San Carlo alle Quattro Fontane (també anomenada San Carlino) és una església construïda entre 1638 i 1641 a la ciutat de Roma. Dissenyada per Francesco Borromini (1599-1677), és una de les peces mestres de l'arquitectura barroca.
L'església, el claustre i el monestir van ser construïts entre 1634 i 1644 per Francesco Borromini, nebot de Carlo Maderno. Aquest arquitecte suís, que va arribar a Roma entorn de 1620 des del Cantó de Ticino, havia col·laborat anteriorment en el Baldaquí de Sant Pere i en el proper Palau Barberini. Els Trinitaris li van encarregar un nou convent i església, on hi havia ja una petita capella. El claustre, primera part que dissenyada en el conjunt, va ser projectat per Borromini el 1635, però es va acabar el 1644, mentre que en el mateix any es va acabar la façana de l'Institut sobre l'actual Via del Quirinale (llavors anomenada Strada Pia), l'església (que es va començar el 1638) i un primer campanar adjacent de planta quadrada.
La façana de l'església va ser dissenyada i construïda molt més tard, a partir de 1664. Després de la mort de l'arquitecte el 1667, el treball va ser continuat des de 1670 a 1680 pel seu nebot Bernardo Castelli Borromini a partir dels dibuixos del mestre. El campanar va ser demolit per a la prolongació del cos convex de l'església cap a la cantonada de les Quattro Fontane, i es va construir un de nou el 1670. La decoració de la façana es va perllongar durant una dècada, fins a la instal·lació de l'estàtua de sant Carles en el nínxol principal el 1680.
Avui tenim molts plànols alternatius de l'església, que Borromini havia pensat per trobar una solució que s'ajustés a dues necessitats importants: el cost més baix possible, ja que els germans no tenien gaire diners, i l'ús eficient de l'espai disponible. Gràcies al geni de l'arquitecte, que va saber combinar aquestes qualitats en un resultat elegant i innovador, es pot dir que l'església i tot el conjunt són els més grans exponents de l'arquitectura barroca. L'església i el conjunt conventual es caracteritzen per grandària sorprenentment petita i la simplicitat dels materials, de conformitat amb la regla i l'espiritualitat dels germans d'origen espanyol de l'Orde dels Trinitaris, que recentment s'havien establert a Roma (el 1609, dirigit pel pare Gabriel de l'Assumpció), sinó també amb les conviccions de Borromini que preferia als materials d'alta qualitat, materials més humils com el guix i l'estuc, per ser millorats mitjançant la tècnica.
