Salmòdia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La paraula salmodia ve originada del grec ψαλμῳδία (psalmodia=acció de cantar als salms) i es refereix a la part de la missa on cantaven els salms.

La salmodia també conegut com a salmista o salm es una forma de cantar religiosa que tenien els Salms basada en el calendari de la Iglesia catòlica i la litúrgia cristiana i jueva. Es realitzava durant l’ofici diví i cantaven amb el mateix to de l’antífona que l’acompanya. D’acord amb la tradició jueva, els salms que eren atribuïts al rei David eren acompanyats per algun d’instrument de corda o vent.

Historia[modifica]

Els primers testimonis es troben en la música antiga jueva. Després els testimonis d’aquesta forma de cantilació apareixen entre el segle I i el segle VIII partint de Filón el Judío, Basilio de Cesárea, Sant Agustí, Casiano, Benito de Nursia, hasta llegar a Sant Isidre de Sevilla y Amalario. Según San Agustín, Sant Ambròs. Es va desenvolupar entre altres les formes vocals del cant gregorià. El conductor era el que feia signes i gests per indicar el to, el ritme... Les notes es dividien en estil sil·làbic, neumàtic i melismàtic.

Alguns fragments del Nou Testament també foren composts a les manera dels salms i eren considerats els tres càntics foren: Benedictus, Nunc dimittis i Magnificat. Més tard varen usar la seva estructura per assimilar l’estil de llibres com el Cantar dels Cantars de Salamón.

La estructura d'un verset.[modifica]

Els salms es componen per versets i cada verset per hemistiquis separats per un asterisc (*). Si l’hemicicle te una extensió molt llarga s’emet també usar la creu  Generalment un verset es divideix en dos o tres separats per una cadència intermèdia. El començament te una fórmula d’entonació i al final acaba amb una cadència final.

A més existeix una nota de recitació, fórmules d’accent, de respiració i de recuperació.

Les lleis de l'evolució modal[modifica]

Entonació[modifica]

El sistema tonal va néixer dins el repertori gregorià, va contreure a la música posterior la classificació d’esquemes que varen derivar el comportament de les melodies. Per tant quan es canta un salm es recita amb un dels modes que es feien dir tenor i més endavant dominant.[1]

Cadéncia[modifica]

Només al final dels salms es produeix un descens melòdic que cerca una nota que contrasti amb el que ha estat la corda mare. Es cert que els descens finals estaven directament lligats a determinats centres regionals. La distancia entre la corda de recitació i la nota final es variable i en funció de la mateixa s’optarà un to salmòdic o un altra.

Pujada d'accent i tenors[modifica]

En peces de test breu es pot observar com la paraula original llatina va evolucionar cercant els accents i és va reposar a la síl·laba final de les paraules i era acompanyat d’un salm. L’accent es produïa mitjançant l’elevació melòdica de la síl·laba que la duia. Es cantava normalment amb estil neumàtic o melismàtic encara que a la notació tradicional esta escrita amb estil sil·làbic.[2]

En casos l'elevació d'accents ha fet que es salm es canti a una altura distinta a la del final de l'antifona.

Quan hi ha un neuma de duració llarga o que estan molt ornamentats, certs accents estan marcats per una nota més alta d’un to o mig to

Com es cantava[modifica]

El cant dels salms a l’església antiga dins cada una de les hores era la part mes significativa i es varen fer de moltes maneres. Les dues maneres habituals de cantar la salmodia eren: el cor i el solista i dos cors alternativament. El poble també participava amb les aclamacions intercalades i quan eren dos cors el poble, interactuava cada dos o tres versets. Aquest gènere va tenir molta acollida a partir del segle V a Roma perquè el poble també intervenia.

Distintes formes de salmodia[modifica]

Salmodia directe[modifica]

No hi ha molts testimonis de la salmodia directe i les dades es basen en deduccions. Sabem amb el pas del temps que va aparèixer al segle I i II i pot ser es varen incorporar els texts dels salms. En aquesta etapa, les primeres comunitats cristianes estaven formades per jueus, foren els primers en transmetre el missatge.

El solista que cantava el salms originals els havia de cantar tots in directum sense interrupcions i havien d’entonar amb la tonalitat del cor. Havien d’escollir els seus propis girs melòdics (melismes) per concloure la cadència.

Salmodia amb resposta o responsorial[modifica]

El propi salmista era el que presentava un tornada a l’assemblea perquè es pogués memoritzar i participar al salm, aquesta tornada més comuna podia esser la segona part del primer vers de cada salm. (Segle II i III)[2]

Salmodia antifonal[modifica]

La salmodia antifonal era la més senzilla i estava vinculada a les formes musicals mes antigues del cristianisme. Eren dos cors els que cantaven alternativament, el primer havia de cantar el salm original i el segon havia de cantar un verset nou. (Segle IV i V)

Referències[modifica]

  1. Anaya, Grupo «El canto gregoriano» (en español). 2003.
  2. 2,0 2,1 «Mass | Grove Music» (en en). DOI: 10.1093/gmo/9781561592630.001.0001/omo-9781561592630-e-0000045872. [Consulta: 28 maig 2018].

Bibliografia[modifica]

  • ASENSIO, Juan Carlos. El canto gregoriano. Historia, liturgia, formas. Madrid: Alianza Editorial, 2003.
  • MONTE-BOTELLA, Carlos. "El nacimiento de la música litúrgica".
  • BASURKO, Xavier. “La música en la tradición cristiana”. En: La música en la Iglesia de ayer a hoy. Salamanca: Publicaciones de la Universidad Pontificia de Salamanca, 1992.
  • GARBINI, Luigi. Breve historia de la música sacra. Linares de la Puerta, Josefa (trad.) Madrid: Alianza Editorial, 2009.
  • RAMOS, Teresa. “El canto gregoriano en la historia”. En: La música en la Iglesia de ayer a hoy. Salamanca: Publicaciones de la Universidad Pontificia de Salamanca, 1992.
  • DOM M. RANDEL "El antiguo rito hispánico y la salmodia primitiva en occidente "
  • GROUT/PALISCA/BURKHOLDER, Peter/Donald/Claude «Historia de la Musica Occidental Vols.1 y 2 », ed. Alianza Editorial. Madrid. 7a Edición. ISBN 978-84-206-9145-9

Vegeu també[modifica]