S/2004 N 1

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
S/2004 N 1
Neptú, S/2004 N 1, anells de Neptú i altres satèl·lits interiors
Mosaic d'imatges del telescopi espacial Hubble del 2009 mostrant Neptú, S/2004 N 1, i alguns dels anells de Neptú i altres satèl·lits interiors. La lluentor dels satèl·lits en relació a Neptú està àmpliament millorada.
Descobriment
Descobert per M. R. Showalter, I. de Pater, J. J. Lissauer, R. S. French[1]
Data de descobriment 1 juliol 2013
Semieix major ~ 105,283 km
Excentricitat ~ 0.000[3]
Període orbital 0.9362 d[2]
Inclinació ~ 0.0° (a l'equador de Neptú)
~ 0.0° (al pla de Laplace local)[3]
Satèl·lit de Neptú
Característiques físiques
Radi mitjà 8–10 km[2]
Albedo Presumiblement baix
Magnitud aparent 26.5[2]

S/2004 N 1 és un petit satèl·lit natural de Neptú, té uns 18 km de diàmetre i orbita el planeta en tan sols un dia terrestre. Fou descobert l'1 de juliol de 2013, incrementant el nombre de satèl·lits de Neptú coneguts fins a 14.[4] El satèl·lit és tan tènue que no fou observat per la sonda Voyager 2 al 1989. Mark Showalter del SETI la trobà analitzant fotografies arxivades del telescopi espacial Hubble capturades entre el 2004 i el 2009.[5]

La designació provisional "S/2004 N 1" fa referència a l'any en què s'aconseguiren les dades, al "2004" i no a l'any del descobriment.

Descobriment[modifica | modifica el codi]

Mark Showalter descobrí S/2004 N 1 l'1 de juliol de 2013 mentre examinava imatges del telescopi espacial Hubble del 2009 dels arcs de l'anell Adam de Neptú. Va utilitzar una tècnica similar a l'escombratge per compensar el moviment orbital i permetre l'acumulació de múltiples imatges (stacking) per aconseguir veure detalls molt tènues.[4][6][7] Després de decidir per caprici expandir l'àrea de recerca fins a radis molt més enllà dels anells,[8] trobà un punt força obvi que representava un nou satèl·lit.[2] Posteriorment va trobar-lo en diferents imatges arxivades del Hubble fins al 2004. La sonda Voyager 2, què observà tots els altres satèl·lits interiors de Neptú, no el detectà el 1989, a causa de la foscor.[4] Com que les imatges rellevants han estat disponibles al públic durant molt de temps, qualsevol podria haver fet el descobriment.[2]

S/2004 N 1 és el catorzè satèl·lit de Neptú, i el primer a ser descobert des de setembre del 2003.[7][9]

Origen[modifica | modifica el codi]

Es pensa que els actuals satèl·lits interiors de Neptú s'acretaren després de la hipotètica captura del satèl·lit més gran de Netpú Tritó el qual presenta una òrbita inclinada i un moviment retrògrad.

Existeix la hipòtesi que Tritó era un objecte del cinturó de Kuiper que fou capturat per Neptú poc després de la formació del sistema de satèl·lits original i que aquesta captura provocà que les òrbites dels satèl·lits preexistents es mogueren a causa d'aquest esdeveniment, conduint a l'ejecció d'alguns satèl·lits i la destrucció per col·lisió d'altres.[10][11]

A partir de les runes resultants després que l'òrbita de tritó esdevingués circular per acceleració de marea,[12]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: S/2004 N 1 Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Yeomans, D. K.; Chamberlin, A. B. «Planetary Satellite Discovery Circumstances». JPL Solar System Dynamics web site, 15-07-2013.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Kelly Beatty «Neptune's Newest Moon». Sky & Telescope, 15-07-2013.
  3. 3,0 3,1 Editors of Sky & Telescope. «A Guide to Planetary Satellites». 'Sky & Telescope web site.
  4. 4,0 4,1 4,2 «Hubble Finds New Neptune Moon», 15-07-2013.(anglès)
  5. «Nasa's Hubble telescope discovers new Neptune moon». BBC News, 15-07-2013.(anglès)
  6. Showalter, M. R. «How to Photograph a Racehorse ...and how this relates to a tiny moon of Neptune», 15-07-2013.(anglès)
  7. 7,0 7,1 Grossman. «Neptune's strange new moon is first found in a decade». New Scientist space web site, 15-07-2013.(anglès)
  8. Klotz, I. «Astronomer finds new moon orbiting Neptune», 15-07-2013.(anglès)
  9. Marsden, Brian G.; S/2002 N 4, MPEC 2003-S107 (30 September 2003)
  10. Goldreich, P.; Murray, N.; Longaretti, P. Y.; Banfield, D. «Neptune's story». Science, 245, 4917, 1989, pàg. 500–504. Bibcode: 1989Sci...245..500G. DOI: 10.1126/science.245.4917.500. PMID: 17750259.(anglès)
  11. Agnor, C. B.; Hamilton, D. P. «Neptune's capture of its moon Triton in a binary–planet gravitational encounter». Nature, 441, 7090, 11-05-2006, pàg. 192–194. Bibcode: 2006Natur.441..192A. DOI: 10.1038/nature04792. PMID: 16688170.(anglès)
  12. Banfield, Don; Murray, Norm «A dynamical history of the inner Neptunian satellites». Icarus, 99, 2, Octubre 1992, pàg. 390–401. Bibcode: 1992Icar...99..390B. DOI: 10.1016/0019-1035(92)90155-Z.(anglès)