Síndrome d'Estocolm

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.

De vegades també s'aplica en alguns casos de violència domèstica o d'assetjament de menors on l'agressor exerceix un domini absolut sobre la víctima, qui acaba presentant una marcada submissió, dependència i aparent lleialtat cap a l'agressor.

Origen del nom[modifica | modifica el codi]

La síndrome deu el seu nom al robatori del banc Kreditbanken, que va tenir lloc del 23 d'agost al 28 d'agost de 1973 al barri de Norrmalmstorg (Estocolm, Suècia). En aquell cas, les víctimes van defensar els seus captors fins i tot després d'acabat el seu segrest, que va durar sis dies, i van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals que es van emprendre contra els segrestadors.[1]

El terme va ser encunyat pel criminòleg i psicòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia durant el robatori, en referir-se a la síndrome durant l'emissió d'un butlletí informatiu. Des de llavors va ser adoptat per molts psicòlegs d'arreu del món.

Altres casos[modifica | modifica el codi]

Tot i que segons la base de dades de l’FBI dels Estats Units, un 92% de les víctimes de segrest no mostren cap símptoma de patir la síndrome d'Estocolm,[2] hi ha nombrosos casos famosos que van des d'ostatges d'avions fins a persones individuals que han estat objecte d'un segrest.

La Patty Hearst (dreta) pren part amb altres membres de l'SLA en el robatori al banc Hiberna, l'abril del 1974.

D'entre tots, destaca el cas de la Patty Hearst qui, després d'haver estat retinguda l'any 1974 per l'organització d'extremaesquerra Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament (Symbionese Liberation Army, SLA) es va unir a ells diversos mesos després d'haver estat alliberada. Amb el temps va participar a diverses accions de l'organització fins que fou detinguda, condemnada i empresonada. L'any 1979 el president estatunidenc Jimmy Carter li commutà la pena i, el gener de 2001 rebia el perdó presidencial de Bill Clinton.

Un altre cas conegut és el de la menor de quinze anys, Elizabeth Smart, segrestada el juny de 2002 a l'estat de Utah (Estats Units) per un pertorbat mental que la va prendre per la seva muller i que fou alliberada el mes de març de 2003. A desgrat que la família va afirmar que el segrestador li havia "rentat el cervell" a la seva filla, alguns psicòlegs aliens al cas van especular que la noia podia estar presentant la simptomatologia típica de la síndrome d'Estocolm.

Un cas més recent en què els especialistes han considerat que la víctima patia una aguda síndrome d'Estocolm és el de l'adolescent austríaca Natascha Kampusch, segrestada el 2 de març de 1998 -quan tenia 10 anys- i alliberada el 23 d'agost de 2006. Segons les persones que la van atendre, la noia va plorar quan va saber que el seu segrestador s'havia suïcidat en veure's acorralat per la policia. Els metges van destacar, però, que la síndrome és justament el que li va permetre sobreviure la situació tan traumàtica que va viure.

Però el cas més recent podríem dir que es produí el mes d'agost del 2010 quan dos cooperants catalans segrestats per Al-Qaeda (del magreb islàmic) van ser alliberats (Roque Pascual i Albert Vilalta) i després de 9 mesos de segrest el govern espanyol aconseguí que retornessin els 2 cooperants, la curiositat, però va ser que els 2 cooperants catalans van mostrar una actitud estranya semblants a la síndrome d'Estocolm quan en la primera entrevista amb els mitjans de comunicació van dir a pesar de com viuen ells allí, ens han tractat prou bé això podria ser suposadament un antecedent de possible cas de síndrome d'Estocolom.[cal citació]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fitzpatrick, Laura. «Stockholm Syndrome» (en anglès). Time. CNN, 31 d'agost de 2009 [Consulta: 19 de gener de 2014].
  2. [enllaç sense format] http://web.archive.org/20010913015059/www.fbi.gov/publications/leb/1999/jul99leb.pdf