Sembat III Bagratuní
| Biografia | |
|---|---|
| Mort | 25 abril 775  |
| Activitat | |
| Ocupació | sobirà |
| Altres | |
| Títol | Príncep d'Armènia (770 (Gregorià)–775 (Gregorià)) |
| Família | Bagratuní |
| Fills | Aixot IV Bagratuní, Xapuh Bagratuní, Pancraci |
| Pare | Aixot III Bagratuní |
| Germans | Vassak Bagratuní |
Sembat III (IV) Bagratuní (en armeni Սմբատ Է Բագրատունի; mort el 775) va ser un patrici i Sparapet (general en cap) d'Armènia del 771 al 772. Per una mala identificació de Sembat II i Sembat III, que es va creure que eren una sola persona, se li va assignar l'ordinal armeni III (i VI Bagratuní), però el seu ordinal correcte seria IV-VII.
Va ser elegit nakharar i va agafar la direcció de la família Bagratuní el 761, any en què van morir el seu pare Aixot III el Cec, retirar del govern per la seva ceguesa, i el seu oncle Sahak III Bagratuní, que havia dirigit a la família els darrers 11 anys, probablement perquè era massa jove quan el seu pare va ser cegat l'any 748.[1]
L'any 771 va esclatar la revolució armènia dirigida per Artavasdes Mamikonian que com a primer acte va matar el recaptador fiscal del districte del Shirak, a la vila de Kumair. Però els àrabs eren molt forts oi va haver de fugir cap a Kartli. Per perseguir Artavasdes es va demanar suport a Sembat III Bagratuní. Van aconseguir atrapar-lo i recuperar una part del botí però Artavasdes va poder arribar al territori de la Còlquida on es va instal·lar sota protecció romana d'Orient. Sembat III va ser nomenat patrici i sparapet l'any 771, càrrec vacant des de la mort de Sahak I Bagratuní.
En represàlia per la revolta Hasan va tornar a apujar els impostos. Un parent d'Artavasdes, Muixel Mamikonian, també es va refugiar llavors a les muntanyes, de d'on va dirigir una guerrilla per algun temps i va obtenir alguns èxits notables. El principal va ser la derrota de la guarnició àrab de Dvin (quatre mil homes) que havia sortit a perseguir-lo, derrota que va aconseguir Muixel amb només 200 homes. Això va animar als nakharark que van decidir de revoltar-se. Una reunió general va acordar l'aixecament. Es van reunir cinc mil homes que van atacar Karin, menys defensada que Dvin i més propera a la frontera romana d'Orient. Van asseyjar la ciutat però no van poder conquerir-la. Aixot III Bagratuní de Taron recomanava la submissió però Sembat, tot i el seu càrrec, va decidir participar-hi.
El califa va enviar trenta mil soldats de Khorasan l'any 772, dirigits pel general Amr o Amru conegut per Umar que es va establir a Khelat. Aixot III era a Khelat i va advertir secretament als rebels, però no el van creure i el setge de Karin va seguir. Per la seva banda Hamzasp Artsruní (que tenia per vassalls als Amatuní, als Reixtuní i als Teruni, ajudat principalment pels Amatuni i per Vasak Bagratuni (germà de Sembat III), ara ja senyor de Taron, va atacar Ardjesh, on hi havia una guarnició àrab. Cap d'allí va marxar Amr o Amru que va infligir a Hamazasp una derrota total el 15 d'abril del 772. Els àrabs es van desplaçar al Bagrevand i van acampar a Ardzeni mentre la notícia de la derrota arribava a Karin (Erzurum). Van haver d'aixecar el setge i van decidir anar a Bagrevand on van arribar el 25 d'abril del 772 i van lliurar una desigual batalla on van morir quasi tots. Entre els morts hi havia Sembat III Bagratuní, Muixel Mamikonian, Samuel Mamikonian, Vahan Gnuní conegut per Daixnak (el del punyal) i fins a 300 mes, i més de 4.000 soldats i nobles secundaris.
El fill de Sembat III, Aixot Msaker, es va refugiar a les seves terres, a les fonts de l'Araxes, prop de la frontera romana d'Orient, a la fortalesa de Bagaran. Vasak de Taron (germà petit de Sembat III), va abandonar Taron i es va establir a les muntanyes de la Klardjètia (regió d'Ardahan, a les fonts del Kura, que van acabar dominat el seu fill Adarnases i el seu net Aixot). A l'Armènia pròpia només la regió de Moxoene (Mokq) en poder d'una branca dels Bagratuní que no va participar en la revolta, va quedar en poder de la família.[2][3]
Referències[modifica]
- ↑ Settipani, Christian. Continuité des élites à Byzance durant les siècles obscurs : les princes caucasiens et l'Empire du VIe au IXe siècle. París: De Boccard, 2007, p. 144-145. ISBN 9782701802268.
- ↑ Grousset, René. Histoire de l'Arménie des origines à 1071. París: Payot, 1973, p. 330-339.
- ↑ Grousset, René. L'empire du Levant : histoire de la question d'Orient. París: Payot, 2000, p. 130. ISBN 9782228885065.
Bibliografia[modifica]
- Brosset, Marie-Félicité. Additions et éclaircissements à l'Histoire de la Géorgie depuis l'antiquité jusqu'en 1469 de J.-C.. Saint Pétersbourg: Impr. de l'Académie impériale des Sciences, 1851