Ronnie Lane

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRonnie Lane
Ronnie Lane.jpg
Ronnie Lane en una actuació Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Ronald Frederick Lane Modifica el valor a Wikidata
1r abril 1946 Modifica el valor a Wikidata
Plaistow (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort4 juny 1997 Modifica el valor a Wikidata (51 anys)
Trinidad (Colorado) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Pneumònia i esclerosi múltiple Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
NacionalitatRegne Unit
Activitat
OcupacióBaixista, compositor
Activitat1964 Modifica el valor a Wikidata –
Membre de
Small Faces (en) Tradueix
Faces (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GènereRhythm and blues Modifica el valor a Wikidata
EstilJazz-Rock
InstrumentGuitarra, baix elèctric i banjo Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficA&M Records
Atlantic Records
Island Records Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm1152745 IBDB: 83761
Musicbrainz: a84b016e-4c02-44ac-ba3f-fa8290a10e4d Songkick: 531662 Discogs: 268088 Allmusic: mn0000845625 Find a Grave: 6531278 Modifica el valor a Wikidata

Ronnie Lane (Londres, Regne Unit, 1 d'abril de 1946 - Denver, Colorado, EUA, 4 de juny de 1997) fou un baixista i compositor anglès.

Estudià música en una acadèmia londinenca i s'afeccionà als instruments electrònics. Començà com a guitarrista i al costat del bateria Kenny Jones formà un duo que actuà en pubs de la capital britànica, on començà a ésser conegut com a Plonk: en aquesta època mesclaven ritmes de jazz amb rock, amb arranjaments que ell mateix realitzava. Al dúo s'incorporà el cantant i guitarrista Steve Marriott i en Lane començà a tocar el contrabaix: era a finals dels anys seixanta, època que entre els mitjans juvenils trobaven una creixent acollida en el soul, gènere en el que ell també realitzà arranjaments musicals que el trio interpretava.

El 1964 publicaren el seu primer àlbum, Whatcha gonna do about it, i assoliren un gran èxit comercial. Un any després al trio s'incorporà l'organista Ian McLagan i l'estil del conjunt, conegut com a Tha Small Faces, agafà en les seves actuacions una major exuberància, mentre es multiplicaven els seus hits, sempre amb Lane com arreglis-ta, i a vegades ajudat per Marriott, i el 1968 visqueren el seu millor moment amb All or nothing, cançó que desplaça del primer lloc del ranking, el Yellow Submarine de The Beatles. El 1967 ingressaren en el moviment hippi i assumiren la psicodèlia, amb èxits successius que els conduïren a actuar en les principals capitals europees i als Estats Units, difonen sempre els seus arranjaments tan atraients per al públic pel seu savi eclecticisme: Itchycoo Park, Tin Soldier i Ogden's nut gone flake.

La marxa de Marriott, el 1969, obligà al conjunt a modificar-se, incorporant-se el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart; el grup passà a anomenar-se simplement The Faces. Lane seguí component i nous hits foren You're so rude, Ooh la, la, Last orders. Encara que, la popularitat de Stewart enfosquí la resta del grup i el 1973 el mateix Lane, que es considerava, en tant que arreglista, l'ànima del conjunt, abandonà, just quan se li detectà una greu malaltia, l'esclerosi múltiple.

A partir de llavors va viure en solitari, com un hippi, i actuà alguns anys, sol o acompanyat per Pete Townshend. A mitjans dels anys vuitanta les seves actuacions s'espaiaren i deixà de publicar àlbums. Morí a causa d'aquella malaltia, però portava ja deu anys absolutament retirat.

Bibliografia[modifica]