Santa Maria in Aracoeli

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Basilica de Santa Maria in Ara Coeli
Aracoeli-fachada.jpg
L'església i l'escalinata
Dades bàsiques
Tipus Basílica menor
Començament segle XIII
Acabament segle XVIII
Característiques
Estil Gòtic, barroc
Ubicació
Estat Itàlia Itàlia
Comarca Laci
Municipi Roma

41° 53′ 38″ N, 12° 29′ 00″ E / 41.893888888889°N,12.483333333333°E / 41.893888888889; 12.483333333333
Activitat
Categoria Basílica menor, Església titular
Diòcesi Roma
Festivitat Santa Maria
Lloc web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata
Pintura d'Oswald Achenbach (1827-1905), representant una processió pujant l'escala de Santa Maria in Aracoeli.

Santa Maria in Aracoeli és el nom d'una església catòlica situada al turó Capitolí de la ciutat de Roma. El seu nom es podria traduir per «Santa Maria que té un altar als cels». Per pujar des del carrer hi ha una llarguíssima escala de pedra que porta el mateix nom.

Orígens[modifica]

Anteriorment en l'espai que ocupa aquesta església hi va haver un temple dedicat a la deessa Juno i una fàbrica de moneda.[1] En el jardí que envolta l'església es va trobar l'antefixa del cap d'una estàtua femenina (del s.V aC), que probablement devia pertànyer a una imatge fins i tot anterior a la construcció del temple pagà (del 343 aC).[2]

El nom[modifica]

El nom original era Santa Maria in Capitolio i l'església formava part d'un monestir construït al segle VI, el qual es va incendiar.[3] El nom actual apareix per primera vegada en un document del 1323 i devia ser un recull de la parla popular. Sobre la creació del temple hi ha una llegenda, narrada al Mirabilia Urbis Romae, segons la qual es va triar aquest lloc perquè es deia que allà l'emperador August va tenir una visió d'una dona amb un nen als braços mentre sentia una veu que deia: «Aquesta és l'ara(la pedra de l'altar) del fill de Déu.» Aquesta història està també narrada a la Llegenda àuria.[4] La seva construcció es va iniciar molt més tard, ja que August no va tenir creences cristianes, però el nom de la llegenda va quedar en el nom de la basílica.

Primers anys[modifica]

El papa Innocenci IV va concedir l'any 1250 les restes de l'antic monestir i església als monjos franciscans els quals van començar la reconstrucció donant preferència a l'església. Amb ells l'orientació de la planta es va modificar: En un principi havia estat de cara al palau senatorial i al fòrum, ara estava mirant cap a l'església de sant Pere i el Camp de Mart. El 1348 a petició popular i demanant a la mare de Déu protecció davant la pandèmia de pesta negra que en aquells moment estava assotant Europa, es va construir l'escala que porta el mateix nom. Per la construcció d'aquesta escala es va fer servir marbre procedent del temple de Serapis al turó Quirinal.[5] Va ser inaugurada pel tribú Cola di Rienzo.

Característiques[modifica]

Planta de l'església
La nau central
Capella de Sant Bernardino, amb una pintura al fresc de (Pinturicchio, 1486)
El Bambinello dell'Aracoeli (còpia posterior al 1994)
La Madonna della Colonna
Sostre
Pavimentació d'estil cosmatesc al transsepte.

L'església era de planta basilical. L'espai està distribuït en tres naus, separades entre si per arcs de mig punt. Els franciscans li van afegir un petit creuer i tres absis.

Malgrat el seu aspecte senzill des de l'exterior, l'interior és de gran esplendor i conté moltes obres d'art a les seves capelles. Per la seva construcció es va fer servir material de reciclatge amb materials nobles procedents d'altres edificis antics. La tercera columna de l'esquerra porta una inscripció que la identifica com a pertanyent al dormitori del cèsar August.[6]

Monuments fúnebres[modifica]

L'església conté alguns monuments fúnebres:

Les capelles[modifica]

Les diverses capelles són:

  • Transsepte
    • 10: Altar a l'esquerra del púlpit dedicat a Santa Helena, decorat al segle XIX.
    • 11 - Capella del Nen Jesús.
    • 12 - Capella de Sant Gregori Magne, amb una pintura de Vincenzo Milione (1771).
    • 13 - Altar major: Amb una icona bizantina del segle XI.
    • 14 - Altar del Sagrament

Els orgues[modifica]

El 1583 va tenir un orgue de tubs obra de Dario de Mezzana per encàrrec del papa Sixt V. Aquest orgue va ser retirat el 1692 i probablement situat a la paret de fons del transsepte esquerre. El 1850, en ocasió del Jubileu, els germans Martinelli Fratta de Perusa es van encarregar de construir un nou orgue, que es va inaugurar el 22 febrer 1848. L'instrument va ser ampliat per Henry Priori el 1863, afegint un tercer teclat que va transformar en octaves cromàtiques l'escala existent. Es va tornar a restaurar amb ocasió del Jubileu del 1900, però va ser retirat el 1926 i al seu lloc se'n va instal·lar un de nou, encarregat a l'empresa Cream Taburini. L'instrument encara està en funcionament (2011), té tres teclats de 61 tecles cadascun i una pedalera de 32 notes.

Hi ha un segon orgue a la capella dedicada a la Immaculada Concepció, construït el 1725 per Johannes Conrad Werle amb 45 tecles.

Esdeveniments històrics[modifica]

Mentre la Basílica de Sant Joan del Laterà i la de Sant Pere del Vaticà s'identificaven amb el papa i el poder eclesiàstic, la de Santa Maria in Aracoeli va passar a ser l'església del poble i de les institucions civils.

Fou aquí que el 1341 el poeta Petrarca va ser homenatjat. El 1571 es va celebrar el triomf de Marco Antonio Colonna, comandant de la Lliga Catòlica contra els Turcs (hi ha pintures al sostre que recorden la batalla de Lepant). Aquí es canta cada cap d'any, un Te Deum oferit pel poble romà en acció de gràcies. També en aquesta basílica es feia la celebració d'alguns cossos militars: la Guàrdia del Palau Papal, la Milícia Urbana, la Guàrdia Civil Escollida i la Guàrdia palatina d'honor (creada el 1850 per Pius IX). Durant l'ocupació de Roma el 1797, els francesos es van imposar al turó Capitolí, van fer fora els monjos franciscans i van malmetre la basílica, destruint els mosaics d'estil "cosmatesc". En l'època de la República Romana (1798-1799) va patir un incendi per part d'un grup anticlerical. Amb la Unificació italiana la propietat va passar a l'estat, que va instal·lar a l'antic convent la caserna de comandament de la policia local.

Llegendes[modifica]

A l'església hi havia una figura de Jesús de Natzaret nen, que es deia estava feta amb la fusta d'un oliver de Getsemaní (Jerusalem) i que obrava miracles sanatoris. Aquesta figura va ser robada el 1994, però ha sigut substituïda per una còpia idèntica.[6]

El títol cardenalici[modifica]

El títol cardinalici de Santa Maria in Ara Coeli, també conegut com a Santa Maria al Capitoli va ser erigit pel Papa Lleó X el 10 de juliol de 1517 , quan, durant el consistori de l'1 de juliol, va augmentar significativament el nombre de cardenals . Deu anys més tard, amb el breu apostòlic Cum olim felicis recordationis del 17 d'abril de 1527, el papa Climent VII el va suprimir. No obstant això, en 1544 el papa Pau III el va readmetre de forma provisional i, el 4 de desembre de 1551, el Papa Juli III el readmeté en la seva forma final. L'església a la qual està vinculat el títol es regeix pel Frares Menors.

Titulars[modifica]

Referències[modifica]

  1. Jack Weatherford, "The History of Money", ed.Crown Publishers, Nova York 1997. P. 48
  2. Samuel Ball Platner, Thomas Ashby. " A Topographical Dictionary of Ancient Rome". Londres: Oxford University Press, 1929, p. 290. 
  3. Christian Hülsen. "Le Chiese di Roma nel Medio Evo". Florència: ed.Leo S. Olschki, 1927, p. 323-324. 
  4. Johann G. Th. Graesse: "Jacobi a Voragine Legenda aurea", Dresden, 1846, p. 39-47
  5. Armellini M., "Le chiese di Roma dal secolo IV al XIX", 1891, p. 378-379
  6. 6,0 6,1 Olivia Ercoli, p.69
  7. Samuel B. Platner, p.55
  8. Marina Carta, Laura Russo, p. 128

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria in Aracoeli Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Marina Carta, Laura Russo. "Santa Maria in Aracoeli". Roma: ed. Istituto Nazionale di Studi Romani, 1988. 
  • Giulia Tamanti, Claudia Tempesta. "Basilica di Santa Maria in Aracoeli. Icona della Madonna Advocata ". Roma: Gangemi Editore, 2009. 
  • G. Fronzuto. "Organi di Roma. Guida pratica orientativa agli organi storici e moderni". Florència: Leo S. Olschki Editore, 2007, p. 280–285. ISBN 978-88-222-5674-4. 
  • C. Moretti. " L'Organo italiano". Monza: ed.Casa musicale eco, 1989, p. 395–396. ISBN 88-6053-030-X. 
  • Olivia Ercoli i altres. "Roma". ed. El País. Aguilar, p. 65-75. ISBN 84-03-59431-3. 
  • Willy Pocino. "Le curiosità di Roma". Roma: ed.Newton&Compton, 2005. ISBN 88-541-0340-3. 

]