Setge d'Alep (1260)
| Setge d'Alep (1260) | |||
|---|---|---|---|
 Mapa de l'ofensiva mongola a Síria el 1260 | |||
| Tipus | setge  | ||
| Data | 18-24 de gener del 1260 | ||
| Coordenades | 36° 11′ 53″ N, 37° 09′ 48″ E / 36.198133°N,37.16328°E | ||
| Lloc | Alep | ||
| Causa | Expansió mongola | ||
| Resultat | Presa i saqueig de la ciutat pels mongols | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
El setge d'Alep fou la presa de la capital aiúbida d'Alep per les forces combinades de l'Imperi Mongol, el Regne Armeni de Cilícia i el Principat d'Antioquia, entre el 18 i el 24 de gener del 1260, durant les invasions mongoles del Llevant.[1]
Antecedents
[modifica]Després que el capitost mongol Hulagu posés fi al Califat Abbàssida en prendre'n la capital, Bagdad, el 1258, s'adreçà cap a Síria i sotmeté Haran i Edessa. Posteriorment, travessà l'Èufrates per saquejar Manbij i assetjar Alep, capital dels aiúbides.[2]
En aquell moment, l'emir d'Alep, an-Nàssir Yússuf, era a Damasc, de manera que el seu pare de vuitanta anys, al-Muàzzam Turan-Xah ibn Salah-ad-Din, n'era el governant de facto.[3] Aquest darrer envià tropes contra els mongols amb l'objectiu de derrotar-los abans que arribessin a Alep, però les seves forces es replegaren davant de la superioritat de les tropes d'Hulagu.
Desenvolupament
[modifica]En arribar a Alep, Hulagu oferí a al-Muàzzam la rendició de la ciutat sense combat a canvi de condicions favorables; al-Muàzzam, tanmateix, rebutjà la proposta i el 18 de gener del 1260 s'inicià el setge.[4] Els mongols comptaven amb el suport de les tropes del Regne Armeni de Cilícia i del Principat d'Antioquia, sota el comandament del rei Hetum I i el príncep Bohemon VI, respectivament.[5]
El 24 de gener, les forces combinades mongoles, armènies i antioquenes, servint-se de catapultes i manganells, llançaren un assalt a la ciutat que culminà amb èxit i conduí a la presa de tota la plaça, a excepció de la Ciutadella d'Alep, on al-Muàzzam s'havia atrinxerat amb les forces restants.[6] La part conquerida de la ciutat fou immediatament saquejada, fins que sis dies després Hulagu ordenà que cessés la massacre. Gairebé tota la població musulmana i jueva de la ciutat fou exterminada i les seves cases destruïdes, mentre que la major part de les dones i els infants foren reduïts a l'esclavitud.[7] Per ordre d'Hetum I, fou incendiada la Gran Mesquita d'Alep.[4][8] Algunes fonts afirmen que Bohemon VI supervisà personalment l'incendi.[9] Tan sols uns pocs edificis i les persones que s'hi havien refugiat s'estalviaren del saqueig: entre aquests figuren un monestir sufita, una sinagoga, una església jacobita i algunes residències nobiliàries els propietaris de les quals havien prestat jurament de fidelitat als mongols abans de l'inici del setge.[6]
Els defensors de la ciutadella encara resistiren un mes, però al-Muàzzam finalment comprengué que no tenia cap perspectiva de ser alliberat, i el 25 de febrer (o el 14, segons altres fonts) acceptà de capitular. Impressionat pel coratge d'al-Muàzzam i tenint en compte la seva edat avançada, Hulagu li perdonà la vida i fins i tot concedí a les seves tropes un salconduit que els permeté marxar sense ser perseguides.[3] Tanmateix, al-Muàzzam morí només uns dies després.
Conseqüències
[modifica]Després de la caiguda de la ciutat, Hulagu manà executar alguns soldats armenis per l'incendi de la Gran Mesquita.[4] Tot seguit, restituí al Regne Armeni de Cilícia els castells i territoris que els aiúbides li havien arrabassat anteriorment.[8]
Les forces combinades mongoles, armènies i antioquenes, ara sota el comandament de Kitbuqa, es dirigiren aleshores cap a Damasc i la prengueren sense resistència l'1 de març del 1260. Originàriament estava previst que l'avanç sobre Damasc tingués lloc com a mínim cinc setmanes abans, però els defensors de la ciutadella d'Alep l'havien retardat amb la seva resistència.
Referències
[modifica]- ↑ William B. Fisher i John A. Boyle. The Cambridge History of Iran (en anglès). 5: The Saljuq and Mongol Periods. CUP, 1968, p. 350. ISBN 0-521-06936-X.
- ↑ Grousset, 1970, p. 361.
- 1 2 Peter Jackson. The Mongols and the Islamic World: From Conquest to Conversion (en anglès). Yale University Press, 2017, p. 130. ISBN 0-300-12533-X.
- 1 2 3 Marcus Bull i Norman Housley. The Experience of Crusading (en anglès). 1: Western Approaches. CUP, 2003, p. 204. ISBN 0-521-81168-6.
- ↑ Stephen R. Turnbull. Genghis Khan & the Mongol Conquests, 1190–1400 (en anglès). Osprey Publishing, 2003, p. 60. ISBN 1-472-81021-X.
- 1 2 Abu-l-Fida. المختصر في أخبار البشر (en àrab). رفوف, 1902, p. 140. ISBN 6-387-73460-6.
- ↑ Donald J. Kagay i L. J. Andrew Villalon. Crusaders, Condottieri, and Cannon: Medieval Warfare in Societies Around the Mediterranean (en anglès). BRILL, 2003, p. 137. ISBN 9-004-12553-1.
- 1 2 Grousset, 1970, p. 362.
- ↑ Thomas Asbridge. The Crusades: The War for the Holy Land (en anglès). Simon & Schuster, 2010, p. 616. ISBN 0-743-26860-1.