Robert de Montesquiou

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRobert de Montesquiou
Montesquiou, Robert de - Boldini.jpg
Biografia
Naixement 7 març 1855
París
Mort 11 desembre 1921 (66 anys)
Menton
Grup ètnic Francesos
Activitat
Ocupació Poeta, escriptor i periodista
Participà en
1900Jocs Olímpics d'estiu de 1900
Altres
Títol Comte
Família Montesquiou family Tradueix

Musicbrainz: 3da18ae0-d147-435c-b606-1d215f8f3d24
Modifica les dades a Wikidata

El comte Robert de Montesquiou (París, 7 de març de 1855Menton, (Alps Marítims), 11 de desembre de 1921) fou un poeta, home de lletres, dandi i crític d'art i de literatura. «Poeta i dandi insolent»,[1] hauria servit de model de des Esseintes a A Rebours (1884) de Huysmans i de Monsieur de Phocas de Jean Lorrain. Va proporcionar també a Marcel Proust un dels models del baró de Charlus a A la recerca del temps perdut, el que el posava furiós malgrat els desmentits de Proust.[2] La posteritat l'ha maltractat en no tenir en compte la diversitat de les seves activitats i de la qualitat dels seus escrits.

Biografia[modifica]

Retrat del comte de Montesquiou per Whistler (1891)

Marie Joseph Robert Anatole de Montesquiou-Fézensac, quart i últim fill del comte Thierry de Montesquiou-Fézensac (1824-1904), vicepresident del Jockey Club, i de la comtessa, nascuda Pauline Duroux, nét d'Anatole de Montesquiou-Fezensac, és fruit per la banda paterna d'una molt antiga família de la noblesa francesa, originària de Gascunya, i per part de mare d'una família burgesa adinerada. Sofrint del que sentia com un mal casament ("mésalliance") per part del seu pare, s'allunyà de la seva mare, de la qual declarava que la família era suïssa, el que no era cert.

La seva germana més gran, Élise, es va casar amb Louis de Cambacérès (vidu de la princesa Bathilde Bonaparte).

L'any 1885, Montesquiou troba a Venècia un jove argentí Gabriel de Yturri (1864-1905) que esdevé el seu secretari i el seu company.[3]

L'abat Mugnier evoca així aquesta amistat: «Robert de Montesquiou (…) ha acabat un llibre a la memòria del seu amic Gabriel de Yturri i em convida a anar a casa seva per escoltar la lectura d'un capítol. És l'ésser que més ha estimat» (Journal, 23 de juny de 1908, op.cit., pàg. 171) (…) « m'ha demanat de dir una missa tots els mesos, el dia 12, per al seu amic. Em portarà a Versalles, al bell monument fúnebre que li ha consagrat.» (idem., 4 de setembre de 1909.

Es formularen judicis severs pel que fa a ell: «Poeta de segon ordre», «esteta de gustos sovint discutibles» per a alguns,[4] mentre que per a d'altres no hauria arribat «a compondre la gran obra per la qual ell semblava predestinat i que ell somniava».[5] L'obra poètica i crítica de Montesquiou, en efecte desigual, és no obstant això d'una gran riquesa i sovint d'una subtilitat sensible. Si bé Forain l'anomenava mesquinament Grotesquiou i si Pierre Louÿs li dedicà un poema molt àcid, Le comte R… de M…, fou sostingut i defensat per Georges Rodenbach, Paul Verlaine, Anatole France, Leconte de Lisle, els germans Goncourt i molts altres, en particular en el moment de l'aparició dels seus principals reculls, Les Chauves-souris (1892) i Les Hortensias bleus (1896).[6] Va estar també envoltat d'amics fidels: per començar, la seva neboda, la comtessa Greffulhe, el marquès i la marquesa de Casa Fuerte, la princesa Bibesco, l'artista Sarah Bernhardt,[7] Madeleine Lemaire, que ell anomenava «emperadriu de les roses»,[8] la princesa de Léon, Judith Gautier, Gustave Moreau, James Abbott McNeill Whistler, Antonio de la Gandara, Georges Hoentschel, i també, durant un temps, Octave Mirbeau. Gabriele d'Annunzio era un dels seus amics sobretot durant el període que el gran poeta italià va passar a Arcaishon. Els dos amics tenien una visió molt semblant de la vida i una comunitat d'interessos. Freqüentava el saló literari de Geneviève Bizet on es trobava Henri Meilhac, Paul Bourget, dandi com ell i novel·lista, o Joseph Reinach.

Donà suport a l'avantguarda del seu temps: Stéphane Mallarmé i Verlaine en poesia; Claude Debussy o Gabriel Fauré en música; Paul Helleu i Léon Bakst en pintura. Montesquieu no es limità a ajudar intel·lectualment certs creadors: per a Verlaine, per exemple, va establir una pensió amb una desena de col·laboradors (incloent Maurice Barrès i la comtessa de Bearn), que fou pagada al poeta amb caràcter vitalici.

També jugà un paper crucial en el reconeixement de certs autors, com és el cas de la poetessa romàntica Marceline Desbordes-Valmore a la qual dedicà una conferència i de la qual ell fou un dels iniciadors del seu redescobriment, mitjançant l'organització d'una cerimònia a Douai el 1896, amb la inauguració d'una estàtua i la lectura de textos per part de Sarah Bernahrdt i Marguerite Moreno.

Montesquieu també va retre homenatge a la famosa comtessa de Castiglione, singular personalitat del Segon Imperi, famosa per les seves fotografies i la seva vida novel·lesca.

La importància de Robert de Montesquiou per Marcel Proust està ben establerta. El comte va permetre al jove escriptor fer el seu debut, entrar en l'alta societat i també adoptar una mirada d'esteta sobre la societat. També es troba en el projecte proustià una complexitat de llengua i d'escriptura que no és aliena a l'estil de Montesquieu. Una abundant correspondència acredita la proximitat, en qualsevol cal tumultuosa, dels dos. Si Proust no sempre va agrair suficientment la seva relació bis a bis amb Montesquiou, les relacions dels dos escriptors van mantenir-se cordials, fins i tot afectuoses, fins a la mort del comte. Montesquiou patia per veure's reduït a ser el model de des Esseintes i de Charlus, quan en la seva vida era molt diferent d'aquests dos personatges. Ell no deixà de defensar-se d'aquesta llegenda en els textos particularment commovedors recollits el 1999 per Jean-David Jumeau-Lafond amb textos de Proust dedicats a Montesquiou, un text de Verlaine i fragments de correspondència Proust-Montesquiou sota el títol d'un dels articles que Proust li va dedicar: Professor de bellesa.[9]

Montesquiou tenia de l'alta societat, del "Grand monde", que era el seu, una visió sovint divertida, fins i tot incisiva com ho testifiquen diversos escrits, de vegades pòstums o inèdits, com Les Quarante Bergères, recull de poemes satírics, amb rerefències implícites a dones de l'alta societat.

Les seves crítiques literàries i artístiques resulten ser acurades. Es poden rellegir amb profit els seus textos sobre Émile Gallé (qui va fer per a ell una còmoda i diversos vasos), l'escultor Jean Carriès, Paul Helleu al qual Montesquiou consagra una important monographie, René Lalique, Ingres, Delacroix, Gustave Moreau, Edward Burne-Jones, Arnold Böcklin i molts altres.

Portrait de Montesquiou
par Félix Vallotton
paru dans Le Livre des masques
de Remy de Gourmont (1898).

L'hotel particular del comte de Montesquiou, que els seus pares van fer edificar per a ell i el seu germà, l'any 1858, per l'arquitecte Joseph-Michel Le Soufaché, existeix encara avui al nº 1 del boulevard de la Torre-Maubourg, en el 7è districte de París (actualment ocupat pel centre cultural de la Xina).

Quant al château de la família Montesquiou-Fézensac, situat a Artanhan, prop de Vic de Bigòrra, als Alts Pirineus, quedà destruit el 1934 per un incendi, les causes del qual continuen inexplicades. Avui dia està parcialment restaurat.

Fruit de la seva visita del 7 de juliol de 1891, els germans Goncourt van descriure la "garçonnière" de Montesquiou de la planta baixa amb jardí del nº 8 del carrer Benjamin-Franklin (on va viure des del 1895 fins a la seva mort, l'any 1929 Georges Clemenceau i esdevingué l'any 1931 el Museu Clemenceau).[10]

El 29 d'octubre de 1908, Montesquiou adquireix del milionari parsi Ratanji Jamsetji Tata el Palais Rose de Vésinet, còpia bastant fidel del Grand Trianon de Versalles, en petit.[11] Hi viu fins el1921 i el deixa al seu darrer secretari Henri Pinard; aquest el vengué a Luisa Amann, marquesa de Casati, musa de molts artistes de la primera meitat del segle xx que, arruinada, l'abandonà als seus creditors el 1932.

Montesquiou va ser un col·leccionista desbocat, però també un bibliòfil eminent. El catàleg en diversos volums de la venda de la seva biblioteca es compta entre els més importants de la seva època.

Montesquiou descansa a una tomba anònima del cementiri dels Gonards a Versalles, al costat del seu company Gabriel Yturri; al capdamunt hi ha l'estàtua de l'àngel del silenci, amb l'índex de la mà dreta sobre els llavis i les òrbites buides, estàtua que prové del castell de Vitry-sur-Seine i que fou comprada per Montesquiou.

Obres[modifica]

Robert de Montesquiou. Gravure d'Henri Guérard d'après Whistler.
Montesquiou (à gauche) chez Charvet (à droite). Au centre, Gabriel Yturri tend à Montesquiou un caleçon orné de chauves-souris (caricature de Sem)

Montesquiou va publicar divuit volums de poesia, vint-dues obres crítiques, dues novel·les i dues biografies. Els seus tres volums de records foren impresos després de la seva defunció .

Poesia[modifica]

  • Les Chauves-Souris, Clairs obscurs, Paris, Richard, edició privada, ornada amb dibuixos de Whistler, Antonio de La Gandara, Jean-Louis Forain i Hōsui Yamamoto, 1892
  • Le Chef des odeurs suaves, Floréal extrait, Richard, 1893 (reimpressió de 1894 ornada amb un dibuix de Breughel)
  • Le Parcours du rêve au souvenir, Paris, Charpentier et Fasquelle, 1895
  • Les Hortensias bleus, Charpentier et Fasquelle, 1896 (coberta ornada amb un dibuix de Paul César Helleu)
  • Les Perles rouges : 93 sonnets historiques, Charpentier et Fasquelle, 1899, 2ª edició il·lustrada amb quatre aiguaforts d'Albert Besnard)
  • Les Paons, Charpentier et Fasquelle, 1901 (coberta il·lustrada amb un dibuix de René Lalique)
  • Prières de tous : huit dizaines d'un chapelet rythmique, Paris, La Maison du Livre, 1902 (il·lustrada amb dibuixos de Madeleine Lemaire)
  • Calendrier Robert de Montesquiou pour 1903 (coberta il·lustrada amb un retrat de Montesquiou amb rat-penats (chauves-souris) daurats, i ornat a cada pàgina amb un vol de rat-penats, en or o en blau)
  • Calendrier Robert de Montesquiou 1904 (edició il·lustrada de dibuixos)
  • Passiflora, Paris, éditions de L'Abbaye, 1907 (coberta il·lustrada amb un dibuix de Montesquiou)
  • Les Paroles diaprées. Cent dédicaces, Richard, 1910
  • Les Paroles diaprées. Nouvelle série de dédicaces, Richard, 1912
  • Les Offrandes blessées : élégies guerrières, Paris, Edward Sansot, 1915 3ª edició, ornada amb un frontispici a partir d'Ingres)
  • Nouvelles Offrandes blessées , La Maison du livre, 1915 (frontispici per Henri Gervex)
  • Offrande coloniale, 1915
  • Sabliers et lacrymatoires : élégies guerrières et humaines, Sansot, 1917 (frontispici extret d'Auguste Rodin)
  • Un moment du pleur éternel : offrandes innommées, Sansot, 1919 (frontispici d'Aubrey Beardsley)
  • Les Quarante Bergères : portraits satiriques, Paris, La Librairie de France, 1925 (publicació pòstuma, amb frontispici d'Aubrey Beardsley i caplletres gravades sobre fusta per Carrera Llano-Florez, nascut el 1889)

Assajos[modifica]

  • Félicité : étude sur la poésie de Marceline Desbordes-Valmore, suivie d'un essai de classification de ses motifs d'inspiration, Paris Alphonse Lemerre, 1894 (ornée d'un portrait de Mme. Valmore d'après Devéria)
  • Roseaux pensants, Charpentier et Fasquelle, 1897
  • Apollon aux lanternes, Paris, Albert Lanier, 1898
  • Autels privilégiés, Charpentier et Fasquelle, 1898
  • Alice et Aline, une peinture de Théodore Chassériau, Charpentier et Fasquelle, 1898
  • Musée rétrospectif de la classe 90 (parfumerie, matières premières, matériel, procédés et produits) à l'Exposition universelle internationale de 1900, Paris, Belin Frères, 1900
  • « Alfred Stevens », dans Gazette des beaux-arts, février 1900, p. 101-118
  • Pays de aromate, Paris, Henri Floury, 1900
  • L'Inextricable Graveur : Rodolphe Bresdin, Richard, 1904
  • Professionnelles Beautés, Paris, Félix Juven, 1905
  • Altesses sérénissimes, Félix Juven, 1907
  • Assemblée de notables, Félix Juven, 1908
  • Saints d'Israël, La Maison du livre, 1910
  • Brelan de dames, essai d'après trois femmes auteurs, Fontemoing et Cie, 1912
  • Têtes d'expression, Paris, Émile-Paul Frères, 1912
  • Paul Helleu, peintre et graveur, Floury, 1913
  • Têtes couronnées, Edward Sansot, 1916
  • Majeurs et mineurs, Sansot, 1917
  • Diptyque de Flandre, triptyque de France, Sansot, 1921
  • Les Délices de Capharnaüm, Émile-Paul Frères, 1921
  • Élus et Appelés, Émile-Paul Frères, 1921
  • Le Mort remontant, Émile-Paul Frères, 1922

Novel·les[modifica]

  • La Petite Mademoiselle, Paris, Albin Michel, 1911
  • La Trépidation, Paris, Émile-Paul Frères, 1922

Biografies[modifica]

  • Le Chancelier des fleurs : douze stations d'amitié, La Maison du livre, 1907
  • La Divine Comtesse : étude d'après Madame de La Castiglione, Paris, Maison Goupil, 1913
  • L'Agonie de Paul Verlaine (1890-1896), Paris, M. Escoffier, 1923

Teatre[modifica]

  • Mikhaïl. Mystère en quatre scènes, en vers, basat en Tolstoï, 1901

Memòries[modifica]

  • Les Pas effacés, en tres volums, Émile-Paul Frères, 1923 ; reedició a les Éditions du Sandre, 2007

Correspondència[modifica]

  • Robert de Montesquiou, 1855-1921 : d'un siècle à l'autre, correspondance éditée par Ralph Brauner, Paris, Vitrines d'archives, l'Association des amis des archives, 2014 ISBN 978-2-9548343-1-3

Iconografia (llista parcial)[modifica]

  • La Frick Collection de Nova York conserva, entre altres obres de Whistler, el retrat de Montesquiou titulat: Arrangement noir et or, le comte Robert de Montesquiou-Fezensac (1891-1892) ;
  • un altre retrat del comte, d'Antonio de La Gandara (cap a 1887-1888 ?), menys conegut que el de Boldini de 1897 (musée d'Orsay, Paris), reproduït aquí i a la coberta de l'obra Masculin singulier, obra sobre el dandisme de Marylène Delbourg-Delphis (Hachette, 1985), està exposat al museu des Beaux-Arts de Tours: hi és representat de perfil, portant una enorme joia en forma d'escarbat (legs Hersent-Luzarche, château d'Azay-le-Ferron, 1952).
  • una fotografia de Paul Nadar datada el 6 de febrer de 1895 (archives photographiques Paris, SPADEM) fou exposada a l'exposició Le monde de Proust (C.N.M.H.S. Hôtel de Sully, Paris, avril-mai 1991) ;
  • un retrat seu, assegut, amb el seu cap sostingut per la seva mà dreta enguantada, de Laszlo, datat el 1905, es pot veure en el lloc d'Internet dedicat per la "JSS GALLERY" a aquest pintor;
  • Paul Albert Besnard el va representar en un aiguafort el 1899, múmero 126 al catàleg de l'obra gravada del pintor, de Louis Godefroy, Paris, 1926).

Notes i referències[modifica]

  1. Cyril Grunspan "Marcel Proust: tout dire", 2005, page 35.
  2. William Howard Adams "En souvenir de Proust: les personnages du temps perdu" Edita, 1985, page 76.
  3. Francesco Rapazzini "Elisabeth de Gramont: Avant-gardiste", Fayard, 2004, page 57.
  4. Antoine Bertrand, Les Curiosités esthétiques de Robert de Montesquiou, Librairie Droz, 1996, page 10
  5. Antoine Bertrand Les Curiosités esthétiques de Robert de Montesquiou, Librairie Droz, 1996, page 44.
  6. p. 340 de l'edició de les seves Poésies, Paris, Jean-Jacques Pauvert, 1988.
  7. Ell li havia dedicat un poema inèdit: «À Sarah Bernhardt (per la seva festa de l'any 97)», que estava inclòs en la venda pública de la biblioteca de l'actriu: Bibliothèque de Mme. Sarah Bernhardt. Paris, Librairie Henri Leclerc. 1923 [25-27 juin]. 2 volumes [n° 229: Robert de Montesquiou, «À Sarah Bernhardt (pour sa fête en 1897)» - poème manuscrit inédit]. Aquest manuscrit inèdit fou de nou venut el 9 de novembre de 2010 a Christie's, a Paris.
  8. André Germain, Les Clés de Proust, Paris, éd. Sun, 1953, p. 52
  9. Proust; Montesquiou. Jean-David Jumeau-Lafond (prefaci). Professeur de beauté (en francès). París: La Bibliothèque, 1999. ISBN 9782909688169. 
  10. «...plein d'un méli-mélo d'objets disparates (...) une pièce où l'hortensia est représenté en toutes les matières et sous tous les modes de la peinture et du dessin (...) le jardin terminé par une sorte de serre-bibliothèque des livres préférés de Montesquiou, en même temps qu'un petit musée des portraits de leurs auteurs parmi lesquels nous figurons entre Baudelaire et Swinburne.». A: Journal, citat per Arnaud Teyssier, Le Tigre dans sa tanière Georges Clemenceau, rue Franklin, dins de Une journée avec, obra col·lectiva sota la direcció de Frantz-Olivier Giesbert iClaude Quétel, Perrin/Le Point, 2016, nota 6 , p. 193)
  11. Seduit des de la seva primera visita, hauria tot seguit excamat: «Si cette maison, qui n'est pas à vendre, et que d'ailleurs mes moyens modestes ne semblent guère me mettre en état d'acquérir, si cette maison improbable, impossible, et pourtant réelle, n'est pas à moi demain, je meurs!». Vid.: Site de la Société d'Histoire du Vésinet : Le Palais Rose