Septimània visigòtica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Història d'Occitània
  Prehistòria occitana
  Els primers pobladors occitans
  Occitània romana
  Regne visigot de Tolosa
  Regne Burgundi de Provença
     Septimània visigòtica
  Ducat d'Aquitània
  Comtat de Tolosa
  Vescomtat de Carcassona
  Comtat de Provença
  Comtat de Foix
  Croada albigesa
  Occitània del segle XIV al XVII
  Occitània durant la Revolució Francesa
     Felibritge
     Regionalisme occità
     Occitània de 1900 a 1940
  Occitània sota el règim de Vichy
  Occitània fins la dècada del 1970
     Occitània i la regionalització del 1981

La Septimània visigòtica és el període que la Septimània fou regida per reis visigots, des del 507 fins al 720.

El rei Gesaleic (507-510) mantingué la Septimània amb l'ajut del rei ostrogot Teodoric, qui finalment el destronà pel seu nebot Amalaric (510-531), qui hagué de cedir Narbona als francs.

No cal destacar res dels regnats de Teudis, Teudisel, Àquila I i Atanagild del 531 al 567. Liuva I (567-573), duc de la Narbonensis, associà al tron el seu germà Leovigild i ell es reservà la Septimània. En morir passà al seu nebot Recared (573-601), qui governaria la zona en nom del seu pare fins que el 586 fou coronat rei de tota Hispània. El 585 es convertí al catolicisme i recuperà Carcassona, però el 588 hagué de sufocar una revolta a la Septimània.

No aportaren res al país els seus successors del 601 al 621, Liuva II, Viteric, Gundemar, Sisebut i Recared II. El rei Sisenand (621-636) havia estat duc de la Septimània durant el regnat de Suintila, i un altre rei, Tulga, fou comte de Rasès.

El rei Vamba (672-680) va expulsar els jueus de la Septimània després de sufocar la revolta del comte Paulus, qui es va proclamar rei de la Septimània i de la Tarraconensis (el primer i únic que va proclamar la sobirania sobre els actuals territoris català i occità).

Després dels regnats d'Ervigi, Ègica i Vítiza (680-710), en els quals s'inicia la decadència del regne visigot, Àquila II (710-713), fill de Witiza, dominà la Narbonensis i la Tarraconensis i s'enfrontà a Roderic, escollit rei a Còrdova i que havia deposat el seu pare. El 711 pactà amb el cabdill berber Tàriq ibn Ziyad, però tot i així Mussa ibn Nussayr li va prendre les possessions el 712. Aleshores adoptà el nom de Ròmul, abandonà la Septimània i governaria fins al 719 el valiat d'al-Hurr com a cap de la comunitat cristiana.

El 713 els nobles septimans coronarien com a rei dels visigots Ardó (713-720), però aquest cedí a poc a poc Aragó, València (718) i el Rosselló (720). Morí defensant Narbona dels àrabs, i a la seva mort els musulmans ocuparien també la Septimània.

Ocupació sarraïna de la Septimània[modifica]

La Crònica de Moissac i la d'Aniana situen la conquesta d'Arbuna (Narbona) a finals del 719 sota As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní; els defensors foren executats i els que foren capturats van ser portats captius a l'Àndalus. Una guarnició àrab d'elit es va establir a la ciutat a les ordes de Ibn Ammar.