Sebastià Vidal i Soler

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaSebastià Vidal i Soler
PSM V64 D290 Statue of sebastian vidal in manila.png
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Sebastián Vidal y Soler Modifica el valor a Wikidata
1r abril 1842 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort28 juliol 1889 Modifica el valor a Wikidata (47 anys)
Manila (Filipines) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortMalaltia infecciosa Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióBotànic Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Obra
Abrev. botànicaS.Vidal Modifica el valor a Wikidata

Sebastià Vidal i Soler (Barcelona, 1 d'abril de 1842 [1]- Manila, 1889) va ser un enginyer forestal i professor català, que va destacar com a naturalista, botànic i explorador.[2]

Biografia i Trajectòria[modifica]

Fill de Domingo Vidal i Balaguer natural de Cardona i de Petronella Soler i Rovirosa natural de L'Havana (germana de Francesc Soler i Rovirosa i tieta de Juli Soler i Santaló). Tant Sebastiá com el seu germà Domingo, van estudiar a la Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes de Madrid. Una Escola on més endavant acabaria exercint de professor.[3] L'any 1863 ingressa en l'escalafó de l'Cos, rebent el títol de enginyer segon l'agost de 1865. Sent alumne, va formar part de la Comissió que va estudiar els danys per les inundacions de l'Xúquer, i el seu nom va ser citat amb honors en la Real Ordre de 15 de desembre de 1865. Va estar tres anys a Tharandt, especialitzant-se en Botànica. Entre 1868-1871 va ser professor a Villaviciosa. En 1871 marxa destinat a Filipines com a Inspector general de Montes.[4] Com a enginyer forestal, exercí a les Filipines i n'estudià la seva flora.[2] Va recórrer moltes de les 7.000 illes que formen aquest arxipèlag.[4] El 1876 fou anomenat cap de la recentment creada la Comissió de la Flora i Estadística Forestal per a aquesta colònia. Paral·lelament, a aquest càrrec, exercí també de director del Jardí Botànic de Manila (1878-1889).[5] Arribà a ser un dels enginyers més destacats de l'Administració forestal a les Filipines.[4] Fou un eminent botànic i va escriure en diverses obres la flora de les Filipines, que contrastà amb col·leccions dipositades arreu del món.[5] També va publicar treballs sobre les fustes del mateix país i la seva utilitat. En reconeixement a la seva tasca, mitjançant subscripció popular, es va erigir un monument a la seva memòria en el Jardí Botànic de Manila, realitzat per l’escultor Enric Clarasó i Daudí. La seva estada en l’Escola de Tharandt, a Alemanya, tot just acabats els estudis d’enginyer, va generar una gran afecció a la botànica que va continuar durant tota la vida.[5] A Filipines, va crear un herbari amb 8.000 espècies i va fer 69 noves descripcions publicades, del qual una part fou destruïda per un incendi el 1897. Es conserva a l'herbari del Real Jardín Botánico de Madrid molt ben documentada. La col·lecció de 8.000 espècies s'amplia a 25.000 sumant-hi els duplicats.[6]

A més de donar a conèixer a manera de compendi la meravellosa flora d'aquelles illes, divulgà els seus herbaris per jardins botànics, museus i universitats europees, convertint-se en partícip i impulsor de les exposicions sobre plantes i fustes ultramarines.[3] Va representar el seu país en congressos i exposicions, i es distingí, especialment en l’Exposició Universal de Filadèlfia, en 1876, i en l’Exposició de Productes Filipins a Madrid de 1887, en la qual se li va concedir la Gran Cruz de Isabel la Católica. També va ser mereixedor de la condecoració de 3a classe de la Corona Reial de Prúsia (1875) i del títol de Cavaller de la Reial Orde del Lleó Neerlandès. El seu afany a explorar i descobrir noves espècies, sota les condicions de duresa del clima subtropical filipí, segurament tingué que veure en la seva mort prematura a Manila a causa del còlera, amb només 47 anys.[5]

Reconeixements [4][modifica]

Publicacions [5][2][modifica]

  • Memoria sobre el ramo de montes en las Islas Filipinas (1874)
  • Estudio sobre el clima de Filipinas (1874)
  • Breve descripción de algunas de las maderas más importantes y mejor conocidas de las islas Filipīnas (1874)
  • Catálogo metódico de las plantas leñosas silvestres y cultivadas observadas en la provincia de Manila (1880)
  • Reseña de la flora del archipiélago filipino (1883)
  • Sinopsis de familias y géneros de plantas leñosas de Filipinas: introducción a la flora forestal del archipiélago filipino (1883)
  • Apuntes sobre montes y agricultura norteamericana, amb Josep Jordana i Morera (1884)
  • Phanerogamae Cumingianae Philippinarum: ó, Índice numérico y catálogo sistemático de las plantas fanerógamas coleccionadas en Filipinas, amb Hugh Cuming (1885)
  • Revisión de plantas vasculares Filipinas (1886)

Referències[modifica]

  1. «Naixements. 1842. Registres. Llibre 2 (Núms. 1 Al 1124). Registre núm. 92.». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 01-04-1842. [Consulta: 15 abril 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Sebastià Vidal i Soler». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 8 desembre 2019].
  3. 3,0 3,1 Aranda y Antón, G. de «Estudio bibliográfico del forestalismo catalán del siglo XIX: comentarios a las aportaciones a la ciencia ecológica y a la tecnología». Cuadernos De La Sociedad Española De Ciencias Forestales, Núm. 8: Actas de la reunión de Madrid el Grupo de Trabajo de Historia Forestal, 1999, pàg. 19-28. DOI: 10.31167/csef.v0i8.9169. ISSN: 2386-8368 [Consulta: 9 desembre 2019].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «Historia de los Ingenieros de Montes (III). Los ingenieros de Montes en ultramar: Sebastián Vidal y Soler (1842-1889)». Colegio Oficial de Ingenieros de Montes. [Consulta: 9 desembre 2019].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Vidal i Soler, Sebastià Barcelona 1842 - Manila 1889. Enginyer forestal». Galeria de científics catalans. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 8 desembre 2019].
  6. Blanco Fernández de Caleya, Paloma «Los herbarios de las expediciones científicas españolas al Nuevo Mundo». Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, Vol 47, Núm. 2, 1995, pàg. 185-209. DOI: 10.3989/asclepio.1995.v47.i2. ISSN: 1988-3102 [Consulta: 9 desembre 2019].