Romà III

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Romà III
Miliaresion-Romanus III-sb1822.jpg
moneda de Roma III
Nom original Ρωμανός Γ΄ Αργυρός (grec)
Emperador bizantí
1028 – 1034
Dades biogràfiques
Naixement 968
Mort 1034
Dinastia Argirs
Cònjuge 1a - Helena
2a - Zoè Porfirogènita

Romà III Argir (en grec:Ῥωμανὸς ὁ Ἀργυρὸς ὁ Ἀργυρόπουλος, Romanos Argiros o Argiropoulos) fou emperador bizantí del 1028 al 1034. Fou un home molt intel·ligent i un dels més grans erudits del seu temps. Amb els seus actes de liberalitat i clemència es va guanyar el suport popular i el de l'emperador Constantí VIII, que el va escollir com a successor. Però a causa de la seva avançada edat i les derrotes de l'exèrcit imperial es va sentir afectat fins al punt de no saber reaccionar quan la seva esposa i el seu amant preparaven la seva mort.

Procedència[modifica | modifica el codi]

Procedia d'una distingida família noble de Hieràpolis de Frígia, però es desconeix el nom del seu pare, encara que s'ha especulat si podria ser el duc Lleó Argir que va obtenir diverses victòries en el regnat de Constantí VIII o Pothos Argir que va defensar el territori bizantí d'un atac magiar el 958 o Eustaqui Argir autor d'un poema dedicat a Romà II l'any 950.[1] El pare de Romà era fill d'un altre Romà Argir que es va casar amb Àgata, una filla de Romà Lecapè.[2]

Ocupacions abans de ser emperador[modifica | modifica el codi]

Romà va néixer el 968.[3] Erudit com era, va obtenir un lloc com a jutge a Opsikion, amb el rang de protospatharios. En compliment d'aquest ofici va perseguir heretges a Akmoneia.[4] Després va ser ascendit al lloc de quaestor i va ser un dels jutges de l'"Hipòdrom" (nom que donaven a la sala administrativa que precedia al palau imperial). Romà es esmentat, ocupant aquest càrrec, en el Peira, un compendi de decisions legals compilades per Eustaci Romà.[5] Encara va obtenir un altre ascens, el de patrikios i el lloc de oikonomos de l'església de Santa Sofia, mentre continuava presidint judicis. El 1028 en època de Constantí VIII, va ser prefecte urbà de la ciutat de Constantinoble.[6]

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Un dia l'emperador Constantí VIII, que no tenia fills mascles i s'estava morint el va cridar a palau i va demanar que es casés amb la seva filla Teodora i el succeïssin tots dos. Romà va declinar l'oferiment perquè ja estava casat, llavors l'emperador el va amenaçar amb ser cegat i enviat a un monestir. Romà va acceptar i demanar a la seva esposa que es fes monja per poder-se tornar a casar. Però Teodora no va estar d'acord amb aquesta decisió del seu pare i llavors es va casar amb la princesa Zoè. Va ser coronat el 12 de novembre del 1028.[7]

El regnat[modifica | modifica el codi]

Zoè que ja tenia 50 anys va es va obsessionar amb tenir descendència i no va dubtar a recórrer a fer servir encanteris, amulets i pocions suposadament miraculoses. Tot plegat va fer que Romà, que era deu anys més gran que ella, l'acabés avorrint.[8][9][10]Quan un temps després li va arribar la notícia de la mort de la primera esposa, a la qui sí estimava, va plorar per ella i va ordenar pagar unes misses per la seva ànima.[11]

Al mateix temps els seus exèrcits foren derrotats a Sicília i a Síria, cosa que no va poder evitar ni agafant el comandament en persona. Derrotat pels àrabs a Azar a Síria, es va lliurar de caure presoner refugiant-se darrere els murs d'Antioquia (1030) des d'on va poder tornar a Constantinoble. Els seus lloctinents Nicetes, Simeó i Teoctistes van poder restaurar la situació militar.

Aquesta derrota i l'èxit dels seus col·laboradors el van fer caure en una profunda malenconia o depressió i es va limitar a construir edificis i esglésies, deixant a la seva dona Zoe les regnes del poder.

La guerra amb els àrabs va continuar amb alternatives fins que els bizantins van obtenir una gran victòria naval i van conquerir també Edessa (1033). Una plaga però va assolar l'Imperi i les províncies del nord foren assolades pels petxenegs i altres bàrbars.

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

La seva indolència el va fer impopular i quan va voler reaccionar ja era tard, i fins i tot havia perdut el suport de la família; el poble estava convençut que s'obtindrien més victòries sense l'emperador que amb ell. La seva esposa Zoè, una dona que tenia llavors uns 50 anys, ambiciosa i voluptuosa, s'havia buscat un amant Miquel Paflagó. En una ocasió els van sorprendre junts al llit i l'emperadriu ho va justificar dient que al pobre havia tingut un atac d'epilèpsia.[12][13] El fet va arribar a oïdes de Romà III, el qual va fer cridar a Miquel i aquest va jurar davant de les imatges sagrades que no hi havia res de cert en els rumors.

Uns dies després Romà III va ser trobat mort a la banyera [14] i es va sospitar d'un assassinat per enverinament provocat pels dos amants. Com que no havien tingut fills, l'imperi el va heretar la vídua de 66 anys, que al dia següent es va casar amb Miquel.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Romà III Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cheynet; Vannier, 2003, p. 64–65.
  2. Cheynet; Vannier, 2003, p. 63-64, 68.
  3. Cheynet; Vannier, 2003, p. 68.
  4. Cheynet; Vannier, 2003, p. 69.
  5. Cheynet; Vannier, 2003, p. 69-70.
  6. Cheynet; Vannier, 2003, p. 70.
  7. Finlay, 1854, p. 465.
  8. Miquel Psel·le el Jove, Chronographia, 3.5, 17
  9. Joan Zonares, Extractes d'història, 3.581
  10. Norwich, 1993, p. 272.
  11. Joan Escilitzes Sinopsi d'Històries, 386
  12. Miquel Psel·le el Jove, Chronographia, 3.18-20
  13. Joan Escilitzes, Sinopsi d'Històries, 390
  14. Norwich, 1993, p. 278.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bradbury, Jim. Routledge Companion to Medieval Warfare. Routledge, 2004. 
  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Cheynet, J.-C.; Vannier, J.-F.. «Les Argyroi». Zbornik Radova Vizantološkog Instituta, 40, 2003. ISSN: 0584-9888.
  • Finlay, George. "History of the Byzantine and Greek Empires from 1057 - 1453", volum 2. William Blackwood & Sons, 1854. 
  • Garland, Linda. Byzantine Empresses: Women and Power in Byzantium AD 527–1204. Routledge, 1999. ISBN 978-0-415-14688-3. 
  • Kazhdan, Alexander. "Oxford Dictionary of Byzantium", volum I. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Norwich, John Julius. "Byzantium: The Apogee". Penguin, 1993. ISBN 0-14-011448-3. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, CA: Stanford University Press, 1997. ISBN 978-0-8047-2630-6.