Scott of the Antarctic

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaScott of the Antarctic
Fitxa
Direcció Charles Frend
Protagonistes
Producció Sidney Cole i Michael Balcon per a Ealing Studios
Guió Ivor Montagu i Walter Meade
Música Ralph Vaughan Williams
Fotografia Jack Cardiff, en Technicolor
Productora Ealing Studios
Distribuïdor General Film Distributors Tradueix
Característiques
País d'origen Regne Unit
Data d'estrena 1948
Durada 111 min
Idioma original Anglès
Color en color
Descripció
Gènere Cinema d'acció, aventures, drama i biogràfic
Lloc de la narració Antàrtida
Altres dades
Identificador IMDb Fitxa 7.1/10 stars
Identificador Filmaffinity Fitxa 6.4/10 stars
Identificador Rotten Tomatoes Fitxa
Identificador AllMovie de pel·lícula Fitxa
Identificador Turner Classic Movies de pel·lícula Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Scott of the Antarctic és una pel·lícula de l'any 1948 dirigida per Charles Frend i protagonitzada per John Mills, Diana Churchill i Harold Warrender.[3]

Argument[modifica]

Anglaterra, 1904. El capità Robert Falcon Scott (John Mills), explorador de la Royal Navy, fa un primer viatge a l'Antàrtida. L'any 1910 i amb l'Expedició Terra Nova, inicia un segon i molt accidentat viatge intentant cercar el centre del Pol Sud. Després de passar l'hivern al campament base de Cap Evans, Scott i quatre expedicionaris més assoleixen l'objectiu el 18 de gener del 1912. Però, els anglesos no han estat els primers a arribar-hi, ja que se'ls ha avançat el noruec Roald Amundsen. En el trajecte de retorn al campament, les condicions climatològiques s'endureixen considerablement i el fred es cobra una primera víctima.[3]

Context històric i artístic[modifica]

El segon i definitiu viatge de l'explorador britànic Robert Falcon Scott a l'inexplorat Pol Sud és un dels més grans relats d'aventures del segle XX. Aquella accidentada i tràgica expedició ha estat novel·lada i vista pel cinema més d'una vegada. Produïda per Michael Balcon, és aquesta, potser, la millor pel·lícula sobre el capità Scott, ja que la seua sòbria realització i la magnificència dels escenaris antàrtics (en realitat, es va filmar a Noruega i al Jungfrau -cantó de Berna, Suïssa-[4]) donen sobrada credibilitat a la gesta narrada. Cal destacar-hi el responsable de la direcció artística, Arne Åkermark, però també l'equip fotogràfic, amb Jack Cardiff al davant, que confereix a la ficció uns folrats caràcters de semblança documental. Tanmateix, cal fer esment de John Mills, ja que, amb poderós èmfasi dramàtic, interpreta amb encert l'obstinat i temerari Scott. El relat, basat en els diaris de l'explorador, s'inicia el 1904 (amb el seu retorn a Anglaterra) i conclou el març del 1912 a l'Antàrtida, amb la mort del capità Scott i de quatre dels seus acompanyants, els quals es veuen atrapats en una llarga i tràgica tempesta de gel. Scott seria honorat i ascendit a la categoria dels homes llegendaris, convertint-se en el major heroi de la Royal Navy des d'Horatio Nelson.[3]

Aquesta aventura èpica i dramàtica va tindre una gran acceptació en les sales angleses, contribuint força a la popularitat de l'intrèpid i malaguanyat explorador. El film no amaga la paradoxa en la qual va caure Scott: es va quedar glaçat en descobrir que, després de dos anys de viatge, se li havia avançat un altre explorador: Roald Amundsen (el noruec havia arribat al centre del Pol Sud 34 dies abans).[3]

Frases cèlebres[modifica]

«
"Dia 9 de setembre del 1904. A bord del Discovery, camí cap a casa. Tornem de les terres antàrtiques. Espero haver afegit alguna cosa al cúmul de descobriments que el capità James Cook, Sir James Clark Ross i altres exploradors van fer abans que jo. El cas és que només he pogut fregar la superfície de l'incògnit, deixo enrere un continent enorme, inhòspit, misteriós. I malgrat tots els nostres intents i propòsits, encara desconegut per l'home." (El capità Scott / John Mills)[3]
»
«
El capità Scott al Pol Sud: "Lloat sia Déu! És un indret horrible."[5]
»

Curiositats[modifica]

  • Les temperatures registrades per Scott i el seu equip en la seua malaurada expedició són, fins avui dia, de les més baixes mai registrades.[6]
  • La bitàcola del capità Scott i molts dels efectes personals dels exploradors foren manllevats del Museu Britànic per a afegir més autenticitat a aquest gairebé documental.[6]
  • El refugi on Scott i el seu equip van romandre durant els llargs mesos d'hivern al Pol Sud encara existeix i és una atracció turística per als pocs viatgers que visiten aquesta part del planeta (l'aire fred i sec l'ha conservat exactament igual a com era fa un segle).[6]
  • En el moment de la seva mort, el 7 de juny del 2015, Christopher Lee era el darrer membre supervivent del conjunt d'actors que van participar en el rodatge del film.[6]
  • Ralph Vaughan Williams va aprofitar les seues aportacions musicals a la pel·lícula per a compondre la seua setena simfonia: Sinfonia antartica (va escriure prop de 1.000 compassos per a la banda sonora del film, tot i que menys de la meitat hi foren realment emprats).[6]
  • Kenneth More va cobrar només 300 £ pel seu paper.[6]
  • Fou la tercera pel·lícula més taquillera al Regne Unit l'any 1949.[7]

Premis[modifica]

Referències[modifica]

  1. IMDb (anglès)
  2. 2,0 2,1 Filmaffinity (castellà)
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 99.
  4. Filming Locations - IMDb (anglès)
  5. Quotes - IMDb (anglès)
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Trivia - IMDb (anglès)
  7. National Library of Australia (anglès)

Enllaços externs[modifica]