Sei Lob und Ehr dem höchsten Gut, BWV 117

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióSei Lob und Ehr dem höchsten Gut, BWV 117
Forma musical Cantates de Johann Sebastian Bach
Compositor Johann Sebastian Bach
Llengua original alemany
Moviment musical música barroca
Catalogació BWV 117
Més informació
Allmusic mc0002356136
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Sei Lob und Ehr dem höchsten Gut, BWV 117 (Lloança i glòria al Bé Suprem),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach sense destinació concreta, estrenada a Leipzig entre 1728 i 1731.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

No es coneix la destinació d'aquesta cantata, encara que, probablement, fou composta per a una ocasió solemne, atesa la durada i els mitjans emprats, possiblement per a un casament, sense descartar que ho fos per a una festa d'acció de gràcies o l'elecció d'un Consell municipal. El llibret correspon a l'himne del mateix títol de Jakob Schütz (1673), del que se n'aprofiten literalment les nou estrofes. Composta entre 1728 i 1731, és una cantata coral però que no segueix l'esquema general de les del primer cicle, de 1724/25, sinó el que Bach adoptà a partir de 1730. La diferència entre ells rau en el llibret, les cantates del primer cicle conserven literalment la primera i l'última estrofa de l'himne de referència, mentre que les intermèdies s'aprofiten de manera més lliure; en canvi, les cantates corals més tardanes prenen l'himne literalment, i totes les estrofes acaben amb una tornada, en aquest cas Gebt unserm Gott die Ehre (Donem glòria al nostre Déu), que li dóna una unitat conceptual. L'obra és un cant de reconeixement de Déu; la melodia del coral, que és la de Es ist da Heil uns kommen herr, se sent en el primer, quart i novè números. A més d'aquesta, es coneixen les cantates següents sense una destinació específica, BWV 97, BWV 100, BWV 131, BWV 150, BWV 192 i BWV 196.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Obra escrita per a contralt, tenor, baix i cor; dues flautes travesseres, dos oboès, dos oboès d’amor, corda i baix continu. Consta de nou números; encara que la partitura no ho indiqui, el fet que el número central sigui un coral fa pensar que estava dividida en dues parts entre les quals es feia el sermó.


  1. Cor: Sei Lob und Ehr dem höchsten Gut (Lloança i glòria al Bé Suprem)
  2. Recitatiu (baix): “Es danken dir die Himmelsheer” (Et reten honor les cèliques legions)
  3. Ària (tenor): Was unser Gott geschaffen hat (El que el nostre Déu ha creat)
  4. Coral: Ich rief dem Herrn in meiner Not (En la meva angoixa, he implorat al Senyor)
  5. Recitatiu (contralt): Der Herr ist noch und nimmer nicht (Ni ara ni mai, el Senyor)
  6. Ària (baix): Wenn Trost und Hülf ermangeln muss (Quan sigui en tot el món palesa)
  7. Ària (contralt): Ich will dich all mein Leben lang (Des d'ara i per tota la vida)
  8. Recitatiu (tenor): Ihr, die ihr Christi Namen nennt (Els qui porteu el nom de Crist)
  9. Coral: So kommet vor sein Angesicht (Doncs, davant la seva mirada)

La cantata comença amb un motet vocal-instrumental sobre la melodia del coral indicat, que fa com de cantus firmus; com és habitual el soprano canta la melodia i les altres veus fan l'acompanyament, si bé en alguns punts prenen un paper imitatiu. En el recitatiu de baix, número 2, destaquen, les paraules Erden, Luft, Meer (terra, aire, mar) separades per silencis i situades en diferents registres de la tessitura: mitja, aguda i baixa, respectivament; la tornada, repetida fins a quatre vegades, es canta en arioso. A continuació hi ha l'ària de tenor amb els oboès d'amor i continu, que és una ampliació del recitatiu anterior. El coral a cappella clou el que seria la primera part de la cantata. En el recitatiu del número 5, el contralt és acompanyat de tota la corda i el continu, té dues seccions ben marcades; la tornada comença en secco i es va tornant en un arioso amb unes vocalitzacions sobre Ehre (glòria); l'ària següent de baix amplia el contingut del recitatiu previ. El número 7 conté l'última ària, on el contralt i la flauta solista estableixen un diàleg amb la corda. Un recitatiu breu de tenor dóna pas al coral final. Té una durada d'uns vint-i-cinc minuts.

Discografia seleccionada[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Traducció d’Antoni Sàbat i Aguilera. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L’âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]