Sírius

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Sirius A / B
Mapa de la constel·lació del Ca Major
Posició de Sírius

La posició de Sírius.
Sírius com apareix en el cel nocturn.
Sírius com apareix en el cel nocturn.
Dades d'observació
Època J2000.0 (ICRS)      Equinocci J2000.0 (ICRS)
Constel·lació Canis Major
Pronunciació /ˈsɪriəs/[1]
Ascensió recta 06h 45m 08.9173s[2][nota 1]
Declinació −16° 42′ 58.017″[2][nota 1]
Magnitud aparent (V) −1.47 (A)[2] / 8.30 (B)[3]
Característiques
Tipus espectral A1V (A)[2] / DA2 (B)[3]
Índex de color U-B −0,05 (A)[4] / −1.04 (B)[3]
Índex de color B-V 0,01 (A)[2] / −0.03 (B)[3]
Astrometria
Velocitat radial (Rv) −7,6[2] km/s
Moviment propi (μ) RA: −546,05[2][nota 1] mas/Any
Dec.: −1223,14[2][nota 1] mas/any
Paral·laxi (π) 379,21 ± 1,58[2][5] mas
Distància 8,6 ± 0,04 anys-llum (2,64 ± 0,01 pc)
Magnitud absoluta (MV) 1,42 (A)[nota 2] / 11.18 (B)[3]
Òrbita binària visual[6]
Companya α CMa B
Període (P) 50,090 ± 0,055 any
Semieix major (a) 7,50 ± 0,04"
Excentricitat (e) 0,5923 ± 0,0019
Inclinació (i) 136,53 ± 0,43°
Longitud del node ascendent (Ω) 44,57 ± 0,44°
Àpside època (T) 1894,130 ± 0,015
Argument de l'àpside (ω) 147,27 ± 0,54°
Detalls
Massa 2,02[7] M
Radi 1,711[7] R
Lluminositat 25,4[7] L
Temperatura 9,940[8] K
Metal·licitat -
Rotació 16 km/s[9]
Edat 2–3 × 108[7] anys
Altres designacions
Sistema: Dog Star, Aschere, Canicula, Al Shira, Sothis,[10] Alhabor,[11] Mrgavyadha, Lubdhaka,[12] Tenrōsei,[13] α Canis Majoris (α CMa), 9 Canis Majoris (9 CMa), HD 48915, HR 2491, BD −16°1591, GCTP 1577.00 A/B, GJ 244 A/B, LHS 219, ADS 5423, LTT 2638, HIP 32349.
B: EGGR 49, WD 0642-166.[2][14][15]

Sírius és l'estrella més brillant del cel nocturn vista des de la Terra. Amb una magnitud aparent de −1,46, és pràcticament dues vegades més brillant que Canopus, la següent estrella més brillant. El nom "Sírius" deriva del grec antic: Σείριος Seirios ("extremadament calorós"), possiblement perquè l'aparició de l'estrella estava associada amb la canícula de l'estiu. L'estrella té la designació de Bayer de α Canis Majoris (α CMa, o alfa Canis Majoris). El que l'ull nu percep com a una única estrella és en realitat un sistema d'estrelles binàries, que consisteixen en una estrella de seqüència principal blanca de tipus espectral A1V, anomenada Sírius A, i una nana blanca tènue de tipus espectral DA2, anomenada Sírius B.

Sírius brilla tant perquè té brillantor intrínseca elevada, ja que està a prop de la Terra. A una distància de 2,6 parsecs (8,6 anys llum), el sistema de Sírius és una de les estrelles més properes a la Terra. Sírius A és unes dues vegades més massiva que el Sol i té una magnitud absoluta visual d'1,42. És 25 vegades més lluminosa que el Sol[16] però té una brillantor significativament menor que altres estrelles brillants com Canopus o Rigel. El sistema té una edat d'entre 200 i 300 milions d'anys.[16] Originalment estava compost de dues estrelles brillants blavoses. La més massiva de les dues, Sírius B, va consumir els seus recursos i va esdevenir una gegant vermella abans de desprendre les capes exteriors i quedar-se com a una nana blanca fa 120 milions d'anys.[16]

Sírius també es coneix com a l'"estel del Ca", mostrant la seva prominència a la seva constel·lació, Ca Major.[10] L'alçament helíac de Sírius marcava les inundacions del Nil a l'Antic Egipte i pels antics grecs marcava l'inici de la canícula. Pels polinesis marcava l'hivern i era una estrella important per la navegació per l'oceà Pacífic.

Etimologia i noms[modifica | modifica el codi]

X1
N14
M44

Jeroglífic de
Sirius/Sopdet

El nom propi més comú per a aquesta estrella prové del llatí Sīriŭs, al seu torn del grec antic Σείριος (Seirios),[17] encara que la paraula hel·lena podria haver estat importada d'un altre lloc amb anterioritat a l'època arcaica de l'Antiga Grècia,[18] fet a partir del qual alguns estudiosos suggereixen una connexió amb el déu egipci Osiris.[19] El primer ús documentat d'aquest nom data del segle VII a. C., en l'obra poètica Treballs i dies d'Hesíode,[18] que va qualificar a Sírius pel seu centelleig dient, per exemple, ποίκιλος Σείριος: poíkilos Seirios, «Sírius, el que brilla en molts colors».[20] No obstant això, Sírius compta amb més de cinquanta designacions diferents.[21]

En àrab es coneix a l'estrella com الشِّعْرَى (transliterat: aš-ši‘rā o ash-shira; el líder),[22] del que deriva l'alternatiu Aschere. En sànscrit s'anomena Mrgavyadha, «caçador de cérvols», o Lubdhaka, «caçador». Sota el primer d'aquests dos noms, Sírius representa Rudra (Shiva).[23][24] Viatjant molt al nord, a Escandinàvia l'estrella era anomenada Lokabrenna, quelcom així com «la torxa de Loki».[25][26] Durant l'Edat Mitjana, en l'astrologia Sírius era una de les quinze estrelles fixes behenies,[27] associada concretament amb el beril i els juniperus, i el símbol astrològic va ser llistat per Agrippa de Nettesheim.[28]

Històricament, moltes cultures han assignat una especial transcendència a Sírius, que en particular ha estat relacionada freqüentment amb els gossos, per aquest motiu col·loquialment sigui coneguda com a la «Estrella Gos» (i totes les seves variants idiomàtiques: Dog Star, Stella del Cane, Hundsstern, Köpek-yıldız, Hundstjärnan, etc.), la qual cosa té a veure en part amb que els noms de les constel·lacions són ja antics i també amb que sigui l'estrella més brillant de la seva constel·lació, Canis Major, el «Gran Ca», que típicament ha estat identificat com el gos del gegant Orió, encara que aquesta no ha estat l'única opció. Fins i tot Homer, en la seva Ilíada, va descriure l'acostament d'Aquil·les a Troia fent referència a Sírius com a gos d'Orió, com a estrella més brillant i com malvada.[29][nota 3]

En l'astronomia xinesa, és coneguda com l'estrella del «llop celestial» (en xinès i japonès: 天狼; pinyin: Tiānláng; rōmaji: Tenrō)[30] en la Mansió de Jǐng (井宿). D'altra banda, a l'Amèrica del Nord, molts pobles indígenes van relacionar d'igual manera Sírius amb els cànids; els seri i els tohono O'odham van prendre l'estrella com un gos que perseguia a ovelles de les muntanyes, mentre que els Blackfoot la van anomenar «Cara-gos». El poble dels Cherokees va aparellar Sírius amb Antares com a parella de gossos guardians que custodiaven cada costat del «Camí de les ànimes»; els Pawnee de Nebraska van realitzar diverses associacions: la tribu Skidi l'anomenava «Estrella Llop», però d'altres usaven la variant «Estrella Coiot». AAlaska, els inuit de l'estret de Bering coneixien Sírius com a «Gos Lluna».[31]

Per contra, diverses cultures han vinculat a Sírius amb arcs i fletxes. Els antics xinesos van visualitzar un gran arc i una fletxa formats per Pupa i Ca Major solcant el cel sud, de manera que l'extrem de la fletxa apunta al llop Sírius. Una connexió similar es troba en el temple d'Hathor a Dendera, on la deessa Satis dispara la seva saeta a Hathor —Sírius, que amb el nom Tir era retratada com la fletxa en si en la cultura persa posterior—.[32]

Igualment, s'esmenta a Sírius en el capítol 53 de l'Alcorà, titulat An-Najm, «L'estrella», de la següent manera: وأنَّهُ هُوَ رَبُّ الشِّعْرَى, «Que Ell és el Senyor de Sírius (la Poderosa Estrella)» (53:49).[33]

Si bé és cert que Sírius és designada per molt diferents noms científics, la gran majoria d'ells estan constituïts per unes sigles i un nombre. La clàssica denominació de Bayer, del segle XVII, basada a ordenar les estrelles de cada constel·lació per lluentor aparent mitjançant l'alfabet grec seguit del nom llatí de la constel·lació en genitiu, assignava a aquesta estrella el nom Alfa Canis Maioris o α Canis Maioris, abreujat com α CMa. L'inconvenient d'aquest sistema radicava en el fet que hi ha moltes més estrelles per constel·lació que lletres en l'alfabet, per això John Flamsteed va plantejar un nou mètode consistent a donar a cada estrella d'una constel·lació un nombre i no una lletra, seguint l'ascensió recta creixent en lloc de la lluentor. Així, i afegint també el genitiu llatí, Sírius quedava com 9 Canis Maioris, abreujat al seu torn 9 CMa.[34] Posteriorment s'han creat més catàlegs estel·lars de major envergadura i precisió. En el Bonner Durchmusterung, després de les corresponents sigles del catàleg (hi ha diverses a causa de les seves ampliacions) van la declinació de l'estrella i un nombre, Sírius és BD −16° 1591. En el de Henry Draper, que té en compte l'ordre d'ascensió recta per l'època 1900.0 i que va ser el primer intent de classificació per tipus espectral, a Sírius se li va adjudicar HD 48915; però en el Bright Star Catalogue, que inclou aproximadament les estrelles visibles a simple vista, Sírius passa a ser HR 2491. Molts altres són PPM 217626, del Positions and Proper Motions Catalogue, SAO 151881, del Smithsonian Astrophysical Observatory, GC 8833, del Boss General Catalogue, WDS 06451-1643A, ADS 5423, GL 244, FK5 257, LHS 219, NSV 17173 i el del recent, precís i complet catàleg Hipparcos: HIP 32349.[34][35]

Observació històrica i cultural[modifica | modifica el codi]

Una imatge simulada de Sírius A i B utilitzant Celestia

Donada la seva qualitat d'estrella excepcionalment vistosa, Sírius es troba present des de temps prehistòrics en la mitologia, les religions i els costums de nombroses cultures. Sírius, estrella coneguda en l'Antic Egipte com a Sopdet, Sothis o Sethis (en grec: Σῶθις, Sothis),[36] apareix ja en els primers registres astronòmics, simbolitzada per un gos, origen de l'ulterior nom del Ca Major.[37] Durant l'època del Regne Mitjà d'Egipte, el poble egipci basava el seu calendari en l'ortus helíac de Sírius, això és, el primer dia en què es fa visible per occident de matinada just abans de la sortida del Sol, després d'haver-se allunyat suficientment de la lluentor del Sol.[38] La importància d'aquest fet resideix que marcava l'inici de la temporada anual de crescuda del riu Nil,[38] abans del solstici estival,[39] després d'una absència de setanta dies en els cels nocturns.[40] El jeroglífic de Sothis mostra una estrella de cinc puntes i un triangle. Sothis era identificat amb la gran deessa Isis, que formava part, al costat del seu espòs Osiris i el seu fill Horus, d'un triteisme, mentre que aquest període de setanta dies en els quals Sírius no es veia en el cel simbolitzava el pas d'Isis i Osiris pel duat, l'inframón egipci.[40] D'una manera similar, pels chibches de l'actual Colòmbia la sortida helíaca de Sírius anunciava el començament de la temporada de pluges.[41]

La ineludible relació entre Sírius i el calendari egipci ha ocasionat que, amb el temps, Sírius i el conegut com cicle sotíac (també sotiac, sothiac o sòtic) s'hagin convertit també en un important element que ajudi a determinar amb major exactitud la cronologia de l'Antic Egipte,[42][43] posat que els antics egipcis no van utilitzar un únic sistema per datar. D'altra banda, aquest mètode no està exempt d'inconvenients i això ha comportat l'aparició d'alguns detractors que prefereixin recórrer a altres sistemes.[44] El cicle sotíac és el període de 1461 anys de 365 dies exactes (del calendari egipci, en el julià són 1460 anys de 365,25 dies) que triga la sortida helíaca de Sírius a coincidir de nou amb el començament de l'any nou, el primer dia del mes Thoth,[43] descoordinació que ve implicada perquè l'any egipci no coincidia amb el sideri. Gràcies a la conservació d'algunes restes arqueològiques que fan referència a l'ortus helíac de Sírius i dels quals es coneix a quina dinastia pertanyen, com una taula d'ivori del faraó Djer, es pot fixar una referència a partir de la qual datar els esdeveniments succeïts en l'Antic Egipte.[45][46]

A Sumèria, al voltant del tercer mil·lenni abans de Crist, Sírius va adoptar ja papers centrals en la religió sumèria. Com a estrella de referència per al calendari, i sota la denominació MULKAK.SI.SÁ, complia una important funció en el cicle agrícola; i amb el nom de MULKAK.TAG.GA (fletxa del cel) Sírius era considerada com una divinitat principal però subordinada a «l'estrella dominant de Déu sobre la resta d'objectes celestes», Venus, que era adorada com la deessa Inanna. Finalment, en la processó de Akitu —any nou— Sírius rebia les seves corresponents ofrenes.[47] Més tard, i pràcticament sense canvis en el que representava, pels assiris i els babilonis Sírius suposava a més, segons les taules d'argila MUL.APIN, el senyal per especificar els anys de traspàs.

La civilització de l'Antiga Grècia va observar que l'aparició de Sírius anunciava els càlids i secs estius mediterranis, i per tant temien que marcís les plantes, que afeblís als homes i que excités a les dones.[48] A causa de la seva lluentor, la titilació de Sírius era més apreciable en les condicions atmosfèriques variables de principis de l'estiu, la qual cosa indicava, per als observadors grecs, certes emanacions que provocaven la seva influència maligna. Les persones que sofrien els seus efectes eren denominades αστροβόλητος (astrobólētos, «colpejades per l'estrella»). En la literatura es qualifica a l'estrella com a «ardent» o «flamejant».[49] La temporada posterior a l'aparició de Sírius va passar a ser coneguda com els «dies del gos».[50] Els habitants de Kea, illa de l'arxipèlag de les Cíclades, en el mar Egeu, oferien sacrificis a Sírius i a Zeus perquè portessin brises fresques, i esperarien la reaparició de l'estrella a l'estiu. Si s'elevava clara, presagiava bona fortuna, però, d'altra banda, si s'alçava brumosa o borrosa, vaticinava (o més aviat emanava) pestilència. Algunes monedes del segle III a. C. recuperades de l'illa presenten gossos o estrelles dels quals sorgeixen raigs, la qual cosa destaca la rellevància de Sírius.[49] També a Grècia, l'astrònom i matemàtic Aristarc de Samos va considerar a l'estrella per la seva lluentor un sol.[37]

Posteriorment, els romans celebraven la posada de Sírius el 25 d'abril sacrificant per a la deessa Robigo un gos juntament amb encens, vi i una ovella, per poder protegir aquest any les collites de malalties com el rovell del blat a causa de les emanacions malvades de l'estrella.[51] Així mateix, els romans van denominar «canicŭla» (canícula) als «dies del gos» grecs, cultisme llatí que s'ha conservat en la llengua castellana i que reté el seu significat, el qual es refereix als dies de major calor, la qual cosa a Espanya succeeix avui dia en el mes d'agost,[52] encara que aquesta època d'altes temperatures abans tenia lloc després de l'ortus helíac de Sírius;[52][37] aquest desplaçament temporal es deu a la precessió dels equinoccis.[37]

Claudi Ptolomeu, segons un gravat medieval.

Claudi Ptolomeu d'Alexandria, en el segle II, va cartografiar les estrelles en els llibres setè i vuitè del seu Almagest, un tractat astronòmic que conté el catàleg estel·lar més complet de l'antiguitat. En aquest tractat, Ptolomeu va usar Sírius com a localització del meridià central terrestre. Curiosament, va dibuixar Sírius com una de les sis estrelles vermelles, alguna cosa que avui se sap que no és cert, però que no obstant això va ser un tema controvertit per als astrònoms durant molt temps.[53][nota 4] Les altres cinc estrelles vermelles són de classe M i K, com per exemple Arcturus, en la constel·lació del Bover, i Betelgeuse, a Orió.[54]

En un altre lloc del món, Polinèsia, les estrelles més brillants eren importants per la navegació entre els milers d'illes i atols de l'oceà Pacífic. Baixes, al costat de l'horitzó, servien de brúixoles estel·lars que ajudaven als mariners a traçar el seu rumb cap a la seva destinació final. Addicionalment, funcionaven com a marcadors de latitud; en el cas de Sírius, coincideix amb la latitud de l'arxipèlag de Fiji, en 17º S, de manera que sobrepassava les illes cada nit.[55] Per als polinesis el mapa dels cels nocturns no era el mateix que el de romans i grecs. En el seu firmament, Sírius pertanyia a una constel·lació anomenada Manu, en la qual feia les vegades de cos d'un gran ocell les puntes dels quals de les ales no eren altres que Canopus al sud i Procyon al nord, altres dos estrelles notables, les quals dividien la nit polinèsia en dos hemisferis.[55] De la mateixa forma en què l'aparició de Sírius abans de l'aurora anunciava l'estiu per als grecs, per al poble maori assenyalava el començament de l'hivern, en la seva llengua anomenada Takurua, nom que designava tant a l'estació com a Sírius. El seu punt culminant en el solstici hivernal era dia de festa a Hawaii —arxipèlag que, no obstant això, ja es troba en l'hemisferi nord terrestre, però a baixa latitud—, on era conegut com a Ca'ulua, «Reina del cel», encara que no és aquest el seu únic nom al llarg del Pacífic, car en rebia d'altres com Tau-ua en les illes Marqueses, Rehua a Nova Zelanda i Aa i Hoku-Kauopae en la pròpia Hawaii.[55]

En el segle XVIII, l'influent filòsof prussià Immanuel Kant va reflexionar sobre Sírius i, a causa del rutilant centelleig de l'estrella en el cel europeu, on no poden veure's rivals immediats en lluentor com Canopus, Alfa del Centaure o Achernar, va pensar que seria el centre de gravitació de l'univers al voltant de com rotarien la resta d'objectes celestes.[37]

Existeix un grup ètnic de Mali, els dogons, al que se li atribueix posseir coneixements tradicionals sobre Sírius que teòricament serien impossibles d'adquirir sense la utilització d'un telescopi. Segons els llibres Entretiens avec Ogotemmêli i Le renard pâle, de l'antropòleg francès Marcel Griaule (1898 - 1956), aquest poble no només coneixia el període orbital de cinquanta anys de Sírius i del seu petit astre company abans que els astrònoms europeus i nord-americans, sinó que també feien referència a una possible tercera estrella en el sistema. Sírius A és coneguda com a Sigi tolo, Sírius B com a Po tolo i la tercera estrella com Emme ya tolo. El llibre de Robert K. G. Temple de 1976 The Sirius Mystery, en el qual s'associa als dogons amb extraterrestres,[56] els acredita a més el coneixement del sistema jovià descobert per Galileu Galilei de les quatre majors llunes de Júpiter i també el coneixement dels anells de Saturn. Aquestes nocions astronòmiques no van passar desapercebudes i van generar polèmica i especulació. Partint d'un article de l'any 1978 de la publicació Skeptical Inquirer, és possible que aquest extraordinari enteniment del sistema Sírius fos conseqüència de contaminació cultural,[57] una mica del que més recentment s'ha acusat als propis etnògrafs,[58][59] explicació que per contra sembla massa simplista per a uns altres.[60] Noah Brosch, en el seu llibre Sirius Matters, va proposar que aquesta transferència cultural astronòmica al poble dogon va tenir lloc en 1893, quan una expedició francesa que pretenia contemplar un eclipsi va visitar la seva regió.[61] Uns altres possibles culpables d'aquesta suposada contaminació cultural podrien haver estat missioners l'any 1930,[62][63] abans de les primeres investigacions de Marcel Griaule amb els dogons.[64]

Sistema[modifica | modifica el codi]

Òrbita de Sírius B al voltant de Sírius A.

Sírius és un sistema d'estrelles binàries que consisteix en dues estrelles blanques separades per unes 20 unitats astronòmiques[65] (aproximadament la distància entre el Sol i Urà) i amb un període de 49,9 anys. El component més brillant, anomenat Sírius A, és una estrella de seqüència principal de tipus espectral A1V, amb una temperatura de la superfície aproximada de 9.940 K.[66] La seva companya, Sírius B, és una estrella que ja ha acabat la seqüència principal i ha esdevingut una nana blanca. Malgrat que actualment és 10.000 vegades menys brillant a l'espectre visual, Sírius B va arribar a ser la més massiva de les dues.[67] L'edat del sistema s'estima en 230 milions d'anys. Es creu que al principi de la vida eren dues estrelles blanques blavoses que s'orbitaven en un període de 9,1 anys.[67] El sistema emet una radiació infraroja més gran que el nivell normal, segons dades mesurades per l'observatori espacial IRAS. Això podria indicar la presència de pols al sistema, cosa inusual en estrelles binàries.[68][69] La imatge de l'observatori de raigs X Chandra mostra a Sírius B eclipsant a la seva, en teoria, més brillant companya, ja que Sírius B és una font més potent de raigs X.[70]

Sírius A[modifica | modifica el codi]

Impressió artística de Sírius A i Sírius B. Sírius A és l'estrella més gran de les dues.

Sírius A té una massa d'unes 2,1 vegades la del Sol,[71][72] que és de 1,9891·1030 kg.[73] El radi d'aquesta estrella s'ha mesurat amb un interferòmetre, que ha donat un diàmetre angular d'unes 5,936±0,016 msa. La velocitat de rotació calculada té un valor relativament baix de 16 km/s, que no produeix cap aplatiment significatiu del seu disc,[74] al contrari del que li succeeix a una estrella de grandària semblant, Vega, que a causa de la seva alta velocitat de rotació de 274 km/s presenta un diàmetre equatorial molt més prominent que el polar.[75] Mentre que la magnitud aparent de Sírius és la major del cel nocturn en estrelles, amb -1,46,[2] la seva magnitud absoluta és 1,42, molt per sota de les seves veïnes Iota Canis Maioris, Bellatrix o VY Canis Maioris. La seva edat ronda els 200 o 300 milions d'anys.[7] Això varia molt respecte l'estrella de mida similar Vega, que rota a uns 274 km/s molt més ràpid i s'eixampla prominentment a voltant del seu equador.[76]

Models estel·lars suggereixen que l'estrella es va formar durant la condensació d'un núvol molecular, i que al cap de 10 milions d'anys, la seva generació interna d'energia era completament produïda per reaccions nuclears. El nucli va esdevenir convectiu i utilitzava el cicle CNO per generar energia.[74] Es preveu que Sírius A exhaurirà completament les reserves d'hidrogen del seu nucli mil milions d'anys (109) després de la seva formació. En aquest moment experimentarà una fase de gegant vermella, i llavors esdevindrà una nana blanca.

L'espectre de Sírius A mostra línies metàl·liques intenses, que indiquen la presència d'elements més pesants que l'heli, com per exemple el ferro.[74][71] Comparada amb el Sol, la proporció de ferro a l'atmosfera de Sírius A en relació a l'hidrogen es dóna per \begin{smallmatrix}[\frac{Fe}{H}]=0.5\end{smallmatrix},[77] que equival a 100,5, cosa que significa que té el 316% de la proporció de ferro a l'atmosfera del Sol. Probablement l'alta quantitat d'elements metàl·lics no és per tota l'estrella, sinó només per una zona de convecció prima a la seva superfície.[74]

Sírius B[modifica | modifica el codi]

Comparació entre Sírius B i la Terra.

Amb una massa gairebé igual a la del Sol, Sírius B és una de les nanes blanques més massives conegudes (0,98 masses solars[78]); és gairebé el doble que la mitjana de 0,5–0,6 masses solars. Tot i això aquesta massa és comprimida en un espai aproximadament com el de la Terra.[78] La temperatura superficial actual és de 25.200 K.[16] Tanmateix, com que no hi ha cap font interna de generació d'energia, Sírius B es refredarà contínuament mentre l'escalfor restant s'irradia cap a l'espai al llarg d'un període de més de dos bilions d'anys.[79]

Una nana blanca només es forma després que l'estrella hagi acabat la seqüència principal i llavors hagi passat per una època de gegant vermella. Això va ocórrer quan Sírius B tenia menys de la meitat de la seva edat actual, aproximadament fa 120 milions d'anys. L'estrella original tenia aproximadament 5 masses solars[16] i era una estrella de tipus B (aproximadament B4-5)[80][81] quan encara era a la seqüència principal. Mentre era una gegant vermella, Sírius B podria haver enriquit la metal·licitat de la seva companya.

Aquesta estrella està composta principalment per una barreja de carboni i oxigen que es va generar per fusió d'heli a l'estrella progenitora.[16] Això és embolicat per una capa d'elements més lleugers, amb els materials segregats per massa degut a l'elevada gravetat superficial.[82] Per tant l'atmosfera exterior de Sírius B és ara gairebé d'hidrogen pur—l'element amb menys massa—i no es poden veure més elements a l'espectre de l'estrella.[83]

Una nana blanca només es forma després que una estrella es desenvolupi a partir de la seqüència principal i passada per una etapa de geganta vermella. En el cas de Sírius B, això va succeir quan l'estrella comptava només amb la meitat de la seva edat actual, fa uns 120 milions d'anys. Durant la seva època en la seqüència principal l'estrella inicial, de tipus B (o B4-5),[84][85] tindria una massa aproximada de 5 M.[7] En el transcurs de la seva fase intermèdia de Sírius B com a geganta vermella, Sírius A podria haver augmentat la seva metal·licitat.

La composició de Sírius B és bàsicament una barreja de carboni i oxigen procedent de la fusió de l'heli en la seva etapa anterior.[7] Hi ha un embolcall convectiu d'altres elements més lleugers, segregats segons la seva massa com a conseqüència de l'alta temperatura superficial;[86] per aquest motiu l'atmosfera exterior de Sírius B sigui d'hidrogen pràcticament pur (l'element més lleuger) i no s'apreciïn altres elements en l'espectre d'aquesta estrella.[87]

Especulació sobre Sírius C[modifica | modifica el codi]

Imatge de raigs X del Chandra, en el qual Sírius B és més visible que Sírius A.

Des de 1894, algunes irregularitats visibles en l'òrbita del sistema Sírius van fer pensar en una tercera component encara més petita, quelcom que mai ha arribat a confirmar-se. El millor ajust a les dades indica que tindria una òrbita al voltant de Sírius A d'uns sis anys i una massa de tan sols 0,06 M i seria fins a deu vegades més feble que Sírius B, la qual cosa complicaria tremendament la seva visualització.[88] En els anys vint del segle XX diversos astrònoms van observar repetidament una petita estrella al voltant de Sírius A, però la van perdre de vista després. Estudis posteriors van poder confirmar que es tractava d'un objecte de fons; en el 1999, un equip d'astrònoms francesos va poder examinar l'entorn de Sírius A a la recerca d'un astre tènue i es va trobar, de fons, una estrella de lluentor similar que en la primera meitat dels anys vint havia de situar-se a la zona visual que ocupava Sírius A. Les preses més recents no van poder trobar cap estrella companya de Sírius A dins d'un camp de 30 arcsec.[89][90] En 2008 es van publicar altres observacions que van ser incapaces de detectar ni una tercera estrella ni tampoc un planeta.[90]

Possibilitat de vida al voltant de Sírius[modifica | modifica el codi]

Article principal: Habitabilitat planetària

La distància de Sírius A a la qual hauria de trobar-se un planeta per albergar condicions físiques favorables per a la vida tal com la coneixem és de 4,7 ua, prop de 700 milions de quilòmetres. No obstant això, en aquesta distància no podria existir una òrbita estable a causa de les pertorbacions provocades per la presència de Sírius B. Qualsevol planeta hauria estat destruït després de l'expansió d'aquesta última durant la seva etapa de geganta vermella i, en el cas que s'hagués format a continuació d'aquest procés, estaria sotmès a una incessant pluja de cometes i asteroides, ja que al voltant de Sírius s'ha detectat un disc de pols similar a aquell que ocupava el Sistema Solar en les seves primeres fases.[68]

Descobriment de Sírius B[modifica | modifica el codi]

Imatge de Sírius A (estrella gran) i Sírius B (estrella petita, a baix a l'esquerra de la major), presa pel telescopi espacial Hubble.[91] Les puntes de difracció i els anells concèntrics són efectes instrumentals.

En 1844, l'astrònom alemany Friedrich Bessel, reconegut per ser el primer a descobrir la paral·laxi trigonomètrica en 1838,[92] va deduir en 1844, a partir de les oscil·lacions en el moviment propi de Sírius, que tenia una companya invisible, la qual cosa va desconcertar a tota la comunitat astronòmica.[92][93] Gràcies a l'anàlisi de la trajectòria es van poder calcular algunes característiques del sistema Sírius.[92] Gairebé dues dècades més tard, el 31 de gener de 1862, l'astrònom i fabricador de telescopis nord-americà Alvan Graham Clark, de l'Alvan Clark & Sons, situada a Massachusetts,[94] va ser el primer a albirar la feble estrella companya de Sírius, ara denominada Sírius B i també, col·loquialment, «el Cadell».[94][95] Curiosament, no buscava distingir la nova estrella, sinó provar les lents del seu nou telescopi refractor —el major del món de la seva classe llavors, de 480 mm d'obertura, destinat a l'Observatori Dearborn— i descobrir imperfeccions gràcies a la lluentor de Sírius.[92][94][96] A partir de llavors, Sírius deixava de ser una estrella binària astromètrica, p. e., binària però aparentment solitària a simple vista o amb telescopi, per entrar en la categoria d'estrelles binàries orbitals visuals.[92]

En 1851 Christian Peters havia pogut xifrar el període orbital de la parella en 50,093 anys, i la seva massa en més de sis vegades la de Júpiter, encara que en això últim els seus càlculs es van quedar curts. Així mateix, va constatar una forta excentricitat en la trajectòria orbital de Sírius B i va aportar una efemèride amb les posicions esperades.[97]

En 1915, Walter Sydney Adams, utilitzant un telescopi reflector d'1,5 m des de l'Observatori Monte Wilson, va observar l'espectre de Sírius B i va determinar que era un tènue estrella blanca,[98] el que va portar als astrònoms a pensar que era una nana blanca, la segona en la història a ser descoberta,[99] o fins i tot la primera segons altres fonts.[92][100] Amb els anys ha passat a ser una de les tres nanes blanques «clàssiques», al costat de 40 Eridani i l'Estrella de Van Maanen.[101]

El primer mesurament del diàmetre de Sírius A va ser duta a terme per Robert Hanbury Brown i Richard Q. Twiss en 1959 a Jodrell Bank, amb l'ajuda del seu interferòmetre d'intensitat estel·lar,[102] però no va ser sinó fins al 2005 que, amb el telescopi espacial Hubble, es va poder definir la grandària de Sírius B: aproximadament té el mateix diàmetre que la Terra, uns 12 000 km, però amb una massa lleugerament menor a la del Sol.[103][104][105][106]

Visibilitat i observació[modifica | modifica el codi]

Triangle hivernal format por Procyon a l'esquerra, Betelgeuse, vermella, a la dreta (i la resta d'Orió) i Sírius a sota en el centre.

Amb una magnitud aparent de -1,46, Sírius és l'estrella més brillant del cel nocturn, gairebé dues vegades més brillant que la segona més brillant, Canopus.[21] Tanmateix, no és tan brillant com la Lluna, Venus o Júpiter. De vegades Mercuri i Mart també són més brillants que Sírius.[107][108] Sírius es pot veure des de gairebé tota regió habitada de la superfície de la Terra, car només els habitants que viuen per sobre de 73 graus no la poden veure. Tot i això, no s'alça molt en algunes ciutats septentrionals, arribant a només 13º sobre l'horitzó de Sant Petersburg.[109] Sírius, juntament amb Procyon i Betelgeuse, forma un dels tres vèrtexs del Triangle Hivernal dels observadors de l'hemisferi nord.[110] Degut a la seva declinació d'aproximadament -17º,[111] Sírius és una estrella circumpolar a latituds inferiors a 73º S. A principis de juliol i a l'hemisferi sud, Sírius es pot veure tant al vespre quan es pon després del Sol, com al matí quan neix abans que el Sol.[112]

Sírius fins i tot es pot observar durant el dia a ull nu sota condicions bones. Per anar bé, el cel hauria de ser clar, l'observador hauria d'estar a una altitud gran, Sírius ben amunt, i el Sol baix a l'horitzó.[113] Aquestes condicions s'acompleixen més fàcilment a l'hemisferi sud, degut a la declinació sud de Sírius.

El moviment orbital del sistema binari de Sírius duu les estrelles a una separació angular mínima de 3 segons d'arc i a una màxima d'11 segons d'arc. Quan s'apropen al màxim, és molt difícil distingir la nana blanca de la seva companya més lluminosa, i es necessita un telescopi amb una obertura de 300 mm i unes condicions excel·lents. Un periastre va ocórrer el 1994[114] i des de llavors s'han anat separant, cosa que facilita definir-les amb un telescopi.[115]

A una distància de 2,6 parsecs (8,6 al), el sistema de Sírius conté dues de les vuit estrelles més properes del sistema solar[116] i és el cinquè sistema estel·lar més pròxim al nostre.[116] Aquesta proximitat és el motiu principal de la seva brillantor, així com d'altres estrelles properes com Alfa del Centaure, contràriament a distants supergegants molt brillants com Canopus, Rigel o Betelgeuse.[117] Tanmateix, Sírius és unes 25 vegades més brillant que el Sol.[16] L'estrella gran més a prop de Sírius és Procyon, a 1,61 parsecs (5,24 al).[71] S'espera que la sonda Voyager 2, llançada el 1977 per estudiar els quatre planetes jovians del sistema solar, passi a 4,3 anys-llum de Sírius en aproximadament 296.000 anys.[118]

El moviment orbital del sistema binari de Sírius fa que la mínima separació angular entre ambdues estels sigui de menys de tres segons d'arc i que la màxima sigui de dotze segons d'arc.[20] Si es té la primera de les situacions exposades, distingir a la petita Sírius B de la seva gran companya és un desafiament per a l'observador, ja que es necessita un telescopi d'almenys 300 mm d'obertura recolzat per unes condicions d'observació excel·lents. En general, l'obstacle principal per observar Sírius B ve dau per la gran diferència de magnitud entre l'estel primari i la secundària.[119] Des de l'any 1994, quan va ocórrer l'últim periastre del sistema Sírius,[nota 5] la parella s'ha anat distanciant entre si, la qual cosa facilita la seva visió per separat.[120] Així mateix, per diferenciar ambdues estrelles pot ser d'utilitat un diafragma poligonal, ideat per Alexander Aitken, que modifiqui la llum provinent de Sírius A perquè Sírius B deixi de ser imperceptible entre la lluentor de la primera.[121][20] El proper apoastre tindrà lloc l'any 2018, quan el sistema estarà separat per 12 arcsec amb un angle de posició de 66º; l'anterior va succeir en 1966, així que fins a l'any 2010 no va ser tan fàcil distingir una de l'altra.[20]

A una distància de 2,6 parsecs (8,6 anys-llum), el sistema Sírius conté dues de les vuit estrelles més properes al Sistema Solar i és el cinquè sistema estel·lar més proper a nosaltres.[122] És aquesta proximitat, i no la lluminositat real de Sírius, la principal raó que la seva magnitud aparent segueixi en la llista a Lluna, Júpiter i Venus, idènticament al que succeeix amb altres estrelles properes com Alfa del Centaure i en clar contrast al que succeeix amb estrelles supergegants i extremadament lluminosos com Canopus, Rigel o Betelgeuse, que malgrat trobar-se moltíssim més lluny s'expliquen entre les més brillants del firmament.[123] Malgrat tot, cal no oblidar que Sírius és al voltant de vint-i-cinc vegades més lluminosa que el nostre Sol.[7]

Prenent Sírius com a referència de distàncies, l'estrella de grans dimensions més propera és Procyon, a 1,61 parsecs (5,24 anys-llum) de distància.[68] S'espera que la sonda espacial Voyager 2, llançada l'any 1977 amb la finalitat d'estudiar els gegants gasosos del Sistema Solar, passada a una distància màxima d'1,3 pc (4,3 anys-llum) de Sírius dins d'aproximadament 296 000 anys.[124]

Comparació de lluentor[modifica | modifica el codi]

En l'actualitat, Sírius és l'estrella més brillant del firmament, però no sempre serà així. Al voltant de l'any 235000 d. C., Vega reemplaçarà a Sírius en aquesta primera posició amb una magnitud de -0,7,[125] i abans de l'any 260000 d. C., amb una magnitud de -0,46, Canopus podria recuperar la seva segona posició en detriment de Sírius, que cauria en la llista per passar a ser la tercera estrella per lluentor des de la Terra.[125] L'evolució de la lluentor de Sírius en comparació d'altres estrelles molt brillants, a l'espai de temps que va des de cent mil·lennis abans de Crist fins a cent mil·lennis després de Crist es mostra en el següent diagrama i la seva corresponent taula numèrica:[125]

Desenvolupament de les lluentors aparents de les estrelles més lluminoses des de la Terra al llarg del temps.
data
(a. de C./d. de C.)
Sírius Canopus Vega Arcturus Procyon Altair α Cen
−100000 −0,66 −0,82 +0,33 +0,88 +0,88 +1,69 +2,27
−75000 −0,86 −0,80 +0,24 +0,58 +0,73 +1,49 +1,84
−50000 −1,06 −0,77 +0,17 +0,30 +0,58 +1,27 +1,30
−25000 −1,22 −0,75 +0,08 +0,08 +0,46 +1,03 +0,63
0 −1,43 −0,72 0,00 −0,02 +0,37 +0,78 −0,21
25000 −1,58 −0,69 −0,08 +0,02 +0,33 +0,49 −0,90
50000 −1,66 −0,67 −0,16 +0,19 +0,32 +0,22 −0,56
75000 −1,66 −0,65 −0,25 +0,45 +0,37 −0,06 +0,30
100000 −1,61 −0,62 −0,32 +0,74 +0,46 −0,31 +1,05


Sírius com a estrella vermella[modifica | modifica el codi]

Sírius A, Sírius B i el Sol en el diagrama de Hertzsprung-Russell.

La paradoxa que Sírius era fins fa poc temps (en termes estel·lars) una estrella vermella sorprenia als astrònoms,[53][126] car a pesar que se sap amb certesa que és de color blanc blavós,[53][127] els documents històrics denotaven que l'estrella era vermella.[126]

En l'Antic Egipte, pels habitants, Sírius era de gran importància donada la relació entre el seu orthus helíac i la crescuda del Nil, Sírius era una estrella vermella i,[53] de la mateixa manera, cap a l'any 150 d. C. Claudi Ptolomeu va descriure Sírius amb color vermellós, al costat d'altres cinc estrelles que, en efecte, són d'aquest color o ataronjat: Betelgeuse, Antares, Aldebaran, Arcturus i Pòl·lux.[128] El primer a discrepar de manera oficial va ser l'astrònom aficionat Thomas Barker, terratinent de Lyndon Hall a Rutland, que va parlar del tema durant una reunió de la Royal Society a Londres en el 1760.[129] L'existència d'estrelles que variaven la seva lluentor va donar motiu a la idea que també podria haver-hi unes altres que el que canviessin fos el seu color; el Sir John Herschel va fer aquesta anotació en 1839, possiblement influït pel seu estudi sobre Eta Carinae dos anys enrere.[130] Thomas Jefferson Jackson See va reobrir el debat sobre el color vermell de Sírius mitjançant la publicació de diversos documents l'any 1892 i un sumari en 1926,[131] en els quals no només recorria a Ptolomeu, sinó que també citava al poeta Arat, a Ciceró i a Germànic Cèsar com a persones que havien qualificat a l'estrella de vermella, admetent d'altra banda que cap dels tres eren astrònoms.[132] El filòsof romà Luci Anneu Sèneca també havia descrit al seu moment a Sírius amb un color vermell més fosc que el de Mart, declarant a més «Sírius és vermella».[37][133] Cal assenyalar que, encara que va ser la idea més generalitzada, no tots els observadors antics van veure Sírius vermella. De fet, en l'antiga Xina, Sírius era la referència que prenia com a estrella blanca, i múltiples registres des del segle II a. C. fins al segle VII d. C. descriuen Sírius amb tons blancs.[134][135] Tornant a Europa, ja en el segle I el poeta Manili la va definir de «blau de mar», imatge repetida en el segle IV per Ruf Fest Aviè.[136]

En 1985, els astrònoms alemanys Wolfhard Schlosser i Werner Bergmann van publicar un informe d'un manuscrit llombard del segle VIII que conté De cursu stellarum ratio, escrit per sant Gregori de Tours. El text, en llatí, ensenyava als lectors com determinar l'hora del rés nocturn gràcies a les posicions dels astres en el cel, adjectivant Sírius amb la paraula rubèola, «vermellosa». Es van basar en aquest fet per justificar que Sírius B va ser una geganta vermella per aquell temps.[137] No obstant això, uns altres els van replicar que probablement sant Gregori de Tours s'estigués referint a Arcturus en comptes de Sírius.[138][139]

La possibilitat que aquestes postures oposades hagin estat causades per l'evolució estel·lar o bé de Sírius A o bé de Sírius B ha estat descartada pels astrònoms, car el temps transcorregut ha estat massa escàs per a una estrella i perquè a més no hi ha signes de la nebulositat que caldria esperar en el sistema si un canvi d'aquesta envergadura hagués tingut lloc.[37][133] Fins i tot s'ha plantejat la interacció amb una presumpta tercera estrella, no coneguda de moment, com a causa del color vermell.[140] Algunes altres explicacions alternatives han argumentat que o es qualificava l'estrella de vermella com a metàfora de la mala fortuna o que la titilació de Sírius feia l'efecte de matisos colorits.

L'explicació final que va resoldre el misteri era bastant més simple: igual que succeeix amb el Sol quan es troba baix en l'horitzó, a l'alba o al capvespre, Sírius es mostrava vermell en aquesta mateixa posició, com a conseqüència de la dispersió de la llum a través de l'atmosfera. Per aquest motiu Sírius era vermella per als egipcis, per exemple, ja que en el seu orthus helíac se situa baix en el cel.[53][126][133]

Objectes celestes propers[modifica | modifica el codi]

Mapa del cel de Canis Maior i les seves zones properes. La zona a l'est de Sírius és més rica que la situada a l'oest.[141]

A l'hora d'observar el cel nocturn, Sírius és una bona referència per situar-se en el cel.[142] En els voltants de Sírius es troba un objecte pertanyent al catàleg Messier, M41, un cúmul obert en el qual es poden apreciar desenes d'estrelles, predominantment grogues, de magnituds de la 8 a la 10, aproximadament, la qual cosa dóna al conjunt una magnitud de 5,0.[141] A 13º cap a l'est de Sírius, és a dir, bastant més apartats, es troben també M46 i M47, ja en la constel·lació de la Popa;[143] i cap al nord, en la constel·lació de l'Unicorn, hi ha el cúmul obert M50. A l'oest de Sírius, i lleugerament cap al sud, es troba Beta Canis Maioris, que malgrat el seu nom no és la segona estrella més brillant de la constel·lació, sinó la quarta; és una gegant blau lleument variable que la seva magnitud absoluta supera amb escreix a Sírius, però es troba molt més allunyada del Sistema Solar. La segona estrella més lluminosa en aparença de Canis Maior és en realitat Adhara, Èpsilon Canis Maioris, una altra geganta blava que ja es localitza molt més al sud en la constel·lació.[141] Prop de Sírius també es poden observar estrelles dobles o triples com μ CMa, S 516, S 518 o ν1 CMa, aquesta última de color ataronjat molt propera a altres dues amb el mateix nom i tonalitat similar, ν2 CMa i ν3 CMa;[141] d'aquestes tres la més propera a Sírius en el cel és ν3 CMa.[144] cal esmentar també la presència de cúmuls com el NGC 2345, el NGC 2204 o el NGC 2360.[141][nota 6]

Moviment[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de 1882 que mostra les oscil·lacions en el moviment propi de Sírius.

En 1718, Edmund Halley va descobrir el moviment propi de les fins llavors suposades estrelles fixes,[145] després de comparar les mesures astromètriques de la seva època amb les proporcionades per Ptolomeu en el seu Almagest. Es va adonar que les estrelles Aldebaran, Arcturus i Sírius s'havien desplaçat significativament, en el cas de Sírius fins a 30 arcmin en sentit sud —el que suposa una distància similar al diàmetre lunar aparent— en uns 1800 anys.[146]

Segle i mig més tard, en el 1868, Sírius es va convertir en la primera estrella a la qual se li va mesurar la seva velocitat. El Sir William Huggins va analitzar l'espectre de l'estrella i va observar un acostament roent, per la qual cosa va concloure que Sírius s'allunyava del Sistema Solar a una velocitat d'uns 40 km/s.[147][148] No obstant això, aquesta mesura d'en Huggins era exagerada quant a magnitud i era errònia en el seu signe, donats els mesuraments actuals, que assenyalen que Sírius es desplaça a −7,6 km/s,[2] el que vol dir que viatja més a poc a poc i que no s'allunya de nosaltres, sinó que s'aproxima al Sistema Solar. La part positiva de l'estudi d'en Huggins va ser que va introduir l'estudi de les velocitats radials estel·lars. En uns 64 000 anys Sírius arribarà a la distància mínima al Sistema Solar, uns 7,86 anys-llum, moment en què la seva magnitud aparent també serà major que en l'actualitat i creixerà fins a −1,68. Després d'aquest moment, Sírius començarà a allunyar-se del Sol.[125]

Sírius posseeix un moviment propi relativament gran d'1,3 arcsec per any, dels quals més o menys 1,2 arcsec són en sentit sud i 0,55 arcsec en sentit occidental.[149]

Cúmul estel·lar de Sírius[modifica | modifica el codi]

El 1909, Ejnar Hertzsprung va ser el primer a suggerir que Sírius formava part de l'Associació estel·lar de l'Óssa Major, basant-se en les seves observacions dels moviments del sistema al llarg del cel. L'Associació estel·lar de l'Óssa Major és un conjunt de 220 estrelles que comparteixen un moviment comú a l'espai i es van formar inicialment com a membres d'un cúmul obert, que ha esdevingut deslligat gravitatòriament.[150] Tanmateix, uns anàlisis entre el 2003 i el 2005 van descobrir que la presència de Sírius al grup era qüestionable; l'associació estel·lar de l'Óssa Major té una edat aproximada de 500±100 milions d'anys, mentre que Sírius, amb una metal·licitat semblant a la del Sol, només té la meitat d'aquesta edat, sent massa jove per pertànyer al grup.[16][151][152] Sírius podria ser membre del proposat Supercúmul de Sírius, juntament amb altres estrelles escampades com Beta Aurigae, Alpha Coronae Borealis, Beta Crateris, Beta Eridani i Beta Serpentis.[153] Aquest és un dels tres grans cúmuls localitzats a menys de 500 anys-llum del Sol. Els altres dos són Híades i les Plèiades. Cada un d'aquests cúmuls conté centenars d'estrelles.[154]

Una interpretació alternativa és que el corrent de les Híades i la de Sírius no es componen, respectivament, d'estrelles amb el mateix origen, sinó d'estrelles sense afinitat entre elles a les quals les irregularitats en el camp gravitacional de la Via Làctia han estampat un patró comú de moviment. Per tant, no s'hauria de parlar de supercúmul, sinó més aviat d'un «corrent dinàmic».[155]

En la cultura popular[modifica | modifica el codi]

Lockheed 8 Sirius.

Les referències a Sírius en històries de ciència-ficció, així com en la cultura popular, és bastant recurrent,[156] fins i tot ha servit com a tema poètic.[157]

En el terreny audiovisual, l'empresa de cadenes de ràdio per satèl·lit nord-americana Satellite CD Radio va canviar el seu nom a Sirius Satellite Radio el novembre de 1999, per la raó d'anomenar-se com «l'estrella més brillant del cel nocturn».[158] Anteriorment, en la sèrie de televisió V, els extraterrestres que arriben a la Terra havien partit d'un supòsat quart planeta al voltant de Sírius.[159]

En la música, al compositor alemany Karlheinz Stockhausen se li atribueix haver afirmat en diferents ocasions que va arribar d'un planeta situat en el sistema Sírius.[160][161] D'altra banda, cal destacar el breu tema instrumental «Sirius» de l'àlbum Eye in the Sky del grup de projecció internacional The Alan Parsons Project. Aquesta cançó, que en l'àlbum dóna entrada al senzill «Eye in the Sky», va ser popularitzada en part pel seu ús en esdeveniments esportius, especialment en l'NBA i més exactament pels Chicago Bulls de l'època de Michael Jordan.[162] Altres àlbums que es poden citar són Lemuria Sirius B del grup suec Therion,[163] o l'àlbum conceptual From Mars to Sirius dels francesos Gojira.[164]

L'astrònom Noah Brosch ha realitzat conjectures sobre el nom del personatge Sirius Black de la sèrie de novel·les Harry Potter de J. K. Rowling, ja que segons ell l'autora podria haver-se inspirat en Sírius B (Sirius B en anglès), i recalca el seu enllaç amb els gossos, car és un personatge que pot transformar-se en gos.[157] Anteriorment, en el 1752, Voltaire va escriure un conte filosòfic sobre un ésser vingut de Sírius, Micromégas, que podria ser un precursor del gènere de ciència-ficció.[165]

Quant a institucions i els seus símbols, potser el fet de major significació és que en la bandera de Brasil es troba present Sírius, ja que és una de les vint-i-set estrelles dibuixades en ella, on representa a l'estat brasiler de Mato Grosso,[166] a l'oest del país i un dels més grans. Particularment, en la bandera és una de les estrelles disposades en el costat esquerre del cercle central.[167][168] Sírius apareix en l'escut d'armes de la Universitat de Macquarie, situada a Sídney, i és a més el nom de la seva publicació estudiantil.[169]

En teosofia, es creu que les Set estrelles de les Plèiades transmeten l'energia espiritual dels set raigs del logos galàctic a les set estrelles de l'Óssa Major, per després passar a Sírius. Des d'allí s'envia a través del Sol al déu de la Terra, Sanat Kumara, i finalment mitjançant els set Mestres dels set raigs a la raça humana.[170]

En l'àmbit naval militar, Sírius està bastant present. Set vaixells de la Marina Real Britànica han estat batejats HMS Sirius des del segle XVIII. El primer, noliejat originalment en 1786, era el vaixell almirall de la Primera Flota que va navegar cap a Austràlia en 1788.[171] La Marina Real Australiana va nomenar després a un navili seu HMAS Sirius (O 226) en honor de l'antic vaixell almirall britànic.[172] Entre els vaixells nord-americans existeix un USNS Sirius (T-AFS-8). En navegació civil, el transatlàntic italià Sírius, dedicat al transport d'emigrants europeus cap a Sud-amèrica, va naufragar davant de les costes del cap de Pals a Cartagena (Espanya) en el 1906, greu incident en el qual van morir més de dues-centes persones.[173] En aeronàutica, en els Estats Units es va construir un avió relacionat amb Sírius, el Lockheed Model 8 Sirius, el primer dels quals va ser pilotat per Charles Lindbergh,[174] famós aviador que va ser el primer a creuar l'oceà Atlàntic sense escales en solitari. Continuant al món dels transports, la companyia Mitsubishi Motors va dissenyar el motor Mitsubishi Sirius en el 1980.[175]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Dades astromètriques, reflectit en el SIMBAD del catàleg Hipparcos, pertany al centre de massa del sistema de Sírius. Vegeu §2.3.4, Volume 1, The Hipparcos and Tycho Catalogues, Agència Espacial Europea, 1997, i l'entrada de Sírius en el Catàleg Hipparcos (CDS ID I/239.)
  2. Per a la magnitud aparent m i paral·laxi π, la magnitud absoluta Mv de Sírius A està donada per:
    \begin{smallmatrix}M_v\ =\ m + 5 (\log_{10} {\pi} + 1)\ =\ -1.47 + 5 (\log_{10}{0.37921} + 1)\ =\ 1.42\end{smallmatrix}
    Vegeu: Tayler, Roger John. The Stars: Their Structure and Evolution. Cambridge University Press, 1994, p. 16. ISBN 0-521-45885-4. 
  3. Vegeu també el paràgraf referent a Grècia en la secció Observació històrica i cultural.
  4. Vegeu § Sírius com a estrella vermella.
  5. Dos cicles complets de 50,09 anys a continuació del periastro de 1894,13 donen com a resultat la data de 1994,31. Noti's que els decimals no indiquen dies ni mesos sinó una fracció de l'any.
  6. Òbviament, aquest breu compendi no cobreix l'abundància de cossos dignes d'observació per a l'astrònom professional o aficionat en les rodalies de Sírius, ja que és molt major i mereix un desenvolupament extens que requereix la consulta de bibliografia especialitzada. Vegeu la secció de Bibliografia, especialment Guía del firmamento de José Luis Comellas.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Sirius». Dictionary.com Unabridged (v 1.1). Random House, Inc. [Consulta: 2008-04-06].
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Database entry for Sirius A, SIMBAD. Accessed online October 20, 2007.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 McCook, G. P.; Sion, E. M. «Entry for WD 0642-166». A Catalogue of Spectroscopically Identified White Dwarfs (August 2006 version). CDS. ID III/235A.)
  4. Hoffleit, D.; Warren, Jr., W. H. «Entry for HR 2491», 1991. ID V/50.
  5. van Leeuwen, F.. «Validation of the new Hipparcos reduction». Astronomy and Astrophysics, 474, 2, 2007, p. 653–664. DOI: 10.1051/0004-6361:20078357.
  6. van den Bos, W. H.. «The Orbit of Sirius». Journal des Observateurs, 43, 1960, pàg. 145–151. Bibcode: 1960JO.....43..145V.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Liebert, J.. «The Age and Progenitor Mass of Sirius B». The Astrophysical Journal, 630, 1, 2005, pàg. L69–L72. arXiv: astro-ph/0507523. Bibcode: 2005ApJ...630L..69L. DOI: 10.1086/462419.
  8. (July 8–13, 2004). "{{{title}}}". Proceedings of the International Astronomical Union: 1–11, Poprad, Slovakia: Cambridge University Press.  
  9. Royer, F.. «Rotational velocities of A-type stars. I. Measurement of v sin i in the southern hemisphere». Astronomy and Astrophysics, 381, 1, 2002, pàg. 105–121. arXiv: astro-ph/0110490. Bibcode: 2002A&A...381..105R. DOI: 10.1051/0004-6361:20011422.
  10. 10,0 10,1 Hinckley, Richard Allen. Star-names and Their Meanings. New York: G. E. Stechert, 1899, p. 117. 
  11. doi:10.1111/j.1749-6632.1987.tb37197.x
    Aquesta referència està incompleta. Podeu copiar-la o generar-la
  12. Singh, Nagendra Kumar. Encyclopaedia of Hinduism, A Continuing Series. Anmol Publications PVT. LTD, 2002, p. 794. ISBN 81-7488-168-9. 
  13. Spahn, Mark; Hadamitzky, Wolfgang; Fujie-Winter, Kimiko. The Kanji dictionary. Tuttle Publishing, 1996, p. 724. ISBN 0-8048-2058-9. 
  14. Database entry for Sirius B, SIMBAD. Accessed on line October 23, 2007.
  15. van Altena, W. F.; Lee, J. T.; Hoffleit, E. D.. The general catalogue of trigonometric parallaxes. 4th. Yale University Observatory, 1995.  (CDS ID I/238A.
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 16,7 Liebert, J.. «The Age and Progenitor Mass of Sirius B». The Astrophysical Journal, 630, 1, 2005, pàg. L69–L72. DOI: 10.1086/462419.
  17. Greek-English Lexicon. abreujada. Oxford University Press, 1980. ISBN 0-19-910207-4. 
  18. 18,0 18,1 Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàgs. 15-16.
  19. Brosch, Sirius Matters, pàg. 21.
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 Comellas, Guia del firmament, pàg. 624.
  21. 21,0 21,1 Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. XI.
  22. Staff. «Sirius». Britannica Online Encyclopedia, 2007. [Consulta: 10 de setembre de 2007].
  23. Kak, Subhash. «Indic idees in the Greco-Roman world». IndiaStar Review of Books. [Consulta: 20 d'abril de 2011].
  24. Gene R. Thursby. «Shri Shri Shiva Mahadeva» (en anglès). [Consulta: 26 de març de 2011].
  25. An Icelandic-English Dictionary. 2ª (en anglès i islandès). Oxford University Press, 1957, p. 79, 594. ISBN 978-0198631033 [Consulta: 16 de febrer de 2011]. 
  26. The Viking Answer Lady. «Viking Age Star and Constellation Names» (en anglès). «"Loki's brand; Loki's torch", Sirius. Under brenna Cleasby says, "According to Finn Magnusson (Lex. Mythol.) Sirius is called Loka brenna, 'the conflagration of Loki', referring to the end of the world."»
  27. Three Books of Occult Philosophy. Llewellyn Worldwide, 1993. ISBN 0875428320. 
  28. D'Occulta Philosophia, 1533. ISBN 9004094210. 
  29. Illiad. Trans. Stanley Lombardo. Hackett, 1997. ISBN 9780872203525.  22.33?37.
  30. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 22.
  31. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 23.
  32. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 24.
  33. «An-Najm (L'estel), Surah 53». Translations of the Qur'an. University of Southern Califòrnia, Center for Muslim-Jewish Engagement, 2007. [Consulta: 8 d'agost de 2009].
  34. 34,0 34,1 Galadí-Enríquez, Gutiérrez Cabello; Astronomía general: teórica y práctica, pàgs. 88, 93.
  35. «Sirius» (en anglès). [Consulta: 16 de febrer de 2011].
  36. «Sothis o Sethis». A: Salvat Editors. L'Enciclopèdia. 19. 1ª, 2003. ISBN 84-345-7483-7 [Consulta: 1 d'abril de 2011]. «Nomeni de l'estel Sírius en l'antic Egipte.» 
  37. 37,0 37,1 37,2 37,3 37,4 37,5 37,6 Comellas, Guia del firmament, pàg. 623.
  38. 38,0 38,1 Galadí-Enríquez, Gutiérrez Cabello; Astronomía general: teórica y práctica, pàgs. 37–38.
  39. Holocene Settlement of the Egyptian Sahara: Volume 1, The Archaeology of Nabta Plain (Vesteixi prèvia de Google Books). Springer, 2001, p. 500. ISBN 0306466120 [Consulta: 16 de maig de 2008]. 
  40. 40,0 40,1 Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàgs. 4?5.
  41. Jove astrònom. «Astronomia - Historia antiga», 2002. [Consulta: 20 de febrer de 2011].
  42. The Calendars of ancient Egypt (en anglès). University Press, 1950 [Consulta: 1 d'abril de 2011]. 
  43. 43,0 43,1 «sothiaco». A: Salvat Editors. L'Enciclopèdia. 19. 1ª. Salvat Editors, 2003. ISBN 84-345-7483-7 [Consulta: 1 d'abril de 2011]. 
  44. «Censorinus, the Sothic Cycle, and calendar year one in ancient Egypt: the Epistological problem». Journal of Near Eastern studies, 62, 1, 2003, pàg. 17-26. DOI: 10.1086/375914 [Consulta: 1 d'abril de 2011].
  45. «The Chronology of Ancient Egypt» (en anglès). World archaeology, Chronologies, 23, 2, 1991, pàg. 201-208.
  46. Sothis- und Monddaten: Studien zur astronomischen und technischen Chronologie Altägyptens (en alemany). Gerstenberg, 1985 [Consulta: 1 d'abril de 2011]. 
  47. Reallexikon der Assyriologie und vorderasiatischen Archäologie, Bd. 3 (en alemany). de Gruyter, 1971, p. 74-75. ISBN 3-11-003705-X [Consulta: 15 de febrer de 2011]. 
  48. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 19.
  49. 49,0 49,1 Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 20.
  50. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàgs. 16-17.
  51. Ovidi; Fasti IV, versos 901–942.
  52. 52,0 52,1 Real Acadèmia Espanyola. «Canícula». Diccionari de la llengua espanyola. [Consulta: 15 de febrer de 2011]. «Canícula (en la seva segona accepció): temps del naixement helíac de Sírius, que antigament coincidia amb l'època més calorosa de l'any, però que avui no es verifica fins a finals d'agost.»
  53. 53,0 53,1 53,2 53,3 53,4 Galadí-Enríquez, Gutiérrez Cabello; Astronomía general: teórica y práctica, pàg. 175.
  54. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 32.
  55. 55,0 55,1 55,2 Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàgs. 25-26.
  56. «Worlds in Collusion». Time, 2 d'agost de 1976.
  57. «Investigating the Sirius "Mystery"». Committee for Skeptical Inquiry, 1978. [Consulta: 26 de juny de 2007].
  58. «The Dogon Revisited». Doug?s Archaeology site. [Consulta: 13 d'octubre de 2007].
  59. «Dogon Shame». [Consulta: 13 d'octubre de 2007].
  60. «Griaule's Legacy: Rethinking "la parole claire" in Dogon Studies» (PDF). Cahiers d'Études africaines, 45, 1, 1999, pàg. 95?129.
  61. Brosch, Sirius Matters, pàgs. 68–69.
  62. «Li jardin donis naines blanches». A: Seuil. Els trous noirs (en francès), 1992, p. 100-102 (Points Sciences). ISBN 978-2020159487. 
  63. Jodra, Serge. «L'Astronomie dogon, els étoiles du sacrifice» (en francès). Ciel et Espace, 313, maig de 1996, pàg. 1-5.
  64. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, capítol 11.
  65. 1 any llum = 63,241 UA; semieix major= distància × tan(angle sostingut) = 8,6 × 63.241 × tan(7,56″) = 19,9 UA, aproximadament
  66. (8-13 de juliol de 2004). "The Physical Properties of normal A stars". Proceedings of the International Astronomical Union: 1–11, Poprad, Slovakia: Cambridge University Press. Data de consulta 2007-07-03.  
  67. 67,0 67,1 Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pág. 214.
  68. 68,0 68,1 68,2 «Sirius 2». SolStation. [Consulta: 2006-08-04].
  69. (June 30-July 11, 1986). "IRAS observations of nearby main sequence stars and modeling of excess infrared emission". Proceedings, 6th Topical Meetings and Workshop on Cosmic Dust and Space Debris, Toulouse, France: COSPAR and IAF.. ISSN 0273-1177. Data de consulta 2007-10-20.  
  70. Brosch, Sirius Matters, pàg. 126.
  71. 71,0 71,1 71,2 «Sirius 2». SolStation. [Consulta: 4-8-2006].
  72. Pedro, Braganca. «The 10 Brightest Stars». SPACE.com, 2003-07-15. [Consulta: 4-8-2006].
  73. Williams, D. R. «Sun Fact Sheet». NASA, 2004. [Consulta: 27 de setembre de 2010].
  74. 74,0 74,1 74,2 74,3 Kervella, P.. «The interferometric diameter and internal structure of Sirius A». Astronomy and Astrophysics, 407, 2003, pàg. 681–688. DOI: 10.1051/0004-6361:20030994 [Consulta: 25 novembre 2007].
  75. «First results from the CHARA Array: VII. Long-Baseline Interferometric Measurements of Vega Consistent with a Pole-On, Rapidly Rotating Star?» (PDF). Astrophysical Journal, 645, 2006, pàg. 664?675. DOI: 10.1086/504149.
  76. Aufdenberg, J.P.. «First results from the CHARA Array: VII. Long-Baseline Interferometric Measurements of Vega Consistent with a Pole-On, Rapidly Rotating Star?» (PDF). Astrophysical Journal, 645, 2006, pàg. 664–675. DOI: 10.1086/504149 [Consulta: 9 novembre 2007].
  77. Qiu, H. M.. «The Abundance Patterns of Sirius and Vega». The Astrophysical Journal,, 548, 2001, pàg. 953–965. DOI: 10.1086/319000 [Consulta: 20 octubre 2007].
  78. 78,0 78,1 «Astronomers Use Hubble to 'Weigh' Dog Star's Companion». University of Leicester, 2005-12-01. [Consulta: 13-12-2009].
  79. Imamura, James N. «Cooling of White Dwarfs». University of Oregon, 1995-10-02. [Consulta: 3-1-2007].
  80. Siess, Lionel. «Computation of Isochrones». Institut d'Astronomie et d'Astrophysique, Université libre de Bruxelles, 2000. [Consulta: 2007-03-24].
  81. (16-20 de maig de 2005). "Stellar evolution before the ZAMS". Proceedings of the international Astronomical Union 227: 196–205, Italy: Cambridge University Press. Data de consulta 24-3-2007.  
  82. Koester, D.. «Physics of white dwarf stars». Reports on Progress in Physics, 53, 7, 1990, pàg. 837–915. DOI: 10.1088/0034-4885/53/7/001 [Consulta: 3 gener 2008].
  83. Holberg, J. B.. «FUSE observations of Sirius B». Bulletin of the American Astronomical Society, 36, 2004, pàg. 1514 [Consulta: 20 octubre 2007].
  84. «Computation of Isochrones». Institut d'Astronomie et d'Astrophysique, Université lliure de Bruxelles, 2000. [Consulta: 24 de març de 2007].
  85. (del 16 al 20 de maig de 2005) "{{{title}}}". Proceedings of the international Astronomical Union 227: 196?205, Itàlia: Cambridge University Press.  
  86. «Physics of white dwarf stars». Reports on Progress in Physics, 53, 7, 1990, pàg. 837?915. Bibcode: 1990RPPh...53..837K. DOI: 10.1088/0034-4885/53/7/001.
  87. «FUSE observations of Sirius B». Bulletin of the American Astronomical Society, 36, 2004, pàg. 1514. Bibcode: 2004AAS...20510303H.
  88. Benest, D.; Duvent, J. L.. «Is Sirius a triple star?». Astronomy and Astrophysics, 299, 1995, pàg. 621?628. Bibcode: 1995A&A...299..621B.
  89. J. M. Bonnet-Bidaud, F. Cues, J. Lecacheux. «Search for Companions around Sirius» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 360, 2000, pàg. 991?996.
  90. 90,0 90,1 Bonnet-Bidaud, J. M.; Pantin, I.. «ADONIS high contrast infrared imaging of Sirius-B». Astronomy and Astrophysics, 489, 2, 2008, pàg. 651?655. DOI: 10.1051/0004-6361:20078937.
  91. «The Dog Star, Sirius, and its Tiny Companion». Hubble News Desk, 13-12-2005 [Consulta: 4 agost 2006].
  92. 92,0 92,1 92,2 92,3 92,4 92,5 Galadí-Enríquez, Gutiérrez Cabell; Astronomia general: teòrica i pràctica, pàgs. 702-703.
  93. Bessel, F. W.; communicated by Herschel, J. F. W.. «On the Variations of the Proper Motions of Procyon and Sirius». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 6, 1844, pàg. 136?141. Bibcode: 1844MNRAS...6..136..
  94. 94,0 94,1 94,2 Porcellino, A la recerca dels estels, pàg. 61.
  95. Flammarion, Camille. «The Companion of Sirius». The Astronomical Register, 15, 176, 1877, pàg. 186?189. Bibcode: 1877AReg...15..186F.
  96. Craig Telescope Project. «The Craig telescope - The Lens» (en anglès). [Consulta: 26 de març de 2011].
  97. C.A.F. Peters: Über die eigene Bewegung donis Sirius. Astronomische Nachrichten Nr. 745, 1?16; Nr. 746, 17?32; Nr. 747, 33?48; Nr. 748, 49?58, Altona 1851 (PDF). Vegeu també Holberg: Sirius ?, pàg. 57 ss.
  98. Adams. «The Spectrum of the Companion of Sirius». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 27, 161, desembre 1915, pàg. 236?237. Bibcode: 1915PASP...27..236A. DOI: 10.1086/122440.
  99. «How Degenerate Stars Came to be Known as White Dwarfs». Bulletin of the American Astronomical Society, 37, 2, 2005, pàg. 1503. Bibcode: 2005AAS...20720501H.
  100. Burnham, Dyer, Kanipe; Astronomia, pàg. 348.
  101. White Dwarfs. Amsterdam: North-Holland, 1958. 
  102. Brown, R. Hanbury; Twiss, R. Q.. «Interferometry of the Intensity Fluctuations in Light. IV. A Test of an Intensity Interferometer on Sirius A». Proceedings of the Royal Society of London, 248, 1253, 1958, pàg. 222?237. Bibcode: 1958RSPSA.248..222B. DOI: 10.1098/rspa.1958.0240.
  103. Brown, Dwayne; Weaver, Donna. «Astronomers Usi Hubble to "Weigh" Dog Star's Companion». NASA, 13-12-2005. [Consulta: 13 d'octubre de 2007].
  104. «Hubble finds mass of white dwarf». BBC News, 14-12-2005 [Consulta: 13 d'octubre de 2007].
  105. «Astronomers Usi Hubble to 'Weigh' Dog Star's Companion». Royal Astronomical Society, 14-12-2005 [Consulta: 4 d'agost de 2006].
  106. Barstow, M. A.; Bond, Howard I.; Holberg, J. B.; Burleigh, M. R.; Hubeny, I.; Koester, D.. «Hubble Space Telescope spectroscopy of the Balmer lines in Sirius B». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 362, 4, 2005, pàg. 1134?1142. Bibcode: 2005MNRAS.tmp..739B. DOI: 10.1111/j.1365-2966.2005.09359.x.
  107. Espenak, Fred. «Mars Ephemeris». Twelve Year Planetary Ephemeris: 1995-2006, NASA Reference Publication 1349.
  108. Espenak, Fred. «Mercury Ephemeris». Twelve Year Planetary Ephemeris: 1995-2006, NASA Reference Publication 1349.
  109. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 82.
  110. Darling, David. «Winter Triangle». The Internet Encyclopedia of Science. [Consulta: 20-10-2007].
  111. Database entry for Sirius A, SIMBAD. Accedit el 20 d'octubre de 2007.
  112. «Stories from the Stars». Stargazers Astronomy Shop, 2000. [Consulta: 17-12-2008].
  113. Henshaw, C.. «On the Visibility of Sirius in Daylight». Journal of the British Astronomical Association, 94, 5, 1984, pàg. 221–222 [Consulta: 20 octubre 2007].
  114. Dues òrbites senceres de 50,09 anys després de l'època del periastre de 1894.13 dóna una data de 1994,31.
  115. Mullaney, James. «Orion's Splendid Double Stars: Pretty Doubles in Orion's Vicinity». Sky & Telescope, març 2008. [Consulta: 1-2-2008].
  116. 116,0 116,1 Henry, Todd J. «The One Hundred Nearest Star Systems». RECONS, 1-7-2006. [Consulta: 4-8-2006].
  117. «The Brightest Stars». Royal Astronomical Society of New Zealand. [Consulta: 14-12-2007].
  118. Angrum, Andrea. «Interstellar Mission». NASA/JPL, 25-8-2005. [Consulta: 7-5-2007].
  119. Comellas, Guia del firmament, pàg. 185.
  120. «Orion's Splendid Double Stars: Pretty Doubles in Orion's Vicinity». Sky & Telescope, 2008. [Consulta: 1 de febrer de 2008].
  121. Galadí-Enríquez, Gutiérrez Cabell; Astronomia general: teòrica i pràctica, pàg. 616.
  122. «The One Hundred Nearest Star Systems». RECONS, 1-7-2006. [Consulta: 4 d'agost de 2006].
  123. «The Brightest Stars». Royal Astronomical Society of New Zealand. [Consulta: 14 de desembre de 2007].
  124. «Interstellar Mission». NASA/JPL, 25-08-2005. [Consulta: 7 de maig de 2007].
  125. 125,0 125,1 125,2 125,3 Southern Stars Systems SkyChart III, Saratoga, Califòrnia 95070, Estats Units.
  126. 126,0 126,1 126,2 Galadí-Enríquez, Gutiérrez Cabell; Astronomia general: teòrica i pràctica, pàgs. 599-600.
  127. Comellas, Guía del firmamento, pàg. 594.
  128. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 157.
  129. «The Debat Concerning 'Red' Sirius». Journal for the History of Astronomy, 26, 3, 1995, pàg. 187?226. Bibcode: 1995JHA....26..187C.
  130. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 158.
  131. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 161.
  132. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 162.
  133. 133,0 133,1 133,2 Whittet, D. C. B.. «A physical interpretation of the 'xarxa Sirius' anomaly». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 310, 2, 1999, pàg. 355?359. DOI: 10.1046/j.1365-8711.1999.02975.x [Consulta: 30 juny 2007].
  134. 江晓原. «中国古籍中天狼星颜色之记载» (en xinès). 天文学报, 33, 4, 1992.
  135. Jiang, Xiao-Yuan. «The colour of Sirius as recorded in ancient Chinese texts». Chinese Astronomy and Astrophysics, 17, 2, 1993, pàg. 223?228. Bibcode: 1993ChA&A..17..223J. DOI: 10.1016/0275-1062(93)90073-X.
  136. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàg. 163.
  137. Schlosser, W.; Bergmann, W.. «(abstract) An early-medieval account on the xarxa colour of Sirius and its astrophysical implications». Nature, 318, 318, 1985, pàg. 45?46. DOI: 10.1038/318045a0.
  138. McCluskey, S. C.. «(abstract) The colour of Sirius in the sixth century». Nature, 318, 325, 1987, pàg. 87. DOI: 10.1038/325087a0.
  139. van Gent, R. H.. «(abstract) The colour of Sirius in the sixth century». Nature, 318, 325, 1987, pàg. 87?89. DOI: 10.1038/325087b0.
  140. «A Search for Exozodiacal Dust and Faint Companions Near Sirius, Procyon, and Altair with the NICMOS Coronagraph». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 112, 2000, pàg. 827?832. DOI: 10.1086/316581.
  141. 141,0 141,1 141,2 141,3 141,4 Comellas, Guia del firmament, pàgs. 625-633.
  142. Comellas, Guia del firmament, pàgs. 625, 634, 652.
  143. Burnham, Dyer, Kanipe; Astronomia, pàg. 349.
  144. Burnham, Dyer, Kanipe; Astronomia, pàg. 346.
  145. «Edmund Halley and Stellar Proper Motions». Astronomical Society of the Pacific Leaflets, 4, 1942, pàg. 103?112. Bibcode: 1942ASPL....4..103A.
  146. Holberg, Sirius: Brightest Diamond in the Night Sky, pàgs. 41-42.
  147. Biographical Encyclopedia of Scientists. CRC Press, 1994, p. 442. ISBN 0750302879. 
  148. «Further observations on the spectra of some of the stars and nebulae, with an attempt to determine therefrom whether these bodies llauri moving towards or from the Earth, also observations on the spectra of the Sun and of Comet II». Philosophical Transactions of the Royal Society of London, 158, 1868, pàg. 529?564. DOI: 10.1098/rstl.1868.0022.
  149. Perryman, M.A. de C. et ál. «The Hipparcos Catalogue» (en anglès). European Space Agency. [Consulta: 10 de juliol de 2008]. «?32349? in Feld ?Hipparcos Identifier? eintippen und auf ?Retrieve? klicken»
  150. Frommert, Hartmut; Kronberg, Christine. «The Ursa Major Moving Cluster, Collinder 285». SEDS, 26 d'abril de 2003. [Consulta: 2007-11-22].
  151. King, Jeremy R.. «Stellar Kinematic Groups. II. A Reexamination of the Membership, Activity, and Age of the Ursa Major Group». Astronomical Journal, 15, 4, 2003, pàg. 1980–2017. DOI: 10.1086/368241 [Consulta: 22 novembre 2007].
  152. The life and times of Sirius B, Ken Croswell, Astronomy, online, 27 de juliol de 2005. Accedit el 19 d'octubre de 2007.
  153. Eggen, Olin J.. «The Sirius supercluster in the FK5». Astronomical Journal, 104, 4, 1992, pàg. 1493–1504. DOI: 10.1086/116334 [Consulta: 22 novembre 2007].
  154. Olano, C. A.. «The Origin of the Local System of Gas and Stars». The Astronomical Journal, 121, 2001, pàg. 295–308. DOI: 10.1086/318011 [Consulta: 11 desembre 2007].
  155. B. Famaey, A. Jorissen, X. Luri, M. Major, S. Udry, H. Dejonghe, C. Turon. «Dynamical Streams in the Solar Neighbourhood» (en anglès). Proceedings of the Gaia Symposium "The Three-Dimensional Universe with Gaia" (ESA SP-576). Held at the Observatoire de Paris-Meudon, 4-7 October 2004, 2004, pàg. 129-133.
  156. The editors of Asimov's Science Fiction and Analog. Writing Science Fiction & Fantasy. St. Martin's Griffin, 1993, p. 108. ISBN 978-0312089269. 
  157. 157,0 157,1 Brosch, Sirius Matters, pàg. 33.
  158. «Sirius Satellite Radio, Inc. ? Company Profile, Information, Business Description, History, Background Information on Sirius Satellite Radio, Inc». Net Industries, LLC. [Consulta: 17 de febrer de 2011].
  159. Internet Movie DataBase. «"V" (1984)». [Consulta: 17 de febrer de 2011].
  160. McEnery, Paul. «Karlheinz Stockhausen». Salon.com, 16-1-2001.
  161. «Beam m'up, Stocky». The Guardian, 13-10-2005.
  162. «Sirius by The Alan Parsons Project» (en anglès). [Consulta: 17 de febrer de 2011].
  163. Therion. «Lemuria and Sirius B (2004)» (en anglès). [Consulta: 17 de febrer de 2011].
  164. Juan C., Metalicos.com. «Ressenya de Gojira - From Mars to Sirius». [Consulta: 17 de febrer de 2011].
  165. Chambré, Bernard; Chesnais, Hervé; Colin, Gérard; Morineau, Dominique; Steiner, Hubert; i Tichit, Michel (Académie de Rouen). «Micromégas. Texte intégral conformi à l'édition de René Pomeau» (en francès). [Consulta: 14 de maig de 2011].
  166. «Astronomia na Bandeira Brasileira». Universidade Federal de Santa Catarina. [Consulta: 12 de maig de 2011].
  167. «MATO GROSSO ? MT» (en portuguès brasiler). [Consulta: 17 de febrer de 2011].
  168. Pedro Rocha Jucá; Casa Militar do Estat de Mato Grosso. «Símbols Oficiais: bandeira de Mato Grosso» (en portuguès brasiler), 17 de febrer de 2011. [Consulta: 17 de febrer de 2011].
  169. «About Macquarie University?Naming of the University». Macquarie University official website. Macquarie University, 2007. [Consulta: 17 de febrer de 2011].
  170. The Seven Rays: Key to the Mysteries. Aquarian Press, 1977. ISBN 087728377X. 
  171. Henderson, G.; Stanbury, M.. The Sirius: Past and Present. Collins, 1988, p. 38. ISBN 0-7322-2447-0. 
  172. «HMAS Sirius». Royal Australian Navy. [Consulta: 13 de setembre de 2008].
  173. «El naufragi del Sírius». Cartagena Històrica. ISSN: 1696-2005.
  174. «Lockheed 8 Sirius». National Air and Space Museum. Smithsonian Institution, 2000. [Consulta: 26 de gener de 2008].
  175. «Mitsubishi Motors history». Mitsubishi Motors ? South Africa Official Website. Mercès Benz, 2007. [Consulta: 27 de gener de 2008].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Astronomia

Portal

Portal: Espai

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sírius
  • Eratòstenes: Catasterismes (Καταστερισμοί).
    • 33: Can:
      • El Ca Major (Κύων ὀ μέγας; Canis, Canis maior), que pot ser Lélape, o ben algun dels gossos d'Orió. A aquest catasterisme se li anomena moltes vegades Sírius (Σείριος; Sīriŭs), que és el nom de l'estrella més brillant de la constel·lació. Sovint s'identifica amb un dels gossos d'Orió a l'estrella Sírius, i amb l'altre a l'estrella Procyon: la més brillant de la constel·lació del Ca Menor, a la qual correspon el catasterisme que en la llista d'Eratòstenes porta el nombre 42.
      • La Gosseta (Canicŭla), que pot ser Mera.


Coordenades: Sky map 06h 45m 08,9173s; −16° 42′ 58,017″