Robòtica col·laborativa

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Un robot LBR iiwa de l'empresa KUKA, dissenyat específicament per treballar amb humans exposat a l'Innorobo de Lió del 2015.

La robòtica col·laborativa, o cobòtica, és una branca de la robòtica aplicada a la indústria i que es dedica a l'estudi i fabricació de robots, sovint anomenats cobots, que puguin treballar braç a braç amb treballadors humans. Per no fer mal a les persones, aquests robots van equipats amb sensors o càmeres que han d'evitar col·lisionar amb els humans. Gràcies a aquesta característica els robots col·laboratius no han d'estar encaixonats en una àrea especial sinó que poden instal·lar-se en un entorn de treball convencional.[1]

Els robots col·laboratius són un complement a la feina que fa una persona i s'encarreguen d'ajudar en les tasques més repetitives o cansades, que podrien provocar un error humà. L'estructura mecànica sol tenir una forma antropomòrfica, de braç o de tors humà, que fa menys por i encoratja el treball en conjunt, i poden arribar a incrementar la producció fins a un 150% o un 200%.[2]

Generalment també són robots molt flexibles; de tal manera que sovint el propi treballador al que ajuda, llegint i manipulant l'estructura mecànica, pot reprogramar-lo. Una altra característica dels robots col·laboratius és que són de baix cost, amb un preu que podria ser un 40% més reduït que el d'un robot convencional.[3]

Gràcies a tot aquest conjunt de característiques els robots col·laboratius són especialment indicats per PIMES en aplicacions de logística, tasques de precisió, manufactura...[4]

Característiques[modifica]

Un cobot aeri que serveix per inspeccionar avions durant operacions de manteniment a un hangar d'Airbus, a Tolosa l'any 2016.

Segons el director d'estàndards de la Robotic Industry Association (RIA) Pat Davison: "La col·laboració depèn del que fa el robot, no del robot en si mateix". Tot i això, els robots que generalment treballen en entorns col·laboratius comparteixen un seguit de característiques:[5]

  • Estan dissenyats per ser segurs al costat de la gent, ja sigui per limitació de la força evitant fer mal quan xoquen, o mitjançant sensors que eviten el contacte o combinant els dos sistemes.
  • Generalment són lleugers i es poden moure fàcilment de tasca a tasca si és necessari.
  • No és necessari una gran habilitat per programar-los. La majoria de cobots són fàcilment programables fent servir un telèfon intel·ligent, tablet...
  • La limitació de la potència fa que s'assignin a tasques d'assistència, i no de substitució, del treballador.
  • Els robots col·laboratius generalment són més senzills que els robots tradicionals, de tal manera que són més barats de comprar, operar i mantenir.

Exemples[modifica]

Els primers cobots desenvolupats van ser els braços robòtics URS, de l'empresa Universal Robots. Aviat altres petites companyies van imitar-los: el Baxter de Rethink Robotics, l'Speedy 10 de MABI...

Davant l'èxit que van tenir aquests primers models, les grans companyies es van afegir ràpidament a aquest mercat. El robot YuMi d'ABB, el LBR iiwa de KUKA, el CR-35IA de Fanuc, el TX2 de Stäubli...[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Ronzhin; Rigoll; Meshcheryakov, 2016, p. 108.
  2. «Quan el company de feina és un robot». Bàrbara Padilla. ViaEmpresa, 21-10-2016. [Consulta: 3 febrer 2017].
  3. «"Les empreses de robòtica existents a Catalunya tenen molta força i futur"». Albert López. Fulls dels Enginyers, 05-11-2015. [Consulta: 3 febrer 2017].
  4. «Human-robot interaction finally reaches de floor work» (en anglès). Humarobotics. Jérôme Laplace, 2014. [Consulta: 11 abril 2017].
  5. «What are collaborative robots and why should you care?» (en anglès). Packaging digest. John R. Henry, 27-05-2015. [Consulta: 11 abril 2017].

Bibliografia[modifica]

  • Ronzhin, Andrey; Rigoll, Gerhard; Meshcheryakov, Roman. Interactive Collaborative Robotics: First International Conference (en anglès). Budapest, Hongria: Springer, 2016, p. 254. ISBN 9783319439556 [Consulta: 3 febrer 2017]. 
  • Hägele, Martin; Nilsson, Klas; Pires, J. Norberto. «42. Industrial Robotics». A: Bruno Siciliano; Oussama Khatib. Springer Handbook of Robotics. Heidelberg: Springer, 2008, p. 1628. ISBN 978-3-540-23957-4 [Consulta: 3 febrer 2017]. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]