriel Ferrer
  • Joaquim Garrigosa
  • Joan Guinjoan
  • Carles Guinovart
  • Teresa Lloret
  • Joan Matabosch
  • Ramon Muntaner
  • Ramon Pla

Enllaços externs[modifica]