Roseta Mauri i Segura

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRoseta Mauri i Segura
Rosita Mauri 1881.jpg
Roseta Mauri el 1881 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 setembre 1850 Modifica el valor a Wikidata
Palma (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 desembre 1923 Modifica el valor a Wikidata (73 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Montparnasse Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsPatti del ball
Activitat
Ocupaciócoreògrafa, professora de música, ballarina de ballet, ballarina Modifica el valor a Wikidata
AlumnesCamille Bos (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Rosita Mauri signature.png Modifica el valor a Wikidata
Amb el seu pare
Roseta Mauri vestida per al ballet "La Korrigane"

Roseta Mauri i Segura (Reus, 15 de setembre de 1850[a] - París, 3 de desembre de 1923) fou una ballarina catalana, musa i inspiradora de molts artistes impressionistes. Era coneguda també com a Rosita o Roseta Mauri.[1][2][3]

Biografia[modifica]

Era filla de Carmen Amada Segura, d'origen mallorquí, i del reusenc Pere Rafel Jaume Mauri,[4] ballarí del cos de ball del Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1848, que va ser el seu primer mestre.

El periodista francès Antonin Proust va tenir relacions amoroses amb Roseta.[5] Després d'una discussió amb ella, Proust es va disparar un tret de pistola al cap el 18 de març de 1905, morint dos dies després, el 20 de març de 1905.[6]

Hom explica que en la gira per Itàlia, el rei Víctor Manuel II li declarà el seu amor i que ella sortí de l'atzucac amb un enginyós: "Altesa, el meu amor és la dansa."

La Primera Guerra Mundial l'obligà a recollir-se en una casa que tenia al País Basc francès i, acabada la conflagració, tornà a París. Però moltes coses havien canviat: havia perdut en el combat el seu nebot Carles Mauri, que tenia adoptat com a fill.

Rosita Mauri va morir a la seva casa de París, rue Scribe 19, el 3 de desembre de 1923 i està enterrada al cementiri de Montparnasse en una tomba familiar amb els seus pares, Pere i Carmen Amada, i els seus germans Carolina Isabel (1852-1893), Pedro Antonio (1857-1901) i Francisco de Paula (1855-1917).[7]

Carrera artística[modifica]

El seu aprenentatge s'inicià aviat i, quan encara era una nena, passava hores d'assaig i d'exercicis estimulada pel seu pare, malgrat l'oposició de la seva mare,que coneixia les privacions i el sacrifici que comportava el món d'aquell art escènic. La primera formació oficial, la va rebre del prestigiós coreògraf i ballarí belga Henri Dervine quan aquest va estar treballant al Liceu el 1862;[8] d'ell va aprendre la tècnica clàssico-romàntica.

Va fer el debut a Mallorca el 1865 i el 1866 es va incorporar al Teatre Principal de Barcelona, fent parella de ball amb Vicente Moreno i Manuel Panadero.[8] Als estius feia petites gires per Catalunya, i actuà a Reus, a l'escenari Euterpe.

El 1870 va actuar a Hamburg, i feu escala a París, on va estudiar ball a l'Acadèmia de Coreografia del passatge Saulnier de París, amb Dominique, que l'anomenava la petite espagnole.[9]

De retorn a Barcelona el 1870, va continuar al Teatre Principal, on va actuar en el ballet La hija del aire i en la sarsuela Flama o La filla del foc, amb un gran triomf. El 1871, va arribar a primera ballarina absoluta en ball espanyol i "estranger", que és com es coneixia la dansa clàssica, del Teatre Principal[10] i, en aquest període va estrenar els ballets Graziela i La torera.[11] Llavors aconsegueix un contracte per actuar a La Scala de Milà (1872-1873), on va interpretar El somni del visir.[9]

El desembre de 1873 va passar com a primera ballarina al Liceu de Barcelona amb El descendiente de Barba Azul i l'òpera Editta di Belcourt.[8]

Va començar un període d'intensa activitat a l'estranger actuant al Teatre Imperial de Berlín, on va ser felicitada per l'emperador Guillem I d'Alemanya el 1875, que li va proposar que s'incorporés a l'equip del teatre imperial.[12] També va treballar al Teatre Comunale de Trieste, al Teatre Imperial de Viena, al Teatre Reial de Roma, i al Teatre Regio de Torí. En tornar, va actuar al Circ Barcelonès en la que seria la seva darrera intervenció a Catalunya, ja que la seva següent residència seria París.[8]

El 1877, el compositor Charles Gounod, admirador seu que el 1872 havia quedat molt impressionat veient-la actuar en El somni d'un visir a Milà,[13] la va recomanar i va ser contractada pel Teatre de l'Òpera de París, on cada vegada aniria fent més gran la seva fama, fins a arribar a ser primera ballarina de l'Òpera de París el 1878. L'admiració del públic li va fer obtenir el sobrenom de la Patti del ball, en referència a la soprano de fama Adelina Patti, que triomfava en l'òpera.[12]

A més de gran ballarina fou creadora de balls, i va participar-ne en alguns com La Farandole, La Tempete, Le Rêve, La Maledetta, L'etoile, Sylvia, aquest últim musicat per Léo Delibes. En destaca especialment La Korrigane, amb música de Charles-Marie Widor, estrenada l'1 de desembre de 1890 i amb més de 100 representacions fetes a l'Òpera de París. En aquesta òpera, la succeí la ballarina italiana Carlotta Zambelli el 1894.[14]

La seva darrera actuació va ser el 1897 amb l'obra L'Etoile d'Andrée Wornmser al Teatre de l'Òpera de París,[8] on es va retirar el 1898,[13] si bé va continuar com a professora de dansa, formant bona part de les grans ballarines parisenques de començament de segle xx.

Físicament era una noia espigada, decidida i treballadora. Tenía un perfil correcte, la seva figura proporcionada i aplomada i la gràcia dels seus moviments sembla que van contribuir perquè els seus triomfs es multipliquessin i s'estenguessin arreu. A més, l'agilitat i la duresa elàstica de la seva tècnica sobre uns forts turmells, ja des d'un principi, varen ser excepcionals.[9]

Impacte pictòric[modifica]

Per la seva tècnica i, especialment, pel seu caràcter i personalitat, va ser font d'inspiració de nombrosos artistes, que la immortalitzarien en la seva obra, com els escultors Denys Puech, Laurent-Honoré Marqueste, Eusebi Arnau..., i entre els pintors: Edgar Degas, Ludovic-Napoléon Lepic, Léon Bonnat, Édouard Manet, Anders Leonard Zorn, Léon-François Comerre. Per a Degas, va ser tot una musa i la va representar en La primaballerina, Fi d'arabesc i Ballarines en escena.[11] Quan la va pintar Manet, sembla que Roseta tingué poca paciència amb el posat i que no deixà que l'artista acabés l'obra. Davant d'això, Manet escrigué un irònic, però amable epigrama amb el qual batejà el quadre:

« Rosita, qui n'as pas voulu t'astreindre à la pose, désormais, anonyme, tu resteras Femme en rose. »
Édouard Manet

El 1888, va posar per a un retrat d'Anders Leonard Zorn, a qui li va presentar Antonin Proust, ministre de belles arts de França, a qui Zorn també havia fet un retrat.


Roseta Mauri vista pels grans pintors
Degas. Fi d'arabesc  
Degas. La Primaballerina  
Édouard Manet. Jeune femme en rose  

Llegat[modifica]

Entre 1984 i 1985, es van dur a terme els Premis Roseta Mauri de ballet clàssic.[15] L'any 2002, la Fundació del Teatre Fortuny de Reus va organitzar els Premis Internacionals de Dansa Roseta Mauri, dirigit a ballarins i ballarines de totes de les nacionalitats amb edat compresa entre 16 i 21 anys, que se celebren periòdicament.[16]

Notes[modifica]

  1. Les biografies de l'artista assenyalen la ciutat de Reus com el seu lloc de naixement, tal com ella havia manifestat al llarg de la seva vida. No obstant això, una investigació als registres eclesiàstics realitzada per Canyameres i Casamada 1971, p. 25-28 per a la biografia, va revelar que cap de les dues «Rosa Mauri» nascudes en aquell període a Reus pot correspondre a l'artista. L'origen mallorquí de la família materna i el fet que el seu debut va ser a Palma el 1865, va portar Canyameres a descobrir una inscripció de bateig als registres d'aquesta ciutat amb coincidència del nom dels pares. L'autor de la biografia es qüestiona al seu estudi si l'interès de Roseta en alterar els seus orígens podia haver estat amagar l'origen xueta dels cognoms dels seus avis materns -Segura i Miró-, una filiació mal considerada al segle xix. Pel que fa a l'any de naixement, també existiria una diferència entre el 1849 que es dedueix de la inscripció a la seva tomba i el 1850 que apareix a aquest certificat suposadament seu.

Referències[modifica]

  1. Massó i Carballido, Jaume. «Rosa Mauri i la ciutat on hauria volgut néixer». Museu de Reus, 18-04-2019. Arxivat de l'original el 2020-07-23. [Consulta: 23 juliol 2020].
  2. Diccionari biogràfic de dones. «Roseta Mauri Segura». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 24 setembre 2015].
  3. Massó i Carballido, Jaume. «Roseta Mauri i Josep Iglésies». VilaWeb - El Punt, 22-10-2002. [Consulta: 23 juliol 2020].
  4. Canyameres i Casamada, 1971, p. 26.
  5. Beth Archer Brombert. Edouard Manet: Rebel in a Frock Coat (en anglès). University of Chicago Press, 24 novembre 1997, p. 415. ISBN 9780226075440 [Consulta: 11 setembre 2010]. 
  6. New York Times. Notícia de la mort d'Antonin Proust
  7. Canyameres i Casamada, 1971, p. 25.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 del Val, 1993.
  9. 9,0 9,1 9,2 Xavier Montsalvatge. la Vanguardia. 12-8-1949
  10. La Vanguardia. 19-05-1922
  11. 11,0 11,1 Markessinis, Artemis. Historia de la danza desde sus orígenes. Lib Deportivas Esteban Sanz, 1995, p. 114. ISBN 9788485977581 [Consulta: 11 setembre 2010]. 
  12. 12,0 12,1 Manuel Bosch. La Ilustración Española y Americana. Notícia del nomenament com a primera ballarina de l'Òpera de París. 1890.
  13. 13,0 13,1 La Vanguardia. 2-10-1898
  14. Smith, Rollin; Vierne, Louis. Louis Vierne: organist of Notre-Dame Cathedral (en anglès). Pendragon Press, octubre 1999, p. 57. ISBN 9781576470046 [Consulta: 11 setembre 2010]. 
  15. «Festivals i premis de dansa». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  16. «Premi Internacional de Dansa Roseta Mauri». Fundació del Teatre Fortuny, 2002. [Consulta: 2-III-2017].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Roseta Mauri i Segura