Selònia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia físicaSelònia
Tipus Àrea
Ubicació
 56° N, 26° E / 56°N,26°E / 56; 26
Modifica les dades a Wikidata
Església luterana de Laši (Selònia)

Selònia (letó: Sēlija; en lituà: Sėla), també coneguda com a Augšzeme («Terres Altres»), és una regió cultural de Letònia que abasta la part oriental de la regió històrica de Zemgale. La seva principal ciutat i centre cultural és Jēkabpils. El selià s'ha extingit, encara que alguns dels habitants encara parlen el latgalià.

Història[modifica]

Antigues fronteres selonianes.

Selònia no és una divisió administrativa de la Letònia moderna. Contindria els municipis d'Aknīste, Ilūkste, Jaunjelgava, Jēkabpils, Nereta, Sala i Viesīte, a més de les parts de l'esquerra del riu Dvinà Occidental de les ciutats de Daugavpils i de Jēkabpils, i els municipis de Daugavpils i de Krāslava.

La subjugació i el baptisme dels selonians va començar a 1208, quan Albert de Buxhövden va capturar Sēlpils (llatí: castrum Selonum). El terme «selonians» és molt probablement l'adaptació alemanya del nom livonià de «muntanyesos», que porta a la hipòtesi que els selonians i aukštaitians pertanyien al mateix grup ètnic. La Crònica d'Enric de Livònia descriu els selonians com a aliats dels lituans. El 1218 la regió va formar una diòcesi seloniana,[1] però el 1226 part d'aquesta diòcesi es va unir a l'arquebisbat de Riga i es va formar el bisbat de Zemgale. Avui dia la regió està habitada principalment pels letons amb major proporció de les minories ètniques de russos, polonesos, bielorussos i els lituans als municipis del sud-est (Ilūkste i Daugavpils).

Fronteres històriques[modifica]

Entre els documents històrics, l'Acta de donació de Mindaugas de 1261 és la que millor descriu la transferència de les terres selonianes als Germans Livonians de l'Espasa.[2] El seu límit anava des del Dvinà Occidental a Naujene, prop del castell de Daugavpils, passant a través de Kopkelis pel llac Luodis i cap al nord al llarg del riu Duseta i el llac Sartai i cap al naixement del riu Šventoji. S'estenia encara més als rius Latuva, Vašuoka i Viešinta, al llarg del riu Lėvuo fins al nord del riu Mūša i aigües avall, fins a la desembocadura del Babyte.[3]

Per tant, les fonts històriques que descriuen els límits selonians en la segona meitat del segle XIII són força precisos. El lingüista Kazimieras Būga, basant-se només en dades lingüístiques, especifica el límit sud del territori selonià aproximadament per les ciutats de Salakas, Tauragnai, Utena, Svėdasai, Subačius, Palėvenė, Pasvalys i Saločiai.

Referències[modifica]

  1. M. Jučas; Istorijos institutas (Lietuvos TSR Mokslų akademija); R. Rimantienė Lietuvos archeologija. Mokslas, 2005, p. 48. ISBN 978-9986-23-126-4. 
  2. Zigmas Zinkevičius. The history of the Lithuanian language. Mokslo ir enciklopedijų leidykla, 1996, p. 39. ISBN 978-5-420-01363-2. 
  3. (Buga, 1961, pàg. 273-274)

Bibliografia[modifica]

  • Arveds Švābe, ed.: Latvju enciklopēdija. Stockholm: Trīs Zvaigznes, 1952-1953.
  • Edgars Andersons, ed.: Latvju enciklopēdija 1962-1982. Lincoln: American Latvian Association [1], 1983-1990. Entry "Sēlija" available at historia.lv.
  • Vytautas Kazakevičius: "Selonian archaeological sites in Lithuania"

Coord.: 56° N, 26° E / 56°N,26°E / 56; 26