Setge de Carcassona (1240)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarSetge de Carcassona
Revolta Trencavell
Setge de Carcassona (1240) (França)
Setge de Carcassona (1240)
Setge de Carcassona (1240)
Setge de Carcassona (1240) (França)
Coord.: 43° 12′ 47″ N, 2° 21′ 7″ E / 43.21306°N,2.35194°E / 43.21306; 2.35194
Carcassonne-vignes.jpg
Vista actual de Carcassona
Tipussetge Modifica el valor a Wikidata
DataDel 7 de setembre a l'11 d'octubre de 1240
Coordenades43° 12′ 47″ N, 2° 21′ 07″ E / 43.2131°N,2.3519°E / 43.2131; 2.3519
EscenariCiutat de Carcassona
LlocCarcassona, Carcassès, Occitània
ResultatVictòria francesa
CampanyaConquesta de Carcassona
Bàndols
Escut del regne de França Regne de França ArmoiriesTrencavel.svg Trencavell
Blason Languedoc.svg Faïdits
Comandants en cap
Escut del regne de França Guillaume des Ormes ArmoiriesTrencavel.svg Ramon Trencavell II
Blason Chabert de Barbeira.svg Chabèrt de Barbairan
Forces
Desconegut Desconegut
Baixes
Desconegut Desconegut

El setge de Carcassona de 1240 va tenir lloc a la ciutat de Carcassona durant l'anomenada Revolta Trencavell, que havia exclatat aquell mateix any.

L'estiu de l'any 1240 Ramon Trencavell, fill del comte Ramon Roger assassinat a Carcassona el 1209, va creuar els Pirineus al capdavant d'un exèrcit de faïdits occitans, tot ells exiliats a la Corona d'Aragó. Disposat a recuperar els territoris del seu pare, va marxar sobre Carcassona, que va assetjar a partir del mes de setembre. Tanmateix no va aconseguir que la ciutat capitulés i es va veure obligat a aixecar-ne el setge quan l'octubre van arribar els reforços del rei de França.

Assetjat, aquest cop ell i els faïdits, a Mont-real van negociar una pau honorable amb els oficials reials, que els va permetre tornar a creuar els Pirineus amb tot el seu bagatge.[1]

Context[modifica]

Article principal: Revolta dels faïdits

El 1209, quan tot just acabava de començar la croada contra els albigesos, Carcassona va caure en mans dels croats després de 25 dies de setge. El vescomte Ramon Roger va ser fet presoner i Simó de Montfort, cap dels croats a partir d'aquell moment, es va investir com a nou vescomte de Carcassona.[2] Ramon Roger va morir poc després empresonat a la seva ciutat i la seva dona, Agnès de Montpeller, va signar amb Montfort la seva renúncia als drets del vescomtat.[3]

Ramon Roger tenia un fill petit anomenat Ramon (Ramon Trencavell II) que va passar a ser tutelat per Ramon Roger I, comte de Foix. Malgrat la renúncia de la seva mare, se'l seguia considerant l'hereu legítim de Carcassona i prendrà part en la reconquesta del Llenguadoc que els senyors occitants van protagonitzar a partir del 1216. Ramon Trencavell II va prendre possessió finalment dels dominis que havien estat del seu pare el 1224, però l'alegria va durar poc. El 1226 es va reactivar la croada albigesa amb la participació directa del rei de França. Aquesta nova campanya bèl·lica va finalitzar amb la derrota occitana i l'annexió del vescomtat als dominis del rei de França, amb el tractat de Meaux-París signat el 1229. Els Trencavell van prendre llavors el camí de l'exili a la Corona d'Aragó.

La situació d'exili es va perllongar fins que l'estiu de 1240 Ramon Trencavell II, acompanyat d'un exèrcit de faidits també exiliats com ell, van creuar els Pirineus per a recuperar les terres que havien estat de les seves famílies. Era l'inici de l'anomenada Revolta Trencavell.

El setge[modifica]

Ramon Trencavell va gaudir de l'ajuda de nombrosos faïdits i senyors locals, com Oliver de Tèrme, Chabèrt de Barbairan o Jordà de Saissac.[4]. La noblesa es va afegir en massa a la guerra del vescomte i el país a grans trets els va acollir com a alliberadors.[5] Això va permetre a la tropa del Trencavell arribar a Carcassona el 7 de setembre.

Preparació de la ciutat[modifica]

Guillem des Ormes, senescal de Carcassona, va preparar la defensa de la ciutat instal·lant cadafals a les muralles. Van arribar a Carcassona reforços per a defensar la ciutat, des de membres de la noblesa nadiua que no havien volgut unir-se a la revolta, fins a senyors com Pere de Voisins, antic company de Simó de Montfort i senyor de Limós. De la rodalia havien arribat religiosos a refugiar-s'hi, com ara l'abat de Montolieu, el qual havia vist com l'exèrcit Trencavell atacava el seu establiment religiós.[6] El bisbe de Narbona, Pere Amiel, i el de Tolosa, Ramon de Falga, també hi eren. La presència d'aquests grans senyors religiosos respon a la idea que l'atac estava perpetrat per enemics de la Fe i defensors d'heretges, fent ben palesa encara la memòria de la Croada albigesa.[6]

Sembla que la ciutat va fer costat a la defensa. Malgrat tot, el bisbe de Tolosa va anar fins al burg de Granolhant per a predicar-hi la fidelitat, ja que agents de Ramon Trencavell II hi havien obert contactes amb els habitants.

El setge[modifica]

La nit del 7 de setembre l'exèrcit de Ramon Trencavell II va ocupar el burg de Granolhant. Començava així un setge de 34 dies on s'hi van desplegar totes les lleis de la poliorcètica medieval. Se'n saben els detalls gràcies a la Crònica de Gulhèm de Puèglaurenç[7] i, sobretot, pel llarg informe que Guillem des Ormes va enviar el 13 d'octubre a Blanca de Castella.[6][8] En el poc més d'un mes que va durar el setge es van produir varis cops preses i represes dels burgs, es van instal·lar màquines d'artilleria per ambdós costats i es van construir mines i contramines. Els combats van ser acarnissats.[9]

La ciutat va estar a punt de caure en més d'un cop, però els defensors van saber recuperar-se. Tot feia pensar que la caiguda de Carcassona seria qüestió de temps. Tanmateix la sort dels atacants va canviar quan va arribar la notícia que s'acostava un exèrcit enviat pel rei de França per a ajudar als assetjats, capitanejat pel camarlenc reial Joan de Beaumont. Trencavell va ordenar llavors llevar el setge per por de trobar-se encerclat. La nit de l'11 d'octubre van calar foc als burgs de la ciutat per por a les represàlies del senescal, ja que molts dels seus habitants hi havien pres part en contra, i van marxar de Carcassona posant fi al setge.

Conseqüències[modifica]

Ramon Trencavell II i els seus van fugir a Mont-real, on s'hi van refugiar. L'exèrcit reial va assetjar Mont-real, però no va acabar prenent-lo per assalt. Abans es va negociar la pau amb l'ajuda dels comtes de Tolosa i de Foix que hi van arribar precisament per aquest motiu.[10] Ramon Trencavell va poder sortir de Mont-real sa i estalvi amb el seu vagatge i tornar al seu exili a Catalunya, d'on ja no provarà més de recuperar la terra del seu pare.

Tot i així, Joan de Beaumont va continuar la persecució dels culpables de la revolta. Va expulsar els habitants de Mont-real i va destruir la ciutat, va assetjar i destruir altres poblacions fins que la revolta va ser del tot sufocada. A finals de novembre va empendre el camí de retorn cap a París.[11]

Referències[modifica]

  1. Pueglaurenç, 1864, p. 270.
  2. «Carta de Simó de Montfort al Papa on li demana que el confirmi com a governant del país conquerit». Crònica albigesa, 05-05-2020. [Consulta: 4 febrer 2021].
  3. «Agnès de Montpeller, vídua de Ramon Roger Trencavell, cedeix tots els seus drets a Simó de Montfort». Crònica albigesa, 30-06-2020. [Consulta: 4 febrer 2021].
  4. Pueglaurenç, 1864, p. 263.
  5. Roquebert, 1998, p. 401-404.
  6. 6,0 6,1 6,2 Roquebert, 1998, p. 405.
  7. Pueglaurenç, 1864, p. 263-270.
  8. Vaisètte, Devic i Du Mège, 1872, p. 1042-1045.
  9. Poux, 1931, p. 106-117.
  10. Roquebert, 1998, p. 410.
  11. Roquebert, 1998, p. 411-413.

Bibliografia[modifica]

  • Poux, Joseph. La Cité de Carcassone. L'épanouissement. (en francès). Privat, 1931. 
  • Pueglaurenç, Guilhem de. Crònica (llibre). Besiers: Librairie de Bénézech-Roque, 1864. 
  • Roquebert, Michel. Montségur, les cendres de la liberté (llibre). Tolosa de Llenguadoc: Éditions Privat, 1998. ISBN 2-7089-5401-6. 
  • Vaisètte, Joseph; Devic, Claude; du Mège, Alexandre. Histoire Générale de Languedoc (en francès, llatí). VIII. Tolosa de Llenguadoc: Privat, 1872.