Revolució social espanyola de 1936

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La revolució social espanyola de 1936 va començar després del cop d'estat del 18 de juliol que va desencadenar la Guerra civil espanyola, i va acabar amb la repressió dels Fets de maig del 1937. Es basa en l'anarcosindicalisme, l'autogestió i el col·lectivisme, sense apartar-se mai, si més no formalment, de la lleialtat a la República. A molts territoris d'Espanya, els colpistes no es van poder fer amb el control en un primer moment, en ser derrotats pel moviment obrer, que ja tenia consignes d'iniciar la revolució social.

L'estiu de l'anarquia (juliol-setembre 1936)[modifica | modifica el codi]

Des del primer moment es van diferenciar duess corrents: un grup radical vinculat a la FAI i part de la CNT, que entenien el fenomen com una revolució tradicional, i el grup “possibilista”, format per un altre sector de la CNT, que desitjava participar en el Front Popular i el Front d'Esquerres.

Van néixer estructures administratives al marge de l'estat (Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, Comitè Executiu Popular de València, Comitè de Guerra de Gijón...), de les quals els Comitès de Guerra i de Defensa van ser dirigides pel sector més radical i la resta, pels possibilistes.

Van ser enviades la columna Durruti, la Columna de Ferro i la Columna Rojo y Negro a la defensa del front d'Aragó. Per allà on van passar van implantar el comunisme llibertari.[1]

Durant aquesta etapa l'economia espanyola es va posar sota el control dels treballadors organitzats en sindicats, i a Catalunya en el Consell d'Economia de Catalunya.[2] En algunes regions el diner va ésser eliminat i substituït per vals i extenses àrees rurals van ser col·lectivitzades a Catalunya, l'Aragó, Castella - la Manxa, Andalusia i el País Valencià.[3] A Aragó es proclamà el comunisme llibertari i es van formar 450 col·lectivitats rurals, la majoria en mans de la CNT. A l'àrea valenciana es van construir 253, de les quals 264 van ser dirigides per la CNT, 69 per la UGT i 20 de forma mixta. Un dels seus principals projectes va ser el Consell Llevantí Unificat d'Exportació Agrícola.

Les comunes anarquistes produïen més que abans d'ésser col·lectivitzades i les zones alliberades treballaren sobre els principis llibertaris: les decisions eren preses a través de concilis de ciutadans comuns, sense cap tipus de burocràcia.

Tot i la descomposició de facto del govern, aquest intentà recuperar una mica de poder amb algunes mesures. Va crear els “Batallons de Voluntaris”, embrió de l'Exèrcit Popular de la República, i va aplicar una sèrie de decrets.

Primer Govern de la Victòria (setembre-novembre de 1936)[modifica | modifica el codi]

L'estat es limita a legislar sobre els fets consumats per la revolució. Es crea la Junta de Defensa de Madrid, un organisme autònom on es veuen representats tots els partits del Front Popular i els anarquistes, i on les sindicats cedeixen el control de les columnes a l'Estat per tal de defensar Madrid. Aquest major acord entre el Front Popular i els sindicats es plasma en la formació del primer Govern de la Victòria, presidit per Largo Caballero. Tot i que existeix un aparent consentiment per part dels revolucionaris, el nou govern, no intervé en el desenvolupament de la revolució, i el seu objectiu principal es potenciar l'exèrcit a través de diferents mesures, com és l'intent de dissolució dels Comitès de Defensa i Guerra. Quan la guerra es comença a allargar, l'esperit dels primers dies de revolució afluixa i comença la fricció entre els diferents integrants del Front Popular Antifeixista, en part degut a les polítiques del Partit Comunista, les quals eren establertes des de l'URSS. Els comunistes creien que no era el moment adequat per a la revolució i que s'havien de centrar els esforços a derrotar les forces de Franco. Els anarquistes estaven en desacord perquè la majoria opinava que la guerra i la revolució era una prolongació l'una de l'altre. Les milícies dels partits estaven en contra de la política soviètica, de manera que des de l'estat es va obstaculitzar ajuda i recursos, fent així que es reduís la seva capacitat d'actuació. Durant aquesta etapa algunes estructures revolucionàries se sotmeten al poder del Govern, i així s'inicia una dissolució i apropiació de les estructures revolucionàries per part del govern republicà. Una excepció és la consolidació del procés col·lectivista d'Aragó, on la CNT proposa la creació del Consell Regional de Defensa d'Aragó, vinculat a un futur Consell Nacional de Defensa. Tot i això a finals de setembre els sectors més radicals de la CNT-FAI són dominats pels possibilistes i s'inicia una política de col·laboració amb l'estat, integrant-se en la Generalitat i dissolvent el Comitè Central Antifeixistes de Catalunya. El Consell Regional de Defensa d'Aragó és aprovat i legalitzat però la creació del Consell Nacional de Defensa és avortada.

Segon Govern de la Victòria (novembre de 1936-Gener de 1937)[modifica | modifica el codi]

A inicis de novembre el Comitè Executiu Popular de València se subordina a la política del Govern, i diversos alts càrrecs de la CNT s'integren com a ministres. La Columna de Hierro protesta pel poc aprovisionament que rep del Comitè executiu Popular, en mans dels possibilistes, produint-se enfrenaments entre milícies llibertàries i grups comunistes, amb un saldo de 30 morts. La Columna Durruti cedeix i arriba a Madrid per col·laborar amb el govern. El Comitè de Guerra de Gijón és transformat per decret en el Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó,[4] regulat i moderat pel govern. Finalment, a inicis de Gener es dissol el Comitè Executiu Popular de València. Durant aquesta etapa el Govern aconsegueix el control definitiu de les milícies populars, dissolent-les en un exercit estructurat i jerarquitzat sota el seu mandat. La revolució no sobreviurà com a poder independent després del segon Govern de Largo Caballero.

El final de la revolució (gener-maig de 1937)[modifica | modifica el codi]

A finals de febrer el Govern prohibeix el diari “Nosotros”, de la FAI, iniciant-se un període de censura de les veus crítiques amb el govern. El dia següent prohibeix als policies pertànyer a partits polítics o sindicats. La generalitat exigeix l'entrega de les armes llargues als grups no militaritzats. Dimiteixen els diputats anarquistes i al març es completa la militarització de les milícies. A Puigcerdà, Figueres i altres ciutats la Guàrdia Civil i d'Assalt demanen a les patrulles obreres que els hi entreguin el control policial. Es dissol el Consell de la Cerdanya i la Guàrdia d'Assalt desarma els obrers a la vista a Barcelona. Al maig s'intensifiquen els enfrontaments entre els revolucionaris i els moderats. Durant les jornades de Maig alguns ministres comunistes proposen que es castigui a la CNT i al Partit Obrer d'Unificació Marxista. El 16 d'aquest mes, Largo Caballero dimiteix i el substitueix el socialista Juan Negrín, que forma govern sense tindre en consideració ni a anarquistes ni revolucionaris.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Paz, Abel. Crónica de la Columna de Hierro (en castellà). Virus, 2001. ISBN 9788488455949. 
  2. Cendra i Bertran, Ignasi. El Consell d'Economia de Catalunya, 1936-1939: revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. L'Abadia de Montserrat, p. 11. ISBN 848415775X. 
  3. Juliá, Santos. Un siglo de España (en castellà). Marcial Pons Historia, 1999, p. 118. ISBN 8495379031. 
  4. Sánchez Cervelló, Josep. El pacte de la no-intervenció: La internacionalització de la Guerra Civil espanyola. PUBLICACIONS UNIVERSITAT ROVIRA i VIRGILI, 2009, p. 95. ISBN 8484241602. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]