Rurici de Llemotges

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaRurici de Llemotges
Biografia
Naixement440 Modifica el valor a Wikidata
Mort510 Modifica el valor a Wikidata (69/70 anys)
Llemotges Modifica el valor a Wikidata
Bisbe
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósacerdot Modifica el valor a Wikidata
PeríodeImperi Romà Modifica el valor a Wikidata
Enaltiment

Sant Rurici (Ruricius) (nascut vers el 440; mort el 507 o poc després del 507), bisbe de Llemotges a l'Alta Viena (484 o 485 - 507), vinculat a la família gal·loromana dels Avitii i dels Anicii.[1]

Biografia[modifica]

Es coneix poca cosa de la vida de sant Rurici, i el que es coneix no és del tot segur. Era un d'aquests aristòcrates gal·loromans dels segles V i VI del qual un bon nombre de cartes han estat conservades; els altres són Sidoni Apol·linar, prefecte de Roma el 468 i bisbe de Clermont (mort el 485), Àlcim Ecdidi Avit, bisbe de Viena (mort el 518); i Magnus Fèlix Ennodi, (mort el 534), bisbe de Ticinum, ciutat avui dita Pavia. Tots estaven vinculats a les grans famílies gal·loromanes d'on eren procedents els bisbes de la Gâl·lia.[2] Els seus vincles eren també culturals: Hesperus, l'amic de Sidoni, era el preceptor dels fills de Rurici.[3] Rurici va fer construir el monestir i l'església de Sant Agustí a Llemotges, després del 485.

Escrits[modifica]

Ens han arribat un conjunt de 83 cartes, el Còdex Sangallensis 190; dotze d'elles són adreçades a Rurici, i les altres són d'ell. Cobreixen un període d'aproximadament trenta anys i descriuen el que ha succeït a la Gàl·lia després de la retirada de Roma, que s'havia produït poc abans 480. Hi trobem un cop d'ull del que podia ser, sota el domini bàrbar, la vida de la gent educada, les coses que havien canviat i les que romanien. Per exemple, no s'hi troba gairebé res de l'efecte dels visigots sobre la vida i les activitats locals, el que ens porta a preguntar-nos si hi havia cap efecte. La majoria de les cartes de Rurici eren adreçades a bisbes dels bisbats veïns o a membres de la seva família; pocs dels seus corresponsals són ben coneguts per nosaltres.

Les cartes de Rurice aclareixen les circumstàncies de la batalla de Vouillé, prop de Poitiers, el 507, batalla important en la història de la Gàl·lia, ja que els francs hi van derrotar decisivament als visigots.

Bibliografia[modifica]

  • Hagendahl, Harald. "La correspondance de Ruricius" a Acta Universitatis Gotenburgensis 58.3 (Göteborg) 1952.
  • Krusch, B. Ruricii Epistolae in Mon. Ger. Hist. AA8 (Berlín) 1887; A. Englebrecht, ed. Ruricii Epistolarum Libri Duo (Viena) 1891.

Fonts[modifica]

  • D. R. Bradley Review: The Letters of Ruricius, The Classical Review, New Series 4, no. 3/4 (1954): 268-269.
  • Frank Gilliard, The Senators of Sixth-Century Gaul, Speculum 54, no. 4 (1979): 685-697.
  • Gregori de Tours, Historia Francorum (Història dels Francs) (Londres, Anglaterra: Penguin Books, Ltd., 1974).
  • R. W. Mathisen, Ruricius of Limoges and Friends: A Collection of Letters from Visigothic Gaul, Liverpool: Liverpool University Press, 1999, ISBN 0-85323-703-4.
  • R. W. Mathisen. Barbarian Bishops and the Churches "in Barbaricis Gentibus" during Late Antiquity, Speculum 72, no. 3 (1997): 664-697.
  • R. W. Mathisen. Roman Aristocrats in Barbarian Gaul: Strategies for Survival in an Age of Transition, Austin, TX: University of Texas Press, 1993.
  • R. W. Mathisen. Studies in the History, Literature, and Society of Late Antiquity, Amsterdam: Hakert, 1991.
  • R. W. Mathisen. Ecclesiastical Factionalism and Religious Controversy in Fifth Century Gaul, Washington, D.C.: Catholic University of America Press, 1989.
  • R. W. Mathisen. The Theme of Literary Decline in Late Roman Gaul, Classical Philology 83, no. 1 (1988): 45-52.
  • R. W. Mathisen, Emigrants, Exiles and Survivors: Aristocratic Options in Visigothic Aquitania, Phoenix 38, no. 2 (1984): 159-170.
  • R. W. Mathisen, Epistolography, Literary Circles and Family Ties in Late Roman Gaul, Transactions of the American Philogical Association 111, (1981): 95-109.
  • R. W. Mathisen, et Danuta Shanzer, Society and Culture in Late Antique Gaul: Revisiting the Sources, Michigan: Ashgate, 2001.
  • Luíz Paulo Manuel de Menezes de Mello Vaz de São-Payo, A Herança Genética de Dom Afonso I Henriques (Portugal: Centro de Estudos de História da Família da Universidade Moderna do Porto, Porto, 2002).
  • T. Stanford Mommaerts, i David H. Kelley, The Anicii of Gaul and Rome In Fifth-Century Gaul: A Crisis of Identity?, sous la direction de John Drinkwater et de Hugh Elton. Cambridge, 1992.
  • Christian Settipani, Les Ancêtres de Charlemagne (France: Éditions Christian, 1989).
  • Christian Settipani, Ruricius, Ier évêque de Limoges et ses relations familiales a [1]
  • Sidoni Apol·linar, The Letters of Sidonius (Oxford: Clarendon, 1915) (orig.), pp. clx-clxxxiii; List of Correspondents, Notes, V.ix.1.

Enllaços externs[modifica]

  • Jacques Paul Migne reserva un lloc a Rurici de Llemotges a la seva Patrologia Latina a [2].

Notes[modifica]

  1. L'emperador gal Avit fou sens dubte el més destacat membre del clan. Vegeu: T. S. M. Mommaerts & D. H. Kelley The Anicii of Gaul and Roma, a Fifth-century Gaul: A Crisis of Identity?, editat per John Drinkwater i Hugh Elton, (Cambridge University Press, Cambridge & Nova York, 1992) 111-121.
  2. Ralph W. Mathisen, "Epistolography, Literary Circles and Family Ties in Late Roman Gaul" Transaccions of the American Philological Association 111 (1981), pàg. 95-109; M. Heinzelmann Bischofsherrschung in Gallien (Munich) 1976.
  3. Epistolae 1.3.5-6, assenyalat per Mathisen 1988:51.