Sant Andreu d'Eixalada

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Sant Andreu d'Eixalada va ser un antic monestir benedictí de l'alt Conflent situat a l'entrada de la vall d'Engarra, a la riba dreta de la Tet, a llevant dels banys de Toès i dels Graus de Canavelles, dins el terme de Nyer. Testimoniat per primera vegada en 840-841 com a monestir de caràcter familiar (el primer abat fou comendat), el 854 se li uniren set eclesiàstics emigrats d'Urgell, que hi aportaren molts béns, i alguns homes lliures. Protasi el més important dels nou vinguts, es reservà el lloc de Cuixà i algunes altres rendes; el càrrec abacial fou exercit, però, per Guitizà (864-874) i per Baró (874-878). El 871 va obtenir del rei Carles el privilegi d'immunitat i la protecció del comte Miró de Cerdanya.[1]

El naufragi d'Eixalada[modifica]

Per aquell temps al monestir d'Eixalada li arribà una gran catàstrofe: una inundació que féu naufragar la casa. Posada com era en l'escanyall de cingles que just deixaven pas a l'aigua del riu, es comprèn que una riuada extraordinària la podia escombrar. L'accident s'esdevingué entre les dates extremes del 30 d'agost i del 13 de setembre del 878, ja que encara el 30 d'agost l'abat Baró i els monjos signaven una commutació; és l'època en què sovint s'inicien els grans temporals de tardor; aquell any degué caure una mànega d'aigua a la conca més alta de la Tet.

Els documents immediatament posteriors citen repetidament el naufragi sense explicar-lo ni donar-ne detalls. Es dedueix, però, que s'endugué la casa monestirial i l'església patronal de Sant Andreu: dos mesos més tard uns testimonis parlen d'unes escriptures que «ex naufragio perierunt simul una hora cum ipso monasterio», i de les esglésies «qui remanserunt cenobia Sanvti Andree, id est, Sancto Germano et Sanctum Johannem», i dels monjos «qui restaurare cupiunt in congruo loco domum Sancti Andree». Aquesta casa havia ben desaparegut i no tornarà ja a aparèixer més.

Les referències, però, més que de la casa és de l'arxiu, de la titulació, que s'ocupen: «scripturas perditas... in Exalata ad devalationen fluvio Tite»; «cartas perditas in naufragio flumine Tete»: «et fuit ipsa carta donationis comendata in Exalata et ibi fuit perdita». S'endevina que l'arxiu se n'anà aigües avall, amb tota la documentació pròpia del monestir i amb la particular que Protasi hi havia dipositat; no obstant això, algun esforç es degué fer per salvar-lo, ja que els documents més preciosos en pogueren ésser retirats: Protasi, parlant del precepte de Carles el Calb i de la carta reial segellada al comte Miró, després del naufragi, anota: «et salva est''» (la carta) «cum ipso praecepto». És a dir, que el precepte i la carta reial foren salvats, i això és el que ens permet encara avui de llegir íntegre el text del primer; i amb ells foren salvades almenys les actes de l'entrada dels urgellencs a Eixalada, del 854, i del judici d'exvacuació comtal sobre els béns procedents del comte Bera, del 868, dels quals també tenim el text integre, malgrat la carta del rei al comte Miró es degué perdre més tard. Els altres tres documents foren copiats, encara després, en el Cartulari major, i són els que avui es poden consultar.

Que passà, personalment als monjos?. La narració tardana del monjo Vicenç Pisà diu: «et tunc periit abbas cum amnibus monachis, exceptis quinque». És una fantasia. L'abat Baró, encara el tronarem a trobar actuant. Quant als monjos, un document posterior es refereix als «qui evaserunt de naufragio de Exalate»; i l'acta de cosntitució del nou monestir de Cuixà, del 879, n'anomena trenta-cinc, dient: «nos omnes suprascriptis qui regulariter traditi fuimus et evasimus penuria vel naufragio Sancti Andree apostoli...». De manera que, a més de Protasi, foren trenta-cinc els supervivents. El sentit de les citacions dóna a entendre que hi hagué morts. Quants?. Protasi, tot seguit de la inundació, explica al comte Miró com «per Dei et vestram honorem quinquaginta monachos et viginti famulos cum adjutorio Deiet vestro ego adtraxi». Si aquestes xifres fossin precises, i no rodones com semblen, i si es referissin al personal present al moment de la inundació, i no a tot el temps d'intervenció de Protasi al monestir, resultarien morts una quinzena de monjos, sense que tinguem per al fàmuls terme de comparació. Però, encara que per les imprecisions notables calgués rebaixar bastant la xifra, no deixa per això d'ésser una gran catàstrofe la que sofrí Eixalada a primers de setembre de 878, catàstrofe que comportà la mort del monestir i la seva definitiva desaparició en la història.[2]

Vegeu també[modifica]

  • Alou d'Eixalada: terres al voltant del monestir d'Eixalada que passaren al de Cuixà amb la desaparició del primer i la fundació del segon.

Bibliografia[modifica]

  1. Gran Enciclopèdia Catalana Tom VI, pàg. 502. ISBN 84-300-5852-4
  2. Ramon d'Abadal i de Vinyals Dels Visigots als Catalans Volum I Barcelona: Edicions 62, 1969, pàgs. 398 a 400

Enllaços externs[modifica]

Coord.: 42° 32′ 1.62″ N, 2° 15′ 22.82″ E / 42.5337833°N,2.2563389°E / 42.5337833; 2.2563389