Revolta iemenita de l'Emirat de Còrdova

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esdevenimentRevolta iemenita de l'Emirat de Còrdova
Tipus guerra
Modifica les dades a Wikidata

Desembarcament d'al-Fihri[modifica]

L'esquadra d'Abd al-Rahman ibn Habib al-Fihri, formada per deu vaixells grans[1] encarregat pel califa de Damasc per parlamentar amb Sulayman ibn Yaqdhan, revoltat contra l'emir Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil i del que es volia el suport a Damasc, desembarcà a la Cora de Tudmir amb el beneplàcit d'Atanagild. Sense aconseguir el suport, en la seva retirada l'estol fou incendiat i les seves forces envoltades a unes muntanyes properes a Balansiya[2] després de fer estralls per la contrada més d'un any,[3] mentre la cora perdia el seu estatus especial,[4] i el territori ocupat per l'èxode dels omeies.[5]

La intervenció de Carlemany[modifica]

Carlemany va emprendre una sèrie d'agressives campanyes militars destinades a expandir les seues fronteres. D'aquesta manera va sotmetre els llombards i els va fer desaparéixer de la Història. A Alemanya, va sotmetre els saxons, i va portar la guerra fins a Hongria, on va destruir els àvars afincats a la Panònia per sempre. Un cop va creure que els saxons estaven definitivament sotmesos, va acceptar l'oferta de Sulayman ibn Yaqdhan, el valí de Madinat Barshiluna i Abu Tawr, valí de Wasqa, que en la Dieta de Paderborn van oferir els seus territoris a canvi de suport militar en una nova revolta contra Abd ar-Rahman I, aquest cop amb objecte de restaurar el poder del califat abbàssida a al-Àndalus. Dos exèrcits es van trobar a Saraqusta el 778. El primer, amb tropes neustríaques, que va travessar el pirineu occidental, i el segon, compost per austríacs, llombards i burgundis, va travessar el pirineu oriental, capturant Madinat Barshiluna i Pamplona, al qual es van unir les tropes de Sulayman al-Arabí, valí de Barshiluna.

El setge franc de Saraqusta[modifica]

Hussayn ibn Yahya al-Ansarí no estava disposat a lliurar Saragossa als francs i quan Carlemany va arribar davant la ciutat el 778 es va negar a obrir les portes i va al·legar que ell, personalment, no havia promès res. Com que Saraqusta no es va sotmetre la va sotmetre a setge però va haver de marxar d'Ibèria per controlar una rebel·lió dels saxons. L'emperador va agafar com a ostatges alguns dels aliats que l'havien informat malament, entre ells Sulayman al-Arabí. Va deixar el tribut i el presoner amb Hruodland, Prefecte del Marquès de Bretanya, i la rereguarda, mentre el gros de l'exèrcit s'apressava cap al Rin.

La batalla de Roncesvalls[modifica]

En la retirada, Matruh i Ayxun, els fills de Sulayman al-Arabí van poder rescatar-lo i tornar a Madinat Barshiluna, però finalment Sulayman morí a mans de Hussayn ibn Yahya al-Ansarí. Carlemany va fer enderrocar les muralles de Pamplona, cosa que va irritar als bascos, que van derrotar els francs al pas d'Orreaga, en la batalla de Roncesvalls, l'única gran desfeta dels exèrcits de Carlemany. Els bascos amb mal armament, van usar l'avantatge del terreny, i van destruir la rereguarda franca.

El setge final de Saraqusta[modifica]

Article principal: Setge de Saraqusta (781)

Finalment Abd-ar-Rahman I oferí a Hussayn ibn Yahya al-Ansarí el govern de Saraqusta[6] i va assassinar Sulayman. Dos anys després de rebre el govern de Saraqusta, Hussayn ibn Yahya al-Ansarí va trencar relacions amb l'emir Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil i va establir una ciutat-estat independent en al-Tagr al-Ala. Amb la intenció de mantenir la seva important frontera nord als dominis Omeia. El 781 va enviar l'exèrcit comandat per Tsalaba ibn Obaid[6] a Saraqusta. Amb trenta-sis màquines de setge,[7] la muralla de granit blanc va rebre la descàrrega omeia fins que els soldats cordovesos van entrar en la ciutat frustrant els desitjos d'independència saragossans. A canvi de prometre lleialtat, Hussayn va conservar el càrrec.

Després d'ocupar Saraqusta, Tsalaba ibn Obaid va hostilitzar el país dels vascons atacant Pamplona[6] i es va dirigir cap a l'est, atacant els dominis de Galindo Belascotenes, senyor de les terres de Sobrarb, assetjant i enrunant el castell de Galindo, d'ubicació desconeguda, perseguint per les muntanyes als qui s'hi havien fet forts.

La frontera franca es va anar expandint lentament fins que el 795 es va crear la marca hispànica unint els comtats de Girona, Cardona, Osona i Urgell, dins el ducat de Septimània.

Referències[modifica]

  1. (castellà) José Antonio Conde, Historia de la dominación de los Arabes en España, p.192
  2. (francès) Lévi-Provençal, Évariste. Histoire de l'Espagne musulmane, p.122-123. 
  3. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, volum II. Edicions Pàtria, 1920, p.347. 
  4. (castellà) Region de Murcia digital, El Pacto de Teodomiro o Pacto de Tudmir
  5. (castellà) J. Martín Quintana, El Reino de Tudmir y la dinámica expansionista musulmana
  6. 6,0 6,1 6,2 Millàs i Vallicrosa, Josep Maria. Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Institut d'Estudis Catalans, 1987. ISBN 84-7283-117-5. 
  7. (castellà) José Luis Corral Lafuente, Historia de Zaragoza: Zaragoza Musulmana, Ayuntamiento de Zaragoza, 1998, pg 14

Bibliografia[modifica]