Símbol d'Atanasi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El Símbol d'Atanasi o Símbol Quicumque és una professió de fe que durant tota l'edat mitjana s'ha atribuït al bisbe Sant Atanasi d'Alexandria. Malgrat no haver estat redactat a cap concili ecumènic, «de fet, aquest símbol va arribar a tanta autoritat a l'Església, tant occidental com oriental, que va entrar a l'ús litúrgic i ha de tenir-se per vertadera definició de fe». Rep el nom de quicumque per la paraula amb què comença en llatí.

L'atribució a Sant Atanasi sembla que data del segle VII i es va mantenir sense discussió fins al segle XVII; avui dia aquesta atribució està abandonada. De les dues versions que n'hi ha, la llatina, conservada en un manuscrit del segle VIII n'és l'original, mentre que la grega n'és una traducció; sobre aquest punt la unanimitat de la crítica és absoluta. En canvi hi ha dubtes sobre el lloc, data i l'autor. La zona de més influència primera d'aquest símbol fou la Gàl·lia meridional, i més concretament els encontorns d'Arles; J. Madoz s'inclina pel monestir de Lérins com el bressol més probable d'aquest escrit. D'aquí va estendre's per Hispània i per tot l'Imperi Carolingi (se'n conserva un document d'Autun de l'any 670 obligant els clergues a aprendre'l de memòria). La data de composició ha de trobar-se entre el 434 i el 440, data de composició dels Excerpta Vicnentii Lirinensis (descoberts el 1940 i que contenen fórmules que poden tenir-se com una font immediata del Símbol d'Atanasi), i el 542, data de la mort de Sant Cesari d'Arle, qui ens en testimonia l'existència. Quant a l'autor, els crítics continuen sense decidir-se clarament per cap escriptor; compten amb més partidaris Sant Vicenç de Lerins i Sant Ambròs de Milà; però també ha estat atribuït a Sant Cesari d'Arle, Fulgenci de Ruspe, Nicetes de Ramesiana, Sant Hilari de Poitiers, Honorat d'Arle, Sant Hilari d'Arle, Sant Martí de Braga, Sant Eusebi de Vercelli i a altres.

Conté dos cicles ben diferenciats: el trinitari i el cristològic. Reflecteix el desenvolupament teològic que correspon al Concili de Calcedònia. La naturalesa divina s'expressa pel terme substància i s'empra persona per designar les de la Santíssima Trinitat; no s'hi fa servir el terme hipòstasi. La processió de l'Esperit Sant es predica del Pare i del Fill («a Patre et Filio»). La fe en l'encarnació s'expressa mitjançant proposicions clares que ressalten tant la divinitat com la humanitat de Crist («perfectus Deus, perfectus homo; ex anima rationalis et humana carne subsistens»). En una proposició típicament occidental es diu Crist «igual al Pare segons la divinitat i menor que el Pare segons la humanitat». S'exclou el monofisisme, condemnant tota conversió o confusió de naturaleses en Crist i afirmant l'assumpció de la humanitat per la divinitat i la unitat de la persona. El símbol conclou confessant els misteria carnis Christi (passió i mort, descens als inferns, resurrecció, ascensió, entronització a la dreta del pare), la segona vinguda de Jesús (parusia), la resurrecció final dels homes «cum corporibus suis» i la sanció, segons llurs obres, amb la «vida eterna» o el «foc etern».

Va entrar a l'ús litúrgic molt aviat. Consta que al segle IX s'emprava a Alemanya a la litúrgia eucarística recitant-se després de l'homilia. Més endavant va introduir-se a l'ofici de prima. A la litúrgia romana ha format part de l'ofici comú de prima dels dominics després d'Epifania i després de Pentecosta. Des del 1955 s'ha limitat el seu ús a diumenge de la Santíssima Trinitat.

Els teòlegs orientals van acceptar aquest símbol rebutjant únicament el seu valor de testimoni en suport del filioque, que consideraven una interpolació posterior. S'ha fet servir a la litúrgia russa al segle XVIII i es va adoptar a la grega el 1780.

Text[modifica]

El text del Símbol d'Atanasi és:

en llatí Traducció al català

Quicumque vult salvus esse, ante omnia opus est, ut teneat catholicam fidem: Quam nisi quisque integram inviolatamque servaverit, absque dubio in aeternum peribit. Fides autem catholica haec est: ut unum Deum in Trinitate, et Trinitatem in unitate veneremur. Neque confundentes personas, neque substantiam separantes. Alia est enim persona Patris alia Filii, alia Spiritus Sancti: Sed Patris, et Filii, et Spiritus Sancti una est divinitas, aequalis gloria, coeterna maiestas. Qualis Pater, talis Filius, talis [et] Spiritus Sanctus. Increatus Pater, increatus Filius, increatus [et] Spiritus Sanctus. Immensus Pater, immensus Filius, immensus [et] Spiritus Sanctus. Aeternus Pater, aeternus Filius, aeternus [et] Spiritus Sanctus. Et tamen non tres aeterni, sed unus aeternus. Sicut non tres increati, nec tres immensi, sed unus increatus, et unus immensus. Similiter omnipotens Pater, omnipotens Filius, omnipotens [et] Spiritus Sanctus. Et tamen non tres omnipotentes, sed unus omnipotens. Ita Deus Pater, Deus Filius, Deus [et] Spiritus Sanctus. Et tamen non tres dii, sed unus est Deus. Ita Dominus Pater, Dominus Filius, Dominus [et] Spiritus Sanctus. Et tamen non tres Domini, sed unus [est] Dominus. Quia, sicut singillatim unamquamque personam Deum ac Dominum confiteri christiana veritate compellimur: Ita tres Deos aut [tres] Dominos dicere catholica religione prohibemur. Pater a nullo est factus: nec creatus, nec genitus. Filius a Patre solo est: non factus, nec creatus, sed genitus. Spiritus Sanctus a Patre et Filio: non factus, nec creatus, nec genitus, sed procedens. Unus ergo Pater, non tres Patres: unus Filius, non tres Filii: unus Spiritus Sanctus, non tres Spiritus Sancti. Et in hac Trinitate nihil prius aut posterius, nihil maius aut minus: Sed totae tres personae coaeternae sibi sunt et coaequales. Ita, ut per omnia, sicut iam supra dictum est, et unitas in Trinitate, et Trinitas in unitate veneranda sit. Qui vult ergo salvus esse, ita de Trinitate sentiat.

Sed necessarium est ad aeternam salutem, ut incarnationem quoque Domini nostri Iesu Christi fideliter credat. Est ergo fides recta ut credamus et confiteamur, quia Dominus noster Iesus Christus, Dei Filius, Deus [pariter] et homo est. Deus [est] ex substantia Patris ante saecula genitus: et homo est ex substantia matris in saeculo natus. Perfectus Deus, perfectus homo: ex anima rationali et humana carne subsistens. Aequalis Patri secundum divinitatem: minor Patre secundum humanitatem. Qui licet Deus sit et homo, non duo tamen, sed unus est Christus. Unus autem non conversione divinitatis in carnem, sed assumptione humanitatis in Deum. Unus omnino, non confusione substantiae, sed unitate personae. Nam sicut anima rationalis et caro unus est homo: ita Deus et homo unus est Christus. Qui passus est pro salute nostra: descendit ad inferos: tertia die resurrexit a mortuis. Ascendit ad [in] caelos, sedet ad dexteram [Dei] Patris [omnipotentis]. Inde venturus [est] judicare vivos et mortuos. Ad cujus adventum omnes homines resurgere habent cum corporibus suis; Et reddituri sunt de factis propriis rationem. Et qui bona egerunt, ibunt in vitam aeternam: qui vero mala, in ignem aeternum. Haec est fides catholica, quam nisi quisque fideliter firmiterque crediderit, salvus esse non poterit.

Qui vulgui salvar-se ha de guardar, sobretot, la fe catòlica: qui no l'observi íntegra i inviolada, sens dubte morirà eternament. Aquesta és la fe catòlica: que venerem un Déu a la Trinitat i la Trinitat en unitat. Ni confonem les persones, ni en separem les substàncies. Perquè una altra és la persona del Pare, una altra la del Fill, una altra la de l'Esperit Sant: però la divinitat del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant és una, és igual la seva glòria, és coeterna la seva majestat. Com el Pare, tal el Fill, tal l'Esperit Sant. Increat el Pare, increat el Fill, increat l'Esperit Sant. Immens el Pare, immens el Fill, immens l'Esperit Sant. Etern el Pare, etern el Fill, etern l'Esperit Sant. I, tanmateix, no pas tres eterns, sinó un d'etern. Com no són pas tres increats ni tres immensos, sinó un d'increat i un d'immens. Igualment omnipotent el Pare, omnipotent el Fill, omnipotent l'Esperit Sant. I, tanmateix, no pas tres omnipotents, sinó un d'omnipotent. Com és Déu el Pare, és Déu el Fill, és Déu l'Esperit Sant. I, tanmateix, no pas tres déus, sinó un de Déu. Com és Senyor el Pare, és Senyor el Fill, és Senyor l'Esperit Sant. I, tanmateix, no pas tres senyors, sinó un de Senyor. Perquè, així com la veritat cristiana ens compel·leix a confessar que qualsevulla de les persones és, singularment, Déu i Senyor, així la religió catòlica ens prohibeix dir que són tres Déus o Senyors. El Pare ningú no el féu: ni el creà, ni l'engendrà. El Fill és només del Pare: no fet, ni creat, sinó engendrat. L'Esperit Sant és del Pare i del Fill: no fet, ni creat, ni engendrat, sinó procedent d'ells. Per tant, un Pare, no tres Pares; un Fill, no tres Fills, un Esperit Sant, no tres Esperits Sants. I en aquesta Trinitat res no és primer o posterior, res major o menor: sinó totes les tres persones són coeternes i coiguals les unes envers les altres. Així, perquè la unitat a la Trinitat i la Trinitat a la unitat sigui venerada per tot, com es digué abans. Qui vulgui salvar-se, per tant, així ha de sentir la Trinitat.

Però, per a la salut eterna, cal creure fidelment també en l'encarnació de nostre Senyor Jesucrist. És car fe recta que creguem i confessem que nostre Senyor Jesucrist, Fill de Déu, és Déu i home. És Déu de la substància del Pare, engendrat abans dels segles, i és home de la substància de la mare, nascut en el temps. Déu perfecte, home perfecte: amb ànima racional i carn humana. Igual al Pare, segons la divinitat; menor que el Pare, segons la humanitat. Tot i que Déu i home, Crist no és dos, sinó u. U, no per conversió de la divinitat en carn, sinó perquè la humanitat fou assumida per Déu. Completament u, no per mescla de les substàncies, sinó per unitat de la persona. Perquè, com l'ànima racional i la carn són un home, així Déu i home són un Crist. Que patí per la nostra salut: descendí als inferns, al tercer dia ressuscità d'entre els morts. Se'n pujà als cels, seu a la dreta de Déu Pare omnipotent; d'allí ha de venir a jutjar vius i morts. Quan torni, tots els homes hauran de ressuscitar amb llurs propis cossos, i hauran de retre comptes de llurs propis actes. Els qui actuaren bé aniran a la vida eterna; els que malament, al foc etern. Aquesta és la fe catòlica, qui no la cregui fidelment i ferma, no podrà salvar-se. Amén.

Bibliografia[modifica]

  • J. TIXERONT, en DTC 1,2178-2187;
  • B. ALTANER, Patrología, 5 ed. Madrid 1962, 261 ss.;
  • J. MADOZ, Excerpta Vincentii Lirinensis, Madrid 1940, 65-90;
  • J. A. DE ALDAMA, en «Estudios Eclesiásticos» 25 (1950) 237-239;
  • A. E. BURNS, The Athanasian Creed and its early commentaries, Cambridge 1896;
  • G. MORIN, L'Origine du Symbole d'Athanase témoignage inédit de st. Césaire d'Arles, «Revue bénédictine» 44 (1932) 207-219;
  • V. LAURENT, Le Symbole «Quicumque» et I'Église byzantine, «Échos d'Orient» 35 (1936) 385-404;
  • E. SCHILTZ, La comparaison du Symbole «Quicumque», «Ephemerides Theologicae Lovanienses» 24 (1948) 440-454.