Serra dels Ancares

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia físicaSerra dels Ancares
Ancares 059.jpg
Tipus Serra i monument
Localitzat a l'entitat geogràfica península Ibèrica
Ubicació
Entitat territorial administrativaLleó (Espanya), Lugo (Galícia) i Candín (Lleó)
 42° 50′ 35″ N, 6° 49′ 54″ O / 42.843055555556°N,6.8316666666667°O / 42.843055555556; -6.8316666666667
Dades i xifres
Altitud 1.987 m
Dimensions 32.000 (amplada) × 95.000 (longitud) m
Punt més alt Cuiña  (1.998 m)
Bé d'interès cultural
Data 13 agost 1971
Identificador RI-54-0000035-00001
Modifica les dades a Wikidata

La serra dels Ancares (en gallec: Serra dos Ancares; en asturià: Sierra d'Ancares) és una serralada situada a l'extrem nord-oest de la província de Lleó i a l'est de la província de Lugo, al límit entre Galícia, Castella i Lleó i Astúries. És un espai natural protegit, declarat l'any 2006 Reserva de la biosfera per la Unesco.[1]

Geografia[modifica]

La serra abarca els termes municipals de 6 entitats de població: Cervantes i Navia de Suarna (Galícia), Peranzanes, Candín i A Veiga de Espiñareda (Lleó) i Ibias (Astúries).

D’orografia complexa, és un territori frondós amb forts pendents: el nivell d’altitud va des dels 300 metres del curs del riu Navia fins als més de 1900 del cim de Mustallar, a la vessant gallega, i els de Miravalles i Cuiña, a la part lleonesa, els més alts. I tot, esquitxat d'infinitat de petits nuclis de poblacions, més concentrats a la zona muntanyosa. Aquest desnivell, al costat del fet que aquí es troba el límit entre el món mediterrani i l'atlàntic, fa que tingui una molt gran diversitat biològica, tant de flora com de fauna. A més a més, la naturalesa dels materials i formacions geològiques, amb formacions d’origen glacial i d’origen fluvial, no fa més que augmentar l'heterogeneïtat del mosaic ecològic de la comarca.

Guarda importants vestigis pre-romans: castells, ponts, dòlmens..., però el seu monument més important és la “palloza”. Fa més de dos mil anys, aquestes muntanyes estaven habitades per tribus com els “Zoelas”. La seva situació estratègica va fer d’aquesta comarca un escenari d’importants episodis bèl·lics, tant a l’antiguitat com, més recentment, durant l’ocupació francesa i les guerres carlistes.

Geologia[modifica]

La serra dels Ancares forma part de l'extrem occidental de la serralada Cantàbrica i conforma una aliniació muntanyosa en arc. Pertany a la Zona Asturoccidental-Lleonesa, i al seu subsòl i predominen les pissarres, gresos i quarsites, a més de les calcàries i fil·lites.[2]

L'orogènesi herciniana i més tard alpina, conjuntament amb el procés de modelació glaciar, configuren aquest espai com a un conjunt de cims elevats, amb altituds d'entre 1500 i 2000 m, on l'acció del gel ha deixat un paisatge de valls glaciars profundes, circs i estanys glaciars i dipòsits morrènics. Si bé l'acció dels glaciars fou similar a les valls d'ambdos vessants de la serra, a les valls orientals va ser superior, ja que el gel va arribar a tenir entre 260 i 280 m de gruix (valls de Burbia i Ancares) i les llenques glaciars van arribar a tenir entre 11 i 13 km de llarg baixant fins als 800 m d'altitud.[3]

Hidrografia[modifica]

Quatre valls baixen de la serra al seu vessant lleonès: les valls dels rius Burbia, Ancares –que dóna nom a la serra—, Cúa a la vall de Fornela i la petita vall de Balboa.

Als vessants gallecs i asturians, els afluents del riu Navia solquen la serra de valls estretes i profundes, com la del riu Rao o les gorges del riu Ser, en el municipi gallec de Navia de Suarna, o la vall del riu Ibias, en el Principat d'Astúries.[4]

Clima[modifica]

La serra dels Ancares té un clima oceànic de muntanya, amb inverns molt freds i estiu frescos. El fred, si bé mostrant intermitències, no es deixa de notar en tot l'any; als Ancares les primeres glaçades apareixen el mes de setembre i les darreres son el mes de juny.[5] La pluviometria està directament influenciada pels vents humids procedents de l'Atlàntic.

Flora[modifica]

La serra dels Ancares es troba a la confluència de dues regions biogeogràfiques: la regió Eurosiberiana al nord i la regió Mediterrània al sud, cosa que li dóna una biodiversitat superior a les d'altres zones limítrofes. Es considera que la major part de la serra pertany a la regió Eurosiberiana, i més concretament a la província Orocantàbrica, sector Laciano-Ancarí i subsector Naviano-Ancarí, i que el límit de la regió Mediterrània se situa al voltant dels 1000 m de altitud a les valls dels rius Valcarce, Ancares, Burbia i Cúa, als Ancares del Bierzo. Aquesta pluralitat explica que en una àrea atlàntica com és la conca del riu Navia, s'hi trobin algunes espècies mediterrànies com l'arboç, l'alzina, la ginesta i el cap d'ase.[6]

La vegetació varia segons l'altitud i l'orientació de les muntanyes. A les fondalades i en cotes baixes hi ha castanyers i avellaners, en boscos caducifolis on hi predominen el vern i el salze.. Pujant fins als 1.000 m, el reboll i el roure de fulla grossa poblen el vessant sud alternant-se amb àrees de bruc boal, mentre que els que estan orientats cap al nord mostren boscos més variats amb roures y roures de fulla grossa i aurons, avellaners, moixeres, grèvols i bedolls a la franja superior. En els sotaboscos hi abunden els nabius, mentre que a les valls d'origen glaciar mostren zones amb vegetació de torbera. Per sobre dels 1000 m, hi abunden els grèvols, els arboços acompanyats de serbals i teixos. A partir dels 1700 m, en la zona subalpina, la vegetació arbòrea desapareix en favor dels arbusts baixos com ara el bruc boal, ginestes, gatoses i ginebres i zones de pasturatge.[7][8]

Fauna[modifica]

Als Ancares hi destaques dues espècies endèmiques de la serralada Cantàbrica: el gall fer cantàbric i la llebre de piornal. La serra també és l'hàbitat de l'ós bru o el llop.[7]

Municipis[modifica]

La vall d'Ancares, conca del riu del mateix nom, te 10 municipis:

Enllaços externs[modifica]

Referències[modifica]

  1. UNESCO. «Ecological Sciences for Sustainable Development. Europe & North America (289 biosphere reserves in 34 countries)» (en anglès), Octubre 2013. [Consulta: 20 abril 2014].
  2. Dades sobre la vegetació subalpina dels Ancares. A. Fernández Prieto, J. Guitián Rivera, Amigo Vázquez. Lazaroa, vol. 7, 1987. pàgs. 259-271.
  3. EL MODELADO GLACIAR EN LA VERTIENTE ORIENTAL DE LA SIERRA DE ANCARES (NOROESTE DE LA PENISULA IBÉRICA). Augusto Pérez Alberti, Manuel Rodríguer Guitián, Marcos Valcárcel Díar. Papeles de Geografía, nº 18, 1992. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Murcia. ISSN electrònic 1989-4627; ISSN imprès 0213-1781
  4. Os Ancares. Xunta de Galicia, ZEC - Red Natura 2000. Consultat el 2 de maig de 2014.
  5. Ortega Villazán, María Teresa; Morales Rodríguez, Carlos G. «El clima de la Cordillera Cantábrica castellano-leonesa: diversidad, contrastes y cambios». Investigaciones Geográficas,, núm. 63, juny 2015, pàg. 50-51. ISSN: - 4691 0213 - 4691.
  6. Naturaleza - El medi natural de Os Ancares. ancares.info. Consultat el 2 de maig de 2014.
  7. 7,0 7,1 Serra dels Ancares - Fitxa tècnica. Junta de Castella i Lleó. Consultat el 2 de maig de 2014.
  8. Ancares. noespazoenotempo.webnode.es. Consultat el 2 de maig de 2014.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Serra dels Ancares Modifica l'enllaç a Wikidata