Salmonel·losi
 | |
.png) | |
| Tipus | infecció per Salmonella, malaltia bacteriana primària, malaltia bacteriana, infecció nosocomial, zoonosi i malaltia |
|---|---|
| Especialitat | infectologia, epidemiologia |
| Clínica-tractament | |
| Símptomes | malestar general, tos seca, dolor abdominal, nàusees, vòmits, diarrea, erupcions cutànies, calfreds |
| Complicacions | pneumònia, trastorns psiquiàtrics, colitis, anèmia, miocarditis, meningitis, deshidratació, colecistitis, pancreatitis, apendicitis, osteomielitis, sepsis |
| Tipus | infecció per Salmonella, malaltia bacteriana primària, malaltia bacteriana, infecció nosocomial, zoonosi i malaltia |
| Factors de risc | vellesa, nadons, inhibitors de la bomba de protons, immunodeficiència |
| Mètode de diagnòstic | Cultius bacterians, proves serològiques, proves d'amplificació d'àcids nucleics |
| Exàmens | cultiu microbiològic |
| Prevenció | mesures d'higiene adequades durant la manipulació d'aliments, manteniment d'una microbiota intestinal sana |
| Tractament | subministrament de líquids intravenós, subministrament de sals, tractament simptomàtic, probiòtics, antibiòtics |
Medicació ampicilina, cloramfenicol, trimetroprim-sulfametoxazol | |
| Patogènesi | |
| Transmissió patògena | transmissió fecal-oral, transmissió per aliments i water-borne transmission (en)  |
| Causat per | salmonel·la |
| Classificació | |
| CIM-10 | A02.0, A01.4, A01.3, A02.2, A01.2, A01.1, A01.0, A02.9, A02.1 i A02.8 |
| CIM-9 | 003.0 |
| Recursos externs | |
| DiseasesDB | 11765 |
| MedlinePlus | 294 |
| eMedicine | 228174 |
| MeSH | D012480 |
| Orphanet | 795 |
| UMLS CUI | C0036114, C0036117 i C5680518 |
| DOID | DOID:0060858 |
La salmonel·losi és una malaltia infecciosa produïda per alguns bacteris del gènere Salmonella.[1] Pot afectar tant humans com altres animals.[2][3][4] Aquesta malaltia freqüentment està relacionada amb infeccions alimentàries, transmesses per aliments com la carn crua, lactis no pasteuritzats, ous i els seus derivats poc cuits (truita d'ous i de patates principalment), fruites i verdures i aigua contaminada.[5]
La salmonel·losi té associada la següent simptomatologia en humans: diarrea o colitis, febre entèrica i bacterièmia. També hi pot haver individus portadors asimptomàtics.[6]
Història de la salmonel·losi
[modifica]
El gènere Salmonella va ser descobert per Theobald Smith (1859–1934), quan intentava descobrir la causa del còlera dels porcs. Tanmateix, el seu cap, el veterinari americà Daniel Elmer Salmon, es va endur el mèrit pel descobriment, i el bacteri fou batejat en el seu honor.[7]
Etiologia
[modifica]El gènere Salmonella pertany a la família Enterobacteriaceae constituït per bacils gramnegatius no productors d'espores. Són anaerobis facultatius i presenten motilitat perítrica.[8]
El gènere està compost per dues espècies: Salmonella bongori i Salmonella enterica. Salmonella enterica té sis subespècies, diferenciades entre elles pel seu genoma i propietats bioquímiques. Les subespècies s'ordenen mitjançant numerals romans.[9][6]
| Classificació | Subespècie |
|---|---|
| I | enterica |
| II | salamae |
| IIIa | arizonae |
| IIIb | diarizonae |
| IV | houtenae |
| VI | indica |
Observació: La subespècie V va ser reclassificada, i es va crear l'espècie Salmonella bongori.[8][9]
Salmonella enterica subsp. enterica és la més comuna en animals de sang calenta i causa el 99 per cent de les infeccions, mentre que Salmonella bongori i la resta de subespècies infecten animals de sang freda o són de vida lliure.[8][9]
També es poden classificar els serotipus en funció dels principals antígens que presenten: flagelars (H), de càpsida (K) o somàtics (O); en total n'hi ha uns 2.500 de Salmonella enterica.[8][9]
Els antígens O són lipopolisacàrids (LPS) termoestables que es troben a la membrana, i cada soca en pot tenir un tipus o més.[8][9]
Els antígens H corresponen als flagels, que són un dels principals factors que estimulen la resposta immunitària. Salmonella té dues regions determinades del cromosoma bacterià que regulen l'expressió de dues proteïnes, i té la capacitat d'expressar-ne una i després l'altra.[8][9]
Els antígens K són polisacàrids sensibles a la temperatura i se situen a la càpsida bacteriana. Són els antígens menys abundants.[8][9]
Les síndromes que pot causar Salmonella enterica subsp. enterica en humans depenen del serotipus i de la predisposició de cada individu en particular.[8]
- La febre tifoide és provocada exclusivament pels serotipus Typhi, i la paratifoide pels Paratyphi A, Paratyphi B i Paratyphi C. Aquesta síndrome té una mortalitat del 15 al 20 per cent quan no es tracta, diminuint a menys de l'1 per cent quan el pacient rep tractament.[8]
- Les altres síndromes són causades pels serotipus anomenats no tifoidals (NTS, de l'anglès non-typhoidal Salmonella), que comprenen els serotipus més comunament aïllats: Enteritidis i Typhimurium. Principalment causen diarrea a l'hoste, i un 5 per cent dels infectats desenvolupen bacterièmia. La mortalitat de les infeccions per NTS és del 0,1 per cent en països desenvolupats, però del 24 per cent en països en vies de desenvolupament. Hi ha factors que en poden incrementar el risc, com l'alteració de la microbiota intestinal, l'edat, la diabetis i la immunodeficiència dels pacients.[8]
- Els portadors asimptomàtics presenten colonització a nivell del còlon, tant de Salmonella enterica tifoidal com de NTS. Un dels principals factors que ho permet és la formació de biofilms. Malauradament, encara no s'han trobat tractaments realment eficaços per evitar que els portadors transmetin la infecció.[8]
Patogènia
[modifica]Cicle Infectiu
[modifica]La salmonel·losi té un període d'incubació d'entre 5 hores a 5 dies després d'estar exposat al bacteri, produint simptomatologia digestiva en forma de dolor abdominal, diarrea o vòmits. A través de la femta del malalt s'eliminen gran quantitat de bacteris.
La febre entèrica és una complicació de la salmonel·losi amb un període d'incubació de 7 a 28 dies, que causa mal de cap, febre, dolor abdominal i diarrea, erupció maculopapulosa al pit i a l'esquena. Els malalts presenten un període de convalescència d'entre 1 i 8 setmanes. La forma de contraure la infecció normalment és a través d'aigua o aliments infectats. El bacteri es reprodueix per bipartició.
Resposta immunitària
[modifica]A causa de la seva via de transmissió fecal-oral, la detecció per part del sistema immunitari es produeix en un principi en el tracte intestinal, després de la invasió de Salmonella de les cèl·lules epitelials pròpies.
Inicialment, es dona la resposta immunitària innata de l'hoste a través del reconeixement del lipopolisacàrid del bacteri per part del TLR4, la qual cosa desencadena una resposta inflamatòria que recluta cèl·lules del sistema immunitari fagocítiques, principalment neutròfils i monòcits, la qual cosa alenteix la disseminació sistèmica del patogen.
Començant pels monòcits, aquests s'agrupen en les plaques de Peyer i ganglis limfàtics mesentèrics i sintetitzen diversos antimicrobians que frenen el desenvolupament de la infecció, juntament amb l'interferó gamma produït per neutròfils i cèl·lules NK. Es coneix que aquest interferó és elemental en la contenció de Salmonella, perquè en pacients amb deficiència de neutròfils, el principal productor d'interferó gamma, s'observa una resposta inicial deficient que desemboca en una probabilitat més alta de patir una infecció sistèmica, que pot provocar una simptomatologia més greu.
Respecte als macròfags residents, aquests fagociten bacteris reconeguts per la flagel·lina, induint la producció de citocines proinflamatòries. Les cèl·lules dendrítiques també reconeixen el patogen, a més de per la flagel·lina, pel polisacàrid, que segueix d'una captura d'antigen i una migració cap als ganglis limfàtics per a la presentació de l'antigen, començant la preparació de la resposta adaptativa.
La resposta immunitària adaptativa té un paper destacat en la infecció per Salmonella, perquè en general, la resposta innata no té la capacitat d'eliminar tots els bacteris, de manera que depèn de l'adaptativa erradicar i finalitzar la invasió. En aquest cas, la resposta adaptativa és principalment de tipus humoral, amb una intervenció tant de cèl·lules B com T.
Sota aquesta conjectura, les cèl·lules T helper es relacionen amb la contenció de la infecció sistèmica per les cèl·lules Th17 a causa del seu reclutament de neutròfils, i amb la conversió d'isotip dels anticossos a IgG per cèl·lules Th1. Respecte a les cèl·lules T citotòxiques, si bé es coneix que actuen, no es té clar quin és el seu paper ni quina importància tenen dins de la resposta immunitària contra Salmonella. Quant a les cèl·lules B, la seva funció està més enfocada a la contenció de la càrrega bacteriana.[10]
Factors de virulència
[modifica]Per poder dur a terme el procés de patogenicitat i sobreviure a la resposta immunitària de l'hoste, Salmonella té una gran varietat de factors de virulència. La majoria dels gens que els codifiquen es troben a les anomenades illes de patogenicitat (SPI), regions molt conservades dins el gènere. També es poden trobar extracromosomalment en plasmidis de virulència.
L'SPI-1 codifica les proteïnes que permeten la invasió de l'epiteli intestinal, mitjançant canvis en el citoesquelet. Aquestes proteïnes són introduïdes a l'interior de la cèl·lula pel T3SS-1, un sistema que s'assembla a una agulla, i introdueix les proteïnes efectores dins la cèl·lula hoste. També hi ha proteïnes xaperones codificades, que regulen la interacció de les proteïnes efectores amb T3SS-1 i les protegeixen.
L'SPI-2 conté els gens que codifiquen les proteïnes que permeten que el bacteri pugui sobreviure dins l'hoste, i té el seu propi sistema de secreció, el T3SS-2, xaperones i proteïnes reguladores.
Les altres tres SPIs pertanyents a Salmonella Typhimurium (SPI-3, 4 i 5) no són tan conegudes; de fet, de la 3 tan sols es coneix la funció de tres proteïnes, i els seus gens s'expressen tant a la unió inicial, com després d'haver estat infectant durant molt temps. L'SPI-4 tan sols conté 6 ORFs, organitzats dins un sol operó, i està involucrada en el contacte inicial. L'SPI-5 està involucrada en l'extensió de la infecció per la resta del cos de l'hoste.
Hi ha molt pocs serotipus amb un plasmidi propi, i els que en tenen solen tenir importància clínica, com Salmonella Enteritidis, Salmonella Typhimurium, Salmonella Choleraesuis i Salmonella Dublin, i la seva mida pot estar entre 50 i 95 kb. Tots els plasmidis amb factors de virulència que s'han trobat a Salmonella tenen una regió comuna que els permet restaurar la virulència a individus que l'han perduda. Aquesta regió correspon a l'operó spvRABCD, on spvR és el regulador i spvB i spvC són les úniques proteïnes amb funció coneguda, presentant activitat citotòxica i regulant la resposta proinflamatòria de l'hoste, respectivament.
També s'han trobat plasmidis diferents, amb una estructura inusual, que contenen factors de resistència a antibiòtics. Un exemple és el pUO-StRV2 de Salmonella Typhimurium, de 140kb i originat per la fusió de pSLT i una illa de resistència. No presenta tots els gens de pSLT, malgrat que l'operó spv s'ha conservat.
Per seqüenciació s'ha descobert que Salmonella Typhimurium LT2 té 13 gens que potencialment codifiquen fímbries. En experiments in vitro i in vivo s'ha observat que són responsables d'una gran varietat de processos relacionats amb la patogènia. Són responsables de l'adhesió a l'epiteli, acumulació de fluids intestinals, persistència a l'intestí i formació de biofilms.
Els flagels no són només utilitzats per moure's i per a la quimiotaxi, sinó que tenen funcions patogèniques, i coordinen més de 50 gens de 17 operons en un sol reguló.[11]
Simptomatologia
[modifica]D'acord amb els patrons clínics observats en la salmonel·losi humana, les soques de Salmonella es classifiquen en Salmonella i Salmonella no tifoide (NTS). En les infeccions que afecten humans, es poden presentar principalment tres manifestacions clíniques diferents: febre entèrica, enterocolitis o bacterièmia. D'altra banda, en l'estat de portador asimptomàtic crònic no es desenvolupa simptomatologia.[12]
Salmonella tifoide
[modifica]Dins de la salmonel·losi tifoide, Salmonella Typhi és la responsable de la febre tifoide, mentre que Salmonella Paratyphi ho és de la febre paratifoide. Com que ambdues malalties presenten símptomes clínics indistingibles, normalment s'utilitza el terme «febre entèrica» conjuntament per referir-se a les dues, que es denominaran Salmonella tifoide.[12]
Els símptomes principals de la febre entèrica són la febre, que augmenta gradualment durant la infecció i que pot arribar als 40 °C, juntament amb símptomes similars a una grip, com ara malestar general, mal de cap i tos seca, dolor abdominal, nàusees, vòmits i restrenyiment com a símptoma primerenc, encara que posteriorment és més freqüent la diarrea, sobretot en nens petits. A l'examen físic es detecta un abdomen distès amb presència de dolor a la palpació, sobretot a nivell de fossa ilíaca dreta, que pot arribar a imitar els símptomes d'una apendicitis. Poden haver-hi, fins i tot, complicacions més gres com ara la peritonitis. Ja cap al final de la infecció pot aparèixer hepatomegàlia (augment de la mida fetge), esplenomegàlia (augment de la mida de la melsa) i, característicament, també bradicàrdia, tot i que la taquicàrdia és més freqüent.[12][13]
També s'han reportat en alguns casos d'infecció per Salmonella Typhi l'aparició d'erupcions cutànies de color rosat, amb lesions d'aproximadament 3 mm de diàmetre, localitzades sobretot en tòrax i abdomen, i menys freqüentment a l'esquena i braços.[12][13]
Si no es tracta a temps, la febre entèrica pot desenvolupar complicacions greus que poden posar en risc la vida del pacient. Les complicacions més freqüents per febre entèrica inclouen l'hemorràgia gastrointestinal, la perforació intestinal i l'encefalopatia tifoide. També s'han descrit casos de xoc sèptic, pneumònia, trastorns psiquiàtrics, colitis, anèmia, miocarditis i meningitis tifoide, encara que aquesta última es troba més present en els nadons i nens petits.[12][13]
Salmonella no tifoide
[modifica]
El principal símptoma present en la infecció per Salmonella no tifoide (NTS, de l'anglès non-typhoidal Salmonella) és l'enterocolitis, més coneguda com a salmonel·losi. L'enterocolitis per Salmonella no tifoide es caracteritza per una diarrea aquosa abundant sense sagnat, amb nàusees, vòmits, malestar abdominal, mal de cap i miàlgia. També pot presentar crepitacions respiratòries, semblants a la pneumònia, i una hepatoesplenomegàlia entre el 30 i el 45 per cent dels casos. Les complicacions que es poden produir per no tractar l'enterocolitis són anèmia, deshidratació, colecistitis, pancreatitis, apendicitis, osteomielitis, infeccions respiratòries, sèpsia, i podria arribar a provocar la mort. La perforació intestinal és una de les complicacions més rares però alhora una de les més letals per infeccions greus per NTS.[12][13][14]
L'enterocolitis, sobretot en la mainada, pot provocar símptomes semblants a infeccions del tracte respiratori inferior, per la qual els treballadors sanitaris poden començar a administrar tractaments que no són específics per a Salmonella no tifoide, sobretot tenint en compte que la resistència antimicrobiana de S. enterica està ben documentada. A més a més, la febre no està relacionada amb la bacterièmia provocada per Salmonella, que s'acaba desenvolupant quan el tractament no s'administra a temps o no funciona.[13]
Diagnòstic
[modifica]Per poder diagnosticar una infecció per Salmonella es poden fer una gran varietat de proves, és molt important identificar el serotipus perquè, per exemple, les infeccions causades per Salmonella Typhi i Salmonella Paratyphi A no es poden distingir clínicament.[15]
Cultiu bacterià
[modifica]La diagnosi definitiva ve del cultiu axènic de Salmonella enterica subsp. enterica obtinguda de mostres provinents del pacient, que tradicionalment poden ser sang o medul·la òssia. Un gran avantatge d'aquest tipus de test és que una vegada s'obté un cultiu aïllat de Salmonella, es poden fer proves addicionals per determinar tant el serotipus com la resistència a antibiòtics.[15][16]
En pacients amb febre entèrica que encara no han rebut tractament, el cultiu a partir d'una mostra de sang és positiu en el 80 per cent dels casos, i aquest nombre baixa al 40 per cent per a pacients que han rebut antibiòtics abans d'obtenir la mostra, pràctica molt comuna en àrees amb gran incidència.[15][16][17]
En la mostra de medul·la òssia s'obté un percentatge més alt de positius respecte a positius confirmats que en la de sang, perquè la concentració de Salmonella a la medul·la és més gran. A més, el resultat no es veu afectat si el pacient ha rebut antibiòtics abans de fer el test.
Si les cèl·lules de la mostra són lisades amb digitonina, es detecta molta més Salmonella perquè es troba dins de les cèl·lules.
Altres mostres que es poden obtenir són femta, orina i els continguts del duodè, que ofereixen altres vies d'obtenció dels aïllats, però amb una sensibilitat molt més baixa i havent de confirmar el diagnòstic, ja que poden ser aïllats de portadors asimptomàtics.[17]
Per cultivar les mostres i poder obtenir aïllats de Salmonella, s'extreuen entre 5 i 10 ml de sang (com més millor), i se sembren en 30-50 ml del medi de cultiu líquid BHI (de l'anglès brain heart infusion, infusió cor–cervell) o de brou oxgall. Si hi ha creixement després d'un dia, es considerarà que la mostra obtinguda està infectada per Salmonella i es començarà el tractament de manera immediata.
Si es volen fer quantificacions, es fa una sembra en massa d'1 ml de medul·la, lisada mitjançant digitonina, en 19 ml d'agar Columbia durant 4 dies, incubant a 37 °C.[15][16][17] A Occident, aquestes sembres es fan automàticament, mentre que a països amb menys recursos són manuals.[15]
Amb aquests mètodes es poden obtenir colònies aïllades, que després seran utilitzades per avaluar les possibles resistències a antibiòtics. Es pot fer un test èpsilon, però als països on la salmonel·losi és endèmica, no és comú tenir disponible més d'un sol fàrmac per a cada antibiòtic, i es mesura la resistència en una concentració fixa. Els antibiòtics que més sovint s'usen per al test són: ampicilina, cloramfenicol, trimetoprim/sulfametaxazol, ceftriaxona, ofloxacina i àcid nalidíxic.[15][17]
Assajos serològics
[modifica]Detecció d'anticossos
[modifica]Aquestes proves són proves indirectes, és a dir, no detecten directament Salmonella, sinó que detecten la resposta immunitària del malalt, concretament els anticossos que el cos humà genera contra cada serotipus de Salmonella. D'aquesta manera, es pot saber si la infecció és recent o no, quin serotipus concretament té el pacient, o si el pacient és portador asimptomàtic.[15][16]
Un dels tests més barats i àmpliament usats és el test de Widal, desenvolupat el 1896, que mesura els anticossos anti-O i anti-H, però és molt inespecífic, i no hi ha ni els reactius estandarditzats. Es fa un titrat per obtenir la concentració d'anticossos anti-Salmonella al sèrum, i poder obtenir una diagnosi.
Quan es tenen prou recursos i personal qualificat es realitza un ELISA (de l'anglès enzyme-linked immunosorbent assay), que és més sensible, però també té una manca d'especificitat. S'utilitza normalment per detectar lipopolisacàrids.
També es pot fer una electroforesi d'un lisat cel·lular, i cercar anticossos anti-Salmonella Typhi i anti-Salmonella Paratyphi A, B i C. Aquesta tècnica permet identificar el serotipus, cosa que els cultius en placa no permeten.[15][16]
Tests ràpids
[modifica]Hi ha una gran varietat de proves molt ràpides que poden diagnosticar febre entèrica. La majoria necessiten una mostra de sang, i cerquen els anticossos anti-Salmonella Typhi i anti-Salmonella Paratyphi (detecció indirecta). Es poden fer tests que detecten la immunoglobulina M (IgM), que indica una malaltia activa o molt recent, o la immunoglobulina G (IgG), que detecta malalties recurrents, o portadors asimptomàtics.[15] En són dos exemples: Enterocheck-WB, amb una sensibilitat del 89 per cent i una especificitat del 97 per cent, i el combo TyphiRapid IgM i IgG IgM, amb una sensibilitat del 89 al 100 per cent i una especificitat del 85 al 89 per cent.[15]
La majoria d'aquests tests són una millora respecte al test de Widal, però encara no tenen ni prou especificitat ni prou sensibilitat, amb valors mitjans que voregen el 70 per cent en tots dos casos.[15][16]
Assajos moleculars
[modifica]S'han desenvolupat proves d'amplificació d'àcids nucleics, com la PCR convencional i la qPCR, per a mostres de sang. Alguns dels gens diana per a la PCR que permeten la identificació de Salmonella Typhi són: el gen hilA de l'SPI-1, el gen 16sARN i el gen fliC-d, responsable de la síntesi de flagel·lina Hd.
La sensibilitat d'aquests tests sense necessitat d'incubació de la mostra és superior al 90 per cent, i l'especificitat en pacients amb altres malalties és del 100 per cent.[15][16]
Altres proves
[modifica]S'han fet assajos amb els antígens Vi, O9 i Hd, però l'únic que ha mostrat alta sensibilitat ha estat Vi, i cap d'ells ha mostrat una alta especificitat.[15][16]
S'està fent un gran esforç de millora de les proves actuals, cercant antígens més específics, fent una incubació abans de la PCR per millorar-ne la sensibilitat, retirant l'ADN humà de la mostra, que podria inhibir la replicació de l'ADN bacterià.[15]
Tractament
[modifica]
 |
L'article necessita algunes millores pel que fa a l'ortografia i la gramàtica. |
En la gran majoria d'infeccions per Salmonella, no cal cap mena de tractament específic, ja que la majoria de les persones infectades es recuperen espontàniament sense necessitat de cap tractament; o necessiten líquids per evitar la deshidratació i per a la recuperació d'electròlits, atès que, normalment, la salmonel·losi causa gastroenteritis aguda amb diarrea. No s'han d'utilitzar teràpies antimicrobianes per tractar les gastroenteritis que no són complicades, perquè aquests tractaments poden ralentir l'eliminació del patogen i alhora provocar l'eliminació de bacteris de la microbiota, permetent la persistència del patogen i/o l'augment de soques resistents als antibiòtics.[18][19]
L'administració d'antibiòtics per tractar la malaltia no acostuma a estar recomanada, només quan l'infecció sigui greu o que presenti complicacions, com poden ser la meningitis o una septicèmia, casos en què sí que s'administren antibiòtics per tractar la infecció, com l'ampicil·lina, el cloramfenicol o el trimetoprim-sulfametoxazole (TMP-SMX). Tot i així, cada cop hi ha més infeccions per Salmonella que presenten resistència antimicrobiana, cosa que provoca complicacions en la infecció i en el tractament.[19][20]
Una alternativa cada cop més emprada en el tractament de malalties infeccioses és l'ús de microorganismes probiòtics. S'ha comprovat que aquests microorganismes duen a terme tres accions principals: modulen la resposta immunitària, tant innata com adquirida, interaccionen directament amb el patogen, o produeixen antimicrobians. Bacteris com Lactobacillus, Bifidobacterium o Streptococcus són normalment a la microbiota i s'aporten a l'organisme ingerint aliments fermentats o els productes probiòtics (càpsules liofilitzades, pols o solucions aquoses).[20]
Hi ha estudis que indiquen que també es poden fer servir llevats, com Saccharomyces, Schizosaccharomyces, Kluyveromyces, Zygosaccharomyces i Debaryomyces, encara que principalment s'empra Saccharomyces boulardii en el tractament contra infeccions bacterianes. Aquests poden actuar de forma similar als probiòtics bacterians secretant antimicrobians, amb l'avantatge que no queden afectats per l'ús d'antibiòtics, ja que són cèl·lules eucariotes, facilitant l'eliminació dels bacteris patògens causants de la malaltia. A més a més, proporcionen una reducció de la toxicitat d'alguns antígens de Salmonella.[20]
Profilaxi
[modifica]Prevenció
[modifica]Hi ha mètodes per evitar la proliferació d'aquest gènere en els aliments, com ara destruir el bacteri en els aliments mitjançant la cocció, evitar la contaminació creuada durant la manipulació, o emmagatzemar els aliments a baixa o alta temperatura per evitar que el bacteri proliferi.[21]
La prevenció de la salmonel·losi es basa principalment a no entrar en contacte amb el patogen, per la qual cosa els mètodes emprats consisteixen en l'eliminació de Salmonella dels vehicles de transmissió, en aquest cas, l'aigua i els aliments.[21]
Entre les tàctiques preventives hi ha el tractament amb diversos mètodes bactericides dels aliments i les eines de processament. Alguns exemples són el tractament tèrmic a una temperatura letal per al bacteri (més de 45 °C) o l'aplicació d'alcohol o d'hipoclorit de sodi com a agents desinfectants.[21]
Entre les recomanacions per als consumidors, cal evitar la ingestió d'aliments crus que puguin portar Salmonella, com la carn d'aus, ous i aliments derivats dels ous que no s'hagin conservat adequadament, és a dir, que no estiguin refrigerats i hagin estat exposats al sol, condicions on l'aliment arriba a temperatures de 35 a 37 °C, òptimes per al creixement de Salmonella. A més a més, el temps de supervivència en aliments a temperatura ambient és de diversos dies, i pot arribar fins i tot a diversos mesos, com en el cas de la mantega (10 setmanes), de la llet (6 mesos) o de la xocolata. Cuinar l'aliment adequadament és important per evitar que el bacteri sobrevisqui i pugui infectar.[22] Alhora, no es recomana el consum d'aigües naturals no tractades, atès que poden estar contaminades per femtes. És imprescindible el rentat de mans després d'haver estat en contacte amb animals, sobretot amb els amfibis, dels quals un 90 per cent està colonitzat amb Salmonella.[21]
Un altre mètode preventiu és l'ús de probiòtics, tant bacterians com fúngics (llevats).[21]
Actualment hi ha vacunes contra Salmonella Typhimurium, enfocades en la prevenció de la febre tifoide.[23] Moltes de les vacunes comercialitzades contenen, de manera atenuada, les soques del bacteri CVD 908-htrA, Ty800 i M4073.
S'ha observat que l'ús d'antígens heterogenis, fins i tot aliens a Salmonella, com a adjuvants, provoca una millor producció d'immunitat contra els diferents antígens que pugui presentar el patogen, molt important per contrarestar els mecanismes d'evasió del sistema immunitari.[24]
Es calcula que les vacunes contra Salmonella encara poden millorar molt gràcies als assajos en què es donen diferents combinacions vacunals, com atenuades bivalents en conjunt a les de DNA, la qual cosa pot aportar immunitat total al pacient; a més a més, els problemes que es plantegen per l'ús de models animals no completament homòlegs a l'humà, a poc a poc es van solucionant.[24]
Detecció del patogen en aliments
[modifica]Salmonella spp. és un agent patogen alimentari causant de malalties com la febre entèrica o l'enterocolitis, així com les seves complicacions, si no són tractades. Per tant, és de vital importància determinar la seva presència o absència tant en aliments com al medi ambient, ja que així es podrà frenar o evitar la disseminació del patogen, i d'aquesta manera es poden evitar brots alimentaris, cosa que no sols comporta problemes pel que fa a la salut humana, sinó també econòmics per a les empreses de productes d'aliments.[25][26]
Els cultius microbiològics tradicionals han estat les tècniques estàndard utilitzades al llarg del temps per poder detectar la presència de patògens tant en productes alimentaris com en mostres de persones possiblement infectades i en mostres ambientals. L'inconvenient d'aquest mètode és que el temps necessari per obtenir resultats pot ser molt llarg, sobretot si es tracta amb aliments de vida útil curta, a més del problema que suposa el fet que per fer servir aquest mètode majoritàriament cal un preenriquiment. Per això al llarg de la història de la microbiologia i biologia molecular s'han anat desenvolupant nous mètodes de detecció més ràpids i sense necessitat de preenriquiment de la mostra, tenint sempre en compte altres problemes que poden presentar les mostres a l'hora de tractar-les. Alguns dels mètodes més utilitzats per a la detecció ràpida de Salmonella són:[25][26]
PCR i q-PCR
[modifica]La reacció en cadena de la polimerasa (PCR, de l'anglès polymerase chain reaction) és la tècnica preferida i més emprada per detectar la presència del patogen en una mostra. La PCR permet, a partir d'un fragment de DNA, amplificar-lo per així poder-lo detectar. La PCR té un temps d'estimació de 2 a 3 hores, cosa que permet detectar molt més ràpidament el patogen que les tècniques de cultiu. Un cop acabada la reacció d'amplificació es pot visualitzar el resultat de diferents formes, i les més comunes són electroforesi en gel d'agarosa i la q-PCR (PCR quantitativa o en temps real). Aquesta segona, la q-PCR, mitjançant marcatge amb fluorescència, permet visualitzar en temps real l'amplificació del DNA i, per tant, la seva detecció. El gen més comú que es busca per detectar en Salmonella és el gen invA, un gen molt conservat en el gènere, que es tracta d'un gen d'invasió.[25][26]
Existeixen diversos kits comercials de PCR que es fan servir en la detecció de Salmonella en la indústria i els laboratoris d'emergència. Alguns d'aquests kits són ABI Prism 7500, BAX system o el iQ-*Check™ PCR. L'únic inconvenient que presenta la PCR és que, igual que els mètodes de cultiu, requereix un preenriquiment de la mostra. A més, té un alt cost econòmic i requereix personal capacitat.[25][26]
Espectrometria de masses
[modifica]
La identificació de bacteris mitjançant la tècnica d'espectrometria de masses és una de les tècniques més investigades i més innovadores. La més utilitzada és la coneguda com a MALDI-TOF (de l'anglès matrix-assisted laser desorption ionization tome of light) . Aquesta tècnica es basa en la ionització de proteïnes o lípids de la mostra bacteriana per donar càrrega a les mostres, seguida d'una separació d'aquestes per pes i càrrega, una detecció i la generació d'un espectre de masses característic segons les proteïnes. Finalment, es fa una comparació de l'espectre resultant amb altres espectres corresponents a altres organismes d'una base de dades.[26]
En els bacteris, les proteïnes ribosòmiques, les quals són prou diferents entre els diversos gèneres, són les més utilitzades per detectar-les i d'aquesta manera poder identificar el patogen. Es tracta d'una tècnica de baix cost per mostra —sense comptar la inversió inicial en l'espectròmetre de masses— senzilla i molt ràpida, ja que en aproximadament 10 minuts se n'obtenen els resultats.[26]
El principal inconvenient d'aquesta tècnica és que, en l'àmbit alimentari, hi pot haver diversos organismes en la mostra, però l'espectrometria de masses no podrà tenir un espectre clar de la mostra, i això impedeix la identificació de l'organisme; per tant, caldria un cultiu axènic de l'organisme a identificar per garantir que l'espectre que es generi sigui fiable. Un altre inconvenient és que, pel que fa al serotipus, encara no s'ha caracteritzat el patró característic de cadascun, fet que en dificulta la detecció d'alguns sense proves complementàries.[26]
ELISA
[modifica]
De les tècniques immunològiques utilitzades per detectar patògens, la tècnica per ELISA és la més usada per dur a terme la detecció de Salmonella. L'ELISA es basa en la unió específica antigen-anticòs, i que un cop s'ha donat aquesta unió, es pot visualitzar la mostra mitjançant un canvi de color de la mostra gràcies a reaccions enzimàtiques colorimètriques mitjançant enzims units a l'anticòs. Existeixen diversos tipus d'ELISA, com el sandvitx, directe, indirecte i competitiu. L'ELISA, a més, també s'ha utilitzat per crear vacunes contra Salmonella. Es tracta d'una tècnica amb alta sensibilitat, que no és gaire complicada, i, comparada amb els mètodes de cultiu, és una tècnica més ràpida. Els inconvenients que té són que, en mostres alimentàries pot donar falsos positius per reaccions creuades amb altres microorganismes, així com la necessitat d'un preenriquiment de la mostra.[25]
Biosensors
[modifica]Es tracta d'uns dispositius analítics que combinen un component biològic, com enzims, àcids nucleics o anticossos, amb un transductor, que serà l'encarregat d'enviar el senyal per poder permetre la detecció. Aquest senyal enviat pel transductor pot ser un senyal electroquímic, tèrmic o òptic. Els biosensors són una de les tècniques més innovadores en el camp de la detecció per poder detectar la presència d'organismes. Els biosensors més utilitzats per la detecció de Salmonella són:[25]
Biosensor enzimàtic
[modifica]Aquests utilitzen com a component biològic els enzims. S'usen per detectar compostos de Salmonella en la mostra, i mitjançant la reacció enzim-substrat, envien un senyal electroquímic, tèrmic o òptic pel transductor que podrà ser detectat.[25]
Biosensor d'àcids nucleics
[modifica]
S'utilitzen com a component biològic sondes de DNA o RNA, que hibridarà amb la seqüència complementària present en la mostra, i generarà un senyal que podrà ser detectat.[25]
Biosensors d'anticossos
[modifica]Aquests biosensors utilitzen els anticossos com a component biològic. Es basen en la unió antigen-anticòs, que en unir-se genera un senyal que es podrà mesurar i detectar.[25]
Es tracta d'una tècnica nova, que és molt específica i podria substituir els actuals mètodes mitjançant anticossos o àcids nucleics. Els principals inconvenients són, d'una banda, el cost de producció, i d'altra banda, la complexitat del procés, ja que s'han d'aïllar enzims o àcids nucleics i connectar amb el transductor.[25]
Referències
[modifica]- ↑ {{format ref}} {{format ref}} https://www.cdc.gov/salmonella/general/technical.html
- ↑ Spier SJ. Salmonellosis. Vet Clin North Am Equine Pract. 1993 Aug;9(2):385-97. doi: 10.1016/s0749-0739(17)30405-4. PMID: 8358651.
- ↑ Keeble E, Koterwas B. Salmonellosis in Hedgehogs. Vet Clin North Am Exot Anim Pract. 2020 May;23(2):459-470. doi: 10.1016/j.cvex.2020.01.011. PMID: 32327048.
- ↑ Rings DM. Salmonellosis in calves. Vet Clin North Am Food Anim Pract. 1985 Nov;1(3):529-39. doi: 10.1016/s0749-0720(15)31301-3. PMID: 3907786.
- ↑ «Una infección bacteriana común que afecta el tubo intestinal-Infección por salmonela - Síntomas y causas» (en castellà), 11-06-2022. [Consulta: 15 novembre 2025].
- 1 2 Coburn B, Grassl GA, Finlay BB. Salmonella, the host and disease: a brief review. Immunol Cell Biol. 2007 Feb-Mar;85(2):112-8. doi: 10.1038/sj.icb.7100007. Epub 2006 Dec 5. PMID: 17146467.
- 1 2 Schultz, Myron «Photo Quiz». Emerging Infectious Diseases, 14, 12, 12-2008, p. 1940–1942. DOI: 10.3201/eid1412.081188. ISSN: 1080-6040.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 Teklemariam AD, Al-Hindi RR, Albiheyri RS, Alharbi MG, Alghamdi MA, Filimban AAR, Al Mutiri AS, Al-Alyani AM, Alseghayer MS, Almaneea AM, Albar AH, Khormi MA, Bhunia AK. Human Salmonellosis: A Continuous Global Threat in the Farm-to-Fork Food Safety Continuum. Foods. 2023 Apr 23;12(9):1756. doi: 10.3390/foods12091756. PMID: 37174295; PMCID: PMC10178548.
- 1 2 3 4 5 6 7 Lan R, Reeves PR, Octavia S. Population structure, origins and evolution of major Salmonella enterica clones. Infect Genet Evol. 2009 Sep;9(5):996-1005. doi: 10.1016/j.meegid.2009.04.011. Epub 2009 Apr 23. PMID: 19393770.
- ↑ Kurtz, Jonathan R; Goggins, J. Alan; McLachlan, James B. «Salmonella infection: Interplay between the bacteria and host immune system». Immunology Letters, 190, 01-10-2017, p. 42–50. DOI: 10.1016/j.imlet.2017.07.006. ISSN: 0165-2478.
- ↑ Fàbrega, Anna; Vila, Jordi «Salmonella enterica serovar Typhimurium skills to succeed in the host: virulence and regulation». Clinical Microbiology Reviews, 26, 2, 4-2013, p. 308–341. DOI: 10.1128/CMR.00066-12. ISSN: 1098-6618. PMC: 3623383. PMID: 23554419.
- 1 2 3 4 5 6 Eng, S. K., Pusparajah, P., Ab Mutalib, N. S., Ser, H. L., Chan, K. G., & Lee, L. H. (2015). Salmonella: A review on pathogenesis, epidemiology and antibiotic resistance. Frontiers in Life Science, 8(3), 284–293. https://doi.org/10.1080/21553769.2015.1051243
- 1 2 3 4 5 Crump JA, Sjölund-Karlsson M, Gordon MA, Parry CM. Epidemiology, Clinical Presentation, Laboratory Diagnosis, Antimicrobial Resistance, and Antimicrobial Management of Invasive Salmonella Infections. Clin Microbiol Rev. 2015 Oct;28(4):901-37. doi: 10.1128/CMR.00002-15. PMID: 26180063; PMCID: PMC4503790.
- ↑ Dudhane RA, Bankar NJ, Shelke YP, Badge AK. The Rise of Non-typhoidal Salmonella Infections in India: Causes, Symptoms, and Prevention. Cureus. 2023 Oct 8;15(10):e46699. doi: 10.7759/cureus.46699. PMID: 38021876; PMCID: PMC10630329.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 Crump JASjölund-Karlsson M, Gordon MA, Parry CM2015.Epidemiology, Clinical Presentation, Laboratory Diagnosis, Antimicrobial Resistance, and Antimicrobial Management of Invasive Salmonella Infections. Clin Microbiol Rev 28:.https://doi.org/10.1128/cmr.00002-15
- 1 2 3 4 5 6 7 8 Baker S, Favorov M, Dougan G. Searching for the elusive typhoid diagnostic. BMC Infect Dis. 2010 Mar 5;10:45. doi: 10.1186/1471-2334-10-45. PMID: 20205702; PMCID: PMC2846943.
- 1 2 3 4 Wain J, Pham VB, Ha V, Nguyen NM, To SD, Walsh AL, Parry CM, Hasserjian RP, HoHo VA, Tran TH, Farrar J, White NJ, Day NP. Quantitation of bacteria in bone marrow from patients with typhoid fever: relationship between counts and clinical features. J Clin Microbiol. 2001 Apr;39(4):1571-6. doi: 10.1128/JCM.39.4.1571-1576.2001. PMID: 11283089; PMCID: PMC87972.
- ↑ https://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/s/salmonellosi/
- 1 2 ChiudoSuyo, Chudo.2004. Salmonella enterica serotipo Choleraesuis: epidemiología, patogenia, enfermedad clínica y tratamiento. Clin Microbiol Rev 17:.https://doi.org/10.1128/cmr.17.2.311-322.2004
- 1 2 3 Gut, A. M., Vasiljevic, T., Yeager, T., & Donkor, O. N. (2018). Salmonella infection–prevention and treatment by antibiotics and probiotic yeasts: a review. Microbiology, 164(11), 1327-1344.
- 1 2 3 4 5 Gut, Abraham Majak; Vasiljevic, Todor; Yeager, Thomas; Donkor, Osaana N. «Salmonella infection – prevention and treatment by antibiotics and probiotic yeasts: a review». Microbiology, 164, 11, 2018, p. 1327–1344. DOI: 10.1099/mic.0.000709. ISSN: 1465-2080.
- ↑ «Salmonella. DATOS GENERALES».
- ↑ {1. :: CIMA ::. PROSPECTO TYPHIM VI SOLUCION INYECTABLE. Accessed May 8, 2025. https://cima.aemps.es/cima/dochtml/p/61509/Prospecto_61509.html }
- 1 2 Garmory, Helen S.; Brown, Katherine A.; Titball, Richard W. «Salmonella vaccines for use in humans: present and future perspectives» (en anglès). FEMS Microbiology Reviews, 26, 4, 11-2002, p. 339–353. DOI: 10.1111/j.1574-6976.2002.tb00619.x. ISSN: 1574-6976.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Lee, K. M., Runyon, M., Herrman, T. J., Phillips, R., & Hsieh, J. (2015). Review of Salmonella detection and identification methods: Aspects of rapid emergency response and food safety. Food control, 47, 264-276.
- 1 2 3 4 5 6 7 Bell, R. L., Jarvis, K. G., Ottesen, A. R., McFarland, M. A., & Brown, E. W. (2016). Recent and emerging innovations in Salmonella detection: a food and environmental perspective. Microbial biotechnology, 9(3), 279-292.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
- «Salmonel·losi». Canal Salut. Generalitat de Catalunya.