Serenata nostàlgica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaSerenata nostàlgica
Penny Serenade
Cary Grant-Irene Dunne in Penny Serenade.jpg
Cary Grant i Irene Dunne
Fitxa tècnica
Direcció George Stevens
Protagonistes
Irene Dunne
Cary Grant
Direcció artística Lionel Banks
Producció George Stevens
Fred Guiol (productor associat)
Disseny de producció Lionel Banks
Guió Morrie Ryskind (adaptació d'una història de Martha Cheavens)
Música W. Franke Harling
Fotografia Joseph Walker
Franz Planer
Muntatge Otto Meyer
Productora Columbia Pictures
Distribuïdora Columbia Pictures
Dades i xifres
País Estats Units
Data d'estrena 1941
Durada 119 minuts
Idioma original anglès
Color en blanc i negre
Temàtica
Gènere Melodrama romàntic
Lloc de la narració Japó i Califòrnia
Palmarès
Nominacions
Més informació
IMDb Fitxa 7.8/10 stars
FilmAffinity Fitxa 6.8/10 stars
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Serenata nostàlgica (títol original en anglès: Penny Serenade) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per George Stevens el 1941. Ha estat doblada al català.[1]

Argument[modifica]

Un jove (Cary Grant) passa davant una botiga de discos i veu una bonica dona i troba un mitjà per enamorar-la. Més tard es casen. És periodista i és traslladat al Japó. Vol seguir-lo, accepta, i hi tenen una bonica casa. Ella vol un fill, Mentre ell no té no en té gaires ganes. Acaba acceptant. Queda embarassada, però un desgraciat terratrèmol li fa tenir un avortament. Ja no podrà tenir fills. Cary és, a la pel·lícula, una mica somniador i obre una impremta i intenta llançar el seu propi diari. Perd molts diners i no té cap ingrés. Acaben decidint adoptar un nen. Fan creure que tenen uns bons ingressos al servei d’adopció per tenir un nen el més de pressa possible. Demanen per un noi d’ulls blaus i cabells arrissats de dos anys. Hauran d'esperar molt de temps per aquesta demanda. La senyora de l’adopció els confia poc temps després una noia. Volien tanmateix tenir un noi, però una altra parella té la prioritat sobre ells. Llavors, acaben acceptant. Un any més tard, han de passar davant un jutge per saber si poden adoptar-la definitivament. Assabentant-se dels ingressos de la família, el jutge no vol confiar-los la petita. Llavors, Grant troba arguments molt commovedors per adoptar-la, arguments que fan fondre fins i tot les ànimes menys sensibles.

Acaba adoptant la petita. Al cap de vuit anys, la noia mor a causa d’una malaltia fulminant. Grant es comporta com un estrany en el seu cercle i fuig. La seva dona escriu una carta a la dona del servei d’adopció per anunciar la mala notícia. Més tard, es prepara a marxar quan Cary Grant entra a la casa familiar. El telèfon sona, i l’encantadora senyora del servei d’adopció els anuncia que un paquet ha arribat. Un nen de dos anys, arrissat, d’ulls blaus, està a punt per ser adoptat. S’han de donar pressa, ja que una altra parella té la prioritat sobre ells.[2]

Repartiment[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. esadir.cat. Serenata nostàlgica (en català). esadir.cat. 
  2. «Penny serenade». The New York Times.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Serenata nostàlgica Modifica l'enllaç a Wikidata