Rossend Nobas i Ballbé

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Rossend Nobas)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaRossend Nobas i Ballbé
Rossend Nobas i Ballbé (1891).jpg
Dades biogràfiques
Naixement 1849
Barcelona
Mort 7 de febrer de 1891(1891-02-07) (als 53 anys)
Barcelona
Sepultura Cementiri del Poblenou (Dep. I, nínxol exterior, illa 2a, 1411)
Educació Escola de la Llotja
Activitat professional
Ocupació Escultor
Art escultura
Moviment realisme i romanticisme
Mestres Venanci Vallmitjana i Barbany
Deixebles Frederic Masriera i Manovens, Josep Reynés i Gurguí i Josep Llimona i Bruguera
Influències de
Va influir a
Obres destacades
Font de la Cascada 02.jpg
L'Aurora, quadriga que remata el monument de la Cascada del Parc de la Ciutadella (Barcelona)
Modifica dades a Wikidata

Rossend Nobas i Ballbé (Barcelona, 18491891)[1] fou un orfebre i escultor català. Va practicar una escultura realista, naturalista i virtuosa.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer al carrer de Corders, on el seu pare es dedicava a fer de llauner i on ell mateix va començar a exercir com a artesà tant en la fosa com en el cisellat.[2] Aquests coneixements li varen permetre treballar d'argenter a l'obrador de la família Masriera amb els quals va mantenir una bona relació tota la seva vida essent, posteriorment, mestre del mateix Frederic Masriera i Manovens.[3]

Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, aprenent escultura de la mà dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana i Barbany en el taller dels quals va entrar a treballar. Va rebre classes de pintura amb Claudi Lorenzale i Pau Milà i Fontanals, que li van despertar l'interès pel romanticisme i per la pintura a l'aquarel·la, una especialitat que, tot i no dedicar-se professionalment, dominava i on acostumava a realitzar aquarel·les instantànies.[2] Després de treballar amb els Vallmitjana, va posar taller propi a Barcelona, primer a la plaça de l'Oli, més tard al carrer de Casanova i finalment al carrer de Provença.[2]

El 1866 va exposar a París amb gran èxit. Va guanyar reconeixement com a escultor amb l'obra Segle XIX, també coneguda com a Torero ferit, amb la que va guanyar la medalla de segona classe a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid de 1871.[3] Amb el Bust de Cervantes va ser premiat a l'Exposició Universal de Viena de 1873, i amb el Bust de Fortuny ho va ser a Filadèlfia.[2]

Va fer centenars d'imatges religioses, escultura funerària, escultura pública urbana i especialment retrats, una especialitat en què va adquirir una gran fama i va ser molt sol·licitat per les grans famílies barcelonines perquè els immortalitzés. Destaquen entre d'altres el bust de la senyora de Güell i els de membres de la família Masriera. També va ser l'escultor de la facultat de Medecina de Barcelona[2] Moltes de les seves obres es varen perdre en el decurs de les diverses revoltes de començament de segle XX fins a final de la Guerra Civil espanyola. Una de les pèrdues més destacades és la del fris dedicat a "la història del treball" que hi havia a la casa Bajot, obra de Guastavino al passeig de Gràcia 32 de Barcelona, del qual només en resta una petita part i que fou destruït en instal·lar un rètol comercial. Altre exemple de pèrdua és l'estàtua de Güell i Ferrer.[4]

Al seu taller va tenir com a deixebles a Josep Gamot, Josep Reynés i Gurguí, Manel Fuxà i Leal, Torquat Tasso i Nadal, Anselm Nogués i Garcia, Josep Llimona i Bruguera, Joan Serra i Pau, Joan Flotats i Llucià, Frederic Masriera i Manovens i el medallista Damià Pradell i Pujol.[5]

Làpida de l'escultor al cementiri de Poble Nou (Barcelona)

Va morir sobtadament d'una pulmonia que va contreure mentre tenia cura de la seva mare malalta de mort.[2]

Obres destacades[modifica | modifica el codi]

Estàtua de Mercuri al Casino Mercantil de Barcelona

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • DDAA. La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del MNAC/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9. «Catàleg de l'exposició del mateix títol que es va dur a terme al Palau Nacional de Montjuïc entre el 28 de juliol i el 20 de setembre de 1992» 
  • DDAA, La Gran Enciclopèdia en català. Volum 14, (2004), Barcelona, Edicions 62. ISBN 84 297 5442 3
  • SUBIRACHS i BURGAYA, Judit. L'Abadia de Montserrat. L'escultura del segle XIX a Catalunya: del romanticisme al realisme. Volum 146 de Biblioteca Abat Oliba, 1994. ISBN 8478265775. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rossend Nobas i Ballbé Modifica l'enllaç a Wikidata