Setge d'Osca

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Per a altres significats, vegeu «Setge d'Osca (812)».
Infotaula de conflicte militarSetge d'Osca
Reconquesta al Regne d'Aragó
Setge d'Osca (Arago 1094)
Setge d'Osca
Setge d'Osca
Fronteres el 1096.
En verd, l'Emirat de Saraqusta
En marró, el Regne d'Aragó
En marró fosc, el Regne de Navarra
En blau, el comtat d'Urgell
En carbassa, la Corona de Castella
En groc, el Regne de França
En marró clar, Sahla (Emirat d'Albarrasí)
Coord.: 42° 8′ 8″ N, 0° 25′ 0″ O / 42.13556°N,0.41667°O / 42.13556; -0.41667
Tipus setge
Data 1094-1096
Coordenades 42° 08′ 08″ N, 0° 25′ 00″ O / 42.1356°N,0.416667°O / 42.1356; -0.416667
Lloc Wasqa, Emirat de Saraqusta
Resultat victòria saragossana
Bàndols
Regne d'Aragó Regne d'Aragó [nota 1] Islam Emirat de Saraqusta
Comandants en cap
Regne d'Aragó Sanç I d'Aragó i Pamplona
Regne d'Aragó Pere I d'Aragó
Modifica les dades a Wikidata

El setge d'Osca (a Wasqa, com s'anomenava a l'època) va ser una campanya militar realitzada a final del segle XI per part del Regne de Navarra a fi de conquerir aquesta vila a l'Emirat de Saraqusta. La campanya va ser iniciada el 1094 pel rei Sanç I d'Aragó i Pamplona amb un primer setge el 1094, en el qual va morir. Dos anys més tard, el seu fill Pere I d'Aragó va tornar a assetjar la ciutat que va acabar conquerint en la decisiva batalla d'Alcoraç.

Antecedents[modifica]

Article principal: Sanç I d'Aragó i Pamplona

Sanç I d'Aragó i Pamplona, que va incorporar la corona de Navarra a la d'Aragó, va continuar amb no poc esforç la reconquesta aprofitant la croada predicada el 1064[2] pel Papa Alexandre II per la conquesta dels territoris musulmans de la península Ibèrica, atorgant la remissió dels pecats a tots els combatents. L'expedició a Barbastre del 1064, a la que es van afegir tropes papals i aquitanes, fou preparada a Barcelona en una reunió del legat pontifici Hug Candi i el comte Ramon Berenguer I de Barcelona.

Vers el 1085 Sanç I d'Aragó i Pamplona va llençar un exèrcit des de Jaca cap a Wasqa, la ciutat més important entre la ribera de l'Ebre i els Pirineus aconseguint ocupar progressivament la zona compresa entre els rius Isuela i Flumen amb l'ocupació de dotze viles situades a l'entorn de la ciutat.

El setge[modifica]

En primavera de 1094 s'inicià el Setge de Wasqa, establint el campament en el pueyo de Sancho[3] i consolidat amb la fortificació del Castell de Montaragó, on les tropes aragoneses s'establiren, i on, amb les recaptacions, va començar a construir el panteó real al monestir de Sant Joan de la Penya. Un segon exèrcit procedent de Nocito va conquerir el Castell de Santa Eulalia[4] i ocupà el territori comprès entre el Flumen i l'Alcanadre.

Però el 4 de juny de 1094, durant el Setge de Wasqa, el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona va morir a conseqüència de les ferides provocades per una sageta llençada per un ballester sarraí quan revisava la muralla i el seu fill Pere I d'Aragó va jurar continuar el setge. El seu cos fou dut al Monestir de Montaragó.[5]

La primavera de 1096, Pere I d'Aragó, amb contingents aragonesos, navarresos i gascons va assetjar la ciutat des de la seva base al Castell de Montaragó i acampant al Pueyo Sancho per tallar les comunicacions dels musulmans amb la rereguarda. Després de sis mesos de setge, l'emir de Saraqusta Ahmed II Ibn Yusuf al-Mustain va reunir un poderós exèrcit de socors a Saraqusta format per tropes musulmanes i contingents castellans comandades per García de Cabrera en un suprem esforç per evitar la caiguda de Wasqa a mans dels aragonesos.

Les tropes musulmanes i castellanes foren derrotades per Pere I, i sense possibilitats de rebre cap socors, Wasqa acabà rendint-se el 24 de novembre del 1096.[6] Un mes després de la victòria a la Batalla d'Alcoraç, el 27 de desembre del 1096, Pere I d'Aragó féu entrada triomfal a la ciutat, que es va convertint en la nova capital del regne en substitució de Jaca.[7]

Conseqüències[modifica]

La victòria aconseguida a les planes d'Alcoraç, prop de Wasqa, permeté als reis d'Aragó sortir dels contraforts pirinencs i expansionar els seus dominis per les terres del Somontano, pas previ a l'annexió, poc després, de la fèrtil vall de l'Ebre.

Notes[modifica]

  1. Segons l'historiador aragonès Ignacio de Torres-Solanot y García de Bustelo, la Creu d'Aïnsa fou l'escut dels reis d'Aragó fins al regnat d'Alfons II d'Aragó, quan aquest canvià els senyals d'Aragó i prengué la Senyera Reial[1]

Referències[modifica]

  1. (castellà) Torres-Solanot y García de Bustelo, Ignacio de: "Barras de Aragón", Zaragoza, 2002
  2. Cruzadas aragonesas, Gran Enciclopedia Aragonesa (castellà)
  3. Castellano y de la PeÑa, Gaspar. Crónica de la Corona de Aragón (en castellà). Maxtor, 2007, p. 8. ISBN 849761321X. 
  4. Castillo de Santa Eulalia, Castillos de Aragon (castellà)
  5. Teatro historico de las iglesias del reyno de Aragon (en castellà). vol.7. J.M. de Ezquerro, 1797, p. 369. 
  6. «Batalla de Alcoraz» (en castellà). Diccionario Enciclopedico Hispano Americano. [Consulta: 25 juny 2015].
  7. (castellà) Gran enciclopedia aragonesa La expansión con Alfonso I el batallador

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]