Salomó de Roda

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaSalomó de Roda
 Bisbe de Roda 

Dades biogràfiques
Mort 1097 (Gregorià)
Activitat professional
Ocupació Sacerdot catòlic
Modifica dades a Wikidata

Salomó de Roda (? - Monestir de Ripoll, 1097) fou bisbe de Roda. Se sap que succeí a Arnulf el 1068. Era monjo de Ripoll i sembla que fou consagrat a Sant Victorià, «ubi primum sedi in cathedra et ubi primum chrisma confeci» segons ell mateix declara. El rei Sanç I d'Aragó i Pamplona intervingué segurament en la seva elecció i probablement també el cardenal legat. Amb aquest trobem present el nou elegit en el cèlebre Concili de Girona d'aquell mateix any.

El mateix any 1068 el rei havia restaurat la seu de Roda «que sedes, occulto Dei judicio olim a paganis invasa et pene destructa suoque penitus honore nudata, nomen solmmodo dignitatis retinebat sed privilegio pontificialis apicis omnibo carebat». Així i tot, és evident que el rei s'equivocà en la seva elecció: Salomó devia ésser un home carregat de bondat, però mancat d'energia, l'ambició i el coratge necessaris per alçar la decaiguda diòcesi. Ell mateix, referint-se al temps del seu manament, diu: «que me indigno et inutili presidente (episcopatu) pauperrimus erat et fragilis», i la “Crònica d'Alaó renovada” comenta amb condescendència «qui quantum potuit melioravit episcopatum».

S'han inventariat les poques notícies que sobre Salomó proporciona l'arxiu de Roda; van del 1069 al 1074 i no tenen gens de relleu.

En canvi, és molt interessant la carta que es coneix dirigida per Salomó, altra volta retirat feia alguns anys al monestir de Ripoll, del qual procedia, al rei Pere I d'Aragó i al bisbe Lope i als canonges de Roda. La carta fou escrita cap al 1095, responent a una consulta dels destinataris:

« Sciatis enim --els deia-- inveritate, omnia monasteri quae sunt in ipso episcopatu et cellas eorum, omnesque ecclesias parrochiales quae erant a flumine quod dicitur Cincia vel Cinca usque ad Noceriolam et a Benasco usque ad casturm Benavarr, pari modo michi subjectas fuisse, et in nullo mihi adversas vel cotrarias extitisse, sed devita servitute sicut antecessori meo paruisse. Et semel in anno hospitium et apparatum debitum prebuisse. Hoc habui apud Sanctum Victorianum (ubi) primum sedi in chatedram et ubi primum chrisma consecravi, hoc apud Ovarram, Tabernam, Oreman, Jar et Fossatum, et omnino apud omnes parrochiales ecclesias, ut supra dixi. Ecclesia vero de Alacorre michi semper subdita fuit et nunquam patronum vel defensorem mihi opposuit, neque abbas Sancti Saturnini ullum dominium in ipsa ecclesia indiebus meis habuit, sed de redditu (villae) qui reddebatur castello, quartum partem habuit, et predia propria ibi possedit. Haec omnia sic me tenuisse, michique subjecta fuisse. Deo teste, profiteor. »

El valor d'aquesta carta de Salomó rau en el fet que fa saber amb certesa quins eren els límits del bisbat cap al 1070 i és curiós constatar que no es parla del monestir d'Alaó, situat precisament a la dreta del Noguerola (Noguera Ribagorçana).

Una senyora anomenada Adolina li féu donació d'un grup de cases (el que avui se'n diria una illa), que aquesta posseïa a Castilló de Sos, on va construir el seu palau bisbal.

Vista la poca eficiència del bisbe Salomó, el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona el volgué deposar per substituir-lo per una persona més idònia. El rei tenia el precedent de la destitució d'Arnulf, que, segons sembla, no trobà cap dificultat; però ara les circumstàncies havien canviat. És probable, com ja s'ha dit, que a l'entronització de Salomó no hi fos estranya la intervenció del legat pontifici i per tant ara calia obtenir l'aprovació papal, amb més raó quan cada dia era més gran la intervenció acceptada de Roma en tots els afers eclesiàstics del regne.

El rei en una atenta carta plena de suavitat al papa Gregori VII demanant-li la deposició del bisbe. No es té la carta reial, però si la contesta del papa, de 20 de març de 1074: el papa no s'atreveix a decidir sobre les queixes que el rei li fa contra el bisbe Salomó perquè es tracta d'un absent, que no es podia defensar, i per l'absència del legat, que no podia informar; confia que, amb la tramesa d'un nou legat, es podrà resoldre la qüestió.

De totes maneres, no se sap ni quan ni com, entre 1074 i el 1075, Salomó va ésser deposat i es retirà al seu antic monestir de Ripoll. Privat de la dignitat, acabà els seus dies en olor de santedat.

Referències[modifica]

  • Enciclopèdia Espasa, Tom núm. 53, pàg. 304
  • Ramon d'Abadal i de Vinyals. Dels Visigots als Catalans Tom II pàgs. 102 a 104, Edicions 62. Barcelona