Esciúrids

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Sciuridae)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula taxonòmicaEsciúrids
Sciuridae
Sciurus carolinensis.jpg
Període
Eocè superior – recent[1]
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Animalia
Fílum Chordata
Classe Mammalia
Ordre Rodentia
Família Sciuridae
Fischer de Waldheim, 1817
Nomenclatura
Nom coordinat amb Esciürí i Esciürini
Codi de nomenclatura CINZ
Subfamílies
Modifica dades a Wikidata

Els esciúrids (Sciuridae) són una gran família de mamífers rosegadors. La família inclou els esquirols terrestres, esquirols llistats, les marmotes, els esquirols voladors i els gossets de les praderies entre d'altres rosegadors. Viuen en tots els continents tret d'Australàsia i Oceania.[2] Els primers esciúrids coneguts daten de l'Eocè i estan més estretament relacionats amb el castor de muntanya i el liró que la resta de famílies de rosegadors vivents.

El seu nom científic de la paraula llatina sciurus, que alhora prove de la paraula σκίουρος, skiouros, en grec antic, i que vol dir 'cua d'ombra', en referència a la cua pilosa que tenen molts dels membre de la família.

Característiques[modifica el codi]

Esquirol baixant de cap d'un arbre
Crani d'una espècie del gènere Ratufa. Noteu la forma tipicamente esciüromorfa de la l'arc zigomàtic.

Els esciúrids són animals generalment de mida petita, que varien de mida dels entre 7 i 10 cm i 10 grams de l'esquirol pigmeu africà, fins als 1,08 metres i entre 5 i 80 kg de la marmota alpina. Els esciúrids solen tenir cossos esvelts amb cues espinoses i grans ulls. En general, el seu pelatge és suau i sedós, encara que en algunes espècies és molt més gruixut que en d'altres. El seu color és molt variable entre espècies, i sovint fins i tot dins d'una mateixa espècie.[3]

En general, les extremitats posteriors són més llargues que les extremitats anteriors, i tenen quatre o cinc dits a cada pota. Les potes inclouen un polze sovint mal desenvolupat i tenen coixinets suaus a la part inferior.[4] A diferència de la majoria dels mamífers, els esciürins poden baixar de cap dels arbres. Ho fan rotant els turmells 180 graus, de manera que les potes posteriors apunten cap a enrere i poden agafar-se l'escorça de l'arbre.[5]

Els esciúrids viuen a gairebé qualsevol habitat des de les selves tropicals fins als deserts semi-àrids, evitant només les regions polars i els deserts més secs. Són animals principalment herbívors, que s'alimenten de llavors i nous, encara que molts s'alimenten d'insectes i petits vertebrats.[6]

Com indiquen els seus grans ulls, en general tenen un excel·lent sentit de la vista, el qual és especialment per les espècies que viuen als arbres. També tenen unes urpes molt versàtils i resistents per agafar-se i grimpar.[7] Molts tenen també un bon sentit dels tacte, amb vibrisses al cap i les extremitats.[4]

Les dents dels esciúrids segueixen el típic patró dels rosegadors, amb uns grans incisius de que creixen al llarg de la vida, i la reducció de les dents de la galta darrere d'un ampli buit o diastema. La fórmula dental típica dels esciúrids és .[8]

Molts esciúrids joves moren durant el primer any de vida. Els adults poden tenir una esperança de vida d'entre 5 i 10 a la natura. En captivitat, alguns poden sobreviure entre 10 i 20 anys.[9]

Comportament[modifica el codi]

Els esciúrids es reprodueixen una o dues vegades l'any i donen a llum un nombre variable de cries després de tres a sis setmanes, depenent de l'espècie. Les cries neixen sense pèl, sense dents i cecs. En la majoria de les espècies, només la femella s'encarrega dels joves, que són deslletats al voltant de les sis a les deu setmanes d'edat i es tornen sexualment madurs al final del primer any. En general, les espècies terrestres són animals socials i sovint viuen en colònies ben desenvolupades, però les espècies arbòries són més solitàries.[4]

Les espècies terrestres i arbòries són generalment diürnes o crepusculars,[10] mentre que les espècies voladores tendeixen a ser nocturnes, excepte les mares lactants i els seus fills, que tenen un període de diurnalitat durant l'estiu.[11]

Alimentació[modifica el codi]

Esquirol menjant fruits al Parc Nacional Manyara, a Tanzània
Esquirol de la jungla d'Alwar, al Rajasthan
Esquirol menjant grans
Un esquirol domèstic

Els esciúrids no digereixen la cel·lulosa, per la qual cosa han de dependre d'aliments rics en proteïnes, carbohidrats i greixos. A les regions temperades, els principis de la primavera és l'època més difícil, perquè les nous enterrades comencen a germinar i ja no es poden menjar, i encara no hi ha noves fonts d'aliments disponibles. Durant aquest temps, s'alimenten molt dels brots dels arbres. La seva dieta consisteix principalment en una gran varietat de plantes, que inclouen nous, llavors, pinyes de coníferes, fruits, fongs i vegetació verda. No obstant això, algunes esquirols també consumeixen carn, sobretot quan s'enfronten a la fam.[6] Se sap que mengen insectes, ous, petits ocells, serps joves i petits rosegadors. De fet, algunes espècies tropicals han canviat gairebé per complet a una dieta d'insectes.[12]

Esquirol menjant un cacauet

Els comportament predador ha sigut observat en diverses espècies terrestres, en particular del suslic de tretze bandes.[13] Bailey, un científic de la dècada de 1920, va observar un suslic de tretze bandes capturant un pollastres jove.[14] Wistrand va informar haver vist aquesta mateixa espècie menjant-se una serp recentment morta.[15] Whitaker va examinar els estómacs de 139 individus d'aquesta mateixa espècie i va un ocells en 4 dels casos i restes d'una musaranya en un cas.[16] Bradley, examinant 609 estómacs d'esquirol antílop cuablanc, va trobar que en un 10% dels casos hi havia algun tipus de vertebrats, principalment llangardaixos i rosegadors.[17] Morgart va observar un individu de la mateixa espècie capturant i menjant-se un espècimen de Perognathus flavus.[18]

Taxonomia[modifica el codi]

Els esciúrids vivents es divideixen en 5 subfamílies, en uns 58 gèneres i unes 285 espècies.[19] L'esciúrid fòssil més antic, Hesperopetes, data del Chadronià (Eocè superior, fa entre 40 i 35 milions d'anys) i és similar als actuals esquirols voladors.[20]

Una varietat d'esquirols fòssils, des de finals de l'Eocè fins al Miocè, no es poden assignar amb certesa a cap llinatge viu. Almenys algunes d'aquests probablement eren variants dels "protoesquirols" basals més antics (en el sentit que no tenien tota la gamma d'autapomorfia dels esquirols vivents). La distribució i la diversitat d'aquestes formes antigues i ancestrals suggereix que els esquirols com a grup podrien haver-se originat a l'Amèrica del Nord.[21]

Deixant de banda aquestes de vegades poc coneguts fòssils, la filogènia dels esciúrids vivents és força directa. Els tres principals llinatges són els ratufins, els esciurilins i la totes les altres subfamílies. Els ratufins contenen unes poques espècies vivents a l'Àsia tropical. L'esquirol pigmeu sud-americà és l'única espècie vivent dels esciurilins, El tercer llinatges, amb molt el més gran, té una distribució gairebé cosmopolita. Això també recolza la hipòtesi que l'avantpassat comú de tots, vius i fòssils, vivia a Amèrica del Nord, ja que aquests tres llinatges més antics semblen haver-se irradiat d'allà. Si els esquirols s'haguessin originat a Euràsia, per exemple, es podrien esperar llinatges bastant antics a l'Àfrica, però els esciúrids africans semblen tenir un origen més recent.[21]

El grup principal també es pot dividir en tres subgrups, que donen lloc a les restants subfamílies. Els esciürins contenen els esquirols voladors i esciürinis, que entre d'altres conté els esquirols arboris americans; els primers sovint han estat considerats una subfamília separada, però ara són vistos com una tribu, la dels esciürins. En canvi, Tamiasciurus sol incloure's amb el principal llinatge d'esquirol arboris, encara que semblen ser tan diferents com els esquirols voladors. Per tant, de vegades es consideren una tribu diferent, els tamiasciürinis.[22][21]

Dues de les tres subfamílies són més o menys de la mateixa mida, i contenen entre gairebé 70 i 80 espècies cadascuna; la tercera es gairebé el doble de gran. Els esciürins contenen els esquirols arboris, principalment de les Amèriques i, en menor mesura, d'Euràsia. Els cal·losciürins són més diversos a l'Àsia tropical i contenen esquirols que també són arboris, però tenen una morfologia marcadament diferent i apareixen més "elegants", un efecte millorat per la seva pell sovint molt colorida. Els xerins, la subfamília més nombrosa, estan formats per espècies terrestres e inclouen les grans marmotes i el popular gosset de les praderies, entre d'altres, així com els esquirols arboris africans. Tendeixen a ser més gregaris que altres esciúrids, els quals no solen viure en grups.[21]

Classificació[modifica el codi]

Gèneres fòssils d'esciúrids basals i incertae sedis:

Gèneres d'esciúrids:

Galeria[modifica el codi]

Referències[modifica el codi]

  1. Entrada «Sciuridae» a la Paleobiology Database (en anglès).
  2. Seebeck, J. H. «Sciuridae» (en anglès). Fauna of Australia. [Consulta: 24 novembre 2013].
  3. «Tree Squirrels» (en anglès). Wildlife Online, 20-08-2014.
  4. 4,0 4,1 4,2 Milton, Katherine. «Family Sciuridae». A: The Encyclopedia of Mammals (en anglès). New York.: Facts on File, 1984, p. 612–623. ISBN 0-87196-871-1. 
  5. Thorington, Richard W.; Koprowski, John L.; Steele, Michael A.; Whatton, James F. Johns Hopkins University Press. Squirrels of the World (en anglès), 2012, p. 8. ISBN 1421404699. 
  6. 6,0 6,1 «Squirrel Place (FAQ)» (en anglès). squirrels.org.. Arxivat de l'original el 15-04-2014. [Consulta: 14 desembre 2010].
  7. «Rodents» (en anglès). HowStuffWorks, 22-04-2008. [Consulta: 30 desembre 2016].
  8. Rose, Kenneth D. Johns Hopkins University Press. The Beginning of the Age of Mammals (en anglès), 2006, p. 326. ISBN 978-0-801-88472-6. 
  9. Thorington, Richard W.; Koprowski, John L.; Steele, Michael A.; Whatton, James F. Squirrels of the World (en anglès). Johns Hopkins University Press, 2012, p. 12. ISBN 1421404699. 
  10. «Red & Gray Squirrels in Massachusetts» (en anglès). MassWildlife. Massachusetts Division of Fisheries and Wildlife. Arxivat de l'original el 12-12-2012. [Consulta: 3 abril 2012].
  11. Törmälä, Timo; Vuorinen, Hannu; Hokkanen, Heikki «Timing of circadian activity in the flying squirrel in central Finland» (pdf) (en anglès). Acta Theriologica, 25, 32–42, 1980, pàg. 461–474. DOI: 10.4098/at.arch.80-42 [Consulta: 11 juliol 2007].
  12. Ferrell, Richard W. Squirrels: the animal answer guide (en anglès). John Hopkins University Press, 2006, p. 75. 
  13. Friggens, M. «Carnivory on Desert Cottontails by Texas Antelope Ground Squirrels» (en anglès). The Southwestern Naturalist, 47, 1, 2002, pàg. 132–133. DOI: 10.2307/3672818. JSTOR: 3672818.
  14. Bailey, B. «Meat-eating propensities of some rodents of Minnesota» (en anglès). Journal of Mammalogy, 4, 1923, pàg. 129. DOI: 10.1093/jmammal/4.2.129.
  15. Wistrand, E.H. «Predation on a Snake by Spermophilus tridecemlineatus» (en anglès). The American Midland Naturalist. The University of Notre Dame, 88, 2, octubre 1972, pàg. 511–512. DOI: 10.2307/2424389. JSTOR: 2424389.
  16. Whitaker, J.O. «Food and external parasites of Spermophilus tridecemlineatus in Vigo County, Indiana» (en anglès). Journal of Mammalogy. Oxford University Press, 53, 3, 27-09-1972, pàg. 644–648. DOI: 10.2307/1379067. JSTOR: 1379067.
  17. Bradley, W. G. «Food habits of the antelope ground squirrel in southern Nevada» (en anglès). Journal of Mammalogy. Oxford University Press, 49, 1, 20-02-1968, pàg. 14–21. DOI: 10.2307/1377723. JSTOR: 1377723.
  18. Morgart, J. R. «Carnivorous behavior by a white-tailed antelope ground squirrel Ammospermophilus leucurus» (en anglès). The Southwestern Naturalist, 30, 2, 31-05-1985, pàg. 305. DOI: 10.2307/3670746. JSTOR: 3670746.
  19. Wilson, D.E.. «Class Mammalia Linnaeus, 1758». A: Zhang, Z.-Q.. Animal biodiversity: An outline of higher-level classification and survey of taxonomic richness (pdf) (en anglès). 3148. Auckland, Nova Zelanda: Magnolia Press, 23-12-2011, p. 57-58 (Zootaxa). ISBN 978-1-86977-849-1. 
  20. Emry, R. J.; Korth, W. W. «A new genus of squirrel (Rodentia, Sciuridae) from the mid-Cenozoic of North America» (en anglès). Journal of Vertebrate Paleontology, 27, 3, Setembre de 2007, pàg. 693–698. DOI: 10.1671/0272-4634(2007)27[693:ANGOSR]2.0.CO;2.
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 Steppan, Scott J.; Hamm, Shawn M. «Sciuridae (Squirrels)» (en anglès). Tree of Life Web Project, 13-05-2006.
  22. Steppan, S. J.; Storz, B. L.; Hoffmann, R. S. «Nuclear DNA phylogeny of the squirrels (Mammalia: Rodentia) and the evolution of arboreality from c-myc and RAG1» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 30, 3, març 2004, pàg. 703–719. DOI: 10.1016/S1055-7903(03)00204-5.