Robin Williams

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaRobin Williams

(2011) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Robin McLaurin Williams Modifica el valor a Wikidata
21 juliol 1951 Modifica el valor a Wikidata
Chicago (Illinois) Modifica el valor a Wikidata
Mort11 agost 2014 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
Tiburon (Califòrnia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortSuïcidi Modifica el valor a Wikidata (Penjament Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaBadia de San Francisco Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia episcopal als Estats Units Modifica el valor a Wikidata
FormacióJuilliard School (1973–1976)
Redwood High School
College of Marin - teatre
Detroit Country Day School
Claremont McKenna College - ciències polítiques
Durham College Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballInterpretació i doblatge Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Estats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciómonologuista còmic, guionista, narrador d'audiollibres, actor de teatre, actor de veu, productor de cinema, actor, comediant, actor de televisió, actor de cinema, mim Modifica el valor a Wikidata
Activitat1972 Modifica el valor a Wikidata –  2014 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Influències
Patrimoni net estimat100.000.000 $ (agost 2014) Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficColumbia Records Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
*Good Morning, Vietnam (1987)
*El club dels poetes morts (1989)
*Despertar (1990)
*Hook (1991)
*Aladdin (1992)
*Mrs. Doubtfire (1993)
*Jumanji (1995)
*L'olla de grills (1996)
*Good Will Hunting (1997)
*Més enllà dels somnis (1998)
*Patch Adams (1998)
*L'home bicentenari (1999)
*Insomnia (2002)
*One Hour Photo (2002)
*Robots (2005)
*Happy Feet (2006)
*Night at the Museum (2006)
Família
CònjugeValerie Velardi (1978–1988), divorci
Marsha Garces (1989–2010), divorci
Susan Schneider (2011–2014), mort de la persona Modifica el valor a Wikidata
FillsZachary Williams
 ( Valerie Velardi)
Zelda Williams
 ( Marsha Garces)
Cody Williams
 ( Marsha Garces) Modifica el valor a Wikidata
ParesRobert Williams Modifica el valor a Wikidata  i Laura McLaurin Modifica el valor a Wikidata
GermansRobert Williams Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc webrobinwilliams.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0000245 Allocine: 1191 Rottentomatoes: celebrity/robin_williams Allmovie: p116900 0 Metacritic: person/robin-williams TV.com: people/robin-williams IBDB: 88190 AFI: 220587
Facebook: RobinWilliams Twitter: robinwilliams Spotify: 4OrieSJUghNfNx5UuPCgxF Musicbrainz: 536e8e61-8040-40a1-8b35-a2c6996dc44f Songkick: 394513 Discogs: 236178 Allmusic: mn0000287860 Goodreads author: 11885726 Find a Grave: 134211597 Modifica el valor a Wikidata

Robin Williams (Chicago, 21 de juliol de 1951 - Tiburon, 11 d'agost de 2014) va ser un comediant i actor estatunidenc. Tingué una carrera d'èxit tant en el vessant humorista com en el d'actor en pel·lícules.

Saltà a la fama amb el seu paper com a alienígena Mork en Mork & Mindy (1978–1982). La seva carrera com a actor inclou pel·lícules molt aclamades com ara The World According to Garp (1982), Good Morning, Vietnam (1987), El club dels poetes morts (1989), Despertar (1990), El rei pescador (1991), i Good Will Hunting (1997), així com ara èxits de taquilla com Popeye (1980), Hook (1991), Aladdin (1992), Mrs. Doubtfire (1993), Jumanji (1995), L'olla de grills (1996), Night at the Museum (2006), Happy Feet (2006), i World's Greatest Dad (2009). També aparegué en Don't Worry, Be Happy de Bobby McFerrin.

Nominat tres vegades a l'Oscar al millor actor, Williams rebé l'Oscar al millor actor secundari per la seva actuació a Good Will Hunting.[1] També rebé dos premis Emmy, quatre premis Globus d'Or, dos premis del Sindicat d'Actors de Cinema i cinc premis Grammy.[2][3]

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Robin McLaurin Williams[4][5] va nàixer a Chicago, Illinois el 21 juliol de 1951.[6]

Era fill únic d'una família molt benestant; el seu pare era un important executiu de la Ford.[7][8] La seva mare, Laurie McLaurin (1922–2001), era una antiga model de Jackson (Mississipi), el besavi de la qual era senador i governador de Mississipi Anselm J. McLaurin.[9] Williams tenia dos germanastres més grans: un mig germà patern, Robert (també conegut com a Todd),[10] i un germanastre matern, McLaurin.[11] Mentre la seva mare practicava la Ciència Cristiana, Williams es va criar amb la fe del seu pare a l'episcopal.[12][13]

De jove no volia ser actor, es dedicava als estudis i a l'esport. Quan la seva família es va instal·lar a Califòrnia, va despertar el seu interès pel teatre. Va començar a estudiar Ciències Polítiques a la Claremont Meris College de Califòrnia, alhora que iniciava els estudis d'interpretació a la Marin College. D'allà va marxar per estudiar a la prestigiosa Juilliard School de Nova York.

Carrera[modifica]

Monòlegs[modifica]

Williams a un show de les United Service Organizations (USO) el 20 de desembre de 2007

Williams va començar a fer monòlegs còmics a l'àrea de la badia de San Francisco el 1976.[14] Va fer la seva primera actuació al Holy City Zoo, un club de comèdia a San Francisco.[15] A la dècada de 1960, San Francisco era un centre per a un renaixement de la música rock, els hippies, les drogues i una revolució sexual, i a finals de la dècada de 1970, Williams va ajudar a liderar el seu "renaixement de la comèdia", segons escriu el crític Gerald Nachman.[16]:6 Williams diu que va descobrir "les drogues i la felicitat" durant aquest període, i afegeix que va veure com "els millors cervells del meu temps es van convertir en fang".[17]

Williams es va traslladar a Los Angeles i va continuar fent stand-up en clubs, inclòs The Comedy Store. Allà, el 1977, el va veure el productor de televisió George Schlatter, que li va demanar que aparegués en un revival del seu programa Laugh-In. El programa es va emetre a finals de 1977 i va ser la seva primera aparició a la televisió.[17] Tot i que el renaixement de Laugh-In va fracassar, va portar a Williams a la seva carrera televisiva; va continuar fent stand-up a clubs de comèdia com el Roxy per ajudar a mantenir les seves habilitats d'improvisació agudes.[17][18]

Amb el seu èxit a Mork & Mindy, Williams va començar a arribar a un públic més ampli amb la seva comèdia stand-up, a partir de finals de la dècada de 1970 i durant la dècada de 1980, incloent tres especials de comèdia d'HBO: Off The Wall (1978), An Evening with Robin Williams (1983) i A Night at the Met (1986).[19] Williams va guanyar un Grammy al millor àlbum de comèdia per l'enregistrament del seu espectacle en directe de 1979 al Copacabana de la ciutat de Nova York, Reality... What a Concept.[20]

Williams va dir que, en part a causa de l'estrès de fer monòlegs, va començar a consumir drogues i alcohol al començament de la seva carrera. Actuant de tant en tant quan tenia ressaca del dia anterior. Va dir que Durant el període que va estar consumint cocaïna el feia estar paranoic quan actuava a l'escenari.[21]

Televisió[modifica]

Després d'aparèixer en un intent de fer renaixer Laugh-In i d'aparèixer al repartiment de The Richard Pryor Show a NBC, Williams va ser elegit per Garry Marshall com a l'alienígena Mork en un episodi de 1978 de la sèrie de televisió Happy Days, "My Favorite Orkan".[17][22] Buscat com a substitut d'última hora d'un actor que marxava, Williams va impressionar el productor amb el seu peculiar sentit de l'humor quan es va asseure al cap quan li van demanar que agafés un seient per a l'audició.[23] Com a Mork, Williams va improvisar gran part del seu diàleg i comèdia física, parlant amb una veu alta i nasal, i va aprofitar al màxim el guió. El repartiment i l'equip de tripulació, així com els executius de la cadena de televisió, van quedar profundament impressionats amb la seva actuació. En conseqüència, els executius es van moure ràpidament per contractar l'intèrpret només quatre dies després abans que els competidors poguessin fer les seves pròpies ofertes.[24]

L'aparició de Mork va resultar tan popular entre els espectadors que va donar lloc a la sèrie de televisió derivada Mork & Mindy, que va protagonitzar amb Pam Dawber, i va funcionar de 1978 a 1982; l'espectacle va ser escrit per adaptar-se a les seves improvisacions extremes en diàleg i comportament. Encara que interpretava el mateix personatge que a Happy Days, la sèrie es va ambientar en l'actualitat a Boulder (Colorado), en comptes de la fi de la dècada de 1950 a Milwaukee. Mork & Mindy en el seu moment àlgid tenia una audiència setmanal de seixanta milions i es va acreditar que va convertir Williams en una "superestrella".[17] Entre els joves, l'espectacle era molt popular perquè Williams es convertia en "un home i un nen, alegres, amb cara de goma, un brot interminable d'idees", segons el crític James Poniewozik.[25]

Mork es va fer popular, apareixia en cartells, llibres per pintar, carmanyoles i altres mercaderies.[26] Mork & Mindy va tenir tant èxit en la seva primera temporada que Williams va aparèixer el 12 de març de 1979 a la portada de la revista Time.[27][28] Es diu que la foto de portada, presa per Michael Dressler l'any 1979, va "captar els seus diferents costats: l'home divertit que robava la càmera i un posat dolça i més reflexiu que apareix en un petit televisor que té a les mans" segons Mary Forgione del Los Angeles Times.[29] Aquesta foto es va instal·lar al National Portrait Gallery al Smithsonian Institution poc després de la seva mort per permetre als visitants presentar els seus respectes.[29] Williams també va aparèixer a la portada del número del 23 d'agost de 1979 de Rolling Stone, fotografiat per Richard Avedon.[30][31]

A partir de finals de la dècada de 1970 i durant la dècada de 1980, Williams va començar a arribar a un públic més ampli amb els seus monòlegs, incloent tres especials de comèdia de HBO, Off the Wall (1978), An Evening with Robin Williams (1983) i A Night at the Met (1986). El 1986, Williams va ser copresentador dels Oscar.[32] Williams també va ser un convidat habitual en diversos programes d'entrevistes, entre ells The Tonight Show Starring Johnny Carson[33] i Late Night with David Letterman, on va aparèixer 50 vegades.[34]

Williams va aparèixer amb el seu company Billy Crystal en un cameo sense guió al començament d'un episodi de la tercera temporada de Friends.[35] Les seves nombroses aparicions televisives inclouen un episodi de Whose Line Is It Anyway?,[36] i va protagonitzar un episodi de Law & Order: Special Victims Unit. El 2006, Williams va ser el convidat sorpresa als Premis Kids' Choice de Nickelodeon,[37] i va aparèixer en un episodi d'Extreme Makeover: Home Edition que es va emetre el 30 de gener.[38] El 2010, va aparèixer en un sketch amb Robert De Niro a Saturday Night Live, i el 2012, va actuar com a protagonista convidat com ell mateix en dues sèries d'FX, Louie i Wilfred.[39] El maig de 2013, CBS va iniciar una nova sèrie, The Crazy Ones, protagonitzada per Williams,[40] que es va cancel·lar després d'una temporada.[41]

Cinema[modifica]

El primer paper cinematogràfic acreditat a Robin Williams és una petita part de la comèdia de baix pressupost de 1977 Can I Do It... 'Til I Need Glasses?. La seva primera actuació protagonitzada, però, és com el personatge principal a Popeye (1980), en què Williams va mostrar les habilitats d'actuació demostrades anteriorment en el seu treball televisiu; en conseqüència, la decepció comercial de la pel·lícula no es va atribuir a la seva actuació.[42][43] Va ser el protagonista a El món segons Garp (1982) , que Williams considerava que "pot haver mancat una certa bogeria a la pantalla, però tenia un gran cor".[15] Va continuar amb altres papers més petits en pel·lícules de menys èxit, com ara The Survivors (1983) i Club Paradise (1986), tot i que va va dir que aquests papers no van ajudar a avançar en la seva carrera cinematogràfica.

El seu primer gran èxit va ser amb el seu paper protagonista a Good Morning, Vietnam (1987) del director Barry Levinson, que va valdre a Williams una nominació a l'Oscar al millor actor.[22] La pel·lícula està ambientada l'any 1965 durant la Guerra del Vietnam, amb Williams interpretant el paper d'Adrian Cronauer, un DJ de ràdio que manté la tropes entretingudes amb comèdia i sarcasme. A Williams se li va permetre interpretar el paper sense guió, improvisant la majoria de les seves línies. A través del micròfon, va crear impressions de veu de persones, com Walter Cronkite, Gomer Pyle, Elvis Presley, Mr. Ed i Richard Nixon.[15] "Només deixem rodar les càmeres", va dir el productor Mark Johnson, i Williams "va aconseguir crear alguna cosa nova per a cada presa".[44]

Williams i Yola Czaderska-Hayek a la Cerimònia dels Premis Oscars el 1990.

Molts dels seus papers posteriors van ser en comèdies tenyides de pathos, com ara Mrs. Doubtfire i Patch Adams.[45] Mirant la major part de la seva filmografia, un escriptor va quedar "sorprès per l'amplitud" i la diversitat radical de la majoria dels papers que Williams va interpretar.[46] El 1989, Williams va interpretar un professor d'anglès d'una escola privada a El club dels poetes morts, que incloïa una escena final i emotiva que alguns crítics van dir que "va inspirar una generació" i es va convertir en part de la cultura pop.[47] De forma similar, la seva actuació com a terapeuta a Good Will Hunting (1997) va afectar profundament fins i tot a alguns terapeutes autèntics.[48] A Despertar (1990), Williams interpreta un metge inspirat en Oliver Sacks, que va escriure el llibre en què es basa la pel·lícula. Sacks va dir més tard que la manera com funcionava la ment de l'actor era una "forma de geni". El 1991, va interpretar a un adult Peter Pan a la pel·lícula Hook, tot i que va dir que hauria de perdre 25 lliures (11,3 Kg) per al paper.[49] Terry Gilliam, que va dirigir Williams en dues de les seves pel·lícules, El rei pescador (1991) i Les aventures del baró Munchausen (1988), va dir el 1992 que Williams tenia la capacitat de "passar de maníac a boig a tendre i vulnerable... [Williams tenia] la ment més única del planeta. No hi ha ningú com ell".[21]

Altres actuacions dramàtiques de Williams inclouen Moscou-Nova York (1984), Més enllà dels somnis (1998) i L'home bicentenari (1999).[50] A principis dels anys 2000, Williams va demostrar un nou rang de la seva versatilitat interpretant papers més foscos que els que havia tingut en les dècades anteriors. A Insomni (2002), Williams va retratar un assassí fugint d'un detectiu de policia insomne de Los Angeles (interpretat per Al Pacino) a la zona rural d'Alaska.[51] També l'any 2002, al thriller psicològic One Hour Photo, Williams va retratar un tècnic de desenvolupament fotogràfic emocionalment pertorbat que s'obsessiona amb una família per a la qual ha desenvolupat imatges durant molt de temps.[52] Al thriller psicològic de ciència-ficció de 2004 La memòria dels morts, Williams va interpretar un professional especialitzat a editar els records de persones desagradables en memorials acrítics que es representen als funerals. L'home més enfadat de Brooklyn va ser la última pel·lícula de Williams que es va estrenar mentre era viu. A la pel·lícula, Williams va interpretar Henry Altmann, un home enfadat i amargat que intenta canviar la seva vida després que li diguin que té una malaltia terminal.[53] Quatre pel·lícules de Williams es van estrenar després de la seva mort el desembre de 2014: Night at the Museum: Secret of the Tomb, A Merry Friggin' Christmas, Boulevard i Absolutely Anything.[54]

Teatre[modifica]

Williams a la Gala USO World a Washington, D.C., l'1 d'octubre de 2008

Williams va aparèixer al costat de Steve Martin al Lincoln Center en una producció d'Off-Broadway de Waiting for Godot el 1988.[55][56] Va encapçalar el seu propi espectacle en solitari, Robin Williams: Live on Broadway, que va arribar al teatre de Broadway el juliol de 2002.[57] Va fer el seu debut com a actor a Broadway a Bengal Tiger at the Bagdad Zoo de Rajiv Joseph, que es va estrenar al Teatre Richard Rodgers el 31 de març de 2011.[58]

Vida personal[modifica]

Williams es va casar tres vegades. La primera el 1978 amb la ballarina italiana Valeria Velardi. D'aquest matrimoni va néixer el seu fill Zachary el 1983.[59] Es van divorciar als deu anys de casats.[60] Es va casar el 1989 amb Marsha Garces (la mainadera del seu fill gran) i va tenir-hi dos fills més, Cody i Zelda. El març de 2008, Garces va sol·licitar el divorci de Williams, citant diferències irreconciliables.[61][62] El seu divorci es va concretar el 2010.

Es va desintoxicar de les drogues i l'alcohol uns quants cops. El 23 d'octubre de 2011 es va casar amb Susan Schneider.[63][64]

Mort[modifica]

L'11 d'agost de 2014, Williams fou trobat sense vida en la seva residència del Paradise Cay, Califòrnia. Segons l'oficina del metge forense del comtat, la causa probable de la mort fou el suïcidi.[65]

El 12 d'agost es va confirmar que l'actor havia estat trobat al seu domicili, mig suspès a l'aire amb un cinturó i una tovallola que havia enganxat a la part superior d'un armari de casa seva.

El 14 d'agost del 2014, la seva dona Susan Schneider va donar a conèixer que l'actor patia demència amb cossos de Lewy, de la qual Williams encara no estava preparat per parlar públicament.La missa va ser a San Anselmo on van ser els seus 3 fills Zack de 31 anys, Zelda de 25 anys i Cody de 22 anys, on li van rendir homenatge al seu pare, També la seva dona actual Susan i les seves 2 exdones, més molts familiars. També van assistir a la missa amics seus com Billy Crystal, Whoopi Goldberg, Jeff Bridges, Danny DeVito, Bonnie Hunt, Bobcat Goldthwait, Seth Green, Ben Stiller, Sarah Michelle Gellar, Minnie Driver, Joel McHale, Pam Dawber, Eddie Izzard, Eric Idle, Josh Groban, George Lucas, Rhea Perlman i Christine Taylor.

Després de la seva mort, el seu cos va ser incinerat i les cendres van ser escampades a l oceà Pacífic, a la Badia de San Francisco.[66][67]

Filmografia[modifica]

Any Títol Paper Notes Referències
1977 Can I Do It 'Till I Need Glasses? Advocat / Home amb mal de dents Pel·lícula de debut [68][69]
1980 Popeye Popeye [70]
1982 El món segons Garp (The World According to Garp) T.S. Garp [71]
1983 The Survivors Donald Quinelle [72]
1984 Moscou-Nova York (Moscow on the Hudson) Vladimir Ivanov [73]
1986 Seize the Day Tommy Wilhelm [74]
Club Paradise Jack Moniker [75]
The Best of Times Jack Dundee [76]
1987 Good Morning, Vietnam Adrian Cronauer Nominat: Oscar al millor actor [77]
1988 Les aventures del Baró Munchausen Rei de la lluna Acreditat com a "Ray D. Tutto" [78]
Portrait of a White Marriage Venedor d'aire condicionat Cameo sense acreditar [79]
Rabbit Ears: Pecos Bill Narrador Curtmetratge d'animació. Veu [80]
1989 El club dels poetes morts (Dead Poets Society) John Keating Nominat: Oscar al millor actor [81]
I'm from Hollywood Ell mateix [82]
1990 L'home del Cadillac (Cadillac Man) Joey O'Brien [83]
Despertar Dr. Malcolm Sayer [84]
Back to Neverland Ell mateix Curtmetratge [85]
1991 Morir encara Doctor Cozy Carlisle [86]
El rei pescador Parry Nominat: Oscar al millor actor [87]
Hook Peter Banning/Peter Pan [88]
Rabbit Ears: The Fool and the Flying Ship Narrador Veu [89]
1992 Toys Leslie Zevo [90]
Aladdin Geni Veu [91]
The Timekeeper/From Time to Time Veu (Cronometrador) Pel·lícula de l'atracció The Timekeeper de Disney [92]
FernGully: The Last Rainforest Batty Koda Veu. Primer paper doblant un personatge d'animació [93]
Shakes the Clown Mim Jerry, instructor de classe Cameo
Acreditat com a "Marty Fromage"
[94]
1993 Mrs. Doubtfire Daniel Hillard També productor [95][96]
Un home perdut en el temps Héctor [97]
1995 Jumanji Alan Parrish [98]
To Wong Foo, Thanks for Everything! Julie Newmar John Jacob Jingleheimer Schmidt Cameo sense acreditar [99]
Nine Months Dr. Kosevich [100]
1996 Aladdin and the King of Thieves Geni Veu. Directe a vídeo [101]
Hamlet Osric [102]
L'agent secret Professor Sense acreditar [103]
Jack Jack Powell [104]
L'olla de grills (The Birdcage) Armand Goldman [105]
1997 Good Will Hunting Sean Maguire Oscar al millor actor secundari [106]
Flubber Professor Philip Brainard [107]
Desmuntant Harry (Deconstructing Harry) Mel/Personatge de Harry [108]
Un bon embolic (Fathers' Day) Dale Putley [109]
1998 Patch Adams Patch Adams [110]
Junket Whore Ell mateix Documental [111]
Més enllà dels somnis (What Dreams May Come) Chris Nielsen [112]
1999 L'home bicentenari Andrew Martin [113]
Jakob Jakob Heym/Narrador També productor executiu [114]
Get Bruce Ell mateix Documental [115]
2000 Model Behavior Bomber [111]
2001 Intel·ligència artificial Dr. Know Veu. Cameo [116]
2002 The Rutles 2: Can't Buy Me Lunch Hans Hänkie [111]
Insomnia Walter Finch [117]
Smoochy (Death to Smoochy) 'Rainbow' Randolph Smiley [118]
One Hour Photo Seymour 'Sy' Parrish [119]
2004 Noel Charlie Boyd/El Capellà Sense acreditar [120]
House of D Pappass [121]
La memòria dels morts (The Final Cut) Alan W. Hakman [122]
2005 Un cop de sort (The Big White) Paul Barnell [123]
Robots Fender Veu [124]
The Aristocrats Ell mateix Documental [125]
2006 L'home de l'any Tom Dobbs [126]
Night at the Museum Theodore Roosevelt [127]
Happy Feet Ramon-Lovelace Veu [128]
Everyone's Hero Napoleon Cross Veu. Sense acreditar [129]
RV Bob Munro [130]
The Night Listener Gabriel Noone [131]
2007 Llicència per casar (License to Wed) Reverend Frank [132]
August Rush Maxwell "Wizard" Wallace [133]
2009 Shrink Holden [134]
World's Greatest Dad Lance Clayton [135]
Night at the Museum: Battle of the Smithsonian Theodore Roosevelt També veu [136]
Old Dogs Dad Rayburn [137]
2011 Happy Feet 2 Ramon-Lovelace Veu [138]
2013 The Face of Love Roger [139]
El majordom (The Butler) Dwight D. Eisenhower [140]
La gran boda (The Big Wedding) Pare Moinighan [141]
2014 L'home més enfadat de Brooklyn (The Angriest Man in Brooklyn) Henry Altmann [142]
Bulevard Nolan Mack [143]
Merry Friggin' Christmas Mitch Estrenada pòstumament [144]
Night at the Museum: Secret of the Tomb Theodore Roosevelt, veu de Garuda [145]
2015 Absolutely Anything Dennis the dog Estrenada pòstumament. Veu [146]
2023 Once Upon a Studio Geni Paper de veu
Publicat pòstumament a partir d'enregistraments d'arxiu no utilitzats
[147]

Llegat[modifica]

Estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.
Petjades de Williams a Grauman's Chinese Theatre.

Tot i que Williams va ser reconegut primer com a còmic i estrella de televisió, més tard es va fer conegut per actuar en papers cinematogràfics de substància i drama seriós. Va ser considerat un "tresor nacional" per molts de la indústria de l'entreteniment i pel públic.[21][148]

La seva energia a l'escenari i la seva habilitat d'improvisació es van convertir en un model per a una nova generació d'humoristes. Molts còmics van valorar la manera com va treballar temes molt personals a les seves rutines de comèdia, especialment la seva honestedat sobre l'addicció a les drogues i l'alcohol, juntament amb la depressió.[149] Segons l'estudiós de mitjans Derek A. Burrill, a causa de l'obertura amb què Williams va parlar de la seva pròpia vida, "probablement la contribució més important que va fer a la cultura pop, a través de tants mitjans diferents, va ser com Robin Williams la persona."[149]

Williams va crear un personatge de comèdia de forma lliure tan àmplia i identificada com única que nous còmics com Jim Carrey el van imitar,[150] pavimentant el camí per a la creixent escena de la comèdia que es va desenvolupar a San Francisco. Els còmics joves es van sentir més alliberats a l'escenari en veure la seva gamma espontàniament diversa: "un moment actuant com un nen brillant i entremaliat, després com un filòsof savi o un alienígena de l'espai exterior".[151] Segons Judd Apatow, l'estil d'improvisació ràpid de l'eclèctic intèrpret va ser una inspiració i també una influència per a altres còmics, però el seu talent era tan extremadament inusual que ningú més podia intentar copiar-lo.[152]

Les seves actuacions cinematogràfiques sovint van influir en altres actors, tant dins com fora de la indústria cinematogràfica. El director Chris Columbus, que va dirigir Williams a Mrs. Doubtfire, va dir que veure'l treballar "va ser un privilegi màgic i especial. Les seves actuacions no s'assemblaven a res que haguéssim vist mai, venien d'algun lloc espiritual i d'un altre món".[153] Mirant la major part de la seva filmografia, Alyssa Rosenberg a The Washington Post va quedar "sorprèsa per l'amplitud" i la diversitat radical de la majoria dels seus papers, i va escriure que "Williams ens va ajudar a créixer".[46]

Reconeixements[modifica]

Va guanyar un Oscar al millor actor secundari,[154] sis Globus d'Or,[155] dos Premi del Sindicat d'Actors i cinc Premis Grammy.[156][157] També va ser nominat als Oscars en tres ocasions, sis vegades als Globus d'Or, una al Premi del Sindicat d'Actors i una al Grammy al millor nou artista.

Oscar[modifica]

Any Categoria Treball nominat Resultat Ref.
1988 Millor actor Good Morning, Vietnam Nominat [158]
1990 El club dels poetes morts Nominat [159]
1992 El rei pescador Nominat [160]
1998 Millor actor secundari Good Will Hunting Guanyador [161]

Premis de la British Academy of Film[modifica]

Any Categoria Treball nominat Resultat Ref.
1989 Millor actor Good Morning, Vietnam Nominat [162]
1990 El club dels poetes morts Nominat [163]

Premis Emmy[modifica]

Any Categoria Treball nominat Resultat Ref.
Premis Emmy Primetime
1979 Millor actor en sèrie còmica Mork & Mindy Nominat [164]
1987 Millor actuació individual en un programa de varietat o musical Carol, Carl, Whoopi and Robin Guanyador
1988 ABC Presents A Royal Gala Guanyador
1994 Millor actor convidat en una sèrie dramàtica Homicide: Life on the Streets Nominat
1996 Millor actuació individual en un programa de varietat o musical Comic Relief VII Nominat
2003 Robin Williams: Live on Broadway Nominat
Millor escriptura per un especial de varietats Nominat
2008 Millor actor convidat en una sèrie dramàtica Law & Order: Special Victims Unit Nominat
2010 Millor actuació en un especial de varietats, musical o còmic Robin Williams: Weapons Of Self Destruction Nominat

Premis Globus d'Or[modifica]

Any Categoria Treball nominat Resultat Ref.
1979 Millor actor en una sèrie de televisió – Musical o comèdia Mork & Mindy Guanyador [165]
1980 Nominat
1985 Millor actor en una pel·lícula – Musical o comèdia Moscow on the Hudson Nominat
1988 Good Morning, Vietnam Guanyador
1990 Millor actor en una pel·lícula – Drama El club dels poetes morts Nominat
1991 Awakenings Nominat
1992 Millor actor en una pel·lícula – Musical o comèdia El rei pescador Guanyador
1993 Premi especial per treball vocal en una pel·lícula Aladdin Honored
1994 Millor actor en una pel·lícula – Musical o comèdia Mrs. Doubtfire Guanyador
1998 Millor actor secundari – Pel·lícula Good Will Hunting Nominat
1999 Millor actor en una pel·lícula – Musical o comèdia Patch Adams Nominat
2005 Premi Cecil B. DeMille N/A Honrat

Premis Grammy[modifica]

Quan Williams va guanyar el premi Grammy al millor àlbum de comèdia parlada el 2003, va ser una categoria separada del millor àlbum parlat. Aquest últim estava destinat a audiollibres i enregistraments similars no còmics.

Any Categoria Treball nominat Resultat Ref.
1980 Millor nou artista N/A Nominat [166]
Millor àlbum de comèdia Reality...What a Concept Guanyador
1984 Throbbing Python of Love Nominat
1988 A Night at the Met Guanyador
1989 Good Morning, Vietnam Guanyador
Millor àlbum de música infantil Pecos Bill Guanyador
1997 Millor àlbum infantil parlat Jumanji (audiollibre) Nominat
2003 Millor àlbum parlat de comèdia Robin Williams Live - 2002 Guanyador
2011 Millor àlbum de comèdia Weapons of Self Destruction Nominat

Premi del Sindicat d'Actors de Cinema[modifica]

Any Categoria Treball nominat Resultat Ref.
1997 Millor repartiment de pel·lícula The Birdcage Guanyador [167]
1998 Millor actor de repartiment en una pel·lícula Good Will Hunting Guanyador [168]
Millor repartiment de pel·lícula Nominat
2014 The Butler Nominat [169]

Induccions[modifica]

Any Categoria Treball nominat Resultat Ref.
1995 American Academy of Achievement Premi Placa d'Or de les Arts Honrat [170][171]
2009 Disney Legends Cinema i animació: veu Honrat [172]

Referències[modifica]

  1. «Troben mort l'actor Robin Williams a casa seva». 324.cat. [Consulta: 12 agost 2014].
  2. Thomas, Mike «A nose for laughs» (en anglès). Chicago Sun-Times, 24-02-2002.
  3. McMullen, Marion. «Article: Weekend TV: Star profile. (Features)» (en anglès). Coventry Evening Telegraph, 05-10-2002. Arxivat de l'original el 2012-11-04. [Consulta: 12 agost 2014].
  4. «Nevada Marriage Index», 1956-2005.
  5. The official Michigan social register, 1967, Virginia F. Searcy
  6. Les fonts divergeixen. Les biografies impresesThe Life and Humor of Robin Williams: A Biography i Robin Williams: A Biography donaven el seu any de naixement com 1952. The Robin Williams Scrapbook també dona l'any de naixement el 1952, igual que l'Encyclopædia Britannica. Williams es refereix a si mateix com tenint "55" en una entrevista publicada el 4 juliol de 2007. Monk, Katherine «Marriage 101 with Robin Williams». Canada.com, 04-07-2007. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-11-07. [Consulta: 12 agost 2014]. També verifica la seua data de naixement com 21 de juliol de 1951 en una entrevista en un fansite: Stuurman, Linda. RWF talks with Robin Williams: Proost!, 25 de maig de 2008.
  7. «Robin Williams' Change Of Life: Fighting For His Family In His New Film, 'Mrs. Doubtfire,' And In Real Life». New York. K-III Magazine Corporation, 22-11-1993, p. 34–41 [Consulta: 20 agost 2014].
  8. Shipman, Robert «Genealogy buffs find Williams' roots in Evansville». The Washington Times, 13-08-2014 [Consulta: 15 agost 2014].
  9. Rubenstein, Steve «Laurie Williams – comedian's mother». San Francisco Chronicle, 08-09-2001 [Consulta: 25 novembre 2011].
  10. McLellan, Dennis. «R. Todd Williams, 69; winery founder, comic's brother». Los Angeles Times, 18-08-2007. Arxivat de l'original el 6 octubre 2014. [Consulta: 10 febrer 2008].
  11. Scripps Howard News Service «Robin Williams' Half-brother Is An All-out Fan». Chicago Tribune. Scripps Howard News Service, 25-12-1991 [Consulta: 20 octubre 2014].
  12. Gristwood, Sarah «Bobbin' Robin». Mail & Guardian, 18-06-1998 [Consulta: 26 desembre 2007].
  13. Topel, Fred. «Robin Williams on License to Wed». CanMag, 03-07-2007. Arxivat de l'original el 6 octubre 2014. [Consulta: 26 desembre 2007].
  14. ; Garchik, Leah«Robin Williams' heart never strayed far from San Francisco» (en anglès), 12-08-2014. Arxivat de l'original el 2020-06-28. [Consulta: 27 juny 2020].
  15. 15,0 15,1 15,2 Zehme, Bill (1988-02-25). «Robin Williams: The Rolling Stone Interview». Rolling Stone: 29–32. Arxivat de l'original el 2018-03-03. 
  16. Nachman, Gerald. Seriously Funny: The Rebel Comedians of the 1950s and 1960s. New York City: Pantheon Books, 2003. ISBN 978-0-375-41030-7. 
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Maslon, Laurence; Kantor, Michael. Make 'Em Laugh: The Funny Business of America. New York City: Twelve, 2008, p. 241–244. ISBN 978-0-446-50531-4. 
  18. «Robin Williams Live at the Roxy 1978». Arxivat de l'original el 2015-05-18. [Consulta: 31 agost 2023].
  19. «Comedy gold: Robin Williams' A Night at the Met». The Guardian [London, England], 06-12-2012 [Consulta: 3 desembre 2014].
  20. «Grammy Award Nominees 1980 – Grammy Award Winners 1980». Arxivat de l'original el 2017-06-13. [Consulta: 9 agost 2019].
  21. 21,0 21,1 21,2 Lawrence, Grobel «Playboy Interview: Robin Williams» (en anglès). Playboy. Playboy Enterprises [Beverly Hills, California], gener 1992. Arxivat de l'original el 2016-01-19.
  22. 22,0 22,1 vídeo: "Robin Williams – Inside The Actors Studio", 10 de juny de 2001
  23. «Robin Williams Biography». Biography Channel. Arxivat de l'original el 2012-07-16. [Consulta: 27 setembre 2012].
  24. «'Happy Days' Cast Reveals How Robin Williams Got Cast as a "Martian" in Show's "Worst Script"». The Hollywood Reporter. 2014-11-20. Arxivat de l'original el 2018-08-10. 
  25. Corliss, Richard (2014-08-25). «Robin Williams: The Heart of Comedy». Time. Arxivat de l'original el 2014-08-19. 
  26. «Mork & Mindy». Arxivat de l'original el 2014-10-24. [Consulta: 12 agost 2014].
  27. «Robin Williams – March 12, 1979». Time. 2014. Arxivat de l'original el 2014-08-14. 
  28. «How Robin Williams Went From Unknown To Star in 5 Months». Time. 1979-03-12. Arxivat de l'original el 2014-08-12. 
  29. 29,0 29,1 Forgione, Mary «The lighter side of Robin Williams, now at National Portrait Gallery». Los Angeles Times, 12-08-2014 [Consulta: 14 agost 2014].
  30. Williams, Robin. Rolling Stone, May 18, 2006
  31. «A History of Comedy Stars on the Cover of Rolling Stone». Rolling Stone. 2011-06-01. Arxivat de l'original el 2014-08-20. 
  32. «The Academy Awards Ceremony». The New York Times, 26-03-1986 [Consulta: 12 agost 2014].
  33. "Robin Williams on Johnny Carson's Tonight Show – 1991" a YouTube
  34. Lockett, Dee. «Letterman Remembers the First Time He Met Robin Williams», 19-08-2014. Arxivat de l'original el 2014-10-23. [Consulta: 23 octubre 2014].
  35. Cook, Jon. «Comedians Crystal and Williams in "Friends" episode», 04-04-1997. Arxivat de l'original el 2014-08-12. [Consulta: 12 agost 2014].
  36. Whose Line Is It Anyway?. Temporada 3. Episodi 9. 16 de novembre de 2000.
  37. «Kids' Choice Awards». CBS News, 01-04-2006 [Consulta: 12 agost 2014].
  38. Associated Press «Quick Takes: An 'Extreme Makeover' salute to military families». Los Angeles Times. Associated Press, 03-11-2011 [Consulta: 12 agost 2014].
  39. Stanhope, Kate. «Robin Williams Dies of Suspected Suicide at 63», 11-08-2014. Arxivat de l'original el 2014-08-12. [Consulta: 23 octubre 2014].
  40. Rose, Lacey; Goldberg, Lesley (2013-05-10). «CBS Orders Chuck Lorre's 'Mom,' Robin Williams' 'Crazy Ones,' Will Arnett Comedy, More». The Hollywood Reporter. Arxivat de l'original el 2013-10-31. 
  41. Littleton, Cynthia (2014-05-10). «CBS Renews 'Mentalist', Cancels 'Crazy Ones', 'Hostages', 'Intelligence' & 2 More». Variety. Arxivat de l'original el 2014-05-11. 
  42. Rea, Steven. «Robin Williams, 63, comic genius». The Philadelphia Inquirer, 13-08-2014. Arxivat de l'original el 4 març 2016. [Consulta: 18 agost 2014].
  43. Spitznagel, Eric. «Popeye Is the Best Movie Robin Williams Ever Made». Vanity Fair, 12-08-2014. Arxivat de l'original el 13 agost 2014. [Consulta: 13 agost 2014].
  44. Inventing Vietnam: The War in Film and Television. Philadelphia: Temple University Press, 1991, p. 238. ISBN 978-0-87722-862-2. 
  45. «A clown and his demons: Robin Williams mixed zany comedy, sharp satire and pathos (with video)». The Vancouver Sun, 12-08-2014 [Consulta: 12 agost 2014].
  46. 46,0 46,1 Rosenberg, Alyssa «How Robin Williams helped us grow up». The Washington Post, 11-08-2014.
  47. Goodman, Jessica «Robin Williams and the 'O Captain' Scene That Inspired a Generation». HuffPost, 11-08-2014 [Consulta: 23 octubre 2014].
  48. Neale, Ryan Thomas. «Requiem for a Therapist: A Tribute to Robin Williams». HuffPost, 12-08-2014. Arxivat de l'original el 19 agost 2014. [Consulta: 23 octubre 2014].
  49. Rolling Stone, 21 febrer 1991, p. 26.
  50. «Robin Williams». AllMovie. Arxivat de l'original el 20 febrer 2015. [Consulta: 12 agost 2014].
  51. «Insomnia (2002)». AllMovie. Arxivat de l'original el 14 febrer 2015. [Consulta: 12 agost 2014].
  52. «One Hour Photo (2002)». AllMovie. Arxivat de l'original el 14 març 2014. [Consulta: 12 agost 2014].
  53. Hachard, Tomas «The 'Angriest' Robin Williams Sadly Becomes The Inspirational One». NPR, 22-05-2014 [Consulta: 13 setembre 2018].
  54. Elavsky, Cindy «Celebrity Extra». Downriver Sunday Times. King Features, August 24, 2014.
  55. Kuchwara, Michael «Still 'Waiting for Godot': Robin Williams, Steve Martin play it for laughs». The Free Lance–Star. Associated Press, 26-11-1988 [Consulta: 23 octubre 2014].
  56. «Review/Theater: 'Godot': The Timeless Relationship of 2 Interdependent Souls». The New York Times, 07-11-1988 [Consulta: 22 gener 2023].
  57. «Robin Williams: Live on Broadway» (en anglès). IbDb. Arxivat de l'original el 2010-02-12. [Consulta: 3 febrer 2024].
  58. Isherwood, Charles «Ghostly Beast Burning Bright in Iraq». The New York Times, 31-03-2011 [Consulta: 12 agost 2014].
  59. Darrach, Brad (1988-02-22). «A Comic's Crisis of the Heart». People. Arxivat de l'original el 2018-10-16. 
  60. «Robin Williams bio revelations: Infidelity, substance abuse, insecurity over Jim Carrey». [Consulta: 28 juliol 2021].
  61. Hochman, David (2013-09-09). «Still Crazy: Years after Mork and Buffy, Robin Williams and Sarah Michelle Gellar hope to rope us in with a new sitcom». TV Guide: 16–19. ISSN 0039-8543. 
  62. Garchik, Leah «Robin Williams' wife files for divorce after nearly 19 years». San Francisco Chronicle, 27-03-2008.
  63. «Robin Williams and Susan Schneider reportedly wed». The Washington Post, 24-10-2011 [Consulta: 18 agost 2014].
  64. Ravitz, Justin (2011-10-24). «Robin Williams Weds!». Us Weekly. Arxivat de l'original el 2011-10-26. 
  65. 324cat. «Troben mort l'actor Robin Williams a casa seva», 12-08-2014. [Consulta: 11 maig 2020].
  66. Ford, Dana «Robin Williams' ashes scattered in San Francisco Bay». CNN, 21-08-2014 [Consulta: 21 agost 2014].
  67. «Death Certificate Indicates Robin Williams Cremated, Ashes Scattered In San Francisco Bay». CBS Local, 21-08-2014. Arxivat de l'original el 2014-08-26. [Consulta: 16 setembre 2014].
  68. Spignesi 1997, p. 180
  69. «Robin Williams, Oscar-Winning Comedian, Dies at 63». The New York Times, 11-08-2014 [Consulta: 2 març 2022].
  70. «A Singing, Dancing, Feifferish Kind of Popeye». The New York Times, 12-12-1980 [Consulta: 31 març 2021].
  71. «The Movie According to Garp». The Washington Post, 23-07-1982 [Consulta: 18 abril 2018].
  72. «Survivors». The New York Times, 22-06-1983 [Consulta: 24 febrer 2016].
  73. «Moscow on the Hudson Movie Review». Chicago-Sun Times, 01-01-1984 [Consulta: 24 febrer 2016].
  74. «Movie Review: The Best of Wit, Satire in The Best of Times». Los Angeles Times, 30-01-1986 [Consulta: 11 març 2022].
  75. «Movies». The Washington Post, 11-07-1986 [Consulta: 9 març 2022].
  76. «Movie Review: The Best of Wit, Satire in The Best of Times». Los Angeles Times, 30-01-1986 [Consulta: 11 març 2022].
  77. «Movie Review: Robin Williams Is Sold Gold as the Deejay in Good Morning, Vietnam». Los Angeles Times, 25-12-1987 [Consulta: 3 març 2022].
  78. «The Adventures of Baron Munchausen». The Washington Post, 23-03-1989 [Consulta: 5 març 2022].
  79. «Mull's White People Back on Cable». Eau Claire Leader-Telegram, 14-09-1988, p. 9B.
  80. «Pecos Bill» (en anglès). archive.org. [Consulta: 4 febrer 2024].
  81. Travers, Peter (1989-06-09). «Dead Poets Society». Rolling Stone. Arxivat de l'original el 2016-03-12. 
  82. Richman, Darren «Movies You Might Have Missed: Andy Kaufman in I'm From Hollywood» (en anglès). Independent.co.uk, 26-10-2017 [Consulta: 4 febrer 2024].
  83. Travers, Peter (1990-05-18). «Cadillac Man». Rolling Stone. Arxivat de l'original el 2020-10-21. 
  84. Gleiberman, Owen (December 21, 1990). «Awakenings». Entertainment Weekly. Arxivat de l'original el 2016-04-04. 
  85. Korkis, Jim. «A Forgotten Disney Short: “Back To Neverland” (1989)» (en anglès). Cartoonresearch.com, 25-08-2018. [Consulta: 4 febrer 2024].
  86. Gleiberman, Owen (1991-08-30). «Dead Again». Entertainment Weekly. Arxivat de l'original el 2016-03-09. 
  87. «Movie Review: Finding Funky Magic in Rot: Gilliam's Gritty N.Y. Fairy Tale». Los Angeles Times, 20-09-1991 [Consulta: 12 abril 2019].
  88. «Hook». The Washington Post, 13-12-1991 [Consulta: 22 setembre 2019].
  89. «The Fool And The Flying Ship» (en anglès). archive.org. [Consulta: 4 febrer 2024].
  90. «Toys». Chicago-Sun Times, 18-12-1992 [Consulta: 4 març 2016].
  91. «Movie Review: The 1,000 Delights of Aladdin». Los Angeles Times, 11-11-1992 [Consulta: 26 març 2012].
  92. «From Time to Time» (en anglès). IMDb. [Consulta: 4 febrer 2024].
  93. Tattoli, Chantel. «Robin Williams’s Best Role» (en anglès). The Paris Review, 16-07-2018. [Consulta: 4 febrer 2024].
  94. «Review/Film; A World Of Clowns And Alcohol». The New York Times, 13-03-1992 [Consulta: 4 març 2016].
  95. «Film; Move Over, Tootsie, It's Mrs. Doubtfire». The New York Times, 21-11-1993 [Consulta: 23 juliol 2021].
  96. «Mrs. Doubtfire». Variety, 28-11-1993 [Consulta: 27 gener 2016].
  97. Spignesi 1997, pàg. 148–150
  98. «Movie Reviews: A Dagerous Game Shows It's a Jungle Out There». Los Angeles Times, 15-12-1995 [Consulta: 13 novembre 2015].
  99. Spignesi 2020, p. 294
  100. «Nine Months». Variety, 10-07-1995 [Consulta: 30 març 2016].
  101. «Williams' Improvisation Steals Spotlight in King of Thieves». Los Angeles Times, 13-08-1996 [Consulta: 30 març 2016].
  102. «Hamlet». The New York Times, 25-12-1996 [Consulta: 27 gener 2016].
  103. «Deadly Intrigue in Agent / Lifeless Adaptation of Conrad Novel». San Francisco Chronicle, 20-12-1996 [Consulta: 27 gener 2021].
  104. «Big Kid on Campus : Robin Williams Attempts to Free the Inner Child in Coppola's Jack». Los Angeles Times, 09-08-1996 [Consulta: 13 novembre 2015].
  105. «Happy Campers of Birdcage : The Comedy Revisits the High Jinks of 'La Cage aux Folles'». Los Angeles Times, 08-03-1996 [Consulta: 30 març 2016].
  106. «Good Will Hunting (1997) Film Review; Logarithms and Biorhythms Test a Young Janitor». The New York Times, 05-12-1997 [Consulta: 30 març 2016].
  107. «Film Review; High-Tech Gunk Returns: Splat!». The New York Times, 26-11-1997 [Consulta: 24 gener 2017].
  108. «Deconstructing Harry». Variety, 07-09-1997 [Consulta: 9 maig 2021].
  109. «Fathers Going Farther (Or Is It Further?)». The New York Times, 09-05-1997 [Consulta: 9 març 2022].
  110. «Movie Review: Patch Adams». Pittsburgh Post-Gazette, 25-12-1998 [Consulta: 1r abril 2018]. Arxivat 2017-01-18 a Wayback Machine.
  111. 111,0 111,1 111,2 «Robin Williams' films through the years» (en anglès). sfgate.com, 12-08-2014. [Consulta: 4 febrer 2024].
  112. «Film review: What Dreams May Come». Deseret News, 02-10-1998 [Consulta: 2 octubre 2018].
  113. «Bicentennial Man». TV Guide [Consulta: 4 març 2022].
  114. «Jakob the Liar». Variety, 09-09-1999 [Consulta: 24 febrer 2022].
  115. «Get Bruce!: The Man Behind the Naughty Chuckles». The New York Times, 17-09-1999 [Consulta: 23 març 2022].
  116. «Film Review; Do Androids Long for Mom?». The New York Times, 29-06-2001 [Consulta: 11 setembre 2021].
  117. «Film Review; A Cop Runs But Can't Hide». The New York Times, 24-05-2002 [Consulta: 27 gener 2022].
  118. «Film Review; Bribery, Revenge, Obsession: At Heart It's a Comedy». The New York Times, 29-03-2002 [Consulta: 16 març 2022].
  119. «The Clerk as Creep». Los Angeles Times, 23-08-2002 [Consulta: 30 març 2016].
  120. Spignesi 2020, p. 275
  121. «Dysfunction Reigns in House of D». San Francisco Chronicle, 29-04-2005 [Consulta: 27 gener 2021].
  122. Herbert, 2014, p. 131.
  123. «The Big White». Variety, 16-11-2005 [Consulta: 27 gener 2021].
  124. «Machines That Rage Against Other Machines». The New York Times, 11-03-2005 [Consulta: 27 agost 2019].
  125. «Out of the Blue, a Film About a Taboo-Testing Joke». Los Angeles Times, 25-07-2005 [Consulta: 27 març 2016].
  126. «Joke the Vote: A Comedian for President». The New York Times, 13-10-2006 [Consulta: 7 març 2022].
  127. «Sober, Robin Williams Climbs Back on the Horse». The Boston Globe, 26-12-2006 [Consulta: 26 gener 2020].
  128. «Bring in Da Hoofers on Ice». The New York Times, 17-11-2006 [Consulta: 25 febrer 2019].
  129. «Everyone's Hero». The Globe and Mail, 15-09-2006 [Consulta: 26 gener 2020].
  130. «RV–Movie Review». The Austin Chronicle, 05-05-2006 [Consulta: 27 gener 2021].
  131. «The Night Listener». The Guardian, 14-09-2006 [Consulta: 16 juliol 2020].
  132. Gleiberman, Owen (2007-07-02). «License to Wed». Entertainment Weekly. Arxivat de l'original el 2020-09-26. 
  133. «August Rush». Houston Chronicle, 21-11-2007 [Consulta: 27 gener 2021].
  134. Spignesi 2020, p. 321
  135. «World's Greatest Dad». The Boston Globe, 04-09-2009 [Consulta: 28 gener 2021].
  136. «What this Museum Exhibits is Silliness». Los Angeles Times, 22-05-2009 [Consulta: 20 maig 2016].
  137. «Old Dogs Are Flashing New Tricks: Robin Williams, John Travolta Fetch Laughs». The Plain Dealer, 30-11-2009 [Consulta: 28 gener 2021].
  138. «Movie Review: Happy Feet Two». The Oklahoman, 18-11-2011 [Consulta: 24 febrer 2019].
  139. «Double Time: Seeing a Ghost, Romantically». The New York Times, 06-03-2014 [Consulta: 30 març 2016].
  140. «The Butler serves up melodrama, fine performances, reviews say». Los Angeles Times, 16-08-2013 [Consulta: 30 març 2016].
  141. «Doug's Take: The Big Wedding Is a Complicated, Funny Story About Baggage». Deseret News, 26-04-2013 [Consulta: 28 gener 2021].
  142. «Film Review: The Angriest Man in Brooklyn». Variety, 30-05-2014 [Consulta: 17 març 2022].
  143. «Review: Robin Williams' Boulevard is a Downbeat Ride». The Arizona Republic, 06-08-2015 [Consulta: 28 gener 2022].
  144. Johnson, Zach. «Robin Williams Leaves Behind Four New Movies». E!, 12-08-2015. Arxivat de l'original el 2015-11-09. [Consulta: 23 febrer 2016].
  145. «Night at the Museum: Secret of the Tomb Review–Stiller's Still Lively». The Sydney Morning Herald, 23-12-2014 [Consulta: 27 gener 2021].
  146. «Absolutely Anything Review – Faintly Squalid Romp». The Guardian, 16-08-2015 [Consulta: 17 març 2022].
  147. «Josh Gad Defends Disney Using Robin Williams' Voice in New Short». Parade, 12-06-2023 [Consulta: 23 juny 2023].
  148. Friedman, Roger. «Glenn Close on Friend and Colleague: "Robin Williams Was a World Treasure"» (en anglès americà), 13-08-2014. Arxivat de l'original el 17 maig 2022. [Consulta: 25 maig 2023].
  149. 149,0 149,1 Goodale, Gloria «Robin Williams: His unscripted riffs were not merely funny, but observant». The Christian Science Monitor [Los Angeles], 12-08-2014 [Consulta: 25 maig 2023].
  150. "Jim Carrey Impersonates Robin Williams" a YouTube
  151. Rappoport, Leon. Punchlines: The Case for Racial, Ethnic, and Gender Humor, Greenwood Publishing (2005) p. 136
  152. Browne, David (2014-09-11). «Robin Williams, 1951–2014». Rolling Stone: 38–47. Arxivat de l'original el 2016-08-29. 
  153. «Valley native Chris Columbus speaks about life with Robin Williams», 13-08-2014. Arxivat de l'original el 19 agost 2014. [Consulta: 24 octubre 2014].
  154. «Robin Williams». Arxivat de l'original el 2020-08-07. [Consulta: 29 gener 2020].
  155. «Robin Williams». Arxivat de l'original el 2020-07-31. [Consulta: 28 gener 2020].
  156. «Robin Williams – Artist». National Academy of Recording Arts and Sciences. Arxivat de l'original el 2020-09-22. [Consulta: 2 agost 2020].
  157. «Robin Williams | Biography, Movies, Awards, Death, & Facts». Arxivat de l'original el 2019-06-27. [Consulta: 28 gener 2020].
  158. «60th Academy Awards». [Consulta: 25 juny 2021].
  159. «62nd Academy Awards». [Consulta: 25 juny 2021].
  160. «64th Academy Awards». [Consulta: 25 juny 2021].
  161. «70th Academy Awards». [Consulta: 25 juny 2021].
  162. «42nd British Academy Film Awards». [Consulta: 25 juny 2021].
  163. «43rd British Academy Film Awards». [Consulta: 25 juny 2021].
  164. «Robin Williams - Emmy Awards, Nominations, and Wins». [Consulta: 25 juny 2021].
  165. «Robin Williams - Golden Globe Awards». [Consulta: 25 juny 2021].
  166. «Robin Williams - Artist», 23-11-2020. [Consulta: 25 juny 2021].
  167. «The 4th Annual Screen Actors Guilds Awards» (en anglès). www.sagawards.org. Arxivat de l'original el 4 maig 2012. [Consulta: 4 febrer 2024].
  168. «The 4th Annual Screen Actors Guilds Awards» (en anglès). www.sagawards.org. [Consulta: 4 febrer 2024].
  169. «The 20th Annual Screen Actors Guilds Awards» (en anglès). www.sagawards.org. [Consulta: 4 febrer 2024].
  170. «Golden Plate Awardees of the American Academy of Achievement». American Academy of Achievement.
  171. «2006 Summit Highlights Photo: Robin Williams performs a spontaneous "Academy rap" with Sheryl Crow at the 2006 Banquet of the Golden Plate.». Academy of Achievement.
  172. «2009 Disney Legends Award Recipients to Be Honored During D23 Expo in Anaheim | Reuters». Reuters, 14-12-2013. Arxivat de l'original el 2013-12-14. [Consulta: 26 gener 2017].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Robin Williams