Revolta dels Països Baixos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Battle icon gladii.svgRevolta dels Països Baixos
Príncep Maurici a la batalla de Nieuwpoort de Pauwels van Hillegaert. Oli sobre llenç.
Príncep Maurici a la batalla de Nieuwpoort de Pauwels van Hillegaert. Oli sobre llenç.
Data 1568–1648
Localitat Els Països Baixos
(Guerra colonial arreu del món)
Resultat Pau de Münster
Independència de la República neerlandesa
Bàndols
Statenvlag.svg República neerlandesa
Flag of England.svg Anglaterra
Flagge Herzogtum Nassau (1806-1866).svg Nassau
Croix huguenote.svg Hugonots
 França
 Espanya
Banner of the Holy Roman Emperor with haloes (1400-1806).svg Sacre Imperi
Comandants
Statenvlag.svg Guillem el Taciturn
Statenvlag.svg Maurici de Nassau
Statenvlag.svg Frederic Enric
Flag of England.svg Robert Dudley
Flag of Cross of Burgundy.svg Felip II d'Espanya
Flag of Cross of Burgundy.svg Duc d'Alba
Flag of Cross of Burgundy.svg Joan d'Àustria
Flag of Cross of Burgundy.svg Duc de Parma
Flag of Cross of Burgundy.svg Arxiduc Albert
Flag of Cross of Burgundy.svg Ambrosi Spinola

La revolta dels Països Baixos (1566 o 1568–1648)[note 1] va ser la revolta triomfant de les set províncies septentrionals dels Països Baixos, principalment protestants, contra el rei catòlic i romà Felip II, sobirà hereditari de les províncies. Les províncies meridionals, inicialment, es van unir a la revolta, però finalment es van sotmetre a Espanya.

El "xoc cultural" religiós va anar provocant gradualment, però inexorablement, explosions de violència contra el què es percebia com la repressió de la corona dels Habsburg. Aquestes tensions van acabar provocant la creació de la República neerlandesa independent, essent el seu primer capitost Guillem d'Orange, seguit per diversos dels seus descendents i amics. Aquesta rebel·lió va ser una de les primeres secessions acabades amb èxit a Europa, a més de convertir-se en una de les primeres repúbliques europees de l'època moderna, les Províncies Unides.

El rei Felip II, en un primer instant, va aconseguir reprimir la revolta. El 1572, no obstant, els rebels van capturar Brielle, provocant que la rebel·lió resorgís amb més força. Les províncies del nord es van convertir en independents, primer el 1581 de facto, i després, el 1648, de jure. En el transcurs de la revolta, les Províncies Unides dels Països Baixos, més conegudes com la República neerlandesa, van créixer mol depressa, convertint-se aviat en un poder mundial gràcies a la seva flota comercial, experimentant un període de riquesa econòmica, científica i cultural. Els Països Baixos del sud (situats en els actuals estats de Bèlgica, Luxemburg, el nord de França i el sud dels Països Baixos) van mantenir-se sota domini espanyol. El govern impositiu exercit pels Habsburgs al sud va provocar que bona part de l'elit financera, intel·lectual i cultural emigrés al nord, contribuint així a l'èxit de la República neerlandesa. Els neerlandesos van imposar un bloqueig molt rígid a les províncies meridionals, prevenint així que el gra del bàltic alleugés la fam que regnava a les ciutats del sud, principalment entre 1587 i 1589. Cap al final de la guerra, el 1648, bona part de les terres dels Països Baixos del sud havien estat ocupades per França, que durant la dècada de 1630 s'havia aliat amb la República neerlandesa contra Espanya, comandada pel Cardenal Richelieu i el monarca Lluís XIII.

La primera fase del conflicte es pot considerar la Guerra de la Independència dels Països Baixos. L'epicentre de la fase posterior era aconseguir reconeixement oficial de la ja independència de facto de les Províncies Unides. Aquesta fase coincideix amb l'auge de la República neerlandesa com a potència mundial i la fundació de l'Imperi neerlandès.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Les Disset Províncies dels Països Baixos abans de la revolta neerlandesa

En un seguit de matrimonis i conquestes, una successió de ducs de Borgonya va expandir el seu territori original afegint-se un conjunt de possessions, incloses les Disset Províncies.[1] Tot i que la pròpia Borgonya havia estat perduda davant França el 1477, els Països Baixos borgonyons encara estaven intactes quan Carles V va néixer a Gant, el 1500. Va créixer als Països Baixos, parlant fluidament en neerlandès, francès, castellà i una mica d'alemany.[2] El 1506, es va convertir en senyor dels estats borgonyons, entre els quals s'hi trobaven els Països Baixos. Així, el 1516 va heretar diversos títols, inclosos els regnes combinats de l'Aragó i Castella i Lleó, els quals s'havien convertit en un imperi mundial gràcies a la colonització espanyola d'Amèrica. El 1519, Carles també es va convertir en líder de l'Imperi Habsburg, aconseguint a més el títol d'Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic el 1530.[3] Tot i que Frísia i Gueldre van oferir una resistència prolongada (amb Grutte Pier i Carles d'Egmond, respectivament), virtualment tota la regió dels Països Baixos havia estat incorporada als dominis dels Habsburg a principis de la dècada de 1540.

Impostos[modifica | modifica el codi]

Flandes havia estat des de feia temps una regió molt rica, cobejada pels reis francesos. Les altres regions dels Països Baixos també s'havien convertit en zones molt desenvolupades i de llarga tradició emprenedora.[4] L'imperi de Carles V s'havia convertit en un imperi mundial amb molts territoris tant a Amèrica com a Europa. Els situats al vell continent, no obstant, es trobaven disseminats per tot el territori. El control i la defensa d'aquestes regions, doncs, estava obstaculitzada per les diferències i les distàncies entre elles. Aquest gran reialme es trobava contínuament en guerra amb els seus veïns al cor d'Europa, principalment contra França en les Guerres d'Itàlia i contra l'Imperi otomà al mar Mediterrani. A més, també es lluitaven guerres contra prínceps protestants a Alemanya. Així, els neerlandesos pagaven impostos molt elevats per finançar aquestes guerres,[5] tot i que sovint els percebien com innecessaris i, de vegades, perjudicials, ja que anaven dirigits contra els seus socis comercials més importants.

Protestantisme[modifica | modifica el codi]

Durant el segle XVI, el protestantisme va guanyar terreny molt de pressa al nord d'Europa. Els protestants neerlandesos, després d'una repressió inicial, van ser tolerats per les autoritats locals.[6] Cap a la dècada de 1560, la comunitat protestant s'havia convertit en una influència significant als Països Baixos, tot i que aleshores encara constituïa una minoria.[7] En una societat dependent del comerç, la llibertat i la tolerància eren considerades escencials. Tot i així, Carles V, i a partir del 1555 el seu successor, Felip II, consideraven que era el seu deure derrotar el protestantisme,[3] el qual consideraven una heretgia de l'Església Catòlica, així com una amenaça a l'estabilitat de tot el seu sistema polític jeràrquic. D'altra banda, els intensament moralístics protestants neerlandesos insistien en què la seva visió teològica de la Bíblia, la pietat sincera i l'estil de vida humil eren moralment superior als hàbits luxosos i la religiositat superficial de la noblesa eclesiàstica.[8] Les dures mesures repressives van conduir a l'augment dels greuges als Països Baixos, on els governs locals s'havien embarcat en un curs de coexistència pacífica. Durant la segona meitat del segle, la situació va empitjorar. Felip II va enviar tropes per acabar amb la rebel·lió i tornar a convertir els Països Baixos a la religió catòlica. Tot i que va fracassar en l'intent d'introduir directament la inquisició espanyola, la inquisició dels Països Baixos va ser suficientment dura i arbitrària com per provocar un descontentament rellevant.[9]

Centralisme[modifica | modifica el codi]

Territoris europeus sota domini de Felip II, al voltant del 1580 (els Països Baixos espanyols en verd clar) en un mapa amb les fronteres actuals.

Una de les conseqüències de la mobilitat de la balança de poder a finals de l’edat mitjana va ser que, a part de la noblesa local, molts dels funcionaris neerlandesos ja no provenien només de l’aristocràcia local, sinó que provenien de famílies que havien millorat el seu estatus els segles anteriors. Cap al segle XV, Brussel·les s’havia convertit en la capital de facto de les Disset Províncies. Originaris de l’edat mitjana, els districtes neerlandesos, representats per la seva noblesa i els comerciants rics de les ciutats, encara tenien un important grau d’autonomia per designar els seus administradors. Carles V i Felip II van intentar millorar la gestió de l’imperi augmentant l’autoritat del govern central en camps com la llei o els impostos,[10] política que va provocar sospites tant entre la noblesa com entre la classe comerciant. Un exemple d’aquesta política és la presa del poder a la ciutat d’Utrecht, el 1528, quan Carles V va substituir el consell dels gremis, que governava la ciutat, pel seu propi stadtholder, que va passar a gestionar els poders de tota la província des del Bisbat d'Utrecht. Carles V va ordenar la construcció del castell de Vredenburg, edifici poderosament fortificat, per defensar-se del ducat de Gueldre, així com per controlar als ciutadans d’Utrecht.[11]

Sota el govern de Maria d'Hongria (1531–1555), el poder tradicional havia estat, en gran mesura, usurpat tant dels stadtholders de les províncies, com de les principals famílies nobiliàries, les quals havien estat substituïdes per juristes professionals al Consell d’Estat.[12]

Primeres etapes (1555–1572)[modifica | modifica el codi]

Preludi de la revolta (1555–1568)[modifica | modifica el codi]

Felip II espantant a Guillem el Silenciós, príncep d'Orange, de Cornelis Kruseman, pintura del segle XIX. Aquesta escensa s'hauria esdevingut a un moll de Vlissingen, quan Felip II va abandonar els Països Baixos.[13]

EL 1556 Carles V va passar el tron d'Espanya al seu fill, Felip II.[3] Carles, tot i les seves accions repressives, havia estat un governant simpatètic amb les necessistas dels Països Baixos. Felip, en canvi, va créixer a Espanya, i no havia après a parlar ni neerlandès ni francès. En el transcurs del govern de Felip, les tensions van anar escalant, principalment pels alts impostos, la persecució del protestantisme i els esforços centralitzadors. El conflicte va anar creixent fins que arribà al punt d'ebullició, provocant que esclatés la guerra d'independència.

Noblesa en oposició[modifica | modifica el codi]

En un esforç per construir un govern estable i fidel als Països Baixos, Felip II va nomenar governadora a la seva mitja germana Margarida de Parma.[3] Així, també va continuar amb la política iniciada pel seu pare de nomenar membres de l'alta noblesa neerlandesa per formar el Raad van State (Consell d'Estat), el cos governatiu de les disset províncies que aconsellava al governador. També va nomenar cap del Consell a Antoine Perrenot de Granvelle, un dels seus confidents. Tot i així, el 1558 els estats de les províncies dels Estats Generals dels Països Baixos van començar a contradir els desitjos de Felip II atacant les seves propostes impositives. També van demanar, amb un èxit momentani, la retirada de les tropes espanyoles, les quals havien estat desplegades per Felip II per protegir les fronteres meridionals dels Països Baixos, que tocaven amb França, però que veien com un perill per la seva pròpia independència (1559–1561).[14] Les reformes posteriors van xocar amb molta més oposició, la qual va ser dirigida directament a Granvelle. Les peticions al rei Felip II realitzades per l'alta noblesa no rebien resposta. Alguns dels nobles més influents, com ara Lamoral, comte d'Egmont, Filip de Montmorency, comte d'Horne, i Guillem el Taciturn, van retirar-se del Consell d'Estat fins que Felip II no retirés a Granvelle del càrrec.[3]

A finals del 1564, els nobles van prendre consciència del poder creixent del moviment reformista, i van demanar a Felip II que presentés unes mesures realistes per prevenir la violència. Felip II va contestar que les mesures més severes eren l'única resposta possible. Així, Egmont, Horne i Orange van tornar a marxar del Consell, i Bergen i Meghem van renunciar a la seva Stadholdership. Durant aquest període, les protestes religioses augmentaven, tot i que també va augmentar l'opressió. El 1566, una lliga del voltant de 400 membres de la noblesa van presentar una petició a la governadora Margarida de Parma per suspendre la persecució fins que la resta haguessin retornat. Un dels cortesans de Margarida, el comte Berlaymont, va definir la presentació d'aquesta petició com un acte de "pidolatge" (en francès "gueux"), un nom que van adoptar els propis peticionaris (anomenant-se des d'aleshores com els Geuzen). La petició va ser enviada, finalment, al mateix Felip II, qui n'havia d'emetre el veredicte final.[3]

1566 — Iconoclàstia i repressió[modifica | modifica el codi]

Estàtues en relleu a la Catedral de Sant Martí d'Utrecht, atacada per iconoclastes protestants durant el segle XVI.[15]

L'atmosfera als Països Baixos era molt tensa, com a conseqüència de la revolta, les predicacions dels líders calvinistes, la gana després de la fam de 1565, i les dificultats econòmiques causades per la Guerra Nòrdica dels Set Anys. A principis d'agost del 1566, un monestir de Steenvoorde, a Flandes (actualment situat al nord de França), va ser saquejat per una turba dirigida pel predicador Sebastian Matte.[16] Aquest incident va ser el primer d'un seguit de manifestacions similars a Flandes, i poc després els Països Baixos van convertir-se en l'escenari de la Beeldenstorm, un moviment tumultuós de caràcter iconoclasta dirigit pels calvinistes, els quals entraven en esglésies i altres edificis religiosos per dessacralitzar i destruir l'art eclesiàstic i tot tipus d'elements decoratius de la major part del país. El nombre total de les persones involucrades en la destrucció d'imatges, no obstant, sembla haver estat bastant reduít,[17] i encara avui dia es debat la procedència exacta d'aquest moviment,[18] però, en general, les autoritats locals no van poder controlar el vandalisme. Les accions dels iconoclastes van portar a la noblesa en dos camps, amb Orange i d'altres grans oposant-se al moviment, mentre que d'altres, com ara Enric de Brederode, donant-li suport. Fins i tot abans de respondre a una petició dels nobles, Felip II havia perdut control sobre els problemes que afectaven als Països Baixos. Així, el monarca no va trobar cap més solució que enviar un exèrcit per reprimir la rebel·lió. El 22 d'agost de 1567, Fernando Álvarez de Toledo, duc d'Alba, va marxar cap a Brussel·les al capdavant de 10.000 soldats.[19]

Alba va prendre mesures draconiànes i, ben aviat, va establir un tribunal especial (Raad van Beroerten o Tribunal dels Tumults) per jutjar qualsevol persona que s'oposés al rei. Alba es considerava a si mateix com el representant directe del rei Felip als Països Baixos, i sovint ignorava a Margarida de Parma, germana del rei, que havia estat nomenada governadora dels Països Baixos, utilitzant-la per atreure alguns dels nobles fugitius, com ara Egmont i Horne. Aquestes accions van provocar que Margarida dimitís el setembre de 1567.[20] Egmont i Horne van ser arrestats per alta traïció, condemnats i, un any més tard, decapitats al Grand-Place de Brussel·les. Egmont i Horne havien estat nobles catòlics, lleials al rei d'Espanya fins a la seva mort. El motiu pel qual se'ls va executar va ser que Alba considerava que havien comès traïció contra el rei per causa de la seva tolerància davant del protestantisme. Les seves execucions, ordenades per un noble espanyol, van provocar ràbia. Més de mil persones van ser executades els mesos següents.[2] El gran nombre d'execucions ordenades pel tribunal va provocar que, als Països Baixos, comencés a conèxers com el "Tribunal de Sang", i Alba esmentat com el "Duc de Ferro". En lloc de pacificar els Països Baixos, aquestes mesures van ajudar a avivar la revolta.

William of Orange[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guillem I d'Orange-Nassau
Guillem el Taciturn, Príncep d'Orange, Stadhouder dels Països Baixos espanyols i líder de la revolta neerlandesa.
Don Fernando Álvarez de Toledo, Duc d'Alba "El duc de ferro", governador dels Països Baixos espanyols (1567–1573).
El general espanyol Don Cristóbal de Mondragón.

Guillem I d'Orange-Nassau era el Stadhouder de les províncies d'Holanda, Zelanda i Utrecht, així com el Burgrave d'Anvers, a més de ser el noble més influent dels Estats Generals en signar la petició. Després de l'arribada d'Alba, va evitar l'arrest que van patir Egmont i Horne, fugint cap al territori governat per la muller del seu pare, la Comtessa-Electora de Saxònia. Totes les seves terres i títols als Països Baixos, no obstant, van ser cedits al rei espanyol.

El 1568 Guillem va tornar per intentar fer marxar a l'enormement impopular Dic d'Alba de Brussel·les. L'objectiu declarat de Guillem era fer marxar ministres impopulars com Alba, acabar amb la revolta i restaurar, així, l'autoritat del rei Felip. Aquesta visió es pot apreciar a l'actual himne dels Països Baixos, el Het Wilhelmus, en el qual, a les darreres tres línies de la primera estrofa, es pot llegir: den koning van Hispanje heb ik altijd geëerd (Sempre he honrat el rei d'Espanya). En panflets i en les seves cartes a aliats dels Països Baixos, Guillem també es centrava en el dret dels súbdits a renunciar als seus juraments d'obediència si el sobirà no respectava els seus privilegis.[21] Les forces de Guillem van penetrar als Països Baixos des de quatre direccions diferents. Exèrcits capitanejats pels seus germans van penetrar des d'[Alemanya]], mentre que els hugonots francesos van entrar des del sud. Els espanyols havien guanyat la batalla de Rheindalen, prop de Roermond, el 23 d'abril de 1568, però la batalla de Heiligerlee, lliurada el 23 de maig d'aquell any, és considerada generalment com l'inici de la Guerra dels Vuitanta Anys, acabant en victòria de l'exèrcit rebel. Però la campanya va acabar malament, ja que Guillem es va quedar sense diners i el seu propi exèrcit es va desintegrar, mentre que els seus aliats van ser aniquilats per part del Duc d'Alba. Tot i així, Guillem va mantenir la seva popularitat; essent el darrer dels grans que podia oferir resistència, a partir d'aleshores va ser vist com el líder de la revolta.

Quan la rebel·lió va tornar a esclatar, el 1572, Guillem va enviar la seva cort de nou als Països Baixos, arribant a Delft (Holanda), ja que les terres ancestrals d'Orange, a Breda, encara estaven ocupades pels espanyola. Delft es va mantenir com la base d'operacions de Guillem fins que aquest va ser assassinat per Balthasar Gérard el 1584.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Aquest article considera que l'any d'inici va ser el 1568, ja que aquest fou l'any en què es van produir els primers combats entre els exèrcits. Tot i així, com que hi va haver un llarg període de conflictes entre protestants i catòlics (l'establishment) que va conduir a aquesta guerra, no és senzill establir la data exacte en què la guerra va començar. La primera mostra de violència que conduiria a la guerra va ser l'iconoclàstia del 1566, mentre que d'altres vegades es considera que la repressió espanyola de les manifestacions violentes (per exemple la batalla d'Oosterweel, el 1567) va ser el punt de partida. La major part dels registres citen les invasions, el 1568, d'exèrcits de mercenaris finançats per Guillem d'Orange com el punt de partida oficial de la guerra; aquest article adopta aquest punt de vista. No obstant, d'altres opinions situen aquest inici en la captura de Brielle per part dels geuzen, el 1572.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Huizinga, Johan. The Autumn of the Middle Ages (Dutch edition—Herfsttij der Middeleeuwen). 26th (1st—1919). Olympus, 1997. ISBN 90-254-1207-6. 
  2. 2,0 2,1 Kamen, Henry. Spain, 1469–1714: a society of conflict. 3rd. Harlow, United Kingdom: Pearson Education, 2005. ISBN 0-582-78464-6. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Geyl, Pieter. History of the Dutch-Speaking peoples 1555–1648. 1sr (combines two volumes from 1932 and 1936). Phoenix Press, London UK, 2001. ISBN 1-84212-225-8. 
  4. Jansen, H. P. H.. Geschiedenis van de Middeleeuwen (in Dutch). 12th (1st—1978). Het Spectrum, 2002. ISBN 90-274-5377-2. 
  5. Israel, J. I.. The Dutch Republic Its Rise, Greatness, and Fall 1477–1806. 1st paperback (1st—1995). Oxford University Press, 1998, p. 132–134. ISBN 0-19-820734-4. 
  6. Israel, J. I.. The Dutch Republic Its Rise, Greatness, and Fall 1477–1806. 1st paperback (1st—1995). Oxford University Press, 1998, p. 104. ISBN 0-19-820734-4. 
  7. R. Po-chia Hsia, ed. A Companion to the Reformation World (2006) pp 118–34
  8. R. Po-chia Hsia, ed. A Companion to the Reformation World (2006) pp 3–36
  9. Israel, J. I.. The Dutch Republic Its Rise, Greatness, and Fall 1477–1806. 1st paperback (1st—1995). Oxford University Press, 1998, p. 155. ISBN 0-19-820734-4. 
  10. Israel, J. I.. The Dutch Republic Its Rise, Greatness, and Fall 1477–1806. 1st paperback (1st—1995). Oxford University Press, 1998, p. 127. ISBN 0-19-820734-4. 
  11. de Bruin, R. E.; T. J. Hoekstra; A. Pietersma. The city of Utrecht through twenty centuries : a brief history. 1st. SPOU and the Utrecht Archief; Utrecht Nl, 1999. ISBN 90-5479-040-7. 
  12. Van Nierop, H., "Alva's Throne—making sense of the revolt of the Netherlands". In: Darby, G. (ed), The Origins and Development of the Dutch Revolt (Londen/New York 2001) pp. 29–47, 37
  13. Motley, John Lothrop. The Rise of the Dutch Republic. vol. I. Harper Brothers, 1885. «"As Philip was proceeding on board the ship which was to bear him forever from the Netherlands, his eyes lighted upon the Prince. His displeasure could no longer be restrained. With angry face he turned upon him, and bitterly reproached him for having thwarted all his plans by means of his secret intrigues. William replied with humility that every thing which had taken place had been done through the regular and natural movements of the states. Upon this the King, boiling with rage, seized the Prince by the wrist, and shaking it violently, exclaimed in Spanish, "No los estados, ma vos, vos, vos!—Not the estates, but you, you, you!" repeating thrice the word vos, which is as disrespectful and uncourteous in Spanish as "toi" in French."» 
  14. G. Parker, The Dutch Revolt. Revised edition (1985), 46.
  15. "The birth and growth of Utrecht" Arxivat 16 January 2014[Date mismatch] at WebCite
  16. G. Parker, The Dutch Revolt. Revised edition (1985), pp. 74–75.
  17. Limm (1989) notes that "there were few cases of more than 200 people being involved at any one time", even in the northern provinces, where large crowds often attended the iconoclasm (p. 25). In the case of the southern provinces, he speaks of a relatively small, orderly group moving along the country.
  18. See Spaans (1999), 152 ff., where she argues that iconoclasm was actually organized by local elites for political reasons (Spaans, J. "Catholicism and Resistance to the Reformation in the Northern Netherlands". In: Benedict, Ph., and others (eds), Reformation, Revolt and Civil War in France and the Netherlands, 1555–1585 (Amsterdam 1999), pp. 149–163).
  19. Van der Horst, Han. Nederland, de vaderlandse geschiedenis van de prehistorie tot nu (in Dutch). 3rd. Bert Bakker, 2000. ISBN 90-351-2722-6. 
  20. Limm, Peter. The Dutch Revolt, 1559–1648. 1st. London, UK: Longman, 1989, p. 30. 
  21. Limm 1989, p. 32.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

(free E-texts)
  • Geyl, Pieter. (1932), The Revolt of the Netherlands, 1555–1609. Williams & Norgate, UK.
  • Geyl, Pieter. (1936), The Netherlands Divided, 1609–1648. Williams & Norgate, UK.
  • Israel, Jonathan I. (1998), The Dutch Republic. Its Rise, Greatness, and Fall 1477–1806, Clarendon Press, Oxford, ISBN 0-19-820734-4.
  • Koenigsberger, H.G. (2007) [2001] Monarchies, States Generals and Parliaments. The Netherlands in the fifteenth and sixteenth centuries, Cambridge U.P., ISBN 978-0-521-04437-0 paperback
  • Parker, Geoffrey (1977), The Dutch revolt, Penguin books, London
  • Rodríguez Pérez, Yolanda, The Dutch Revolt through Spanish Eyes: Self and Other in historical and literary texts of Golden Age Spain (c. 1548–1673) (Oxford etc., Peter Lang, 2008) (Hispanic Studies: Culture and Ideas, 16).

Historiografia[modifica | modifica el codi]

  • Marnef, Guido. "Belgian and Dutch Post-war Historiography on the Protestant and Catholic Reformation in the Netherlands," Archiv für Reformationsgeschichte (2009) Vol. 100, pp 271–292.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Revolta dels Països Baixos Modifica l'enllaç a Wikidata