Servei d'Arqueologia de Barcelona

De Viquipèdia
Infotaula d'organitzacióServei d'Arqueologia de Barcelona
Servei d'Arqueologia de l'Ajuntament de Barcelona- Placa.JPG
Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Part deInstitut de Cultura de Barcelona Modifica el valor a Wikidata

El Servei d'Arqueologia de Barcelona és l'òrgan tècnic de l'Institut de Cultura de Barcelona que agrupa el conjunt de serveis d'arqueologia de la ciutat, tant pel que fa a la gestió de les intervencions, l'arqueologia preventiva, així com per a la recerca. L'activitat del Servei ha de portar una gran eficiència en l'organització dels treballs i un increment de la transferència de coneixement i la divulgació del valor social de l'arqueologia, i la seva importància vers la societat, duent a terme una tasca pro-activa vers aquest patrimoni.

Història[modifica]

Vista aèria de la intervenció arqueològica al solar del Mercat de Santa Caterina, Barcelona, 1999

L'inici de l'activitat planificada de l'arqueologia a la ciutat, en el marc de l'Ajuntament de Barcelona, s'ha de situar l'any 1920, amb la creació de l'Arxiu Històric, i de la mà d'Agustí Duran i Sanpere.

La primera intervenció que duu a terme l'Arxiu Històric és la recerca de la tomba de Pau Claris i d'uns mosaics romans a l'entorn de Santa Marta (carrer de la Corribia, actual pla de la Seu – avinguda de la Catedral).

L'any 1921 es compra la casa del Degà o l'Ardiaca com a seu de l'Arxiu Municipal d'Història, sota la direcció de Duran i Sanpere, es fan excavacions en el marc de la rehabilitació de l'edifici. És l'inici d'una nova etapa que significa el desenvolupament i arrelament de l'arqueologia com a mètode d'investigació històrica, encara que lligat de forma quasi absoluta a la restauració, especialment de la muralla, i més tard d'altres monuments. Josep de Calasanç Serra i Ràfols, com a comissari d'excavacions, és l'arqueòleg que dirigeix la recerca arqueològica, sota l'empara de l'Institut Municipal d'Història, fundat per Duran i Sanpere.

A partir d'aquest moment es multipliquen les intervencions a tot el terme municipal, però molt especialment a Ciutat Vella i a la muntanya de Montjuïc. Anualment es planifica una campanya, a on hi ha excavacions programades, com poden ser a la plaça del Rei, a la plaça Sant Miquel, carrer dels Comtes, plaça Vila de Madrid, necròpolis jueva, sitges de Magòria, etc. Alhora també s'assumeixen les urgències. Només hi ha una breu parada per motiu de la guerra civil espanyola, tot i que, encara es segueix fent alguna petita intervenció.

Un fet relacionat amb l'obertura del Via Laietana culminaria el llarg procés de gestació del Museu d'Història de la Ciutat, fundat l'any 1943, que d'una forma o altra ha estat lligat a la recerca arqueològica de Barcelona. La Casa Padellàs estava afectada per les obres de la nova avinguda, i l'Ajuntament de Barcelona decidí recuperar-la i traslladar-la pedra a pedra a la seva ubicació actual a la plaça del Rei, en iniciar les obres per a fer els fonaments aparegueren les restes de la ciutat romana de Barcino i s'aprofità per estendre les excavacions a tota la plaça del Rei, l'èxit dels resultats de les excavacions facilità la decisió de dedicar el palau medieval a allotjar el futur Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona.

L'any 1960 es crea el Servei d'Arqueologia, com una secció del Museu d'Història, fins que l'any 1981 canvia el nom a Servei d'Activitats arqueològiques, encara dins del marc del museu però com un ens autònom.

En aquest marc cronològic es fan diverses intervencions, destacant, però, la intervenció que es fa, a finals dels anys 60, principis del 70 del segle xx, a la plaça Sant Miquel. L'actuació es va fer en col·laboració de l'Istituto Internazionale di Studi Liguri, sota la supervisió de Nino Lamboglia, sota la direcció de la professora Francesca Pallarès. Va ser la primera intervenció que es va fer a la península Ibèrica, amb la nova metodologia d'excavació coneguda com a “mètode Lamboglia”, i que va canviar força els resultats de les intervencions arqueològiques, incidint especialment en l'estratigrafia i la relació entre estrats i estructures, per tal d'establir una cronoestratigrafia de les restes documentades. A banda d'excavació, aquest projecte va esdevenir una escola per diversos arqueòlegs, que després han treballat pel patrimoni de Barcelona.

L'any 1985, el servei és reconegut a l'organigrama municipal, es transforma com l'òrgan de gestió del patrimoni arqueològic de la ciutat, tant pel que fa a la prevenció com per la recerca. Ens trobem en el moment que comença l'esclat de l'arqueologia urbana, molt relacionat amb la gran renovació de la ciutat que planteja el nou ajuntament democràtic.

L'any 1990 torna a canviar de nom, passant a ser el Servei d'Arqueologia de la Ciutat, nom que només dura dos anys i és substituït pel de Centre d'Arqueologia de la Ciutat. Cinc anys després passa a anomenar-se Secció d'Arqueologia Urbana, fins que l'any 2000 torna a formar part del Museu d'Història amb el nom de Servei d'Arqueologia del Museu d'Història. Ara fa just un any, el Servei ha tornat a recuperar l'autonomia, depèn directament de la direcció de Patrimoni, Arxius i Museus de l'Institut de Cultura.[1]

Referències[modifica]

  1. Miró, Carme. "El Centre de Documentació del Servei d'Arqueologia", en: Anuari d'arqueologia i patrimoni de Barcelona 2011, p. 17-21

Enllaços externs[modifica]