Setge d'Alacant (1708-09)

Setge d'Alacant (1708-09)

Guerra de Successió Espanyola
Setge d'Alacant (1708-09) Setge d'Alacant (1708-09) (Regne de València 1380 1707)
El plànol de Rapin Tindal descriu minuciosament el traçat urbà d'Alacant, i la localització dels seus sistemes defensius durant el setge
Tipus	setge
Data	30 de novembre al 19 d'abril de 1708
Coordenades	38° 21′ N, 0° 29′ O
Lloc	Alacant
Estat	Monarquia Absoluta Borbònica
Resultat	Victòria borbònica
Bàndols
Regne de França Corona de Castella Reclutes valencians Gran Bretanya Catalunya Miquelets valencians
Comandants
François Bidal d'Asfeld Pedro de Ronquillo Francesc Caetano John Richards Lluís Escòrcia Balthasar d'Albon
Forces
12.000 2.000

El setge d'Alacant de 1709 fou un episodi decisiu de la Guerra de Successió Espanyola al Regne de València. La ciutat d'Alacant i el seu castell de Santa Bàrbara resistiren durant mesos l'ofensiva de les tropes borbòniques comandades pel marqués d'Asfeld, fins que capitularen el 19 d'abril de 1709. Assegurar-se'n Alacant era d'importància estratègica, doncs el seu port tenia bones defenses i estava situat en bona posició per abastir l'exèrcit que havia d'ocupar Madrid.

Per això, la ciutat es convertí així en l'última plaça forta valenciana sota control austriacista després de la desfeta d'Almansa (1707) i la caiguda de Dénia en gener de 1709. La resistència combinà tropes britàniques, amb participació d'irlandesos i francesos protestants, així com de tropes valencianes creades durant la guerra, com el regiment de Ciutat d'Alacant de John Richards, el regiment de Fusellers de Josep Martí, així com de miquelets locals i alguns militars la Milícia Efectiva. L'episodi és especialment recordat per la voladura de la mina sota el castell, considerada una de les explosions més potents en un setge europeu de l'època moderna. L'explosió provocà la mort de més de 200 defensors, inclòs el governador austriacista John Richards, i destruí part del barri del Raval Roig.

La caiguda d'Alacant simbolitzà el final de la resistència valenciana maulet i consolidà l'annexió territorial del País Valencià a Castella. Des d'una perspectiva historiogràfica i memorialista, és vista com el punt que tanca l'existència del Regne de València com a entitat política sobirana. Hui dia es vincula amb la commemoració del 25 d'abril, en record de la pèrdua dels Furs de València i de les institucions pròpies que simbolitzen l'autogovern del poble valencià

Context històric i antecedents

Article principal: Guerra de Successió al Regne de València

La Guerra de Successió Espanyola (1701–1715) esclatà arran de la mort sense descendència del rei Carles II. El tron fou disputat entre Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV de França, reconegut com a Felip IV de València, i l'arxiduc Carles d'Àustria, que comptava amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra, les Províncies Unides, el Sacre Imperi i Portugal).

Seguint el costum de la monarquia hispànica, Felip d'Anjou jurà les lleis pròpies de cada regne de la Corona d'Aragó: En 1701 jurà les Constitucions de Catalunya i els Furs d'Aragó i en 1702 ho va fer pels Furs de València. No obstant això, la seua manera de governar basada en la cultura política francesa de l'absolutisme francès, les càrregues fiscals i les lleves militars feren créixer la desconfiança. A més, a Alacant pesava el record del bombardeig francès de 1691, que havia assolat gran part de la ciutat i hi alimentava un fort sentiment antifrancès. Per últim, cal tenir en compte el component social de la revolta, amb la promesa de Basset d'alleugerir els impostos que més afectaven els pagesos i menestrals.

Quan l'arxiduc Carles desembarcà a Altea el 1705 amb Joan Baptista Basset, jurà també els Furs valencians i fou proclamat com a Carles III de València. Molts sectors de la societat valenciana s'hi adheriren, i veien en l'austriacisme no sols una opció dinàstica, sinó també la via més adient de defensar les institucions forals i llibertats nacionals del Regne de València. Es crearen regiments nous (com el de Sant Jordi, patró del Regne) i s'activaren les milícies locals.

En aquest context, Alacant era encara en mans borbòniques a inicis de 1706. El seu port tenia un valor estratègic cabdal per abastir les tropes que planejaven ocupar Madrid. Al gener tingué lloc un primer setge fallit, quan el marqués de Rafal, Jaume Rosell de Rocamora, recuperà diversos pobles veïns (Sant Joan, Busot, Mutxamel, Agost, Montfort, Novelda), però no pogué prendre la ciutat.

El 6 de juny de 1706, els miquelets de Lluís Escòrcia bloquejaren la ciutat per terra, mentre que la flota de John Leake ho feia per mar. El 31 de juliol arribà a la badia un estol aliat de cinc naus comandat per George Byng, que bombardejà Alacant durant huit dies. El 8 d'agost desembarcà el regiment de Richard Gorges amb 1.500 homes, reforçat per cavalleria hispànica i tropes de John Jennings. També hi participà el regiment de catalans de Rafael Nebot, reclutat inicialment pel virrei borbònic però que posteriorment va jurar lleialtat al bàndol austriacista. Finalment, els miquelets i les tropes aliades --angleses, neerlandeses i catalanes del regiment de Rafael Nebot-- aconseguiren fer entrada a la ciutat, mentre que el governador borbònic en nom de Castella, el mariscal irlandès Daniel O'Mahony, seguia en resistència tancat al castell del Benacantil fins que capitulà el 7 de setembre de 1706. L'operació militar a Alacant va provocar una trentena de morts i prop de 80 ferits aliats.

El Consell d'Alacant es reorganitzà aleshores sota el domini austriacista amb nobles i polítics alacantins com Cosme Martí com el justícia (equivalent actual al càrrec de batlle), el mateix Lluís Escòrcia com a cap militar, així com Josep Maltès, Joan Sanxo o Lluís Cantó. El comandament militar fou encomanat al major-general Richard Gorges, d'origen irlandés, que va ser substituït el març de 1707 pel major-general John Richards, també d'origen irlandés, que seria el protagonista de la defensa d'Alacant en 1708–1709.

Tanmateix, la situació canvià radicalment després de la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707, que exposà el territori valencià a les forces ocupants de Castella. Aviat, el 8 de maig, València capitulà sense oposar gaire resistència i, el 29 de juny de 1707, Felip V ordenà abolir els Furs amb el primer dels Decrets de Nova Planta. Segons alguns autors, des d'aquest moment l'austriacisme passà a identificar-se també amb la defensa nacional del país i de les seues institucions davant el centralisme castellà esperonat pels borbònics. Amb la caiguda de Dénia el 17 de novembre de 1708, les tropes castellanes ja dominaven la Marina, al nord d'Alacant, com Oriola, al sud, que ja estava ocupada el 1706 per Castella, després d'haver oposat una fèrria resistència. Per tant, era l'única ciutat i vila reial del Regne pendent de sotmetre-la al domini del rei de Castella.

Preparatius del setge

Entre les unitats presents destacava el Regiment d'Infanteria Ciutat d'Alacant, creat l'octubre de 1706 sota el comandament del brigadier John Richards, tinent general d'artilleria d'origen irlandès. El regiment era conegut col·loquialment com a regiment d'Alacant, tant pel lloc de reclutament com perquè la seua bandera mostrava, a l'anvers, l'escut de la ciutat i, al revers, la imatge de Sant Jordi amb el lema S. Georgius. Al castell es trobaven també vora 800 anglesos del regiment d'infanteria anglesa de Charles Hotham i el regiment d'infanteria mixta d'anglesos i hugonots francesos de Frédéric de Sybourg i un destacament d'artillers i mariners.

En 1707 el general Richards assumí el comandament de la plaça d'Alacant, en substitució de Richard Gorges. Richards trobà unes fortificacions incompletes i en mal estat, fins al punt que, en una carta al comandament austriacista, afirmava que les defenses eren «només un poc millors que les d'una ciutat oberta». Davant aquesta situació, proposà fins i tot ser traslladat a Anglaterra o a Flandes, però la seua petició fou rebutjada. Per reforçar la defensa, Richards convocà l'enginyer militar Richard Siburch, de la seua confiança, i arribà a plantejar la crema de les cases del barri de Sant Anton per dificultar l'accés dels atacants. La mesura, però, topà amb la forta oposició dels veïns i fou descartada. Els treballs de fortificació avançaven molt lentament i, a més, una epidèmia patida a la ciutat entre 1707 i 1708 havia debilitat greument la població i la guarnició.

Soldat abanderat del Regiment de Ciutat d'Alacant durant el setge de la ciutat en 1709, dalt del Castell de Santa Bàrbara.

Tot i aquestes dificultats, Alacant comptava amb una guarnició diversa i significativa de vora 1.200 soldats valencians, dels quals 800 eren miquelets:

• el Regiment d'Infanteria Ciutat d'Alacant format en 1706 amb 400 combatents valencians, molts d'ells alacantins, i britànics sota comandament de Richards, finançat parcialment per Anglaterra; també s'hi enquadraven els supervivents del Regiment d'Infanteria Regne de València, conegut com a Regiment de Sant Jordi, patró del Regne, creat el 1706 i comandat pel coronel Josep Bellvís de Montcada i Escrivà; els seus supervivents serien posteriorment integrats al Regiment d'Infanteria Ciutat d'Alacant;
• el Regiment de Fusellers de Josep Martí (1707), format també a Alacant i destinat a la defensa de Dénia, on fou destruït durant el setge d'aquell any;
• els miquelets valencians, tropes irregulars de tradició local, sota el comandament de caps com Lluís Escòrcia;
• altres unitats integrades en la Milícia Efectiva del Regne de València, mobilitzada en suport de Carles III.

Segons diversos autors, la historiografia ha tendit a presentar la resistència d'Alacant com una gesta principalment britànica, menystenint la participació valenciana. No obstant això, la documentació de l'època i la recerca historiogràfica actual mostren que la defensa de la ciutat fou fruit d'una combinació d'unitats internacionals i regiments formats expressament al Regne de València, fet que revela la dimensió local i nacional de la resistència. Les fonts britàniques confirmen també la presència de regiments regulars anglesos en la defensa d'Alacant: A la guarnició hi havia unitats com el Regiment de Charles Hotham i contingents d'hugonots francesos, al costat del regiment de John Richards i tropes locals. Aquestes llistes mostren també com, després de la capitulació del castell, molts dels oficials britànics foren redistribuïts o passaren a la situació de half-pay (mitja paga), fet que reflecteix la continuïtat de la documentació anglesa sobre els participants en el setge.

El setge i l'explosió de la mina

El 28 de novembre de 1708 les tropes borbòniques comandades pel marqués d'Asfeld, reforçades per set batallons castellans sota el coronel Pedro Ronquillo, es presentaren davant les muralles d'Alacant. L'exèrcit invasor sumava prop de 12.000 homes, mentre que la defensa d'Alacant estava al càrrec entre 1.800 i 2.200 soldats, dels quals vora 800 eren tropes britàniques situades al castell, entre ells soldats del regiment d'infanteria de Charles Hotham, el regiment mixt d'anglesos i hugonots de Frédéric de Sybourg i un destacament d'artillers i mariners.

Durant el setge, el comandament borbònic fou compartit entre el marquès d'Asfeld i el mariscal de camp Pedro Ronquillo que, a més dels set batallons, restà a càrrec del bloqueig també amb set esquadrons de cavalleria i fins a 1.500 reclutes de viles valencianes del bàndol borbònic pròximes a Alacant, que s'organitzaren en companyies auxiliars a les tropes castellanes. L'1 de desembre, davant les dificultats de defensar la plaça valenciana, les forces castellanes ocuparen els ravals i caserius extramurs, i el 3 de desembre aconseguiren penetrar la ciutat pel raval de Sant Antoni. Una fracció del regiment d'Alacant marxà cap a Catalunya per a continuar combatent, mentre que el castell restava aïllat, però ben proveït de vitualles, amb només els anglesos que eren comandats per John Richards, a l'espera que l'esquadra de cinc vaixells de l'almirall Sir George Byng els socorreguera, però l'estol, en trànsit entre Lisboa i Barcelona va fracassar el seu intent a mitjans de gener de 1709 i es va dirigir a Maó.

En la capitulació acordada amb els castellans es va salvar la guarnició anglesa i es va conservar el castell en espera de reforços, però l'autoritat militar castellana no hi concedí, de cap de les maneres, cap capítol en favor de la milícia alacantina, ni dels llauradors, clergues o resta dels plebeus alacantins més enllà que restar a mercé de «la clemencia del rey»; sense cap protecció pactada, els hi va carregar el cost econòmic de l'ocupació de la ciutat, sense límits, i els hi va sotmetre la jurisdicció repressiva que el govern militar de Castella anava desplegant arreu del Regne de València. Durant els mesos següents, els atacs directes de d'Asfeld contra la fortalesa foren rebutjats. Davant la dificultat de fer-se amb la fortalesa, el capità miner Jean-Jacques Delorme proposà al comandant borbònic una tàctica moderna, amb tècniques avançades d'enginyeria, que consistia a excavar una mina sota la muralla de migjorn. Els treballs van començar el 7 de desembre de 1708, unes operacions que van resultar dures i arriscades per la duresa de la roca, però arribaren a uns 35 metres de llargària i més de 39 metres de fondària.

L'operació inclogué tres càrregues de pólvora separades en fornells de 20 mil, 40 mil i 60 mil lliures de pes cadascun. El 20 de febrer dos oficials anglesos foren convidats a inspeccionar el túnel per comprovar la magnitud de l'amenaça i pressionar-los a redir-se'n, però Richards ho rebutjà. Malgrat les eixides i intents de contramines dels defensors, Delorme aconseguí completar els preparatius i el 6 de març es detonà la mina, que destruí una part important de la fortalesa, matant més de dos-cents defensors, entre ells el governador John Richards i l'enginyer Richard Siburch. L'ensorrament desencadenà una pluja de roques i runa que sepultà bona part del barri del Raval Roig, origen de l'actual topònim de la Mina.

Malgrat l'impacte i la seua letalitat, la utilitat tàctica va ser menor del s'esperava, ja que la càrrega del tercer fornell (la més gran) no va arribar a esclatar, segons els informes militars francesos. A més a més, l'esquerda que s'havia obert a la muralla amb la deflagració va resultar impracticable, per a fer-hi una entrada, perquè estava bloquejada per la gran quantitat de runes i roques que la cobrien. Per tant, la fortalesa no es rendí immediatament, però la mort de Richards va ser un colp dur per a la moral dels defensors, i la guarnició resistí encara més d'un mes sota el comandament del tinent coronel Balthasar d'Albon.

Els quatre governadors irlandesos d'Alacant

Un tret singular del setge d'Alacant fou que, en els anys previs i durant el conflicte, diversos dels governadors de la ciutat i del castell de Santa Bàrbara foren oficials d'origen irlandès, procedents de la diàspora militar coneguda com els de la Fugida de les Oques Salvatges (Wild Geese). La seua trajectòria il·lustra bé el caràcter internacional i religiós de la Guerra de Successió. El primer fou Daniel O'Mahony, originari de Kerry i militar jacobita al servei de França. Experimentat veterà de la Brigada Irlandesa de Lluís XIV, fou nomenat governador borbònic del castell d'Alacant el 1706 i en reforçà les defenses. Després del setge aliat de l'agost d'aquell any, capitulà el 7 de setembre de 1706 i, segons el Dictionary of Irish Biography, pogué sortir amb honors de guerra al capdavant del seu regiment, ferit però respectat pels enemics. Posteriorment fou recompensat per Felip V amb el títol de comte de Castella, i el grau de mariscal de camp de la guàrdia de Corps.

Després de la recuperació d'Alacant pels austriacistes, el comandament passà al general major Richard Gorges, un angloirlandès protestant i nebot d'un antic alcalde de Derry. Nomenat governador per l'almirall John Leake, Gorges s'encarregà de reparar les defenses després del bombardeig i deixà constància de la seua estada amb la construcció d'una bateria coneguda com la «bateria de Gorges». La seua etapa fou breu, ja que el 1707 fou substituït per un altre irlandès, John Richards.

Abans de la guerra de Successió, Richards havia servit com a capità sota el brigadier Hugh Balldearg O'Donnell en una unitat dels terços de Castella amb considerable presència d'irlandesos. Posteriorment, fou també a sou portuguès i, ja a inicis del segle XVIII, austriacista dins l'exèrcit imperial. El 1706, sota protecció britànica, hi aixecà el Regiment Ciutat d'Alacant i el 1707 assumí el càrrec de governador d'Alacant i del castell de Santa Bàrbara en nom de la Gran Aliança. Fou qui dirigí la defensa durant el setge dels anys 1708 i 1709 i hi morí el 4 de març de 1709, quan esclatà la mina amb què els francesos destruïren part de la fortalesa, un episodi que marcà el desenllaç del setge.

Amb la mort de Richards, la ciutat i el castell caigueren progressivament sota ocupació de les forces de Castella. En aquest moment fou designat Patrice Misset, també citat a les fonts castellanes com a "Patricio Miset", oficial irlandès al servei de França i després de Felip V. Misset, antic capità de la Brigada Irlandesa de frança, havia exercit funcions de comandament al sud del Regne de València com a lloctinent del governador militar de Cartagena, i es destacà per les gestions militars i administratives a Cartagena i Múrcia. Durant el setge d'Alacant representà a l'autoritat castellana com a governador d'Alacant, col·laborant directament amb el marqués d'Asfeld en la direcció de les operacions d'enginyeria i artilleria. En cartes adreçades al ministre José de Grimaldo, Misset descriu els treballs de sapa i la preparació de la gran mina que acabaria volant el castell de Santa Bàrbara. També explicà com un corregidor local d'Alacant es negava a sufragar les despeses d'uns presoners aliats retinguts al castell. Després de la rendició, Misset restà com a governador militar d'Alacant, i Felip V el promogué al grau de brigadier, segons fonts franceses contemporànies.

La successió d'aquests quatre comandaments irlandesos, O'Mahony, Gorges, Richards i Misset, mostra com, en un mateix escenari, podien coincidir exiliats catòlics jacobites que servien Felip V (O'Mahony i Misset) i oficials protestants o austriacistes formats en tradicions militars internacionals (Gorges i Richards). Al costat dels hugonots francesos enrolats amb els austriacistes i dels irlandesos jacobites al servei de les corones de França, Castella o Aragó, el setge d'Alacant exemplifica la dimensió transnacional i religiosa de la guerra, així com el paper de les migracions polítiques i militars a l'Europa del primer segle XVIII.

Intervenció britànica i capitulació final

Després de la gran deflagració, malgrat la caiguda de la ciutat, la resistència austriacista continuà en la fortalesa, i també a l'exterior amb els miquelets i guerrilles que mantenien viva la lluita al sud del País Valencià i a la Marina; mentrestant, el setge al castell restà sota la direcció de Pedro Ronquillo, que mantingué la pressió amb foc constant d'artilleria i treballs de sapa. El castell estava ben proveït de vitualles i amb una guarnició disposada a aguantar fins a l'últim moment, malgrat que les cisternes d'aigua havien quedat malmeses per l'explosió de la mina i la població reclosa estava deshidratada. El 15 d'abril de 1709, una flota britànica de 23 vaixells sota el comandament de l'almirall George Byng i el general James Stanhope aparegué davant la badia d'Alacant, amb 23 vaixells de guerra que transportaven un contingent de 3.500 soldats, que representaven l'última esperança de mantenir la plaça sota la sobirania de Carles III. Però les forces ocupants havien construït una bateria amb 8 peces al bastió de Sant Francesc, vora mar, i una altra amb 5 peces al cap del moll, amb l'objectiu d'impedir l'arribada de socors per la costa i la patja.

Malgrat el bombardeig intens durant hores i diversos intents de desembarcament, les defenses preparades per Ronquillo i D'Asfeld a la costa desbarataven totes les contraofensives. Les males condicions meteorològiques, amb vent enramat i mar agitada, agreujaren encara més les dificultats. La situació de la guarnició al castell de Santa Bàrbara es tornà insostenible. Després de la mort de Richards i l'explosió de març, les provisions eren escasses i els defensors minvats.

El 19 d'abril de 1709, el tinent coronel Balthasar d'Albon negocià la capitulació amb Francesc Caetano, tinent general de la Real Guardias de corps borbòniques, i posteriorment Byng i Stanhope es desplaçaren fins al port d'Alacant per a signar la rendició. Les condicions establiren que els 600 defensors supervivents pogueren embarcar-se amb honors militars en la flota britànica per a ser traslladats a Barcelona, on continuaren combatent fins a la caiguda del setge de 1714. Els supervivents del Regiment d'Infanteria Ciutat d'Alacant desembarcaren posteriorment a Maó i foren integrats al Regiment d'Infanteria Ahumada, mantenint així la continuïtat del cos dins de l'exèrcit austriacista.

Amb la presa del castell de Santa Bàrbara, Felip V consolidava el control definitiu sobre el Regne de València. L'historiador Josep Manuel Minyana, en el seu De bello rustico Valentino (1752), assenyalà aquest moment com el punt final de la resistència valenciana organitzada durant la guerra.

Conseqüències

Després de la capitulació, els supervivents del Regiment John Richards passaren a Catalunya i foren agregats al Regiment d'Infanteria Juan Ahumada. Les seues banderes, considerades símbols de la participació valenciana en la guerra, foren dipositades l'any 1724 a l'església d'Essec, a Hongria. La victòria borbònica a Alacant tingué un gran impacte estratègic i polític, ja que van necessitar dos anys, després de la batalla d'Almansa, per a poder dominar el Regne de València, que va ocasionar un cost molt elevat per al govern de Castella i per als mateixos valencians, que van haver de suportar grans càrregues fiscals derivades de l'ocupació militar, gairebé sense límits.

En l'àmbit militar, la caiguda del castell de Santa Bàrbara significà la pèrdua de l'últim bastió austriacista al Regne de València, després de la capitulació de Dénia (gener de 1709). A partir d'aquest moment, Felip V controlava tota la regió i podia consolidar el seu domini sobre la façana mediterrània. El rei Felip V imposà a la ciutat una administració militaritzada el 13 de maig de 1709, amb el nomenament de Patricio Miset com a primer corregidor d'Alacant, si bé hi va durar pocs mesos i va ser substituït aviat per un altre militar castellà. La possibilitat que Alacant haguera esdevingut un enclavament britànic similar a Gibraltar desaparegué definitivament amb la capitulació, si bé hi va haver un intent de recuperar la ciutat amb miquelets procedents de Finestrat i Guadalest, així com una conjuració frustrada a Alacant per a lliurar-los-hi el castell en juliol de 1710.

En l'àmbit polític, la caiguda d'Alacant confirmà la fi del règim foral valencià, ja abolit formalment el 29 de juny de 1707 pel Decret de Nova Planta. Diversos autors han subratllat que la pèrdua de la ciutat simbolitzà el final del Regne de València com a entitat política diferenciada i la seua integració dins d'una monarquia centralitzada d'arrel castellana i francesa, i la posterior repressió política i militar de les noves autoritats castellanes sobre la població que resistí a Alacant. Cinc anys després, el castell d'Alacant acollí com a presoners als capitans generals supervivents del Setge de Barcelona de 1714: Els catalans Josep Bellver, Sebastià Dalmau, Francesc Vila i Nicolau Aixandri; així com també els valencians Baptista Basset, Torres i Eiximeno i Francesc Maians. Sense comunicació entre ells i, entre dos i quatre mesos després, enviats posteriorment a confins peninsulars com la Corunya, Segòvia, Hondarribia o Pamplona.

En l'àmbit social i urbà, les conseqüències foren devastadores. En menys de vint anys la ciutat havia patit tres grans episodis bèl·lics: el bombardeig francès de 1691, l'ocupació austracista de 1706 i el setge de 1708–1709. L'explosió de la mina del 4 de març provocà més de dos-cents morts i la destrucció parcial del barri del Raval Roig, a més de deixar el nucli urbà molt malmés. La recuperació econòmica i demogràfica d'Alacant no s'inicià fins dècades després, quan la ciutat entrà en un període de pau i ressorgí com a port comercial de primer ordre.

Des d'una perspectiva historiogràfica espanyola, la resistència d'Alacant ha estat sovint descrita bàsicament en clau britànica, posant l'èmfasi en la figura de John Richards i en la intervenció de la flota anglesa. No obstant això, la documentació i la recerca actual destaquen el paper decisiu dels regiments valencians i de la població local. Els historiadors valencians remarquen que el setge simbolitza la fi del Regne de València i que, malgrat la duresa de la derrota, també representa un episodi de resistència col·lectiva de la societat valenciana contra la centralització borbònica amb Castella.

Memòria i llegat

Tunel d'accés a l'ascensor del Benacantil, per on es va fer el corredor de la mina en 1709.

Com a reconeixement pel seu paper en la conquesta d'Alacant, Felip V concedí al marqués d'Asfeld el títol de comte d'Alacant. No obstant això, el títol fou revocat el 1715, arran de les protestes dels habitants, que el consideraven responsable de la duresa del setge i, sobretot, de la destrucció causada per la mina.

El record del setge ha perdurat especialment pel caràcter espectacular de la voladura de 1709, considerada una de les explosions més fortes realitzades en un setge europeu. L'excavació de la mina deixà una gran cavitat a la muntanya del Benacantil que, ja al segle XX, fou aprofitada per instal·lar els ascensors del castell de Santa Bàrbara l'any 1963. El barri situat al seu peu conserva encara el topònim de la Mina en memòria d'aquell episodi tràgic.

Des d'una perspectiva historiogràfica i memorialista, el setge d'Alacant ha estat sovint oblidat o menystingut en les narratives generals de la Guerra de Successió, centrades en escenaris com Barcelona o Almansa. Tanmateix, diversos autors insisteixen que fou un episodi clau, ja que marcà el final de la resistència valenciana organitzada i la consolidació del domini borbònic sobre tot el Regne de València. El regiment tingué un fort component simbòlic, ja que la seua bandera combinava la identitat local alacantina amb la figura de Sant Jordi, patró del Regne de València. La historiografia recent destaca aquest detall com a mostra de la dimensió valenciana de la resistència, sovint eclipsada en els relats més centrats en el paper britànic.

En l'actualitat, l'episodi es vincula amb la commemoració del 25 d'Abril —data de la Batalla d'Almansa—, símbol de la pèrdua dels Furs de València i de les institucions pròpies. Des d'aquesta òptica, el 1709 no sols és recordat com una derrota militar, sinó també com un punt de referència en la memòria històrica valenciana, que reivindica la resistència de la ciutat i del Regne davant la centralització borbònica.

Bibliografia

• Josep-David Garrido i Valls. La Batalla d'Almansa. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2008.
• Ferran Soldevila. Història de Catalunya, vol. 3. Barcelona: Ed. Alpha, 1934-1932 (1962).
• Mira, Joan F. Almansa 1707: després de la batalla. 1a ed. Alzira: Bromera, 2006. ISBN 978-84-9824-145-7. 
• Echarri Iribarren, Víctor «El sitio de Alicante y la mina que hicieron las tropas hispano-francesas bajo el castillo en 1708-1709: “une des plus fortes que jamais ait été faitte”» (en castellà). Revista electrònica de Història Moderna, 8, 2014. ISSN: 1699-7778.
• Pérez Aparicio, Carmen «El expansionismo comercial británico en el País Valenciano: el proyecto de creación de puerto franco en Alacant en 1706». Revista d'Història Moderna, 11, 1992. DOI: 10.14198/RHM1992.11.13. ISSN: 0212-5862.
• Pérez Aparicio, Carmen; Felipo Orts, Amparo «Un drama personal i col·lectiu: L'exili austriacista valencià». Pedralbes. Revista d'Història Moderna. Universitat de Barcelona [Barcelona], 1998, pàg. 338.
• Pérez Aparicio, Carme «Després d'Almansa. Guerra i repressió al País Valencià». 1714. Institut d'Estudis Catalans., 2016, pàg. 68-80.
• Cervera Torrejón, José Luis. La batalla de Almansa: 25 de abril de 1707. Publicaciones de la Universidad de Valencia, 2000. ISBN 978-84-482-2433-2. 
• Bernardo Ares, José Manuel de; Calvo Cuenca, Antonio; Echeverría Pereda, Elena; Ortega Arjonilla, Emilio; Romero-del-Castillo, Juan Antonio; Serrano Tenllado, María Araceli. La correspondencia entre Felipe V y Luis XIV (I): estudios histórico, informático y traductológico. Servicio de Publicaciones, 2006. ISBN 978-84-7801-817-8. 
• «The Siege of Alicante» (en anglès). History Today. [Consulta: 6 setembre 2024].
• «Guerra de Successió espanyola, 1700-1714» (en castellà). Biblioteca Nacional d'Espanya. [Consulta: 6 setembre 2024].
• «Regiment John Richards». Memorial 1714. [Consulta: 28 agost 2025].
• David Garrido. «El setge d'Alacant de 1709». Diari La Veu, 11-04-2025. [Consulta: 6 setembre 2025].
• «Tal dia com hui del 1706 les tropes austriacistes van ocupar Alacant». Diari La Veu. [Consulta: 28 agost 2025].
• «The story of a Derry mayor's nephew who was one of the first Governors of Alicante» (en anglès). Derry Journal. [Consulta: 28 agost 2025].
• Augoyat, Antoine-Marie. Impr. de L. Martinet. Siège du château d'Alicante et surprise de Tortose, pendant la guerre de succession en Espagne, 1847, p. 15-17 [Consulta: 8 setembre 2025]. 
• Giménez López, Enrique «La guerra de Sucesión en Alicante (1706–1709)». Revista de Historia Moderna, 2006, pàg. 33–50.
• Guillamón Álvarez, Francisco; Muñoz Rodríguez, Julio D. «Las milicias de Felipe V. La militarización de la sociedad castellana durante la guerra de sucesión.». Revista de historia moderna. Universitat d'Alacant, 25, 2007, pàg. 89-112. ISSN: 0212-5862.
• Pradells Nadal, Jesús. Del foralismo al centralismo: Alicante 1700-1725 (en castellà). Alacant: Universitat d'Alacant, 1984. ISBN 84-600-3470-4. 
• Montojo, Vicente «El comercio de Cartagena y Alicante trasla guerra de sucesión». Espacio Tiempo y Forma. Serie IV, Historia Moderna, 0, 23, 01-01-2010. DOI: 10.5944/etfiv.23.2010.1627. ISSN: 1131-768X.
• Alberola Romà, Armando «Centralismo borbónico y pervivencias forales. La reforma del gobierno municipal de la ciudad de Alicante (1747)». Estudis. Revista d'Història Moderna. Universitat de València, 18, 1992, pàg. 147-172.