Scipio Slataper
![]() ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 14 juliol 1888 ![]() Trieste (Itàlia) ![]() |
Mort | 3 desembre 1915 ![]() Mont Calvario (Gorizia) (Itàlia) ![]() |
Dades personals | |
Nacionalitat | Italiana |
Formació | Università degli Studi di Firenze ![]() |
Activitat | |
Camp de treball | Friül - Venècia Júlia ![]() |
Ocupació | Assagista, novel·lista i crític literari |
Interessat en | Henrik Ibsen ![]() |
Gènere | Assaig, autobiografia i literatura de viatges |
Moviment | Modernisme |
Carrera militar | |
Conflicte | Primera Guerra Mundial ![]() |
Família | |
Fills | Scipio Secondo Slataper (en) ![]() ![]() |
Germans | Guido Slataper ![]() |
Parents | Guido Slataper () ![]() |
Premis | |
![]() ![]() |
Scipio Slataper (Trieste, Itàlia, 14 de juliol de 1888 - Podgora, Gorizia, 3 de desembre de 1915) fou un escriptor italià, la seva obra més coneguda és Il mio Carso. És, junt amb Italo Svevo, un dels escriptors més coneguts de Trieste.
Biografia[modifica]
Nascut a la ciutat de Trieste (aleshores part de l'Imperi Austrohongarès) en una família de classe mitjana d'orígens italians i bohemis. Un cop acabats els estudis bàsics, es traslladà a Florència per estudiar filologia. Finalment, es va llicenciar amb una tesi sobre el dramaturg noruec Henrik Ibsen.[1] Allà va col·laborar a la revista literària La Voce, editada per Giuseppe Prezzolini i Giovanni Papini. També va començar a escriure assaigs i articles sobre la situació cultural i literària de Trieste. De les seves amistats, formaven part el periodista i crític Giulo Caprin, l'escriptor Giani Stuparich, la seva dona Elody Oblath i el seu germà Carlo Stuparich. Així com el crític literari Silvio Benco o els poetes Umberto Saba, Virgilio Giotti i Biagio Marin. A l'esclat de la Primera Guerra Mundial es va allistar com a voluntari a l'exèrcit italià, on va aconseguir el grau de tinent al regiment dels Granaders de Sardenya. Va morir a la batalla de la muntanya Podgora a prop de Gorizia.[2] Pel seu sacrifici va ser guardonat amb la medalla de plata al valor militar.
Anàlisi de la seva obra[modifica]
Després del suïcidi de la seva parella Anna Pulitzer, el 1910, Slataper es traslladà a Ocizla, un poble situat a l'altiplà del Carso. Allà va escriure la seva obra més famosa: Il mio Carso, considerada una de les obres mestres de la prosa italiana de finals de segle. Amb un to líric i amb influències de Nietzsche, l'obra és vitalista, però també conté crítiques als italians que tenien prejudicis anti-eslaus. Va ser publicada a Florència el 1912 i traduïda al francès el 1921 per Benjamin Crémieux, cosa decisiva en la creixent fama durant la dècada de 1920 a Europa.
Obra[modifica]
- Il mio Carso, 1912.
- I confini necessari all'Italia, 1915.
- Le strade d'invasione dall'Italia in Austria. Fella, Isonzo, Vipacco, Carso, 1915.
- Ibsen, 1916.
- Scritti letterari e critici
- Scritti politici
- Lettere
- Epistolario
- Appunti e note di diario
- Alle tre amiche. Lettere
- Le lettere a Maria
- Confini orientali
- Lettere triestine. Col seguito di altri scritti vociani di polemica su Trieste
- Passato ribelle. Dramma in un atto
- Terremoto nella Marsica. Scipio Slataper inviato speciale
- Scipio e Maria. Un amore ingenuo. Poesie, 1905.
Referències[modifica]
![]() |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Scipio Slataper |