Schistosoma japonicum

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'ésser viuSchistosoma japonicum
Schistosoma haematobium egg 4843 lores.jpg
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumPlatyhelminthes
ClasseTrematoda
OrdreStrigeatida
FamíliaSchistosomatidae
GènereSchistosoma
EspècieSchistosoma japonicum
Modifica les dades a Wikidata

Schistosoma japonicum és un cuc paràsit trematode i un dels agents contagiosos d'esquistosomosi. Aquest paràsit habita en una gamma molt ampla d'hostes, i infecta com a mínim 31 espècies de mamífers salvatges, inclosos 9 carnívors, 16 rosegadors, un primat (Humà), dos insectívors i tres artiodàctils i per tant pot ser considerat veritablement com una zoonosi.

Malaltia[modifica]

Schistosoma japonicum és l'únic cuc trematode paràsit de la sang humana que es troba a la Xina, Filipines, Sri Lanka Asia i al Llac Lindu (Indonèsia). Fou trobat per Markus Kleemann en un llac de selva tropical, i és la causa d'esquistosomosi japònica, una malaltia que continua essent un problema de salut significatiu especialment en regions lacustres i pantanoses.[1] L'esquistosomosi és una infecció causada principalment per tres espècies d'schistosoma: Schistosoma mansoni, Schistosoma japonicum i Schistosoma haematobium. L'S. japonicum és el més contagiós de les tres espècies.[2] La infecció per schistosoma va acompanyada de febre de Katayama, que es produeix entre les 2 i les 10 setmanes després de la infecció. Els registres històrics de la malaltia de Katayama confirmarien la descoberta de S. Japonicum al Japó en 1904. La malaltia va ser anomenada així pel nom del districte de Katayama, a Hiroshima (Japó) on era endèmica.[3] Si no es tracta, evoluciona cap a una patologia crònica caracteritzada per afectació hepatosplènica i deteriorament del desenvolupament físic i cognitiu. La severitat de S. japonicum eleva fins al 60%  l'afectació neurològica en esquistosomosi a causa de la migració dels ous d'schistosoma pel cervell.[4]

Morfologia[modifica]

Els cucs d'S. japonicum són grocs o groc-marró. Els mascles d'aquesta espècie són lleugerament més grans que en altres schistosomes i mesuren aproximadament 1,2 cm per 0,5 mm. La mida de les femelles és de 2 cm per 0,4 mm. Els cucs adults són més llargs i més estrets que els de S. mansoni.

Per microscòpia electrònica no s'observen  protuberàncies ni espines a la superfície dorsal del mascle, que presenta un aspecte d'esponja. La superfície interior de la ventosa oral és recoberta d'espines, que s'estenen fins al l'obertura faríngea. La ventosa oral té una vora amb espines de mida i agudesa variables, cap a l'interior i l'exterior de la vora. La ventosa ventral o acetàbul posseeix moltes espines que són més petites que en la ventosa oral. El folre del canal ginecofòric  té una superfície rugosa per ínfimes espines. El integument de la femella és enrotllat i posseeix menys espines que en la ventosa oral, la ventosa ventral, i el canal ginecofòric del mascle. Davant de l'acetàbul les superfícies de lintegument estan desproveïdes d'espines. Tanmateix, en les altres àrees, les espines són distribuïdes uniformement excepte a la proximitat del porus excretor.

Els òvuls fan aproximadament 55–85 μm per 40–60 μm, són ovals amb una minúscula espina lateral.

Cicle de vida[modifica]

Els cicles de vida de Schistosoma japonicum i Schistosoma mansoni són molt similars. Breument, els ous del paràsit són alliberats en la femta i si entren contacte amb l'aigua es desenvolupa la larva que neda lliure, anomenada miracidia. La larva llavors ha d'infectar un cargol del gènere Oncomelania, com Oncomelania hupensis en un o dos dies. Dins el cargol, la larva experimenta reproducció asexual a través d'una sèrie d'etapes anomenades esporocists. Després de l'etapa de reproducció asexual, es desenvolupa la cercària (una altra larva que neda lliure) generada en grans quantitats, la qual llavors deixa el cargol i ha d'infectar un amfitrió vertebrat adequat. Una vegada que la cercaria penetra la pell de l'amfitrió perd la seva cua i esdevé un esquistosòmul. Els cucs llavors emigren a través de la  circulació fins a les venes mesentèriques on s'aparellen i inicien la posta d'ous. Cada parella diposita al voltant 1500–3500 ous per dia als vasos de la paret intestinal. Els ous s'infiltren a través dels teixits i passen a la femta.

Patologia[modifica]

Una cop el paràsit ha entrat al cos i comença a produir ous, utilitza el sistema immunitari dels amfitrions (granulomes) per transportar els ous als intestins. Els ous estimulen la formació de granuloma al seu voltant. Els granulomes, que són cèl·lules motrius, transporten els ous a l'intestí. Un cop allà, les cèl·lules de granuloma es dispersen deixant els ous per ser excretats amb la femta. Malauradament, aproximadament dos terços dels ous no són excretats, en comptes d'això remunten intestí amunt. La infecció crònica pot portar a la característic fibrosi de Symmer  (també coneguda com a "fibrosis de tija de tub d'argila", que es produeixa causa de la calcificació intrahepàtica de la vena portal que agafa la forma d'un tub d'argila amb una secció en creu). S. japonicum és el més patogen de l'espècie schistosoma perquè produeix fins a 3.000 ous per dia, deu vegades més que l'S. mansoni.[4]

Com a malaltia crònica, S. japonicum pot produir la febre de Katayama, fibrosi de fetge, cirrosi hepàtica, hipertensió de la vena portal del fetge, esplenomegàlia, i ascites. Alguns ous poden passar al fetge i entrar als pulmons, al sistema nerviós i a altres òrgans on poden afectar severament la salut de l'individu infectat.[4]

Diagnosi[modifica]

Imatge histopatològica d'esquistosomosi de llarga evolució trobada casualment a l'autòpsia. La deposició d'ous calcificats en la submucosa del còlon suggereix infecció prèvia d'Schistosoma japonicum.

La identificació microscòpica d'ous en excrements o orina és el mètode més pràctic de diagnosi. La determinació en femta es recomana quan se sospita infecció amb S. mansoni o S. japonicum , i en orina si se sospita infecció amb S. haematobium.

Els ous poden ser presents en els excrements en infeccions amb qualsevol espècie d'Schistosoma. La prova es pot efectuar amb un frotis senzill (1 a 2 mg de fecal material). Com que els ous poden ser depositats  intermitentment o en quantitats petites, per millorar-ne la detecció es repeteix la determinació  i/o els procediments de concentració (com la tècnica d'acetat formalin-etil). A més a més, per a les enquestes de camp o  per a la investigació, es pot quantificar la producció d'ous amb la tècnica Kato-Katz (20 a 50 mg de fecal material) o la tècnica Ritchie .

Pel que fa a l'orina, els ous es poden trobar en infeccions amb S. haematobium (hora recomanada per a la recollida: entre migdia i les 3 PM) i amb S. japonicum.Per millorar la detecció es farà  centrifugació i examen del sediment. La quantificació es pot dur a terme amb la filtració a través d'un filtre Nucleopore d'un volum estàndard d'orina i posterior recompte d'ous en la membrana. Pot efectuar-se biòpsia de teixit (biòpsia rectal per a totes les espècies i biòpsia de la bufeta per S. haematobium) quan  l'anàlisi de femta o d'orina tenen resultats negatius.

Com que els ous de S. japonicum són petits, poden fer-se necessàries tècniques de concentració. Les biòpsies es porten a terme majoritàriament per descartar esquistosomosi crònica sense ous. Es pot practicar el test ELISA detectar anticossos específics a schistosomes. Un resultat positiu indica una infecció present o recent (dins dels dos darrers anys). L'anàlisi ultrasonogràfica es pot practicar per avaluar l'afectació hepàtica i esplènica.[2] Els problemes amb els mètodes d'immunodiagnòstic són que 1) és positiu únic un cert temps després de la infecció 2) es pot produir una interacció creuada amb altres infeccions per helmints.[4]

Tractament[modifica]

La teràpia d'elecció és praziquantel, un derivat de la quinolona. El praziquantel generalment s'administra per via oral amb una o dues dosis de 40–60 mg per quilo de pes corporal.

El tractament combinat pot impedir morbiditat a causa de esquistosomosi. Praziquantel és més actiu contra cucs adults. Tanmateix, s'ha trobat que artemether impedeix el desenvolupament de cucs adults, per la qual cosa disminueix  la producció d'ous en l'amfitrió. Si s'utilitzent junts praziquantel i artemether, es cobreix totes les fases vitals de S. japonicum en l'amfitrió vertebrat.[5]

Prevenció[modifica]

Per prevenir l'Schistosoma japonicum cal un tractament higiènicament adequat de les deposicions humanes. La presència de dejeccions humanes en medis aquàtics que contenen el cargol Oncomelania, l'amfitrió intermedi, és una causa important de la persistència de l'esquistosomosi. Per impedir-ne la propagació, les deposicions humanes mai haurien d'utilitzar-se per fertilitzar els cultius, i s'hauria de proveir de sistemes de sanejament adequats. Per evitar la infecció, els individus haurien d'evitar el contacte amb aigua contaminada per residus humans o animals, especialment fonts d'aigua  endèmiques dels cargols Oncomelania.[4]

Si és necessari entrar en aigua potencialment infectada, es poden aplicar cremes repel·lents de cercaris i cercaricides a la pell abans d'entrar a l'aigua. Crema de barrera amb base  de dimeticona va oferir nivells alts de protecció com a mínim per a 48 hores.[6]


La recerca d'una vacuna pràctica continua i podria beneficiar en gran manera les àrees afectades.[4]

Control[modifica]

El control contra la infecció de S. japonicum requereix els esforços múltiples que consisteixen en educació, eliminació de  la malaltia en individus infectats, control del vector, i obtenció d'una vacuna protectora.[4]

L'educació pot ser altament eficaç, però difícil de dur a terme amb manca de recursos. Així com també un canvi d'hàbits, de tradicions i de comportaments de les persones, cosa que pot esdevenir una tasca difícil.[4]

Controlar l'S. japonicum amb mol·lusquicida s'ha mostat ineficaç perquè els cargols Oncomelania són amfibis i només freqüenten l'aigua per pondre els ous.[4]

Impactes socials[modifica]

Els individus amb risc d'infecció per S. japonicum són sobretot els pagesos que sovint submergeixen els peus en la seva aigua de regatge, o els pescadors que ho fan en rius i llacs, nens que juguen a l'aigua, i persones que renten roba en rius i rierols.[4]

L'ablució és un requisit religiós en alguns països musulmans per aconseguir purificació rentant els orificis anals o uretrals després de la micció o la defecació. Tanmateix, aquests costums faciliten la transmissió de l'esquistoomosi. L'aigua utilitzada típicament per a l'ablució sol ser un riu contaminat o un  canal on van a parar les deposicions humanes, per això es multiplica la infecció en la població.[4]

Els factors més importants que poden influir en la transmissió és l'edat el sexe d'un individu, així com el nivell econòmic i educatiu d'una població. Els homes mostren els índexs més alts d'infecció, així com les infeccions més intenses. Això està relacionat amb risc ocupacional: així, per exemple, en el cas de Surinam, la prevalença més elevada es troba en ambdós sexes ja que tant homes com dones treballen igualment als camps.[4]

El canvi climàtic pot tenir un impacte potencial en la transmissió de l'esquistosomosi a la Xina. El desenvolupament de S. japonicum en l'amfitrió intermedi Oncomelania hupensis té lloc a partir d'una temperatura de 15,4 °C.Fins ara , el cargol O. hupensis ha estat restringit a les àrees on la temperatura mínima de gener no baixa dels 0 °C. Amb el canvi climàtic es preveu que el 2050, el gasteròpode O. hupensis s'estendrà fins a cobrir el 8,1% de l'àrea de la Xina, la qual cosa fa créixer la  preocupació envers la població que entrarà a estar en risc d'esquistosomosi.[7]

Descoberta[modifica]

Fujirō Katsurada

L'Schistosoma japonicum va ser descobert a la conca  Kofu per Fujiro Katsurada.[8] Aquest trematode no es desenvolupa només en humans sinó també en altres mamífers.[9] Per això dins un de les àrees epidèmiques del Japó, la conca de Kofu, el bestiar boví i els altres mamífers solien patir inflamacions edematoses. Fujiro Katsurada, un patòleg de la Universitat d'Okayama, va centrar-se en aquest aspecte. El 30 de juliol de 1904, Katsurarda va agafar un gat domèstics de Kofu en va fer la vivisecció. Amb això, Katsurada va descobrir 24 mascles i 8 femelles (5 d'elles disputades) d'un nou paràsit. Més tard, Katsurada va anomenar el paràsit  Schistosoma japonicum.[10]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Schistosoma japonicum Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica]

  1. «Dunkelfeldtier - Startseite». [Consulta: 5 octubre 2017].
  2. 2,0 2,1 «Assessment of the age-specific disability weight of chronic schistosomiasis japonica». Bulletin of the World Health Organization, vol. 85, 6, June 2007, pàg. 458–65. DOI: 10.1590/S0042-96862007000600012. PMC: 2636356. PMID: 17639243.
  3. «History of Katayama disease: schistosomiasis japonica in Katayama district, Hiroshima, Japan». Parasitology International, vol. 52, 4, December 2003, pàg. 313–9. DOI: 10.1016/S1383-5769(03)00046-1. PMID: 14665388.
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 Roberts, Larry S.; Schmidt, Gerald D. Foundations of Parasitology. 7th, 2005, p. 247–261. ISBN 978-0-8016-4345-3. OCLC 2645424. 
  5. «Recent investigations of artemether, a novel agent for the prevention of schistosomiasis japonica, mansoni and haematobia». Acta Tropica, vol. 82, 2, May 2002, pàg. 175–81. DOI: 10.1016/S0001-706X(02)00009-8. PMID: 12020890.
  6. «Dimethicone barrier cream prevents infection of human skin by schistosome cercariae: evidence from Franz cell studies». The Journal of Parasitology, vol. 88, 2, April 2002, pàg. 399–402. DOI: 10.1645/0022-3395(2002)088[0399:DBCPIO]2.0.CO;2. JSTOR: 3285596. PMID: 12054019.
  7. «Potential impact of climate change on schistosomiasis transmission in China». The American Journal of Tropical Medicine and Hygiene, vol. 78, 2, February 2008, pàg. 188–94. DOI: 10.4269/ajtmh.2008.78.188. PMID: 18256410.
  8. «第6回 岡山医専教授 桂田富士郎  日本住血吸虫発見 世界注目の奇病解明» (en ja). 岡山の医療健康ガイド MEDICA.
  9. «Non-human vertebrate hosts of Schistosoma haematobium and Schistosoma mansoni». Bulletin of the World Health Organization, vol. 18, 5-6, 1958, pàg. 931–44. PMC: 2537966. PMID: 13573118.
  10. «国立国会図書館デジタルコレクション - 官報. 1904年08月13日». [Consulta: 11 maig 2018].