Santuari de Misericòrdia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pel que fa a l'edifici de Canet de Mar, vegeu Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia.
Infotaula d'edifici
Santuari de Nostra Senyora de Misericòrdia
Reus - Santuari de la Misericòrdia.jpg
Vista nocturna del santuari
Dades bàsiques
Tipus església
Construït XVII
Característiques
Estil Barroc
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Baix Camp
Municipi Reus
Localització Pg. de Misericòrdia, partida de les Forques Velles. Reus (Baix Camp)

41° 08′ 37″ N, 1° 05′ 59″ E / 41.1435°N,1.09981°E / 41.1435; 1.09981
Bé inventariat
Identificador IPAC: 9511
Activitat
Modifica dades a Wikidata

El Santuari de Misericòrdia és una obra del municipi de Reus (Baix Camp) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada a la sortida, al començar la carretera de Cambrils a la Partida de les Forques Velles. Porta al Santuari un llarg passeig amb arbres, el Passeig de Misericòrdia, al final del qual hi ha l'edifici, i el vial es bifurca en dos direccions principals: a la dreta, l'avinguda dels Països Catalans; i a l'esquerra l'avinguda de Sant Bernat Calbó, ambdues part del cinturó de la ciutat, mentre la carretera a Cambrils queda al front, al costat esquerre del Santuari. Els reusencs el coneixen com l'ermita de Misericòrdia[1]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Imatge de la Mare de Déu amb la pastoreta, els àngels i els tres sants, Pròsper, Vicenç i Victorià

Edifici d'una nau, i tres trams, amb tres capelles a cada costat, comunicades, des del 1871, per petits pòrtics. Mesura 31,04 m de longitud per 13,53 m d'amplada i 11m d'alçada. És d'estil renaixentista i l'interior està adornat amb pintures al fresc, obra de Josep Franquet, Joaquim Juncosa i Joan Juncosa. La planta és de creu llatina amb absis quadrat i cambril. Pilars cruciformes que són punt de partida de les voltes de mig punt amb lluneta de la nau central. El cor és als peus, al primer tram, sostingut per una volta de mig punt. En el centre del creuer s'aixeca una cúpula semiesfèrica amb petxines coronada per una lluerna. En el presbiteri hi ha l'altar major, reconstrucció del segle xx de l'antic altar barroc del 1681-83. i a l'extrem del braç dret del creuer hi ha l'altar de Santa Marina. L'accés a l'església és a l'extrem de la nau major i al braç esquerre del creuer. Hi ha obertures rectangulars i un ull de bou a la façana principal. L'edifici és arrebossat, enguixat i pintat. La coberta és de teula àrab.[2]

Façanes[2]

La façana principal, inacabada, és de forma rectangular amb ample sòcol a la part baixa. La porta és d'arc carpanell i està protegida per un pòrtic amb columnes renaixentistes ornades. Presenta obertures rectangulars i un ull de bou i està rematada per un frontó triangular amb rellotge i espadanya.[2]

La façana sud, d'uns 40 m de llargada, té un cos central de planta baixa i dos plantes format per l'obertura de la porta, amb reixa i vidre blindat, balcó corregut, dos obertures rectangulars, persianes de llibret i frontó tallat amb petites finestres. A la dreta i a l'esquerra es repeteix una composició d'obertures, algunes cegues, i ornamentació esgrafiada als marcs i frontons. La façana és estucada de color terra i la fusteria és de fusta.[2]

Just al costat del santuari hi ha la Capella de l'Aparició, que indica, segons la llegenda, el lloc exacte de l'aparició de la Mare de Déu.

Història[modifica | modifica el codi]

La seva construcció fou acordada en sessió del Consell del 26 de desembre de 1592, amb motiu de l'aparició de la Verge a la pastora Isabel Besora. La primera ermita va ser dirigida pel mestre d'obres Damià Pallarès, que també va fer l'acabament del cor alt de l'església de sant Pere i el convent de carmelites descalços, després hospital de sant Joan.[3] El 1602 es va construir una capella a la Mare de Déu dels Set Goigs, amb la imatge del segle xv que es venerava a la capella de Betlem al centre de Reus, en el lloc on suposadament la Mare de Déu es va aparèixer a la pastoreta. L'any 1652 hom decidí l'engrandiment de l'ermita, que fou completat el 1683. La construcció del cambril fou acabada l'any 1771. El 1812 les tropes napoleòniques van saquejar l'ermita i van cremar les relíquies de sant Pròsper, sant Vicenç i sant Victorià,[4] portades des de les catacumbes romanes per la família Bofarull, molt venerades pels reusencs i que fins aquell moment havien acompanyat les imatges gràfiques de l'aparició. A partir d'aquell moment, desapareixen de les representacions.[5] El 1867 s'inaugurà un rellotge a la façana principal. El 1878 es pavimentà l'ermita amb marbre blanc i negre, i el 1889 el presbiteri amb mosaic valencià. Del projecte de la façana, de Pere Caselles, sols s'ha fet el pòrtic amb columnes renaixentistes. El 1915 començaren les obres de reforma de la façana principal, que quedaren interrompudes l'any 1936. Durant la Guerra Civil el santuari quedà molt malmès, va ser incendiat i va desaparèixer la imatge de la Mare de Déu.[2] El juliol de 1939 se celebrà un acte de desgreuge i reparació, amb motiu de la col·locació de la primera pedra de la nova capella de l'Aparició.[6] La seva reconstrucció va acabar l'any 1954. Des de l'agost de 1986 l'arquitecte Joan Bassegoda realitzà un projecte per a substituir i acabar el fet per Pere Caselles.[2]

Croquis d'Antoni Gaudí per la façana de l'ermita de Misericòrdia

El gener de 1984 començà la restauració de la façana lateral sud, segons el projecte de Joan Bassegoda, que s'acabà a l'abril del mateix any. L'any 1986 s'instal·laren els vidres de seguretat a la porta.[2]

Totes les reformes fetes al santuari, en el decurs dels anys, falsegen l'estil del renaixement adoptat a l'inici de la seva construcció.[2]

La Verge només surt del Santuari una vegada cada 25 anys, i els reusencs li fan tota classe de regals i donacions. És costum entre una part de la gent de Reus el casar-se no pas a la seva parròquia sinó en aquest Santuari.

Santuari de Misericòrdia des l'Avinguda de Sant Bernat Calbó, amb la Capella de l'Aparició

El 1981 li van atorgar el guardó El més Amic de Reus.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Amigó, Ramon. Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms, del terme de Reus. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1988, p. 356. ISBN 8486387655. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 «Santuari de Misericòrdia». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 28 agost 2014].
  3. Olesti Trilles, Josep. Diccionari biogràfic de reusencs. Reus: l'Ajuntament, 1992, p. 506. 
  4. Blasi i Vallespinosa, Francesc «Santuaris marians de la diòcesi de Tarragona: Santuari de Misericòrdia». Revista del Centre de Lectura, Any XII, núm. 219-221, juliol, agost i setembre, 1931, pàg. 228-229.
  5. Santasusagna, Joaquim. Reus i els reusencs en el renaixement de Catalunya fins al 1900. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1982, p. 57. 
  6. Història gràfica del Reus contemporani: vol. II. Reus: l'Ajuntament, 1987, p. 61. ISBN 8439870027. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santuari de Misericòrdia Modifica l'enllaç a Wikidata