Richard Nixon

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRichard Nixon
Richard M. Nixon, ca. 1935 - 1982 - NARA - 530679.jpg
Biografia
Naixement (en) Richard Milhous Nixon
9 gener 1913
Yorba Linda
Mort 22 abril 1994 (81 anys)
Manhattan
Causa de mort Accident vascular cerebral
Lloc d'enterrament Richard Nixon Presidential Library and Museum Tradueix
Seal of the President of the United States.svg 37è President dels Estats Units 

20 gener 1969 – 9 agost 1974
← Lyndon Baines JohnsonGerald Ford →
Seal of the Vice President of the United States.svg 36è Vicepresident dels Estats Units 

20 gener 1953 – 20 gener 1961
← Alben W. BarkleyLyndon Baines Johnson →
  Senador dels Estats Units 

4 desembre 1950 – 1r gener 1953
← Sheridan DowneyThomas Kuchel →
Circumscripció electoral: Califòrnia

  Membre de la Cambra de Representants dels Estats Units 

3 gener 1947 – 1r desembre 1950
← Jerry VoorhisPatrick J. Hillings →
Dades personals
Religió Societat Religiosa d'Amics
Formació Whittier College Tradueix (–1934)
Duke University School of Law Tradueix (–1937)
Universitat Duke
escola primària
Alçada 1,8 m
Lateralitat Dretà
Color dels ulls Marró fosc
Color de cabell Dark brunette Tradueix
Activitat
Ocupació Polític i estadista
Partit Partit Republicà dels Estats Units
Branca militar Marina dels Estats Units d'Amèrica
Rang militar tinent comandant (–1946)
Conflicte Segona Guerra Mundial
Família
Cònjuge Pat Nixon (1940–1993)
Fills Tricia Nixon Cox
Julie Nixon Eisenhower
Pares Francis A. NixonHannah Milhous Nixon
Germans Donald Nixon i Edward Nixon
Signatura

Lloc web Lloc web
IMDB: nm0633271 Rottentomatoes: celebrity/richard_nixon
iTunes: 207145330 Musicbrainz: 056203cf-376f-412a-86f7-3ffa80157ef4 Discogs: 767151
Modifica les dades a Wikidata

Richard Milhous Nixon (Yorba Linda, Califòrnia, 9 de gener de 1913 - Nova York, 22 d'abril de 1994) fou el 37è president dels Estats Units des de 1969 a 1974 i vicepresident entre 1953 i 1961. Va renunciar a la presidència el 8 d'agost de 1974 amb motiu de l'escàndol de l'espionatge polític a l'hotel Watergate,[1] i així va ser l'únic president en dimitir del càrrec. Anteriorment, Nixon havia estat membre de la Cambra de Representants dels Estats Units (pel 12è districte de Califòrnia) i del Senat dels Estats Units (per Califòrnia).

Biografia[modifica]

Inicis en la política[modifica]

A les eleccions de novembre de 1946, Nixon va ser triat Representant republicà a la Cambra de Representants del Congrés dels Estats Units pel 12è districte congresional de Califòrnia (un districte que per a aquesta època ocupava territori del Comtat de los Angeles) per al període 1947-1949; va ser reelegit per a un segon període (1949-1951), però quan faltaven menys de dos mesos per concloure aquest segon mandat va renunciar per ser senador.

A les seves memòries, Nixon narra que es va unir a la Comitè d'Activitats Antiamericanes (HUAC) «a la darreria de 1947», però ja era membre de la HUAC el febrer de 1947, quan va escoltar l'«Enemic Número Ú» Gerhard Eisler i el testimoni de la seva germana Ruth Fischer. El 18 de febrer de 1947, Nixon es va referir a la bel·ligerància d'Eisler cap a HUAC en el seu primer discurs a la Cambra. També a principi de febrer de 1947, el representant dels Estats Units, Charles J. Kersten, el va presentar al pare John Francis Cronin a Baltimore, que va compartir amb Nixon el document de 1945 The Problem of American Communism in 1945 (El problema del comunisme nord-americà el 1945)[2] amb molta informació de William C. Sullivan de l'FBI, que el 1961 dirigiria la intel·ligència domèstica sota la direcció d'Edgar Hoover).[3]

El maig de 1948, Nixon havia copatrocinat un «projecte de llei Mundt-Nixon» per implementar «un nou enfocament del complicat problema de la subversió comunista interna…» Va proporcionar el registre de tots els membres del Partit Comunista i va requerir una declaració sobre la font de tots els materials impresos i difosos per organitzacions que es van trobar com a fronts comunistes. El 19 de maig de 1948, el projecte de llei va aprovar la Cambra per 319 a 58, però no ho va aprovar el Senat.[4]

Nixon va obtenir la primera atenció a nivell nacional a l'agost de 1948 quan, com a membre de la HUAC, la seva persistència va contribuir a trencar el cas de l'espia Alger Hiss. Mentre molts dubtaven de les acusacions de Whittaker Chambers que Hiss, un exmembre del Departament d'Estat, havia estat un espia soviètic, Nixon les creia certes i pressionava perquè el comitè continués la investigació. En virtut de la demanda per difamació presentada per Hiss, Chambers va produir documents corroborant les seves al·legacions. Hiss va ser declarat culpable de perjuri el 1950 per negar sota jurament que havia passat documents a Chambers.[5] La seva forma d'actuar en el cas li va permetre a Richard Nixon ser elegit per elaborar, conjuntament amb altres representants, el Pla Marshall d'ajuda econòmica a l'Europa de postguerra. En les eleccions de novembre de 1950 va ser elegit senador per Califòrnia a Senat dels Estats Units per al període 1951-1957 després de ser reelegit.

Vicepresidència[modifica]

El senador Nixon i les seves filles al costat de Dwight Eisenhower, 1952

El 1952 va ser nominat pel Partit Republicà a la vicepresidència en la candidatura presidencial de Dwight D. Eisenhower. Va guanyar les eleccions de novembre, i va ser nomenat vicepresident, el gener de 1953. Va romandre com a vicepresident amb Eisenhower durant tot el seu mandat de president, vuit anys en total, doncs van ser reelegits en 1956, fins a gener de 1961.

Nikita Jrushchov (dreta) amb el vicepresident nord-americà Richard Nixon el 1959

Richard Nixon va gaudir d'un paper i unes prerrogatives polítiques inhabituals per al càrrec, donades les responsabilitats polítiques que Eisenhower li va delegar. Va presidir la major part de les reunions del Govern i dels líders del Congrés, al mateix temps que va assumir tres vegades (1955, 1956 i 1957) les funcions presidencials a causa de la malaltia cardíaca crònica que patia el president. Va destacar com a ambaixador extraordinari del seu país arreu del món. En aquesta qualitat va visitar un total de 55 estats, inclosa la Unió Soviètica.

Al maig de 1958 durant una visita a Caracas, Veneçuela, el seu vehicle va ser atacat a pedrades per una multitud. Després d'informar al gabinet després del viatge, Nixon va afirmar que hi havia «una prova absoluta que els manifestants estaven dirigits i controlats per una conspiració comunista». El secretari d'Estat John Foster Dulles va estar d'acord amb aquest punt de vista. El director d'Intel·ligència, Allen Dulles, va reprovar-ho bruscament.[6]

Eleccions de 1960 i 1964[modifica]

Després del segon mandat presidencial d'Eisenhower, Nixon va aconseguir que el partit republicà el triés com candidat a president el 1960. No obstant això John Fitzgerald Kennedy, candidat del partit demòcrata, amb qui va tenir quatre debats presidencials televisats (els primers en la història d'aquest país), va guanyar. Al primer dels quatre debats, Nixon va aparèixer pàl·lid, ombrívol i amb una barba naixent, en contrast al fotogènic Kennedy qui semblava un actor de cinema. Nixon va ser percebut com a mediocre pels teleespectadors, mentre que la major part de la gent que va seguir el debat per la ràdio donava Nixon com a guanyador. Nixon va perdre les eleccions contra Kennedy per només 112.827 vots (0.2%). El 1962 va intentar ser elegit governador de Califòrnia, sense èxit.

El 1964 va recolzar el senador d'Arizona Barry Goldwater en la candidatura republicana a la presidència dels Estats Units; quan Goldwater va guanyar la nominació, Nixon va ser seleccionat per presentar-lo a la convenció nacional republicana de 1964. Tot i que creia poc probable que Goldwater guanyés, Nixon va fer campanya per ell lleialment. Les eleccions presidencials dels Estats Units van ser un desastre per als republicans. Nixon va ser un dels pocs a qui no es va culpar dels mals resultats i va intentar aprofitar-ho en les eleccions al Congrés de 1966. Va fer campanya per a molts republicans, que volien recuperar els seients perduts en la derrota davant Johnson, i va guanyar crèdit per contribuir decisivament a obtenir guanys importants per al partit durant aquest any.

Presidència[modifica]

El 1968, Richard Nixon es va presentar novament pel partit republicà i va guanyar les eleccions,[7] i d'aquesta manera culminava el seu camí cap al poder, que havia iniciat amb la derrota davant John Fitzgerald Kennedy, vuit anys enrere. Aparentment, el nou president era un polític de línia dura. El pla de Nixon recolzava en dues línies d'actuació:

  • «Vietnamitzar la guerra del Vietnam.» És a dir, retornar als vietnamites del sud la «seva» guerra i retirar els soldats americans, en deixar al govern de Saigon l'avançat material militar que aquests havien utilitzat en el conflicte.
  • Pactar amb el govern del Vietnam del Nord una sortida negociada del conflicte. Per a això, Nixon i el seu secretari d'estat, Henry Kissinger, van dissenyar un doble acostament a les dues superpotències de l'Est, que en aquell moment estaven enfrontades: la Xina i l'URSS.
Nixon marxant de la Casa Blanca el 9 d'agost de 1974

La maniobra pretenia provocar l'aproximació soviètica a partir de l'interès americà per la Xina. Henry Kissinger va viatjar secretament a Pequín el 1971, Washington va reconèixer diplomàticament el règim comunista xinès i l'any següent va ser Nixon mateix qui es va entrevistar amb Mao, al febrer. El mes de maig, el president nord-americà es va traslladar a Moscou i va signar els primers acords SALT, el SALT I, per a la limitació de l'armament estratègic nuclear.

Com a resultat d'aquestes maniobres, a la tardor de 1972 els nord-americans van arribar a acords sòlids amb el règim de Vietnam del Nord, que van permetre abandonar la guerra amb dignitat; al començament de 1973 ja no quedaven tropes regulars de combat americanes al Vietnam del Sud. Però, sobretot, en un temps breu s'havien aconseguit posar les bases de la distensió, un intent per reconduir la guerra freda cap a camins diplomàtics i allunyar el fantasma d'una contesa generalitzada.

Aquests èxits van assegurar a Nixon la seva reelecció el 1972.[8] Però durant la campanya electoral es va descobrir fortuïtament un episodi d'espionatge polític al quarter general del Partit Demòcrata dels Estats Units (l'edifici de Watergate); dos reporters del diari The Washington Post el van fer esclatar i es va desencadenar un escàndol polític quan es va descobrir que homes de l'entorn directe del president estaven implicats en l'afer. L'acumulació de pistes apuntava cada vegada més a Nixon mateix, que, a punt de ser processat, va dimitir l'agost de 1974, un fet sense precedents en la història nord-americana. El cop va ser terrible i la confiança dels nord-americans en les seves institucions va caure clarament.[9]

Bibliografia[modifica]

  • Loftus, John; Aarons, Mark. St. Martin's Griffin. The Secret War Against the Jews: How Western Espionage Betrayed the Jewish People, 1997. ISBN 031209535X. 
  • Public Papers of the Presidents of the United States, Richard Nixon. 5 vols. Washington, D.C.: U.S. Government Printing Office, 1970-1975.
  • The Nixon Presidential Press Conferences. New York: Coleman Enterprises, 1978.
  • Nixon, Richard M. The Memoirs of Richard Nixon. Nueva York: Grosset and Dunlap, 1978. 
  • Nixon, Richard M. In the Arena: A Memoir of Victory, Defeat and Renewal. New York: Simon and Schuster, 1990.
  • Thompson, Kenneth W., ed. The Nixon Presidency: Twenty-Two Intimate Perspectives of Richard Nixon. Lanham, MD: University Press of America, 1987.
  • Mitchell, Greg. Tricky Dick and the Pink Lady: Richard Nixon vs. Helen Gahagan Douglas--Sexual Politics and the Red Scare, 1950. New York: Random House, 1998.
  • Gellman, Irwin. The Contender: Richard Nixon; The Congress Years, 1946-1952. New York: Free Press, 1999.

Referències[modifica]

  1. «Richard Nixon». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Cronin, John Francis. «The Problem of American Communism in 1945: Facts and Recommendations» (en anglès). "A Confidential Study for Private Circulation", 29 d’octubre 1945.
  3. Ambrose, Stephen E. Simon and Schuster. Nixon (en anglès). Volume I: The Education of a Politician 1913–1962, 18 de març de 2014, p. 144-147. ISBN 9781476745886. 
  4. Nixon. Grosset & Dunlap. RN: The Memoirs of Richard Nixon (Les Memòries de Richard Nixon) (en anglès), 1978. ISBN 978-0-448-14374-3. 
  5. Gellman, Irwin. The Free Press. The Contender (en anglès), 1999, p. 239–241. ISBN 978-1-4165-7255-8. 
  6. Rabe, Stephen G.. University of North Carolina press. Eisenhower and Latin America: The Foreign Policy of Anticommunism, 1988, p. 102. ISBN 978-0807842041. 
  7. «1968 Presidential General Election Results» (en anglès).
  8. «1972 Presidential General Election Results».
  9. «Nixon, un president ensorrat per les mentides» (en ca). Ara.cat.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]



Càrrecs públics
Precedit per:
Lyndon B. Johnson (D)
President dels Estats Units
Escut dels Estats Units d'Amèrica

20 de gener de 1969 - 9 d'agost de 1974
Succeït per:
Gerald Ford (R)
Precedit per:
Alben W. Barkley (D)
Vicepresident dels Estats Units
Segell del Vicepresident dels Estats Units

20 de gener de 1953 - 20 de gener de 1961
Succeït per:
Lyndon B. Johnson (D)