Guerra Civil de Líbia

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Revolució líbia de 2011)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerra Civil de Líbia
Avanç de la revolució líbia
  •  Territori controlat pels revoltats l'1 de març (Ratllat: perdut abans de la intervenció de les Nacions Unides)
  •  Territori disputat entre març i agost
  •  Ofensiva rebel a la costa de l'agost
  •  Territori guanyat pels revoltats l'1 d'octubre
  •  Darrers bastions gaddafistes

Campanya Campanyes majors Batalla batalles

Dates 15 de febrer al 20 d'octubre de 2011
Territori Líbia
Resultat Victòria dels revoltats
Mort de Muammar al-Gaddafi
Bàndols
Líbia Consell de Transició Nacional[1]

Parcialment:


Països de l'ONU que recolzen la resolució 1973:

Gran Jamahiriyya Àrab Líbia Popular Socialista Forces pro-Gaddafi
Comandants en cap
Líbia Mustafa Abdul Jalil[11]
Líbia Abdul-Fatah Iunis
OTAN Charles Bouchard
Gran Jamahiriyya Àrab Líbia Popular Socialista Muammar al-Gaddafi
Forces
aproximadament 17.000[12] (1.000 homes entrenats)[13]

Forces internacionals: Forces aèries i navals

10.000–12.000 (Càlculs d'Al Jazeera)[14]

La Guerra Civil de Líbia o Revolució líbia del 2011 va començar com una sèrie de protestes i confrontacions a l'estat de Líbia, al nord d'Àfrica, contra Muammar al-Gaddafi, qui portava 42 anys com a home fort del govern de Líbia. Va ser un conflicte internacional en territori libi que va començar al febrer del 2011. Va enfrontar al govern de Muammar al-Gadaffi contra els seus opositors, i va tenir com a context històric la Primavera Àrab. La guerra té els seus orígens en la repressió de manifestacions i protestes, en la qual el règim de Gaddafi va arribar a fer ús de l'aviació.

La revolta i el control d'algunes ciutats pels manifestants, va derivar en un enfrontament armat. Posteriorment, després de la confirmació que les mesures preses pel govern libi per recuperar el control del país atemptaven contra els drets civils i la seguretat de la població civil, va intervenir una aliança de països emparats en una resolució de les Nacions Unides. Aquesta intervenció va acabar el 31 d'octubre de 2011, tan bon punt el Consell de Seguretat de l'ONU per unanimitat anul·lés la resolució que permetia la intervenció a causa de la victòria rebel.

En els primers quatre mesos de guerra civil, segons el cap d'una delegació del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, s'haurien produït entre deu i quinze mil morts en tots dos bàndols, constatant-se casos de violència sexual i crims de guerra comesos principalment per les forces lleials a Gaddafi.

La guerra va finalitzar amb la derrota del règim de Gaddafi, la seva mort, i el control total del país per part dels rebels i revolucionaris del Consell Nacional de Transició fins a dissoldre's a l'agost de 2012; tanmateix, això no va significar la fi de la violència al país.

Inici de les protestes[modifica | modifica el codi]

Les protestes començaren el 15 de febrer del 2011 i van evolucionar cap a una revolució estesa a tot el país a finals de febrer. Aquesta revolta va aparèixer després de les que hi va haver a Tunísia i Egipte i altres del món àrab el mateix any.[15]

Cap a finals de febrer Gaddafi havia perdut el control sobre una part important de Líbia, incloent importants ciutats com Misurata i Bengasi.[16][17] L'oposició líbia va formar un Consell de Transició Nacional, que França va reconèixer com únic representant legítim del poble libi,[18] i a la regió de Cirenaica va començar a aparèixer premsa lliure.[19] Els mitjans socials de comunicació via internet van jugar un important paper en organitzar l'oposició política.[20]

Gaddafi continuà tenint el control a la capital, Trípoli,[21] Sirt,[22] Zliten,[23] i Sabha,[24] i en altres ciutats. Gaddafi controlà la Brigada Khamis i altres unitats militars i polcials i es creu que compta amb mercenaris.[25] La majoria dels estats del món van condemnar l'ús que va fer Gaddafi de la força militar contra els civils,[26] el que va dur a la creació de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que aprovava la creació d'una zona d'exclusió aèria sobre Líbia per a evitar l'atac a civils per part de les tropes governamentals.

Sis dies després d'aquesta resolució, el Consell de Transició Nacional va constituir un govern interí amb Mahmud Jibril com a president.[18]

Resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides[modifica | modifica el codi]

Manifestacions a Al Bayda a favor de la rebel·lió.

El 17 de març el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar una resolució en base jurídica al capítol VII de la Carta de les Nacions Unides que autoritzava l'ús de la força per tal d'evitar l'atac del govern de Líbia contra la població civil, especialment a la zona de Bengasi.[27] La resolució s'aprovà per deu vots a favor i cinc abstencions (Xina, Rússia, Alemanya, Brasil i Índia).

El govern de Muammar al-Gaddafi va anunciar aproximadament a tres quarts d'una de la tarda (GMT) de l'endemà que iniciaven un alto immediat de les activitats militars en resposta a la resolució de l'ONU.[28] Tanmateix, alguns mitjans de comunicació van afirmar que el govern continuava les accions, malgrat l'alto el foc,[29][30] i la intervenció internacional no es va aturar.

Intervenció militar internacional[modifica | modifica el codi]

El 19 de març de 2011 va començar la primera fase de l'atac bèl·lic per part dels Estats Units, França i altres països occidentals[31] per aconseguir l'exclusió aèria, en la qual es van destruir objectius per tal d'anul·lar la defensa antiaèria en les zones controlades pel règim de Muammar al-Gaddafi.

El nom en codi d'aquesta intervenció per als estatunidencs va ser "Operació Odissea de l'Alba" (Operation Odyssey Dawn), mentre que el nom en codi dels britànics era "Operació Ellamy".[32] Després de la primera incursió aèria francesa, els EUA i el Regne Unit van atacar des del mar. Els vaixells de guerra i submarins situats al Mediterrani van llançar durant les primeres 48 hores 112 míssils de creuer contra els sistemes antimíssils.[33] Una setmana després d'iniciats els atacs internacionals, l'OTAN va assumir el comandament de les operacions, amb una estructura de govern polític fora de l'OTAN amb representació d'alguns representants de països participants.[34]

Amb els atacs aeris, els insurgents, que el 19 de març estaven replegats a Bengasi, van passar a l'ofensiva i el 26 de març van reconquerir Ajdabia, Ras Lanuf, Bin Jauad i el port petroler de Brega.[35] Els dies següents els atacs aeris contra els libis van cessar i el front de batalla es va desplaçar diverses vegades entre Bin Yawad i Brega. Els primers dies d'abril, l'exèrcit popular libi va començar a organitzar-se millor, impedint que els civils desarmats acudiren al front i enviant oficials i nous soldats entrenats a la primera línia de batalla,[36] per a defensar Brega.

El 15 d'abril de 2011 el diari estatunidenc The New York Times va publicar una notícia[37] en què assegurava que Moammar al-Gaddafi estava utilitzant bombes de dispersió (del model MAT-120, fabricades a l'Estat espanyol presumptament per l'empresa Instalaza) contra població civil[38] Les bombes de dispersió estan prohibides per diversos tractats internacionals.

Abdul-Fatah Iunis, el cap militar dels rebels va morir en combat a finals de juliol,[11] i després d'unes setmanes amb els fronts estancats, els revoltats van prendre el mes d'agost Brega (al front de l'est), Zlitan (150 quilòmetres a l'est de Trípoli), al-Zauia (a l'oest) i Garian (a les muntanyes del sud), controlant les principals fonts d'energia, sobretot després d'haver pres el port petrolier de Brega i la refineria de Zauia, i Trípoli, on es refugia Muammar al-Gaddafi va quedar assetjat pel sud, l'est i l'oest, sense maniobra per mar,[39] que és atacada el 21 d'agost, quan és capturat Saad al-Gaddafi i inicialment es creia que també Saïf al-Islam,[40] i es rendeix Mohamed al-Gaddafi, però escapa de seguida. La major part Tripoli cau amb facilitat el 22 d'agost, i el complex presidencial el 23, mentre els gaddafistes es concentren i fan forts a alguns barris de Trípoli i a Sirte,[41] amb forta activitat de franctiradors, mentre Gaddafi és amagat[42] i fuig a Sirte, que finalment cau el 20 d'octubre, i l'OTAN va bombardejar la caravana en què al-Gaddafi intentava fugir, però aquest va sobreviure a l'atac, sent linxat pels rebels i mort per un tret al cap.[43]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra Civil de Líbia Modifica l'enllaç a Wikidata
Articles

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ferocious Battles in Libya as National Council Meets for First Time». News, 06-03-2011.
  2. «Libya's Tribal Revolt May Mean Last Nail in Coffin for Qaddafi». BusinessWeek. [Consulta: 25 febrer 2011].
  3. Levinson, Charles. «Egypt Said to Arm Libya Rebels - WSJ.com». Online.wsj.com. [Consulta: 19 març 2011].
  4. «Egyptian Special Forces Secretly Storm Libya». Daily Mirror [UK], 03-03-2011.
  5. «Gulf bloc: Qatar, UAE in coalition striking Libya». Associated Press, 21-03-2011 [Consulta: 21 març 2011].
  6. Is Libya's Gaddafi turning to foreign mercenaries? | News by Country | Reuters
  7. Has Gaddafi unleashed a mercenary force on Libya? | World news | The Guardian
  8. Libya's Alleged Foreign Mercenaries: More Gaddafi Victims? - Yahoo! News
  9. Gaddafi recruits "African mercenaries" to quell protests
  10. Libya: African mercenaries 'immune from prosecution for war crimes' - Telegraph
  11. 11,0 11,1 «Mor tirotejat el cap militar dels rebels libis». El Punt Avui, 11-07-2029. [Consulta: 11 agost 2022].
  12. BBC News - Libya: France jet destroys pro-Gaddafi plane
  13. Libya Live Blog - March 24 | Al Jazeera Blogs
  14. «Gaddafi's Military Capabilities». Al Jazeera English. [Consulta: 4 març 2011].
  15. Shadid, Anthony «Libya Protests Build, Showing Revolts' Limits». The New York Times, 18-02-2011 [Consulta: 22 febrer 2011].
  16. «Gaddafi Defiant as State Teeters». Africa. Al Jazeera English, 23-02-2011 [Consulta: 23 febrer 2011].
  17. «Middle East and North Africa Unrest». BBC News, 24-02-2011 [Consulta: 24 febrer 2011].
  18. 18,0 18,1 Avui, Els opositors a Gaddafi constitueixen un govern interí libi, 23 de març del 2011.
  19. «Free Press Debuts in Benghazi». Magharebia, 28-02-2011 [Consulta: 3 març 2011].
  20. Timpane, John «Twitter and Other Services Create Cracks in Gadhafi's Media Fortress». The Philadelphia Inquirer, 28-02-2011 [Consulta: 3 març 2011].
  21. «Libya Protests: Gaddafi Embattled by Opposition Gains». BBC News, 24-02-2011.
  22. «Libya's Bloody Rebellion Turns into Civil War». Irish Independent, 06-03-2011 [Consulta: 6 març 2011].
  23. «World Powers Edge Closer to Gadhafi Solution». The Vancouver Sun, 28-02-2011 [Consulta: 3 març 2011].
  24. «Ghaddafi's Control Reduced to Part of Tripoli». afrol News, 27-02-2011.
  25. «Experts Disagree on African Mercenaries in Libya». Voice of America, 01-03-2011 [Consulta: 3 març 2011].
  26. «Where Gadhafi's Name Is Still Gold». The Wall Street Journal, 26-02-2011.
  27. Security Council authorizes ‘all necessary measures’ to protect civilians in Libya UN New Centre
  28. «Libya declares ceasefire». New Statesman.
  29. «Libya Live Blog - March 18». Al Jazeera, 18-03-2011.
  30. «Gaddafi avança ràpidament cap a Bengasi malgrat declarar un alto el foc». El Periódico de Catalunya, 18-03-2011.
  31. «La televisió líbia parla de 48 morts en les primeres hores de l'atac de la coalició internacional». , ara, 11-03-2020 [Consulta: 21 març 2011].
  32. Caroline Wyatt (Corresponsal de Defensa, BBC) «Ataque a Libia, la arriesgada apuesta de la ONU» (en castellà). . BBC, 11-03-2020 [Consulta: 21 març 2011].
  33. «La coalició aliada controla l'espai d'exclusió aèria a Líbia». Avui, 11-03-2021 [Consulta: 21 març 2011].
  34. «L'OTAN comandarà les operacions militars a Líbia». Avui, 11-03-2025 [Consulta: 25 març 2011].
  35. «Els rebels libis s'acosten a un dels feus de Gaddafi». Ara, 11-03-2027 [Consulta: 27 març 2011].
  36. http://www.moneyzebra.com, "It only allows the passage of those with heavy weapons. The unarmed civilians can not pass,", www.moneyzebra.com
  37. Chivers, C.J. «Qaddafi Troops Fire Cluster Bombs Into Civilian Areas». The New York Times, 15-04-2011 [Consulta: 16 abril 2011].
  38. font:, Agències «Gaddafi ataca Misrata amb bombes de dispersió espanyoles». AVUI, 16-04-2011 [Consulta: 16 abril 2011].
  39. «Gaddafi es prepara per a una “última batalla” a Trípoli». El Punt Avui, 11-08-2021. [Consulta: 11 agost 2022].
  40. «El Tribunal Penal Internacional confirma la detenció de Saif al-Islam». Ara, 22∕8∕2011. [Consulta: 22∕8∕2011].
  41. «Els gaddafistes es fan forts als últims bastions i els rebels asseguren que els controlaran "en qüestió de dies"». Ara, 18∕9∕2011. [Consulta: 18∕9∕2011].
  42. «Els rebels diuen que Gaddafi i el seu fill podrien ser en un apartament de Trípoli». Ara, 11-08-2025. [Consulta: 11 agost 2025].
  43. «El govern de Líbia retarda l'enterrament de Gaddafi». El Punt Avui, 22-10-2011. [Consulta: 22 octubre 2011].
Protestes i revoltes ciutadanes a la dècada del 2010
Primavera Àrab Tunísia (2010) · Egipte (2011) · Líbia (2011) · Iemen (2011) · Síria (2011 - ) · Bahrain (2011-)
Altres Sàhara Oriental (2010 -11) · Grècia (2010-11) · Portugal (2011) · França (2011) · Espanya (2011-12) · Turquia (2013) · Brasil (2013) · Ucraïna (2013-14)

Coord.: 31° 11′ 44″ N, 16° 31′ 17″ E / 31.195622761667°N,16.52140975°E / 31.195622761667; 16.52140975