Santa Eulàlia d'Erill la Vall

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Santa Eulàlia d'Erill la Vall
ERILLVALL020.JPG
Dades bàsiques
Tipus església
Forma part de Esglésies romàniques catalanes de la Vall de Boí
Construït segle xii
Característiques
Estil Romànic
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Lleida
Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Alta Ribagorça
Municipi la Vall de Boí
Localització Erill la Vall, la Vall de Boí (Alta Ribagorça)

42° 31′ 29″ N, 0° 49′ 32″ E / 42.524752°N,0.825605°E / 42.524752; 0.825605
Patrimoni de la Humanitat
Tipus Cultural
Criteris (ii)(iv)
Declaració 2000 (24a sessió)
Identificador 988
Regió Europa i Amèrica del Nord
Activitat
Propietari Bisbat d'Urgell, arxiprestat del Pallars Jussà
Modifica dades a Wikidata

Santa Eulàlia d'Erill la Vall és l'església parroquial d'Erill la Vall, dins de l'antic terme municipal de Barruera, i actual de la Vall de Boí, a l'Alta Ribagorça.

És d'estil romànic, i està datada al segle XII. Forma part del conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000.

Història[modifica | modifica el codi]

Com la resta d'església de la Vall de Boí, la de Santa Eulàlia d'Erill la Vall fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.

El 1266 Santa Eulàlia d'Erill la Vall fou donada al monestir de Santa Maria de Lavaix, i esdevingué parròquia monàstica, característica que conservà fins a l'extinció del monestir de Lavaix, a mitjans del segle XIX. Tanmateix, no va perdre el règim especial que tenien les esglésies de la Vall de Boí dins del bisbat d'Urgell.

El 5 de setembre de 1902 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'esquip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Van catalogar el Davallament d'Erill la Vall (s. XIII), que representa a Jesús, Nicodem, dos lladres, Sant Josep i Sant Joan i actualment es troba conservat entre el Mnac i el Museu Episcopal de Vic.[1]

Fou declarada monument historicoartístic el 1962, i el 1994 fou objecte d'excavacions, restauració i consolidació. Finalment, com ha quedat dit anteriorment, fou declarada Patrimoni de la Humanitat, conjuntament amb les altres esglésies romàniques de la vall.[2]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Planta

És una església d'una sola nau, amb capçalera trilobulada, amb la qual cosa les dues absidioles laterals formen, amb la nau i l'absis principal, una planta de creu. Havia estat coberta originàriament amb volta de canó, però devia caure poc després d'haver-se construït, i en la refeta, la volta de pedra de canó de punt rodó fou substituïda per una coberta de fusta. El mur meridional, que es devia esfondrar juntament amb la nau, serva traces testimonials de la primera construcció, l'ensulsiada i la reconstrucció encara en època medieval.

Els absis també varen ser afectats amb el pas del temps, així com altres elements de l'església original: al barroc l'absis central cedí pas a una sagristia, i una part del porxo fou convertit en capella, de primer, i en cambra dels mals endreços després. Fou allí on aparegueren les figures del davallament.

El campanar és el més bonic de la vall, per l'harmonia de les seves sis plantes. Cada pis té arcuacions cegues i fris de serra de dents, i totes estan dotades de finestres geminades, de manera que serva la mateixa proporció en tota la seva alçada.

Sobre l'altar actualment hi ha el conjunt escultòric de fusta del Davallament d'Erill, les imatges originals del qual són al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d'Art de Catalunya. És complet, amb els set personatges tradicionals: Jesucrist al centre, amb els dos lladres que li feien companyia també crucificats dalt de sengles creus a cada extrem, la Mare de Déu plorosa, Nicodem, que amb unes tenalles arrenca els claus amb què era clavat Jesucrist a la creu i, alhora, el sosté perquè no caigui, Josep d'Arimatea i Sant Joan Evangelista, fent parella amb la Mare de Déu, situada simètricament amb ell (és el model bizantí de davallament). Sant Joan i la Mare de Déu es conserven a l'àmbit vuitè del MNAC; la resta de personatges, a Vic.

És un dels dos davallaments conservats quasi del tot sencers a Catalunya. L'altre és el de Sant Joan de les Abadesses. A Durro conserven també el Nicodem d'un altre davallament.

En canvi, aquesta església no conserva pintures murals romàniques, com les altres més properes: Sant Joan de Boí, Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll; una de les possibles explicacions a aquest fet seria que desapareguessin a causa de l'esfondrament, encara en època romànica, de l'església, i la seva posterior refacció.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sàez, Anna «La gran aventura dels Pirineus». Sàpiens [Barcelona], núm. 63, gener 2008, p. 26-31. ISSN: 1695-2014.
  2. Rego, Lurdes «El clàssic pirinenc». Sàpiens [Barcelona], núm. 88, febrer 2010, p. 66-67. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Eulàlia d'Erill la Vall Modifica l'enllaç a Wikidata