Ramon de Vallbona

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Sant Ramon de Vallbona)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personasant Ramon de Vallbona
Vallbona de les Monges Real Monasterio de Santa María (1).JPG
Vallbona i el seu monestir en l'actualitat
Dades biogràfiques
Naixement Ramon de Vallbona
Primera meitat del s. XII
Catalunya?
Mort 9 d'abril de 1176
Vallbona de les Monges
Sepultura Cementiri del grup eremític de Santa Maria (la Vella)
Activitat professional
Orde Benedictí cistercenc
eremita
Commemoració a No canonitzat oficialment, és venerat a la comunitat de Vallbona de les Monges
Festivitat 8 d'abril
Fets destacables Fundador del primer monestir de Vallbona de les Monges
Iconografia Vell i amb barba, com a ermità fent vida senzilla
Modifica dades a Wikidata

Ramon de Vallbona (mort a Vallbona de les Monges, 9 d'abril de 1176) fou un eremità i predicador de la humilitat que tingué molts adeptes. Va viure al lloc on després s'aixecà el Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges. Aquest comunitat el considerava com a fundador i el venerava com a sant.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Els anacoretes de la Vall de Poblet[modifica | modifica el codi]

Quan el jove Ramon, pocs anys abans de mitjan segle XII, va voler deixar el món per fer vida eremítica, es va dirigir cap a la frontera occidental del comtat de Barcelona. Després de diverses vacil·lacions, es va recollir juntament amb altres eremites a la zona de la Conca de Barberà, més enllà de l'Espluga de Francolí, al marge del vast territori que els comtes de Barcelona havien concedit a un pròcer urgellenc anomenat Hug Dalmau perquè dugués a terme la colonització del sector – una àmplia demarcació que, situada al sud-oest de Cervera tenint com a eix les muntanyes de Comalats, s'allargava cap a la Serra del Tallat i limitava amb les terres del Valiat de Siurana, a la falda dels contraforts de les muntanyes de Prades. Més concretament, aquest marge estava situat en un dels extrems del que més tard seria el terme que Ramon Berenguer IV, a mitjan segle XII, va concedir a l'abat de Fontfreda perquè hi fundés un monestir cistercenc.

En aquesta zona apartada del comtat barcelonès i igualment llunyana de les dues ciutats andalusines de Tortosa i Lleida, visqué el petit grup d'anacoretes, sense ser molestats, si no era en comptades ocasions, per cap dels dos bàndols enfrontats. El cristià ampliava els territoris dels comtes de Barcelona i d'Urgell i la progressiva construcció de nous castells n'anava fent patent la implantació en la frontera; els sarraïns estaven ocupats en mantenir les posicions de Tortosa i Lleida i concentraven els seus esforços en la defensa. La tranquil·litat dels eremites només es va veure pertorbada per algunes visites dels guerrers musulmans de Siurana, que els van ultratjar, van destruir-ne les cel·les, van cremar les creus que les presidien i fins i tot se'ls van endur presoners al seu refugi per exigir-los la renúncia a la seva fe cristiana. Això, en tot cas, succeí a l'eremita Ramon, si donem validesa històrica a les informacions recollides en un text hagiogràfic referit al sant.

Després que Ramon Berenguer IV conquerís Tortosa el 1148 i Lleida l'any següent, a mitjan gener de 1150, en presència dels principals pròcers implicats en la colonització, va concedir a l'abat Sanç de Fontfreda l'anomenat Hort de Poblet perquè hi edifiques un monestir cistercenc, a més de les terres properes que asseguraven la subsistència de la futura comunitat. L'agost de l'any següent, el mateix comte va fixar i concretar les fites del terme assignat al monestir.

Desplaçament a Vallbona[modifica | modifica el codi]

El petit entorn pels eremites – la referència dels quals es conserva al topònim de Tossal de les Ermites (Vimbodí i Poblet)— fou integrat en el citat terme inicial de Poblet, raó per la qual es van veure obligats a cercar un altre lloc per al seu retir o a esperar que el comte els compensés l'expropiació amb un altre lloc proper on continuar la seva vida. Potser això va provocar també una certa dispersió, temporal, dels anacoretes. Podria haver estat llavors quan Ramon, davant de les dificultats que representava la nova conjuntura, decidís traslladar-se a la petita vall – és possible que ja es denominés Vallbona— situada més enllà de la Serra del Tallat, que dominava pel nord el seu antic emplaçament. El lloc era apartat, frondós i disposava de petites però suficients fonts d'aigua.

En aquest nou emplaçament, situat al peu de la muntanya, a l'extrem meridional dels plans d'Urgell, molt aviat va córrer la fama de la santedat de l'eremita Ramon i, malgrat que inicialment es va negar a acceptar-los, se li uniren alguns deixebles, homes i dones, desitjosos també de seguir el seu exemple. Ramon va dirigir dos grups d'anacoretes: un masculí i un altre femení, sense deixar de relacionar-se i fins i tot de formar part del primer grup cenobític instal·lat a Poblet.

El comte de Barcelona, per la seva banda, va compensar els desplaçats de Poblet. A finals de maig de 1157, quan ja feia uns tres anys que s'havia pres Siurana – últim reducte musulmà dels comtats catalans—, va cedir als tres eremites Ramon Home de Déu, Ramon l'eremita i Guillem, el lloc anomenat Cérvoles, situat dins dels antics límits del Valiat de Siurana, perquè hi edifiquessin un monestir dedicat a la Verge Maria i sota la regla benedictina. Per garantir la supervivència de la comunitat que s'hi establís, els va donar la terra que poguessin llaurar en un any sis parells de bous i, a més, l'autorització per construir-hi un molí aprofitant l'aigua del riu Set, que transcorria pel citat terme de Cérvoles.

Ja sigui per l'avançada edat de Ramon, per l'aspresa de la seva vida de penitència o per qualsevol altra causa que desconeixem, al cap de poc temps desapareixen de la documentació els seus dos companys. Ell, tanmateix, va continuar promovent la vida eremítica en la zona i fins i tot va ampliar el seu radi d'actuació cap al sud, a la solitària Serra de Montsant.

Les primeres donacions al nou emplaçament[modifica | modifica el codi]

Pintura imaginari de l'any 1634 de la reina Peronella d'Aragó I el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, grans protectors del cenobi

En aquest paratge – on consta, a principis de 1154, l'existència d'una església dedicada a Santa Maria— ocupat pels eremites sense cap garantia legal per part dels propietaris de les terres, Ramon va aconseguir que aquests els donessin el lloc on s'havien instal·lat ell i els seus companys per a dur a terme una vida d'oració i retir. El senyor del lloc, Ponç de Cervera, va cedir el juliol de 1157 a Ramon i els seus companys Pere i Ramon Duran, i als seus successors, la propietat de la vall on s'havien establert, delimitant també les fites del territori. Pocs mesos després, a principis d'octubre, un altre noble de la zona, Pere d'Aguda, ratificava aquesta donació, cedint els drets feudals que li pertanyien.

Aquestes des donacions confirmen que a finals de la primera dècada de la segona meitat del segle XIII, el grup eremític establert a Vallbona ja s'havia consolidat sota la direcció de l'eremita 'Ramon. Per aquests documents, d'altra banda, sabem que Ramon i el grup d'eremites estava constituït per diversos membres, entre els quals destacaven, a més del director, els citats Pere, sacerdot, i Ramon Duran.

Al cap de pocs anys, els citats senyors eminents, els Cervera, propietaris de bona part del territori, i instal·lats a l'Espluga de Francolí, des d'on van afavorir el cenobi veí de Poblet, van fixar-se en les comunitats eremítiques que havien florit. L'estiu de 1164 van donar als eremites de Vallbona i de Sant Esperit – un nou enclavament eremític constituït prop del nucli originari—el castell de Colobrers, juntament amb el seu terme i l'església de Sant Joan. Aquesta donació completa els tres centres eremítics de la zona del Tallat que controlarà Ramon: l'inicial de Vallbona, el de Sant Esperit i el de Colobrers.

L'actuació de Ramon al Montsant[modifica | modifica el codi]

Les actuacions dels eremites foren conegudes pel sobirà, qui, en voler donar-los suport com un element més de colonització, va fomentar la creació de nous centres eremítics. Així cal considerar la donació que a finals d'estiu de 1164 va fer Albert de Castellvell, senyor de Siurana, complint el mandat del monarca: concedia a Ramon de Vallbona, al sacerdot Pere, i als altres confrares un lloc al Montsant – que delimitava—- i l'autorització per construir-hi un molí aprofitant les aigües que corrien per aquelles muntanyes.

On més arrelament i implantació va tenir l'obra de Ramon va ser en el nucli de Vallbona, ja que diversos nobles de la zona van afavorir aquells grups eremítics amb donacions de noves terres, les quals van garantir la subsistència material dels anacoretes.

Acord amb el monestir de Poblet[modifica | modifica el codi]

En començar la dècada dels setanta, Ramon de Vallbona ja tenia una edat respectable. No obstant les seves minvades forces, no deixava d'intervenir en els altres centres eremítics que havia organitzat i on disposava de deixebles: Vallbona, Cérvoles i el Montsant. En el segon centre es va trobar amb el problema originat per la creixent expansió territorial de Poblet, que comptava amb el suport de la monarquia i alta noblesa dels país.

Per impedir la possible erecció d'un nou monestir competidor de la seva puixant influència en aquella part de la Catalunya Nova, Poblet va prendre la decisió de neutralitzar la propietat que el comte de Barcelona havia concedit als eremites a Cérvoles, i el juny de 1161 va obtenir les terres que hi tenia Berenguer Campairol. Al final de 1163, també obtingué la concessió de quinze parellades de terra per part de Guillem de Cervera, acte que fa confirmar el nou monarca Alfons I. Amb això quedava clar que el rei rectificava la idea del seu pare Ramon Berenguer IV de fundar un cenobi en un lloc tant proper a Poblet.

Aquest fet, i la desaparició dels seus companys beneficiaris de la donació feta el 1157 pel comte de Barcelona, va moure Ramon de Vallbona a replantejar-se el futur de Cérvoles i decidí de desestimar la idea de construir-hi un monestir benedictí. La influència de Poblet va determinar que Ramon modifiqués les relacions amb els cistercencs, amb els quals va preferir pactar abans que competir. Va acordar, l'1 d'abril de 1171 amb l'abat Hug de Poblet, vincular els centres eremítics al Cister, començant per ell mateix, que ingressaria a l'orde.

Els eremites que volguessin abraçar la vida cenobítica podrien ingressar a Poblet i l'abat proposaria en la següent reunió d'abats a Cîteaux l'adscripció al Cister del grup eremític femení que s'havia anat formant a Vallbona. Ramon garantia així el futur dels seus deixebles dins de l'òrbita cistercenca.

Ramon ingressa a Poblet[modifica | modifica el codi]

Com a únic supervivent dels tres beneficiaris de Cérvoles, Ramon podia disposar dels béns concedits per Ramon Berenguer IV i els va donar a Poblet amb tots els seus drets que li pertanyien. A canvi, els cistercencs s'obligaven a considerar el donant i el seu deixeble Bernat com a germans de religió: quan morissin, la comunitat faria els sufragis en favor de les seves ànimes igual que amb qualsevol altre monjo de la comunitat. També es comprometien a mantenir materialment els dos eremites: cada any els donarien dotze mitgeres de farina de blat per a cadascú anacoreta; si Bernat moria abans, aquesta quantitat podria ésser donada a un altre deixeble de Ramon. A més, cada any s'havia de lliurar a Ramon una túnica, una cogulla, un escapulari, dos parells de sandàlies, un barret rodó i un càntir d'oli, a mesura de Tortosa, quan s'iniciés la Quaresma, mentre que per a Bernat només se li donaria cogulla l'any. Finalment, Poblet s'obligava a construir un oratori de cinc braços de longitud per dos d'alçària, obrat amb pedres i ciment, amb coberta de teules maó i una cel·la adjacent, on pogués orar sol. Després que Ramon morís, també aquestes edificacions passarien a propietat de Poblet; si Bernat sobrevisqués, podria usufructuar per tota la vida la capella i la cel·la. Pocs anys després el cenobi cistercenc fundaria aquí una de les seves primeres granges, que el 1179 comptava ja amb una cabanya important, constituïda per dotze parells de bous, tres eugues, dues mules i 150 cabres.

Sense ingressar en el claustre i sense estar vinculat per llaços d'obediència a l'abat, a partir d'aquest moment, l'aspecte extern de Ramon va fer un tomb sorprenent, deixant enrere l'aspecte descurat i la vida inicial d'anacoreta, de penitència, d'alimentació basada en les herbes i els fruits naturals; sense renunciar-ne als ideals originaris de pietat i dedicació a Déu, li atorgava una major seriositat i compromís monàstic.

L'adscripció de Vallbona al Cister femení[modifica | modifica el codi]

Al final de l'estiu de 1171, a la reunió anual dels abats de Citeaux, Hug de Poblet presentà la petició que el grup eremític femení de Ramon fos acceptat dins del Cister. La defensa que l'abat Hug féu de la proposta va obtenir l'aprovació favorable, probablement amb la condició que les anacoretes coneguessin prèviament la litúrgia, normativa i els costums de l'orde per poder professar com a monges d'aquest.

Ramon de Vallbona va sol·licitar – potser a través de les gestions de l'abat de Poblet—- al monestir femení cistercenc de Tulebras, que des del 1157 funcionava a Navarra, que algunes monges anessin a Vallbona per ensenyar els valors i l'espiritualitat cistercenca a les aspirants cenobites. En una data desconeguda de 1173, després de la formació dirigida per la monja Òria a la muntanya de Colobrers, les noves monges van pronunciar els vots com a cistercenques. Neix així la comunitat cistercenca de Santa Maria de Vallbona.

Les que volien continuar la vida eremítica podien romandre a l'antic emplaçament de Vallbona, integrant-se progressivament en el model cistercenc. Al cap de molt pocs anys, la comunitat de la vall va configurar un segon grup femení cistercenc sota la direcció d'una priora, Beatriu, mentre l'abadessa Òria dirigia la comunitat regular de Colobrers.

Els monarques concediren a Beatriu i a la casa religiosa una plaça a Lleida. Gràcies als diners aportats pels membres d'ambdós sexes que se li unien, va poder aplegar la quantitat de 500 sous de Barcelona, amb els quals va poder adquirir la dominicatura de Vilamanyanor –actualment, El Vilet--, veïna a Vallbona, del noble Berenguer de Cardona. La presència en la compravenda del comte Ermengol d'Urgell i del bisbe de Vic demostra clarament que es va tractar d'un acte d'especial rellevància. [cal citació]

Testament i mort de Sant Ramon (1176)[modifica | modifica el codi]

A principis d'abril de 1176, Ramon es trobava feble i, veient-ne propera la fi, va voler solucionar el problema creat per l'existència de dos grups monàstics femenins: Colobrers i Vallbona. Va deixar escrita al seu testament, atorgat el 8 d'abril de 1176, les instruccions que marcarien el futur dels dos centres. Prèviament, per donar mostres inequívoques de la seva predilecció cap a Vallbona, on ell i els seus deixebles havien iniciat la vida eremítica, deixa a aquesta església el seu cos perquè hi sigui enterrat. Després estableix que la comunitat de Vallbona hauria d'estar sota l'obediència de l'abadessa de Colobrers, si bé mantindria amb independència de l'abadia tots els béns que posseís en aquell moment. Igualment, ordena que, en el cas que aquesta abadessa volgués presidir la comunitat de Vallbona, les religioses haurien d'obeir-la; si es donés el cas que l'abadessa decidís quedar-se a Colobrers, les monges de Vallbona quedarien facultades per a elegir una priora que les presidis.[1]

L'endemà, el 9 d'abril de 1176, Ramon va morir enmig del dolor i la veneració dels anacoretes i les religioses que residien en el complex eremitico-cenobitic de Vallbona. Com altres companys i companyes difunts, també fou sebollit a l'església de Santa Maria de Vallbona, el petit temple que l'havia aixoplugat i on tants cops havia reunit per a les oracions i celebracions litúrgiques els germans i germanes de Vallbona.

Veneració[modifica | modifica el codi]

Fou inhumat l'endemà de la seva mort, al cementiri de la primitiva església del grup eremític dedicada a Santa Maria – anomenada la Vella per distingir-la de la pròpia del cenobi--, que està situada a uns 200 metres de l'actual i va subsistir fins al segle xix com a parroquial de la població. El juliol d'aquell mateix any, tanmateix, els seus ossos foren traslladats l'interior del temple i enterrats sota l'altar major.

Diversos segles després, i en ocasió de la seva visita al monestir per la consulta de l'arxiu, l'erudit cistercenc pare Miguel Ramón Zapater va convèncer l'abadessa perquè es dugués a terme l'exhumació de les restes de Sant Ramon i el seu trasllat a l'església monàstica. En una cerimònia solemne, el 25 de gener de 1665 foren col·locades en una urna, en la qual es va pintar l'anacoreta vestit amb l'hàbit del Cister, i dipositades a l'església, sota l'altar de la Dormició de la Verge. Hi van romandre fins al 1717, quan, amb motiu del nou emplaçament de l'orgue, es van traslladar sota el sagrari de les relíquies, al costat de la reixa del cor.

A finals de juliol de 1936, pocs dies després que les religioses es veiessin obligades a abandonar el monestir, les flames iconoclastes es van apoderar d'una part important del patrimoni artístic atresorat al llarg de més de set segles i mig. Alguns dels elements desapareguts eren excepcionalment monumentals i de gran valor artístic, con l'altar major neoclàssic de finals del segle xix que presidia el temple, el cadirat renaixentista del cor i els retaules i altars fruit de la devoció de les monges, fidels benefactores del monestir. Juntament amb aquest patrimoni, el foc també va fer malbé una petita urna de fusta que contenia les restes de Sant Ramon de Vallbona, fundador del monestir.

La destrucció de l'urna gairebé va eliminar la memòria del fundador del monestir. Anteriorment es commemorava el seu dies natalis el 8 d’abril amb una litúrgia pròpia i, a més, se'n llegia la biografia del claustre. Des de finals de juliol de 1936 i fins fa pocs anys, qual l'actual capellà de les monges n'ha recuperat la memòria en la litúrgia monàstica, el fundador havia caigut en l'oblit més absolut.

La fama de santedat del fundador i la veneració que li tenien els seus deixebles van motivar molt aviat el seu reconeixement com a sant local, com prova el fet que la comunitat celebrés el seu dies natalis amb litúrgia pròpia i que, probablement, al cap de poc temps del seu traspàs s'elaborés un text hagiogràfic de la seva vida, titulat Vita beati Raimundi confessoris, que es llegia cada aniversari de la seva mort. Seguint la tradició d'aquest tipus de relats, s'hi exposa un compendi de la seva vida i s'hi destaquen els fets miraculosos que se li atribueixen, segons consten en la tradició oral de la comunitat. Aquesta memòria, interrompuda durant anys, ha estat recuperada recentment (2012).

L’obra de Ramon de Vallbona[modifica | modifica el codi]

L'obra de l'anacoreta Ramon es va consolidar als pocs anys de la seva mort amb sàvies disposicions que dictà en el seu testament. Les seves successores, dones d'especial intel·ligència i talent, van saber continuar i ampliar els horitzons inicials aconseguint que el cenobi urgellenc arribés a ser un dels més prestigiosos de Catalunya. La seva permanència fins a l'actualitat ho demostra clarament. En aquesta mateixa zona de la Catalunya Nova van sorgir, alhora que Vallbona, d'alguns centres monàstics femenins cistercencs, alguns de promoció dels comtes d'Urgell, com el de led Franqueses, o de nobles com els Anglesola, Pinós, Cervelló i Guimerà, promotors dels de la Bovera, Vallsanta i Pedregal, o les mateixes religioses, com el de Sant Hilari de Lleida. Cap d'aquests, de totes maneres, ha sobreviscut fins als nostres dies, ja que la majoria de les seves comunitats es van veure suprimides o integrades a altres cenobis abans de finalitzar el segle xvi.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Que Ramon actuava de manera patrimonial amb els centres que organitzava ho confirma també la disposició que va dictar en relació amb el seu germà Poculull – present quan l'anacoreta atorgà el testament—- per assegurar-ne el futur, ja que va disposar que durant tota la seva vida, tant si es mantenia laic com si ingressava a la comunitat, el grup de Vallbona el mantindria, i li proporcionaria menjar i roba.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]