Setge de Castel di Castro

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgSetge de Castel di Castro
Conquesta de Sardenya
Data maig de 1323
a 19 de juny de 1324
Localitat Castel di Castro
Resultat Victòria de la Corona d'Aragó
Setge de Castel di Castro (Mediterrani central)
Setge de Castel di Castro
Setge de Castel di Castro
Setge de Castel di Castro
Coord.: 39° 13′ 0″ N, 9° 7′ 0″ E / 39.21667°N,9.11667°E / 39.21667; 9.11667
Bàndols
Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó
Sards Jutjat d'Arborea
República de Pisa República de Pisa
Comandants en cap
Corona d'Aragó i Sicília infant Alfons
Corona d'Aragó i Sicília Guerau de Rocabertí i Desfar
Corona d'Aragó i Sicília Dalmau VII de Rocabertí
Sards Hug II d'Arborea
República de Pisa Manfredi della Gherardesca

El Setge de Castel di Castro fou un dels episodis de la conquesta de Sardenya per Jaume el Just.

Antecedents[modifica]

Hug II d'Arborea, que reclamava un terç del Jutjat de Càller, que els pisans no estaven disposats a cedir, i va passar a l'acció, vencent als pisans en la batalla de San Gavino, que es van replegar a Esglésies i Castel di Castro, i va demanar ajut a la Corona d'Aragó per consolidar la posició.[1] Les flotes de València i Catalunya es concentren a Port Fangós.

El setge[modifica]

Guerau de Rocabertí i Desfar[2] i el seu nebot Dalmau VII de Rocabertí s'avançaren al gros dels expedicionaris amb 200 cavallers i 2000 infants per ajudar Hug II d'Arborea, prenent Quart i assetjant el Castel di Castro,[3] envoltat per aiguamolls salobres, i per aquesta raó van acampar en un turó, que van fortificar, en el mateix lloc es va construir la ciutat anomenada Bonaire.

L'1 de juny de 1323, les tres flotes, comandades per l'infant Alfons amb un total de 60 galeres, 14 naus i altres naus petites salpen cap Sardenya, i cinc dies després es concentren a Maó per evitar el mal temps,[4] i on s'hi uneix l'expedició de la Corona de Mallorca capitanejades per Huguet de Totzó.[5] El 12 de juny arriben a Sardenya,[6] i el 14, atraquen en el Golf de Palma di Sulci, al sud de l'illa, on un grup de nobles i senyors sards li presten jurament de fidelitat a l'infant Alfons.

Assetjat el castell de Càller per Dalmau VII de Rocabertí, la flota de Francesc Carròs i de Cruïlles, amb tropes de Ramon de Peralta i Bernat I de Cabrera va costejar l'illa, prenent algunes posicions,[7] mentre el gruix de les forces aragoneses es van dirigir a Esglésies, que estava sent assetjada per Hug II d'Arborea.[8] El setge d'Esglésies va començar l'1 de juliol de 1323. Després de dos fracassats assalts el 6 i el 20 de juliol,[9] la calor, la humitat, i la malària aviat van delmar ambdues parts, de manera que les víctimes van ser prop de 12.000, i finalment la ciutat es rendí el 7 de febrer de 1324.[8] La guarnició es rendí amb honors i marxà a la defensa de Càller.[10]

Retornat Huguet de Totzó a casa per malaltia, fou enviat en el seu lloc, amb reforços i queviures, Guillem Alomar,[11] que fou interceptat pels pisans i van capturar diversos vaixells i cremar-ne d'altres, i van haver de rebre el socors de Ramón de Sentmenat des de Goceano.[9]

Una flota pisana comandada per Manfredi della Gherardesca amb 32 naus, que pretenia aixecar el setge de Càller, tot i trobar l'estol enemic, no s'hi va enfrontar perquè la flota comandada per l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles era més nombrosa i els aragonesos ja eren en terra.[12] El 29 de febrer l'infant Alfons per terra i l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles per mar, derroten als pisans a la batalla de Lucocisterna, tot i que Manfredi della Gherardesca i 500 homes aconseguiren arribar al castell, mentre la resta dels pisans es dispersava, i la flota era capturada pels assetjants. Un cop guarit de les seves ferides, della Gherardesca va prendre el comandament de la defensa.[10]

El 19 de juny, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya tret del Castel di Castro i les viles immediates de Villanova i Stampace.[13]

Conseqüències[modifica]

Finalment, després de la derrota de pisans i genovesos a la batalla naval de Càller, van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven en 1326.[14]

Referències[modifica]

  1. Hayward, Fernand. Sardaigne terre de lumiere (en francès). Nouvelles Editions Latines, 1956, p.40. 
  2. «Guerau de Rocabertí i Desfar». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Dalmau de Rocabertí i d'Urgell». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana, p.51
  5. Fulgosio, Fernando. Crónica de las Islas Baleares (en castellà). Maxtor, 1870, p.72. 
  6. * Hernàndez Cardona, Xavier. Història militar de Catalunya. Vol. 2. Rafael Dalmau, 2004, p.133. ISBN 84-232-0655-6. 
  7. Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). vol. VI, p. cap. XLV. 
  8. 8,0 8,1 Iglesias: Le fortificazione medievali (en italià i anglès). Scuola Sarda Seditrice, 2009. 
  9. 9,0 9,1 Balaguer, Víctor. Amor a la patria (en castellà). Imp. Nueva de Jaime Jepús y Ramon Villegas, 1858, p.168-169. 
  10. 10,0 10,1 Simonde de Sismondi, 1851, p. 239.
  11. Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). vol. VIII, p. cap. LIII. 
  12. Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXV|
  13. El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. vol.2. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 44. ISBN 8447527409. 
  14. Simonde de Sismondi, 1851, p. 241.

Bibliografia[modifica]

Portal

Portal de la història militar de Catalunya